SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE MISERICÒRDIA
Plaça del Santuari, s/n. 43205 REUS. Telèfon: 977 750 307
"santuarimisericordiareus@hotmail.com" "santuaridemisericordia@gmail.com"
********************************************************

dimecres, 28 d’agost de 2013

Homilia de la missa de l’aparició. Dilluns. 26-8-2013

Els sants són no per admirar sinó per imitar.
Són imitables perquè són de carn i ossos com nosaltres, cristians com nosaltres.
Mn. A. Roquer

Homilia:
Avui celebrem a santa Teresa de Jesús i Jornet, filla del poble d’Aitona, ben a prop d’aquí, a la comarca del Segrià, prop de Fraga. Una santa, per tant, de casa nostra. I ens alegra també poder celebrar aquests sants que han sigut membres del mateix poble que nosaltres.

Tots els sants ens diuen amb això que l’Evangeli no és una utopia, que l’Evangeli no és irrealitzable. Ells ens diuen, perquè ho han viscut, que l’Evangeli es pot viure. Encara diria més. Una vegada un nen, mirant el vitralls acolorits de l’església, va preguntar al seu pare qui eren aquells personatges de colors que hi havien als vitralls; els sants li digué el seu pare. O sigui són les persones que van fer tan de bé als altres que la gent podria reconèixer a través d’ells, a través del vitrall, la bondat de Déu, la llum de Déu! Són persones que deixen passar la llum de Déu, com els vitralls deixen passar la llum del sol.

Santa Teresa de Jesús i Jornet fou carmelita terciària, congregació fundada justament pel seu oncle, el beat Francesc Palau, que vàrem tenir vivint com ermità a sant Bartomeu de Fraguerau, al Montsant; després funda una congregació i comença una nova vida, una congregació que anomenarà Germanes dels Ancians Desemparats. En aquesta congregació hi entrà també la seva germana Maria; la primera casa es funda a València. Malgrat les moltes i moltes dificultats, la congregació es va anar propagant ràpidament; va créixer molt a Cuba; i en aquells temps, i a la mort de la Santa, formaven part de la congregació 1200 religioses i tenien l’encàrrec de cuidar ancians desemparats a 103 cases d’acollida. Teresa va morir a Llíria, a València, tal dia com avui, 26 d’agost, era l’any 1879. El papa Pius XII la va beatificar i Pau VI la va canonitzar l’any 1974.

Celebrar un sant o una santa és reconèixer que el misteri de la pasqua de Jesús es pot realitzar també en aquells que són els seus seguidors. Crist s’ha fet realitat en nosaltres. Si Ell, el seu cap, ha experimentat la plenitud de la vida, nosaltres, els seus membres, que formem part del seu cos, també podem participar de la mateixa vida. Crist s’ha fet realitat en els cristians que han restat fidels en el seu Evangeli.

Donar culte avui a santa Teresa de Jesús i Jornet és oferir un exemple a imitar, un estímul i un ajut per a que també nosaltres puguem seguir el seu exemple. És dir, amb fets que sempre són més que totes les paraules, que l’Evangeli és possible, que l’Evangeli es pot viure. Alguns ho han fet.

Celebrar la festa d’un sant és entrar en comunió amb l’Església gloriosa; ells són per a nosaltres un ajut, com deia, i un exemple. Els sants són no per admirar sinó per imitar. Són imitables perquè són de carn i ossos com nosaltres, cristians com nosaltres.


Que santa Maria, avui que celebrem aquesta missa aquí al Santuari, ella que és reina dels sants, intercedeixi avui per tots nosaltres.

diumenge, 25 d’agost de 2013

Homilia del diumenge 21 de durant l’any

Advertiment seriós avui per a nosaltres.
Potser, a vegades, estem molt segurs perquè som dels de dins, i els de dins no podem quedar mai fora.

