diumenge, 28 d’abril del 2013

Homilia del diumenge V de Pasqua


Els cristians som cridats per distingir-nos en una manera diferent d’entendre l’amor
Mn. A. Roquer
Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 14,21b-27)
En aquells dies, Pau i Bernabé se’n tornaren a Listra, a Iconi i a Antioquia. Confortaven els convertits de nou i els exhortaven que es mantinguessin fidels a la fe. Els recordaven que per entrar al regne de Déu hem de passar per moltes tribulacions. Ordenaren preveres en cadascuna de les comunitats, i amb pregàries i dejunis els encomanaren al Senyor, en qui havien cregut. Continuaren el seu viatge a través de Pisídia i arribaren a Pamfília. Després d’anunciar a Perga la paraula, baixaren a Atàlia, i d’allà se’n tornaren per mar a Antioquia, des d’on la comunitat els havia confiat a la gràcia de Déu perquè duguessin a terme l’obra que acabaven d’acomplir. Així que arribaren, reuniren la comunitat per anunciar-los tot el que Déu havia fet junt amb ells, i que Déu havia obert les portes de la fe als qui no són jueus.
Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 21,1-5a)
Jo, Joan, vaig veure un cel nou i una terra nova. El cel i la terra d’abans havien desaparegut, i de mar ja no n’hi havia. Llavors vaig veure baixar del cel, venint de Déu, la ciutat santa, la nova Jerusalem, abillada com una núvia que s’engalana per al seu espòs, i vaig sentir cap a l’indret del tron una veu forta que cridava: «És el tabernacle on Déu es trobarà amb els homes. Viurà amb ells, ells seran el seu poble i el seu Déu serà Déu-que-és-amb-ells. Els eixugarà totes les llàgrimes dels ulls i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni penes. Les coses d’abans han passat.» Llavors el qui seia al tron afirmà: «Jo faré que tot sigui nou.»
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 13,31-33a.34-35)
Quan Judes va ser fora del cenacle, Jesús digué: «Ara el Fill de l’home és glorificat, i Déu és glorificat en ell. Si Déu és glorificat en ell, és que també Déu el glorificarà en Déu mateix, i el glorificarà ben aviat.
»Fillets, és per poc temps que encara estic amb vosaltres. Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres. Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres. Per l’estimació que us tindreu entre vosaltres tothom coneixerà si sou deixebles meus.»
Homilia:
A la Pasqua tot, absolutament tot, esdevé nou, des del cos glorificat de Jesucrist. “Jo faré que tot sigui nou” ha dit Joan a la segona lectura. I Jesús, a l’evangeli, ens ha parlat també d’un manament nou. I parla també de la nova Jerusalem. I la mateixa paraula evangeli vol dir bona nova. Pasqua és una manera nova d’entendre-ho tot. Per això el batejat és un home nou, té uns criteris nous, una vida nova.

El manament d’estimar Déu sobre totes les coses ve de l’Antic Testament. La novetat de l’amor de Jesús és “tal com jo us he estimat”. Una manera nova d’entendre l’amor. És Jesús que ens ensenya a estimar fins i tot els enemics. I això és molt nou. En l’amor de Jesús hi  ha una nova dimensió; arrela en el mateix amor de Déu. Així, més que un camí de retorn (estimar els que ens estimen), és l’amor incondicional (“Estimeu aquells que no us estimen”). I és que aquest és el senyal distintiu dels que creuen en Jesús: “Per l’amor que us tindreu els uns als altres coneixeran si sou deixebles meus”.

Realment l’expressió de Joan a l’Apocalipsi: “Un cel nou, una terra nova. Una nova Jerusalem. Jo faré que tot sigui nou”... aquesta és realment una nova creació. Aquest és el món nou que Déu ha recreat amb Jesucrist. Aquesta és la manera d’estimar que va captivar el món pagà (“Mireu com s’estimen”). Era una cosa nova.

