SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE MISERICÒRDIA
Plaça del Santuari, s/n. 43205 REUS. Telèfon: 977 750 307
"santuarimisericordiareus@hotmail.com" "santuaridemisericordia@gmail.com"
********************************************************

Pregària per les vocacions (21-11-2019) al Santuari

Pregària per les vocacions (21-11-2019) al Santuari
Cadena de pregària del secreteriat per les vocacions de l'arquebisbat de Tarragona.

diumenge, 30 de juny de 2013

Homilia del diumenge 13 de durant l’any

L’home lliure és el que, quan convé, va cap a Jerusalem... i sap el que li espera.
Mn. A. Roquer
Lectura del primer llibre dels Reis (1Re 19,16b.19-21)
En aquell temps, el Senyor digué a Elies: «Ungeix Eliseu, fill de Safat, d’Abel-Mehulà, perquè sigui el teu successor com a profeta.» Elies se n’anà, i trobà Eliseu, fill de Safat, que llaurava amb dotze parelles de bous. Ell mateix guiava la dotzena parella. Elies va fer com si passés de llarg i li tirà a sobre el seu mantell de profeta. Eliseu deixà els bous, corregué darrere Elies i li digué: «Vaig a besar el pare i la mare i vindré amb tu.» Elies li digué: «Vés, torna a casa teva. Què t’he fet jo per impedir-t’ho?» Ell se’n tornà, prengué la parella de bous, els matà, va coure la carn amb la fusta dels arreus, convidà la gent i se’ls van menjar. Després se n’anà amb Elies i era el seu ajudant.
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Galàcia (Ga 5,1.13-18)
Germans, Crist ens ha alliberat de l’esclavatge i vol que siguem lliures. Mantingueu-vos així. No us sotmeteu altra vegada al jou de l’esclavatge. Vosaltres, germans, heu estat cridats a ser lliures. Mireu només de no convertir la llibertat en un pretext per fer el vostre propi gust. Si us estimeu, poseu-vos al servei els uns dels altres. Perquè la Llei es troba tota en un sol precepte: «Estima els altres com a tu mateix.» Però si us mossegueu i us devoreu mútuament, penseu que acabareu destruint-vos. Ara, doncs, us dic: Deixeu-vos guiar per l’Esperit, i no satisfeu els capricis de la carn. Perquè la carn es deleix contra l’Esperit i l’Esperit contra la carn. Esperit i carn lluiten l’un contra l’altre, per no deixar-vos fer allò que voldríeu. Si us deixeu conduir per l’Esperit, no esteu subjectes a la Llei.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 9,51-62)
Quan s’acostaven els dies en què Jesús havia de ser endut al cel, ell resolgué decididament d’encaminar-se a Jerusalem. Envià alguns que s’avancessin, i ells, tot fent camí, entraren en un poblet de samaritans per buscar-hi allotjament. Però la gent no el volgué rebre, perquè s’encaminava a Jerusalem. En veure això, els seus deixebles Jaume i Joan li digueren: «Senyor, voleu que manem que baixi foc del cel i els consumeixi?» Però Jesús es girà i els renyà. I se n’anaren a un altre poblet.
Mentre feien camí algú li digué: «Us seguiré pertot arreu on anireu.» Jesús li respongué: «Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l’home no té on reposar el cap.»
A un altre, Jesús li digué: «Vine amb mi.» Ell li contestà: «Senyor, permeteu-me primer d’anar-me’n a casa, fins que hauré enterrat el meu pare.» Jesús li diu: «Deixa que els morts enterrin els seus morts, i tu vés a anunciar el regne de Déu.»
Un altre digué a Jesús: «Vinc amb vós, Senyor, però permeteu-me primer que digui adéu als de casa meva.» Jesús li respongué: «Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada no és apte per al regne de Déu.»
Homilia:
Avui més enllà de tot, toca fer un comentari de l’Evangeli que no el pot substituir ningú, ni jo ni ningú. L’evangelista Lluc ha precisat: “Quan s’acostaven els dies en què Jesús havia de ser endut al cel, decidí encaminar-se cap a Jerusalem”. Dissabte a Jerusalem hi haurà sí... un Diumenge de Rams, i també hi haurà un Divendres Sant. La vida és així.