Mn. A. Roquer
Lectura del llibre d’Isaïes (Is 66,18–21)
Això diu el Senyor: «Jo conec les obres dels homes i els seus pensaments. Jo mateix vindré a reunir la gent de totes les nacions i de totes les llengües. Tots vindran aquí i veuran la meva glòria, i faré un prodigi enmig d’ells. Després enviaré alguns dels supervivents a les altres nacions, a Tarsís, a Fut i a Lud, a Mòsoc i a Ros, a Túbal i a Javan, a les illes llunyanes, que mai no havien sentit parlar de mi ni havien vist mai la meva glòria, i anunciaran la meva glòria entre les nacions. I de totes les nacions portaran els vostres germans com una ofrena al Senyor. Els portaran a cavall, en carruatges, en lliteres, muntats en mules o en dromedaris, fins a la muntanya santa de Jerusalem, diu el Senyor. Els presentaran tal com els israelites presenten en vasos purs la seva ofrena en el temple del Senyor, i jo fins en prendré alguns d’entre ells per fer-ne sacerdots o levites.»
Lectura de la carta als cristians hebreus (He 12,5-7.11-13)
Germans, heu oblidat les paraules encoratjadores que l’Escriptura us adreça com a fills: «Fill meu, no desestimis la correcció que ve del Senyor, no et cansis quan ell et reprèn, perquè el Senyor repta aquells que estima, fa sofrir els fills que ell prefereix.» És per a la nostra correcció, que sofrim: Déu us tracta com a fills. Perquè, quin fill hi ha que el seu pare no corregeixi? La correcció, de moment, no sembla que porti alegria, sinó tristesa, però més tard, els qui han passat per aquest entrenament en cullen en pau el fruit d’una vida honrada. Per això enfortiu les mans que es deixen anar i els genolls que es dobleguen, aplaneu el camí per on passa el vostre peu, perquè el qui va coix no es faci més mal, sinó que es posi bé.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 13,22-30)
En aquell temps, Jesús, tot fent camí cap a Jerusalem, passava per viles i pobles i ensenyava. Algú li preguntà: «Senyor, són pocs els qui se salven?» Ell contestà: «Correu, mireu d’entrar per la porta estreta, perquè us asseguro que molts voldran entrar-hi i no podran.
»Després que el cap de casa s’haurà alçat a tancar la porta, de fora estant començareu a trucar i direu: “Senyor obriu-nos.” Ell us respondrà: “No sé d’on sou.” Llavors començareu a dir-li: “Menjàvem i bevíem amb vós i ensenyàveu pels nostres carrers.” Ell us respondrà: “No sé d’on sou. Lluny de mi, tots vosaltres que obràveu el mal.”
»Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents quan veureu Abraham, Isahac i Jacob amb tots els profetes en el regne de Déu, mentre que a vosaltres us hauran tret fora. I vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud i s’asseuran a taula en el regne de Déu. Mireu, ara són darrers els qui llavors seran primers, i són primers els qui llavors seran darrers.»
Homilia:
L’evangeli que acabem d’escoltar forma part de tot una colla de dites i de petites paràboles pronunciades en diferents moments i recollides aquí en un sol lloc. El fil conductor que les uneix totes és aquest: el regne de Déu. I la pregunta és, continua sent: Com s’hi entra? Qui hi entra? Qui hi queda fora? Curiosa estadística!

La pregunta quants són els que se salven? encaixa molt bé amb la mentalitat jueva d’aquell temps. Pertànyer al poble escollit per Déu és garantia absoluta de salvació. Els pagans, en canvi, ho tenen molt pelut!

Advertiment seriós avui per a nosaltres. Potser, a vegades, estem molt segurs perquè som dels de dins, i els de dins no podem quedar mai fora, que per això són dins! No m’aclareixo!

Jesús parla d’una porta estreta i nosaltres moltes vegades demanem, i cada vegada més, una porta més ampla, o una màniga més ampla. Vull suposar que qui té raó és Jesús. No podem abaratir l’Evangeli; l’Evangeli no té temporada de rebaixes. No ho sabeu que som seguidors d’un crucificat per dir la veritat?

