diumenge, 27 de gener del 2013

Homila del diumenge 3 de durant l’any


 “La salvació que esperàvem ja és aquí”; i continua estant aquí, entre nosaltres, cada diumenge!
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre de Nehemies (Ne 8,1-4a.5-6,8-10)
En aquells dies, el sacerdot Esdres portà el llibre de la Llei en presència del poble reunit a la plaça de davant la porta de les Aigües, i des del matí fins al migdia el llegí davant de tothom: homes, dones i criatures capaces d’entendre-la. Tot el poble escoltava atentament la lectura del llibre de la Llei.
Esdres, mestre de la Llei, estava dret dalt una tarima de fusta preparada expressament. Obrí el llibre a la vista de tot el poble, ja que des del lloc on era dominava tothom, i així que l’obrí, tot el poble es posà dret. Esdres beneí el Senyor, Déu gran, i tot el poble alçà les mans i respongué: Amén, amén. Després es prosternaren amb el front a terra, i adoraren el Senyor. Ell llegia ben clar el llibre de la Llei de Déu, i alguns levites n’exposaven el sentit perquè la lectura fos entenedora.
El governador Nehemies, el sacerdot Esdres, mestre de la Llei, i els levites que exposaven al poble el sentit de la Llei, digueren a tota la gent: «La diada d’avui és santa, dedicada al Senyor, el nostre Déu: no us entristiu ni ploreu», perquè tota la gent plorava mentre escoltava les paraules de la Llei. Els digué, doncs: «Aneu-vos-en ara. Mengeu i beveu de gust i repartiu-ne als qui no s’havien portat res, que la diada d’avui es santa, dedicada a Déu, nostre Senyor. No us entristiu, que el goig del Senyor serà la vostra força.»
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 12,12-30)
Germans, el Crist és com el cos humà: és un, encara que tingui molts membres, ja que tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos. Tots nosaltres, jueus o grecs, esclaus o lliures, hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos, i a tots ens ha estat donat com a beguda el mateix Esperit. Ara bé, el cos no consta d’un sol membre, sinó de molts.
[Si el peu deia: «Com que no sóc mà, no sóc del cos», no per això ja no seria del cos. Si l’orella deia: «Com que no sóc ull, no sóc del cos», no per això ja no seria del cos. Si tot el cos fos ull, com podria escoltar? Si tot el cos fos orella, com podria olorar? De fet, però, Déu ha distribuït en el cos cadascun dels membres com li sembla. Si tots els membres es reduïssin a un de sol, on seria el cos? Per això els membres són molts, però el cos és un de sol. L’ull no pot dir a la mà: «“No em fas cap falta.» Ni tampoc el cap als peus: «No em feu cap falta.» Ben al contrari: els membres del cos que semblen més delicats són els més indispensables, els que ens semblen menys nobles, els cobrim amb més honor, els que ens semblen menys decents, els tractem amb una decència que no necessiten els que ja són decents. Déu ha disposat el cos de tal manera que dóna més honor als membres que més en necessiten, perquè no hi hagi desacord en el cos, sinó que tots els membres tinguin la mateixa sol·licitud els uns pels altres. Per això, quan un membre sofreix, sofreixen amb ell tots els altres, i quan un membre és elogiat, tots els altres s’alegren amb ell.]
Doncs bé, vosaltres sou cos de Crist i cadascun formeu els seus membres.
[Dins l’Església, Déu ha posat en primer lloc apòstols, en segon lloc profetes, en tercer lloc mestres, després els qui tenen poder d’obrar miracles, després els qui tenen la gràcia de donar la salut als malalts, d’ajudar els altres, de guiar-los, de parlar llenguatges misteriosos. No tothom ha de ser apòstol o profeta o mestre. No tothom ha d’obrar miracles, ha de tenir la gràcia de donar la salut als malalts, ha de ser capaç de parlar llenguatges misteriosos o ha de ser capaç d’interpretar-los.]
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 1,1-4.4,14-21)
Són molts els qui han emprès la tasca d’escriure una narració dels fets ocorreguts entre nosaltres, guiant-se per l’ensenyament que hem rebut d’aquells que des del principi en foren testimonis de vista i després ho transmeteren de paraula. Havent pogut informar-me minuciosament de tot des dels orígens, jo també, il·lustre Teòfil, he decidit escriure-t’ho en una narració seguida, perquè coneguis la solidesa de l’ensenyament que has rebut.
En aquell temps, Jesús se’n tornà a Galilea ple del poder de l’Esperit. La seva anomenada s’estengué per tota la regió. Ensenyava a les sinagogues d’ells i tothom el lloava. I se n’anà a Natzaret, on s’havia criat. El dissabte anà a la sinagoga, com tenia costum, i s’aixecà a llegir. Li donaren el volum del profeta Isaïes, el desplegà i trobà el passatge on hi ha escrit: «L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, ja que ell m’ha ungit per portar la bona nova als desvalguts, m’ha enviat a proclamar als captius la llibertat, i als cecs el retorn de la llum, a deixar en llibertat els oprimits i a proclamar l’any de gràcia del Senyor.» Després plegà el volum, el donà a l’ajudant de la sinagoga i s’assegué. Tots els qui eren a la sinagoga tenien els ulls posats en Jesús. Ell començà dient-los: «Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura.»
Homilia:
Ja hem començat a llegir l’evangeli de Sant Lluc; es el que toca per enguany. I és, doncs, l’evangelista que ens acompanyarà tots els diumenges d’aquest any, exceptuant els temps de Quaresma i el temps de Pasqua.