I Ell, preveient el que pot passar, parla de seguiment. D’un seguiment, això sí, incondicional. No pot ser d’altra manera. A les verdes i a les madures. “Ningú que tingui la ma a l’arada i miri enrere...” No m’interessa. Seguir a Jesús quan totes ens ponen no és de seguidors de Jesús, sinó que és d’aprofitats. I això també és dóna. “Les guineus tenen caus, i els ocells tenen nius, però el Fill de l’home no...” sap on dormirà aquest vespre.

Jesús camina cap a Jerusalem i nosaltres, com que sabem on va i sabem el què li espera, anem a contrapàs. Tot i que Ell deixa ben clar: “Qui em vulgui seguir...”. Home... Voler, voler, sí que volem, però... I sempre hi ha el però. I aquí poseu-hi el què vulgueu; millor dir, posem-hi allò que ja sabem.

Sempre portarem una pedra a la sabata. I esperem que ens digui: Seu! Treu-te la pedra de la sabata. I no! Ens diu: Treu-te la sabata! Jesús té una manera de fer... per tant té una manera de dir... que és difícil d’entendre. No és estrany! I això no deixa indiferent a ningú. I nosaltres, que acostumem a anar a la nostra, que no sempre és la seva, tenim una solució fàcil: posem ma de Jaume i Joan (“Voleu que diem que baixi foc del cel i els consumeixi?”). D’això sí que en sabem, però és contra la seva voluntat, i ho hem fet moltes vegades.

En tot cas si seguir-lo se’ns fa difícil, només tenim un cap de corda per aferrar-nos, el que ens ha dit el salm: “En vós trobo refugi”. Senyor, ningú com vós no em fa feliç. Sabem, doncs, a qui seguim. Hem d’aprendre una cosa que, si vivim de la fe, vivim al ras moltes vegades.

Però sant Pau ens ensenyava un camí. Aquell que és capaç de seguir-lo i no es deixa entabanar per cap cant de sirena, sempre tan bonics però tan esclavitzadors.

I no podem falsificar la llibertat. No és el mateix ser lliure per fer allò que em dóna la gana, i que ser lliure per fer allò que haig de fer; sense ser esclau d’una societat, en una paraula, que ens vol domesticar. Una societat que ens diu com hem de vestir, què hem de comprar i on hem d’anar de vacances.

El seguiment de Jesús moltes vegades serà un anar contra-corrent. Però no pel fet d’anar contra-corrent sinó per anar on hem d’anar, per trobar allò que realment busquem. L’home lliure és el que, quan convé, va cap a Jerusalem... i sap el que li espera. També és lliure aquell que és capaç d’afrontar l’adversitat; i a vegades ens pensem que ho és aquell que l’esquiva.

Per això el cristià no només evita el mal, sinó que lluita contra el mal. Ser cristià, seguir Jesús, no és tenir fe; sinó que és un camí, un procés de creixement en la fe. Som creients quan seguim les petjades d’aquell que és el Mestre, ens anem fent creients a poc a poc i en la mesura que ens atrevim a seguir Jesús, ni que sigui quan va cap a Jerusalem. Seguir-lo és deixar-nos guiar pel seu esperit, per viure com Ell va viure, per esperar el que Ell va esperar, per passar el que Ell va passar; i així arribar on Ell ha arribat.


Ser capaços de dir: Senyor, manteniu-nos sempre en l’esplendor de la vostra veritat, la vostra veritat!

dimarts, 25 de juny de 2013

Homilia de la missa de l'Aparició

“Maria, d’una manera extraordinària com ningú més, va conèixer la misericòrdia de Déu”.
I nosaltres, tímidament, però amb fermesa,
afegim: i Reus ho sap molt bé!

Mn. A. Roquer. Missa de Santa Maria i Mare de Misericòrdia. 
Homilia:
El títol de Reina i Mare de Misericòrdia, Reus el dóna a la Mare de Déu des del moment que ella som conscients que va salvar de la pesta el seu poble. I això honora aquesta ciutat.