A l’estiu, quan sembla que tot es relaxa una mica, o un bon tros, l’Església ens surt ara amb aquest evangeli que és l’altra cara de la moneda. L’Evangeli, a vegades, és aspre com un codony; però nosaltres sabem fer codonyat i és més dolç, i l’abaratim. “Entreu per la porta estreta” i això no ho podem esborrar.

On queda l’evangeli, doncs, de les Benaurances? És molt més bonic! Però no es tracta de que sigui bonic sinó que sigui veritat. L’Evangeli no és per a estrets de pit. Hi ha expressions de Jesús que és impossible d’escoltar-les sense experimentar una certa incomoditat. No m’agrada! Però diu-ho-me, sóc jo que m’haig d’adaptar a l‘Evangeli? O és l’Evangeli que s’ha d’adaptar a la meva mesura i al meu gust?

Perquè formem part de l’Església ens pensem que això, per si sol, ja és garantia de ser bons. “Menjàvem i bevíem amb vós i ensenyàveu pels nostres carrers”. “Sou dels nostres”. “No sé qui sou”. I rebla el clau: “Ara són darrers els qui llavors seran primers, i són primers els qui llavors seran darrers”. Més clar, impossible! Que ens agradi o no es agradi és una altra qüestió. Sincerament, a mi tampoc m’agrada; què voleu que us digui? Sentir-se segur només perquè som dels de dins és temerari. Al cristià que camina, com tot bon caminat, no l’interessa només com és el camí, sinó si aquell camí, sigui com sigui, el portarà on ell vol anar.

No ens ha de preocupar quants són els que se salven perquè, em penso, que són més dels que ens pensem i més, potser segons alguns, dels que voldrien.

Notem la força de la lliçó: “Vindran gent d’orient, d’occident, del nord i del sud, i s’asseuran a taula en el regne de Déu”. Una bona lliçó per aprendre. Però no ens refiem; tota la humanitat és convidada a la taula de Regne. I nosaltres, que érem del món pagà, també hem estat convidats.

Les  matemàtiques de Déu no són les nostres matemàtiques. Les estadístiques de Jesús no són les nostres estadístiques. Amb tot, la resposta del Senyor no és per desanimar ningú, ben al contrari! És per animar a tothom: “Correu”.


Sí, aquests advertiments de Jesús són molt durs per a aquells que van excessivament refiats d’ells mateixos. Són també una esperança i una seguretat per a tots aquells que, amb penes i treballs, aquí caic i allà m’aixeco, van fent amb pena el seu camí que, n’hi que sigui estret, porta allà on volen anar, que és el que ens interessa.