L’evangeli d’avui està compost de dos fragments diferenciats, separats l’un de l’altre a l’evangeli de Lluc: el començament de l’escrit i el començament de la missió de Jesús que ja és el capítol IV.

Imitant l’estil dels historiadors del seu temps, Lluc posa un pròleg introductori a la seva obra, que l’hem escoltat avui, i declara el que s’ha proposat escriure, de qui ho ha aprés, amb quina finalitat ho escriu i a qui el dedica. I el dedica, diu, a un tal Teòfil, que no sabem si és una persona concreta, perquè Teòfil vol dir el que estima Déu; per tant avui som nosaltres, ens ho ha dedicat a nosaltres. Vés per on!

Per això l’Evangeli no és la narració d’uns fets que han passat i prou. Això fora una biografia. És l’experiència des de la fe d’aquells que foren testimonis i després, diu, ho transmeteren de paraula. És l’experiència, doncs, vital d’aquells que ho recorden i ho viuen. La seva intenció és ben clara: ajudar-nos a creure en Jesús, a conèixer a través de Jesús qui és el Déu en el qual creiem. No n’hi ha prou, doncs, en saber què va passar; fora una simple curiositat; ens interessa, sobretot, quin sentit té per a nosaltres allò que va passar. Tot i que ja ha passat, continua passant! L’evangelista no narra una història sinó quina repercussió ha tingut aquest fragment d’història per a nosaltres, també avui.

Nosaltres, gent del segle XXI, i a més a més occidentals, tenim tendència sempre a donar per bo allò que és pràctic (i això per a que serveix?). I aquest no és el propòsit de l’evangelista; ell ensenya per adoctrinar. Sembla que quan una cosa no és pràctica ja no serveix per a res, no té utilitat; i potser nosaltres no sabem quina utilitat té, perquè en deu tenir alguna d’utilitat. Quan ens avorreix una simfonia de Beethoven, voleu dir que l’inexpert és el compositor o els inexperts som nosaltres? Doncs som tan simplistes que vam pensar que l’inexpert era Beethoven.

Sant Lluc va escriure dos llibres: l’Evangeli i el Llibre dels Fets dels Apòstols. En realitat aquest dos llibres són una sola obra en dos volums. En el primer, l’Evangeli, ens el narra dient: “Tot allò que Jesús va fer i va ensenyar”. El segon, els Fets dels Apòstols, el dedica a explicar els començament de la vida de l’Església, els primers cristians. Doncs en podríem dir dels dos llibres el Jesús Total: el cap, Jesús, i els membres, els primers cristians. I el motiu dels seus escrits no és altre que “Per a que constatis (diu) la solidesa de l’ensenyament que has rebut”

L’evangelista descriu l’acció evangelitzadora de Jesús a la sinagoga de Natzaret. “I se n’anà al seu poble on s’havia criat” I tots els que eren a la sinagoga, és clar, és normal, tenien els ulls posats en Jesús: que ens dirà?; l’Evangeli de diumenge que ve dirà “aquest és el fill del fuster”. El lector, Jesús, havia captivat l’auditori. “Això que sentiu contar de mi és el compliment del que estava previst, del que estava profetitzat”. Per tant diu “La salvació que esperàvem ja és aquí”; i continua estant aquí, entre nosaltres, cada diumenge!

Som cridats a fer viu l’Evangeli a la nostra vida, a creure i a posar la nostra confiança en la Paraula de Déu que escoltem aquí, com una llum pel nostre camí; un camí a vegades tan incert. Però amb encerts o amb errors volem seguir aquell que ens reuneix aquí cada diumenge, ens dóna la força i la valentia per demostrar amb els fets la nostra fe, i nosaltres aprendre i a conèixer en el Déu en el qual creiem. I així l’Evangeli esdevé realment allò que és en veritat: una Bona Notícia.

L’Església, la nostra comunitat de cada diumenge, és l’Esperit de Déu que la reuneix, és l’Esperit de Déu que la fa i l’alimenta amb la paraula i amb el pa que dóna la vida eterna.