Però també penso que Maria, com una nova reina Ester, salva el seu poble suplicant al Rei misericòrdia. Ella, des del cel, fa realitat la figura profètica de la reina Ester. Per ella, des de fa més 400 anys, per tots nosaltres. I això explica el perquè som avui aquí. Nosaltres aquí cada dia 25 celebrem agraïts aquest do.

I avui Maria continua pregant al seu fill per la salvació de tot el seu poble. I així acudim a ella, amb confiança, en tota tribulació.

Amb aquest títol de Misericòrdia ja l’anomena així sant Odó, abat de Cluny. Sembla que fou el primer de donar-li aquest títol a Maria. I estem parlant de l’any 942. És mare de misericòrdia perquè ella ha engendrat Jesucrist, ella és la misericòrdia visible i comptable del nostre Déu.

Les entranyes de Misericòrdia, però, sempre seran unes entranyes maternals. I nosaltres ho sabem. Nosaltres sabem perquè som aquí cada dia 25 i a les 7 del matí. Hi ha coses que només s’entenen quan es miren amb l’òptica de l’amor.

Donar a la Mare de Déu el títol de Mare de Misericòrdia és molt adient, per una part perquè és mare i per altra perquè nosaltres, sense ser-ne mereixedors, son necessitats de misericòrdia tantes vegades a causa de tal com som.

I així Maria, en el seu cant del Magníficat, ho hem senti avui, lloa dues vegades a Déu que és misericordiós: “L’amor que té als que creuen en ell s’estén de generació en generació. Ha protegit Israel, el seu servent; s’ha recordat del seu amor.”

Per això, i tots sabem el perquè, continuarem dient Mare de Misericòrdia. I Maria ho sap com ningú fins on arriba la misericòrdia de Déu, quan Déu la va fer objecte únic, irrepetible, preservant-la, misericordiosament, de tot pecat.

El papa Joan Pau II deia: “Maria, d’una manera extraordinària com ningú més, va conèixer la misericòrdia de Déu”. I nosaltres, tímidament, però amb fermesa, afegim: I Reus ho sap molt bé!


En Maria tenim misericòrdia, tenim remei per a tots els nostres mals, tots!, que tantes vegades que ens aclaparen. En Maria, perquè és mare, sempre tindrem aquella que ens mira amb ulls d’amor, avui i cada dia.

diumenge, 23 de juny de 2013

Homilia del diumenge 12 de durant l’any

Per seguretat ens afegirem a les paraules de Pere:
“Vós sou el Messies”
Mn. A. Roquer
Lectura de la profecia de Zacaries (Za 12,10-11)
Això diu el Senyor: «Abocaré sobre el llinatge de David i sobre els habitants de Jerusalem un esperit d’afecte i de benvolença. Llavors miraran aquell que han traspassat: faran per ell un dol, com el que es fa per la mort d’un fill únic, ploraran amargament per ell, com es plora la mort del primer fill. Aquell dia hi haurà a Jerusalem un dol tan gran com el d’Hadad-Remmon a la plana de Maguedó. Aquell dia, un doll d’aigua abundant rentarà els pecats i les immundícies de la casa de David i dels habitants de Jerusalem.»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Galàcia (Ga 3,26-29)
Germans, tots vosaltres, perquè heu cregut, sou fills de Déu en Jesucrist. Tots els qui heu estat batejats per unir-vos a Crist us heu revestit de Crist. Ja no compta ser jueu o grec, esclau o lliure, home o dona. Tots sou una sola cosa en Jesucrist. I si vosaltres sou de Crist, sou descendència d’Abraham, hereus de les promeses.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 9,18-24)
Una vegada que Jesús es trobava pregant en un lloc apartat, se li acostaren els deixebles, i els preguntà: «Qui diu la gent que sóc, jo?» Ells li respongueren: «Uns diuen que sou Joan Baptista, altres que sou Elies, altres que ha ressuscitat un dels profetes antics.» Llavors els preguntà: «I vosaltres, qui dieu que sóc?» Pere li respongué: «El Messies, l’Ungit de Déu.» Però ell els prohibí severament que diguessin això a ningú, i els deia: «El Fill de l’home ha de patir molt: els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l’han de rebutjar, ha de ser mort, i ressuscitarà el tercer dia.»
I deia a tothom: «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la salvarà.»
Homilia:
Aquest fragment de l’Evangeli, que ara acabem d’escoltar, el tornarem a escoltar el dia de sant Pere però en versió diferent. Avui és de l’evangelista sant Lluc, que és el que llegim enguany, i el dia de sant Pere serà de l’evangeli de Mateu. El tema és el mateix: la confessió de Pere. Confessió que mereix, per part de Jesús, proclamar-lo com el primer dels Dotze.