diumenge, 18 d’agost de 2013

Homilia del diiumenge 20 de durant l’any

“Jo us dono la meva pau”. La seva pau!
Jesús no deixa indiferent a ningú. 
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre de Jeremies (Jr. 38,4-6.8-10)
En aquells dies, alguns dels principals de Jerusalem digueren al rei: «Que Jeremies mori d’una vegada. Aquest home no fa sinó desmoralitzar els guerrers que queden a la ciutat i tots els restants del poble. Aquest home no vol el bé del poble, sinó la seva perdició.» El rei Sedequies els respongué: «Està a les vostres mans.» El rei era incapaç de negar-los res. Ells, doncs, prengueren Jeremies i el tiraren a la cisterna de Melquies, fill del rei, situada al pati de la guàrdia. L’hi baixaren amb unes cordes. A la cisterna no hi havia aigua, sinó fang; Jeremies quedà enfonsat en el fang. Llavors Abdemèlec, un home del palau reial, anà a trobar el rei a la porta de Benjamí i li digué: «Rei, senyor meu, no està bé això que aquests homes han fet amb el profeta Jeremies: l’han tirat a la cisterna, i ara, que ja no hi ha pa a la ciutat, es morirà allà dintre de fam.» Llavors el rei donà aquesta ordre a Abdemèlec, el cusita: «Emporta’t tres homes i treu de la cisterna el profeta Jeremies abans no es mori.»
Lectura de la carta als cristians hebreus (He 12,1-4)
Germans, envoltats d’un núvol tan gran de testimonis, que ens ensenyen com hem de viure la fe, alliberem-nos de tot impediment i del pecat, que amb tanta facilitat ens lliga i, sense cansar-nos-en, llancem-nos a córrer en la prova que ens ha estat proposada. Tinguem la mirada fixa en Jesús, que ha obert el camí de la fe i el duu a terme. Ell, per arribar a la felicitat que li era proposada acceptà el suplici de la creu, no fent cas de la vergonya que havia de passar; així s’assegué a la dreta del tron de Déu. Tingueu present aquell que aguantà un atac tan dur contra la seva persona de part dels pecadors; així no us deixareu abatre, cansats de resistir. En la vostra lluita contra el pecat, encara no us hi heu enfrontat fins a vessar la sang.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 12,49-57)
En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles: «He vingut a calar foc a la terra. Com voldria ja veure-la cremar! He de passar la prova d’un baptisme. Com em sento el cor oprimit fins que no l’hauré passada! Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no. És la divisió, el que he vingut a portar. Des d’ara dins una mateixa casa n’hi haurà cinc de dividits: Tres contra dos, i dos contra tres. El pare renyirà amb el fill i el fill amb el pare; la mare renyirà amb la filla i la filla amb la mare; la sogra renyirà amb la nora i la nora amb la sogra.»
Deia també a la gent: «Quan veieu sortir un núvol a ponent, dieu tot seguit: “Ja ve la pluja.” I efectivament, la pluja arriba. I qual el vent bufa del sud, dieu: “Farà calor.” I en fa. Hipòcrites! Vosaltres sabeu endevinar el temps per l’aspecte de la terra i el cel, i ara no endevineu quins moments esteu vivint? Per què no judiqueu vosaltres mateixos què heu de fer?»
Homilia:
Sant Lluc, que és l’evangelista que llegim enguany, si ens hi fixem bé sembla contradictori.

La pau de Jesús no és la del fals pacifisme dels resignats i dels fatalistes i menys la pau del cementiri. La seva pau és un gran revulsiu per a un món enfonsat, això sí, en el mal; o potser pitjor, resignat a viure en el mal.

Jesús és un despertador de consciències adormides. Ens equivocaríem de mig a mig si, quan diu que vol calar foc a la terra, penséssim, i més ara a l’estiu, en els incendis dels boscos; res més lluny de a veritat, ja ho podeu suposar.

El foc de què parla Jesús té un altre sentit. Recordeu que Joan el Baptista a Jesús l’anomena “aquell que serà batejat amb foc”. I també sant Lluc és el que parlarà del “foc de l’Esperit Sant” el dia de Pentecostès. És, doncs, un foc que purifica; un foc que posa a prova, que posa en evidència, que ens diu què és llenya o palla i què és pedra picada. No és un foc que desbasta, és un foc que purifica, que selecciona.

Com s’ha d’interpretar aquí, doncs, la paraula foc? En la tradició bíblica el foc és signe de la presència de Déu! Penseu en l’esbarzer que crema al peu del Sinaí davant de Moisès; o en la carta als cristians hebreus quan hi llegim “Déu és un foc que devora”.

És així com podem entendre "i com voldria veure-la cremar". Així podem afirmar que aquesta figura del foc en boca de Jesús és més aviat un retret contra un món fred, apàtic; que no s’entusiasma per res; que tot ho mira així una mica a distància.

Ara resulta, ni que sembli mentida, que el gel és més perillós que el foc en les persones. Si Déu és foc, pobre d’aquell que és palla. No ens ha de sorprendre gens ni mica que el seguiment de Jesús demani una mica, o més que una mica, de sacrifici. Si l’entenem com cal, ha de ser així. L’heu vist mai un amor que no demani sacrifici?

El sacrifici pel sacrifici no té sentit, però el sacrifici per amor el té tot! El nostre problema és, més aviat, que vivim còmodament instal·lats en el mínim esforç, que és igual que dir en el desamor. I això és greu.

Jesús parla de calar foc a la terra, i nosaltres inventem els extintors; i, a més a més, encara hi traiem uns diners.

Pensem que això de calar foc a la terra, Jesús ho diu tot fent camí cap a Jerusalem. I tots ho sabem, i Ell més que ningú, què li espera a Jerusalem. I Ell diu: “Com voldria veure-la cremar”.

Deixem-nos cremar per la prova de l’amor. Per a Ell va ser donar la pròpia vida. Però l’Evangeli sempre serà la pau que divideix. El foc és el que posa a prova. De pau, com de veritat, només n’hi ha una, però no tothom l’entén igual.

El seguiment de Jesús, des dels dotze Apòstols fins avui, pot ser no només un signe de contradicció, sinó, com en el cas de Jesús, motiu de persecució o fins i tot de mort. Només la religió autèntica irrita, les falses no.

“Jo us dono la meva pau”. La seva pau! Jesús no deixa indiferent a ningú. S’hi està a favor o s’hi està en contra. I a la nostra societat d’avui això també passa. El nostre món ho grapeja tot, ho purga tot. Almenys que cremi la palla i que quedi el gra. Ara som nosaltres que li dèiem a Jesús: Veniu i caleu foc i així veurem què queda; veurem qui és Ell!


L’evangeli de la Passió no tindria cap sentit sense aquest evangeli d’avui. El que ens ha de fer por no és si Jesús cala foc; el que ens ha de preocupar és si nosaltres som palla!

dijous, 15 d’agost de 2013

Homilia de la festivitat de l’Assumpció de Maria.

L’Assumpció és una festa que dóna garantia, que assegura i garanteix totalment la nostra esperança.
Hi ha salvació per a la humanitat.
Mn. A. Roquer.
Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 11,19a.12,1-6a.10ab)
El santuari del temple de Déu que hi ha en el cel s’obrí, i dins el temple aparegué l’arca de l’aliança de Déu. Llavors aparegué en el cel un gran prodigi: una dona que tenia el sol per vestit, la lluna sota els peus i duia al cap una corona de dotze estrelles. Al mateix temps aparegué en el cel un altre prodigi: hi havia un gran drac rogenc, que tenia set caps i deu banyes. Als set caps duia set diademes, i la seva cua arrossegà la tercera part de les estrelles i les llançà a la terra. El drac s’aturà davant la dona per devorar-li el fill així que nasqués. La dona posà al món un fill, un noi que ha de governar totes les nacions amb el ceptre de ferro; el seu fill va ser endut cap a Déu i cap al seu setial, i la dona va fugir al desert, on Déu li havia preparat un lloc. Llavors vaig sentir al cel una veu que cridava amb tota la força: «Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu, l’hora del seu poder i del seu Regne, i el seu Messies ja governa.»
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 15,20-27a)
Germans, Crist ha ressuscitat d’entre els morts, el primer d’entre tots els qui han mort. Ja que la mort vingué per un home, també per un home vindrà la resurrecció dels morts: tots són d’Adam, i per això tots moren, però tots viuran gràcies al Crist. Cadascun al moment que li correspon: Crist el primer, després, a l’hora que ell vindrà, els qui són de Crist; a la fi, quan ell destituirà tota mena de sobirania, d’autoritat o de poder, com a coronament de tot, posarà el Regne en mans de Déu, el Pare. Perquè ell ha de regnar fins que Déu haurà sotmès tots els enemics sota els seus peus. El darrer enemic destituït serà la Mort. Perquè l’Escriptura diu que tot ho ha posat sota els seus peus.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 1,39-56)
Per aquells dies, Maria se n’anà decididament a la Muntanya, a la província de Judà. Entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, el nen saltà dins les seves entranyes, i Elisabet, plena de l’Esperit Sant, cridà amb totes les seves forces: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes. Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me? Mira: tan bon punt he sentit la teva salutació, el nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut! Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà.» Maria digué: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa. Des d’ara totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles. El seu nom és sant, i l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació. Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils. Omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res. Ha protegit Israel, el seu servent, com ho havia promès als nostres pares; s’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre.» Maria es quedà tres mesos amb ella, i després se’n tornà a casa seva.
Homilia:
Celebrar una festa de la Mare de Déu aquí, al Santuari, no és un afegitó més sinó que és el lloc més adequat, perquè, a més, ella és la patrona de la nostra ciutat.