Recordem sobretot que Lluc posa la pregària en cada moment clau, cada moment important de la vida de Jesús.

Jesús vol saber l’opinió del poble referent a la seva persona. Vol saber de quin peu calça. El resultat és una definició insuficient: que si Joan Baptista, que si un profeta... i no van més enllà. No van del tot desencaminats, no! Però és inexacte. Jesús és més que un profeta. “I vosaltres, qui dieu que sóc?”. I Pere l’encerta de mig a mig: “Vós sou el Messies”. Nosaltres, així de cop, no saben què contestar.

La vostra pregunta, Senyor, l’hem escoltat moltes vegades. I sempre hem cregut que anava adreçada al grup dels Dotze Apòstols i no a nosaltres. Nosaltres, normalment, ens valem de les fórmules ja prefixades, fórmules tradicionals, proclamades ja fa temps pels concilis, pel Catecisme, definicions de Diccionari. Nosaltres, Senyor, anem al segur; no fos cas...!

El que no fem mai és preguntar-nos qui ets tu per a nosaltres. Per anar al segur agafem el Credo. Ja us diem, Senyor, títols ben solemnes. Que no us agraden? Allò que va dir Pere, a nosaltres no se’ns s’hauria acudit mai, potser per por d’exagerar. Som prudents nosaltres. O per por de no anar fins el final, amb totes les conseqüències; sempre ens quedem curts. Això ens passa molt sovint. I diem Déu!, i fem genuflexió; què voleu més?. I vós ho compreneu.

Vós sou Paraula de Déu i així ho diem sempre. I ho diem perquè ens en han dit que ho hem de dir així. Us imagineu per un moment que ens ho creguéssim del tot?

Per altra part, des dels temps dels Apòstols, les coses, Senyor, ja ho sabeu, han canviat molt. A més, siguem raonables, ja sabeu el què podria passar si ens ho prenguéssim seriosament. Ens agrada escoltar la vostra paraula, però també hi ha altres paraules que ens agrada escoltar, que són molt boniques, ens agraden... sobretot si ens afalaguen, si ens alaben, si ens ensabonen. A més, ja sabeu Senyor que vivim en una societat pluralista, oberta; no es pot absolutitzar res. No és igual ara que el temps que vivíeu en el nostre món; hem avançat molt! Però ja podem estar contents, no ens acontentem amb qualsevol cosa. Senyor, nosaltres us diem Salvador, Senyor, Messies, Fill de Déu...

Sempre és bo canviar les coses per millorar les coses; no en agrada la monotonia, la repetició, allò que fan els altres, ni que es diguin Pere. Som molt originals nosaltres. Avui ens agrada més dir-vos amic, germà, company... És més familiar, és més de tu a tu. I així el vostre missatge ens resulta més fàcil de pair.

També us diem alliberador, no sabem de què, però fa modern. Si us diem alliberador podem anar contra els nostres enemics, que suposo que son els vostres, Senyor. O no?

Us volem enaltir tant que us allunyem de tots nosaltres. I ens oblidem que sou Déu-amb-nosaltres.


Però juguem net. No et podem fer a la nostra mida, a la nostra curta mida. Ni podem jugar amb vós segons les nostres conveniències, els nostres gustos. Senyor, tingueu pietat; Senyor, augmenteu la nostra fe. Per seguretat ens afegirem a les paraules de Pere: “Vós sou el Messies”. Pere és la roca segura.

diumenge, 16 de juny de 2013

Homilia del diumenge 11 de durant l’any

Jesús ens ha portat un Déu que té el perdó com a màxima expressió d’amor.
Mn. A. Roquer.
Lectura del segon llibre de Samuel (2Sa 12,7-10.13)
En aquells dies, Natan digué a David: «Això diu el Senyor, Déu d’Israel: Jo t’he ungit rei d’Israel, i t’he salvat de les mans de Saül. He posat als teus braços la filla del teu senyor i les seves dones, t’he donat el poble d’Israel i de Judà i, si tot això fos poc, encara estava disposat a afegir-hi altres favors. ¿Per què, doncs, has menyspreat el Senyor cometent això que és malvist per ell? Has fet matar Uries, l’hitita; has pres per esposa la seva dona, i a ell l’has fet matar amb l’espasa dels ammonites. Per això, ja que tu m’has menyspreat prenent per esposa la dona d’Uries, l’hitita, l’espasa no s’apartarà mai més de casa teva.»
David digué a Natan: «He pecat contra el Senyor.» Natan li respongué: «Està bé: el Senyor passa per alt el teu pecat; no moriràs.»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Galàcia (Ga 2,16.19-21)
Germans, sabeu que ningú no pot ser just perquè hagi complert les obres que mana la Llei, sinó només perquè ha cregut en Jesucrist. Per això nosaltres, jueus, hem cregut en Jesucrist, perquè ens faci justos, no el compliment de les obres de la Llei, sinó el fet d’haver cregut en Crist, ja que Déu no hauria pogut absoldre ni un sol home, si calia haver complert les obres que mana la Llei.
Jo, per obra de la Llei, vaig morir pel que fa a la Llei, a fi de viure per a Déu. Estic clavat a la creu juntament amb Crist. La vida que ara visc, ja no és la meva; és Crist que viu en mi. La vida que ara visc en aquesta carn, la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que m’ha estimat i s’ha entregat ell mateix per mi. No vull refusar la gràcia de Déu: Si algú pogués ser just per obra de la Llei, Crist hauria mort inútilment.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 7,36-8,3)
En aquell temps, un fariseu invità Jesús a menjar amb ell. Jesús, doncs, anà a casa del fariseu i es posà a taula. Hi havia al poble una dona que portava una vida pecadora. Quan sabé que Jesús era a taula a casa del fariseu, hi anà amb un gerret d’alabastre ple de perfum, i es quedà enrere plorant als peus de Jesús. Amb les llàgrimes començà de mullar-li els peus, i els hi eixugava amb els cabells; després li besava els peus i els hi ungia amb perfum.
El fariseu que havia convidat Jesús, en veure això, pensà: «Aquesta dona que el toca és una pecadora. Si ell fos profeta, sabria qui és i quina vida porta.» Jesús li digué: «Simó, t’he de dir una cosa.» Ell li contestà: «Mestre, digueu.» Jesús continuà: «Dos homes devien diners a un prestador: l’un li devia cinc-centes monedes de plata, i l’altre, cinquanta. Cap d’ells no tenia res per pagar, i el prestador els perdonà el deute. ¿Quin d’aquests et sembla que l’estimarà més?» Simó li respongué: «Jo diria que aquell a qui ha perdonat el deute més gran.» Jesús li diu: «És així mateix.»
Llavors Jesús es girà cap a la dona i digué a Simó: «¿Veus aquesta dona? Quan he entrat a casa teva, tu no m’has donat aigua per rentar-me els peus, però ella me’ls ha rentat amb les llàgrimes i me’ls ha eixugat amb els cabells; tu no m’has rebut amb un bes, però ella, d’ençà que he entrat, no para de besar-me els peus; tu no m’has ungit el cap, però ella m’ha ungit els peus amb perfum. Per això et dic: Has vist que aquesta dona estima molt i és que eren molts els pecats que li han estat perdonats, però quan no hi ha tant a perdonar, no hi ha tant amor.» Després digué a la dona: «Els teus pecats et són perdonats.» Els altres que eren a taula començaren a pensar: «¿Qui és aquest, que fins i tot perdona els pecats?» Digué encara a la dona: «La teva fe t’ha salvat. Ves-te’n en pau.»
[Després d’això Jesús passava per cada vila i per cada poble, predicant i anunciant la bona nova del regne de Déu. Anaven amb ell els dotze i algunes dones que havien tingut malalties i esperits malignes i s’havien posat bé. Maria, coneguda amb el nom de Magdalena, de la qual havien sortit set dimonis, Joana, la dona de Cuzà, administrador d’Herodes, Susanna i moltes altres, que el mantenien amb els seus béns.]
Homilia:
Ara no sé perquè he de fer un comentari d’aquest evangeli perquè l’hem entès tots! Eh que sí? Fa por fer certs comentaris de l’Evangeli perquè ens podem quedar més curts que l’Evangeli.