Era un dia de Tots Sants de l’any 1950 quan el papa Pius XII proclamava, com a dogma de fe que Maria era al cel assumpta en cos i ànima. L’únic dogma de fe que s’ha proclamat dins del temps que nosaltres vivim en aquest món!

Si amb el pecat, ens ha dit sant Pau, ha entrat la mort al món, de la mort de Maria, la sense pecat, n’hem dit la Dormició. Celebrar la festa d’avui, i a més a més com a dia festiu, ens endinsa en la història d‘amor del nostre Déu. La victòria del bé sobre el mal troba el seu model perfecte en Maria. Ella és la nova Eva, la que no ha caigut en la trampa de la temptació.

Avui ens ho ha dit el càntic de la noia bonica de Natzaret. És el cant de la tota la humanitat que veu com el Senyor és capaç de fer meravelles. “Feliç tu que has cregut”.

La primera salvada de tot el llinatge humà és una dona. Una dona que té el sol per vestit, la lluna sota el peus i una corona de 12 estrelles segons la visió de l’autor de l’Apocalipsi.

Avui és una festa gran per a tots nosaltres. Una festa que és el ressò de l’anunci pasqual. Avui és la pasqua de Maria. Una certificació anticipada de la nostra pròpia pasqua. L’Assumpció és una festa que dóna garantia, que assegura i garanteix totalment la nostra esperança. Hi ha salvació per a la humanitat.

Hi ha una vida definitiva que s’ha complert en Jesús. Li pertoca de dret, com a fill de Déu. I aquest mateix privilegi fou un regal per a la Mare de Deu, un do. I ens serà també un do i un regal per a tots nosaltres.

Maria dóna gràcies a Déu per la seva obra “Perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa. Sóc l’esclava el Senyor”. I per això que el Senyor ha fet... ha pogut fer meravelles en Maria.

El Déu “que derroca els poderosos del soli”, el Déu “que exalça els humils”... ho sento!... no és un Déu neutral. És un Déu que es complau en els humils, en els senzills, en una noia senzilla de Natzaret. Quan els humans badem i ens preocupem per unes grans notícies sobre la mis Mundo o la nedadora que guanya unes medalles d’or en uns Jocs Olímpics, o la Cleòpatra, qui sigui!... En el concurs de bellesa convocat per Déu, guanya Maria! Maria, una noia senzilla de Natzaret! Déu fa les coses així, tan diferents de nosaltres! I així li dirà a Maria la seva cosina Elisabet: “Ets beneïda entre totes les dones”. És que la bellesa de Maria ve per un altre cantó: “Feliç tu que has cregut”.

I avui ens arriba a tots nosaltres la mateixa salutació: “Feliços els que creuran”. “L’amor que té als que creuen en Ell s’estén de generació en generació”. I podem afegir: Ha arribat fins a nosaltres!

“Tot allò que els Senyor ens ha fet saber es complirà”, com en Maria. I nosaltres hi afegim “El meu esperit celebra Déu que em salva”. “Perquè el seu amor s’estén de generació en generació” fins avui.

I aquestes paraules de Maria en el seu cant del Magníficat no són paraules d’un profeta exaltat, ni d’un visionari, ni d’un guerrer victoriós, no! Han brostat d’una dona plena de tendresa, de netedat de cor, una dona de fe, una dona creient. I és per això que el Senyor ha pogut fer meravelles. Ha trobat en Maria la que ha promès poder fer meravelles.

Tenen molt bon nas aquells pobles que del dia d’avui n’han fet la festa major. Cap dia com aquest.


I nosaltres, entre tant, anirem cantant a la Salve: “Reina i mare de misericòrdia, en vós hem posat la nostra confiança”. Posar la nostra esperança aquí no és una il·lusió. Maria ho sap per pròpia experiència. Nosaltres, de moment, ho vivim i ho celebrem des de la fe.