Aquest evangeli és de les pàgines més commovedores de Lluc. L’evangeli és ple de paraules i de fets que situen Jesús lluny, molt lluny!, del nostre món. I aquesta manera de fer de Jesús no és per fer edictes, per tenir fans que l’aplaudeixin, no! És la manera de fer que te Ell; una manera nova de mirar a les persones i de fer entendre, en allò que és possible, de qui és realment el nostre Déu.

Ho veiem ben clar en aquesta escena quan Jesús és convidat per un fariseu i on es cola una dona pecadora, que sembla, al menys a primer cop d’ull, que hi desentona, al menys en aquell lloc; el seu lloc és a la carretera de Salou!

El món religiós jueu hi queda ben retratat. Un fariseu fidel a la Llei, segur de si mateix, ben pensant, clarament decantat al món dels bons. Això li fa pensar que Déu estar a favor seu (Jo no sóc com aquesta dona)... quan només Déu pot dir qui és qui! A l’altra banda, la dona pecadora. Un clar contrast amb el fariseu. Ella no té lloc en aquell món. Per això es posa als peus de Jesús.

I aquí es posa de manifest, ben clar, el gran dilema: jutjar els altres i mantenir-se en la sospita que els altres són els dolents, nosaltres no! Jesús accepta el difícil dilema i obre la porta del perdó. Ell reconeix que pot perdonar.

I qui té mal, busca remei! Però només quan es reconeix el mal. Perdonar és reconèixer el mal; i és anar a fons del mal, no per amargar-lo o bé buscar-li disculpes, que això hi estem molt acostumats, sinó per buscar remei. No hi pot haver perdó si no es reconeix primer que hi ha pecat.

“¿Veus aquesta dona?” I tant que la veu! Allò que no veu el fariseu és la rebuda descortès que ell ha donat a Jesús, justament, quan ha entrat a casa seva. És el fariseu, en tot cas, que no sap qui és Jesús. El reny de Jesús (“Tu no m’has rebut amb un bes i m’has rentat els peus”)... una queixa dolguda. Jesús estima, i vol donar l’amor com a resposta. El fariseu no estima, la dona sí! I només amb amor tindrem sempre Déu a favor nostre. El perdó sempre serà la resposta més generosa de l’amor. I tots n’hem fet l’experiència, i més d’un cop. Jesús ens ha portat un Déu que té el perdó com a màxima expressió d’amor, a casa del fariseu o la creu (“Pare, perdoneu-los”).

Déu arrisca fins a les darreres conseqüències. Quan érem pecadors ens donà el seu Fill fins a donar la pròpia vida per nosaltres que no érem mereixedors de l’amor de Déu. El perdó no es mereix però sempre s’agraeix, és un do, és un regal.

La preocupació de Déu és el pecador, no l’obsessió pel pecat com fem nosaltres. El pecat té remei. El perdó no es mereix però es necessita tantes vegades! Pregunteu-ho a aquella dona! Una bona lliçó si la sabem aprendre.

Tantes vegades que ens sentim jutges i només veiem els pecats dels altres; i ens pensem que són dels nostres, en tots cas, aquells que pensen com nosaltres. Evidentment els bons! I no veiem que és més fàcil treure pecats que encomanar amor.

Cada dia se’ns pot dir: “Veus aquesta dona?” Per Jesús la verdadera confiança va més enllà d’aquella dona. El que ella va fer per amor posa de manifest el que Simó no va ser capaç de fer per temor (Què diran?).


Sant Pau que també fou un pecador perdonat, i agraït, ens ha dit: “M’ha estimat, i s’ha entregat ell mateix per mi. La vida que ara visc no és meva, és Crist que viu en mi.” I això és tot! I només així s’entenen les coses del tot.