Qualsevol observador sincer de la nostra societat sap que tantes coses a les quals avui s’anomena amor no s’assemblen a l’amor de què parla Jesús ni pel forro. No sé si és exagerat dir que avui parlar d’amor no té res a veure amb allò que parla l’Evangeli. La paraula amor l’hem gastada tant que ja no sabem què vol dir. Cert que l’amor necessita d’una manera externa d’expressar-se. Però no tota expressió externa respon a una realitat autèntica d’amor.

En una societat on es corre al darrere d’un ideal que ompli els nostres desitjos, les nostres pobres aspiracions, que satisfaci totes les nostres apetències... s’assembla una mica, i em fa pensar amb allò del Petit Princep; diu: Només coneixem les coses que estimem. Els homes ja no tenen temps de conèixer res. Tot ho compren fet a les botigues, i com que de botigues d’amics no n’hi ha, els homes no tenen amics.

Els cristians som cridats per distingir-nos no per una saviesa molt peculiar, molt única; ni per una doctrina molt sublim, molt original; ni per l’observança d’unes normes, d’unes lleis. La nostra verdadera identitat, el nostre distintiu original és això que es basa en una manera diferent d’entendre l’amor. I justament avui, quan vivim en un món de plàstic, la nostra manera d’entendre l’amor encara sona a més diferent. És una flor que fa olor, les de plàstic no en fan, però són boniques.

L’amor sempre serà un manament nou. He dit un manament, no ho oblideu! No és l’amor espontani, és l’amor com un manament. No podria ser que fos tan nou, tan nou, que per a molts encara fos un amor per estrenar?

El que vagi per aquest camí de l’amor descobrirà que només l’amor fa que la vida valgui la pena de ser viscuda. Ni que sigui donant-la. No hi ha amor més gran que donar la pròpia vida per amor. I això era tan veritat ahir com avui. Això és tan difícil avui com ahir. Però és Pasqua.

dijous, 25 d’abril del 2013

Homilia de la missa de l’aparició


Tots som enviats a proclamar, si més no en la nostra vida, allò que diem que creiem! 
Mn. A. Roquer

Homilia:
Avui, 25 d’abril, celebrem com cada any la festa de sant Marc, l’evangelista. Un testimoni, per tant, molt directe d’allò que escriu. Un testimoni molt directe d’allò que vivim. Va compartir amb sant Pau i amb sant Pere el compromís de donar testimoni, i posar després per escrit, tot allò que ell havia viscut o havia captat de primera ma dels dos apòstols. És l’autor de l’escrit evangèlic més antic que tenim.

La tradició considera sant Marc com a deixeble de sant Pere. I va compartir amb sant Pau el seu viatge de captiveri a Roma, i amb ell la predicació de l’Evangeli en aquella ciutat. Precisament la conclusió de la carta de sant Pere el situa en una ciutat que ell anomena Babilònia, nom amb que ell designa la ciutat de Roma fent referència a la situació difícil dels cristians com fou difícil pels jueus l’estada a Babilònia.

La missió que Jesús confià als deixebles va ser duta a terme amb grans dificultats. I podem afegir: també avui experimentem les mateixes dificultats, si fa o no fa, donat que, d’una manera o altra, tots som enviats a proclamar, si més no en la nostra vida, allò que diem que creiem! Ni en temps de Marc ni avui no és fàcil. Allò que cal, el primer de tot, és ser evangelitzats nosaltres mateixos pel mateix Evangeli, sense por, sense vergonya; més encara: amb entusiasme i alegria. “Sé de qui m’he fiat” dirà sant Pau.

Ens cal coratge i paciència, i ens cal saber esperar. El sembrador, i en aquest cas el segador, no coincideixen en la feina. Marc va plantar i aquí som nosaltres avui fruit de la seva plantada.

Només hi ha dues reaccions, possiblement, davant de l’Evangeli: creure o no creure, acollir o rebutjar. No sé si mai hi ha hagut un temps fàcil per proclamar i viure l’Evangeli. Però certament el d’avui no ho és gens de fàcil. Hem d’estar molt convençuts de l’Evangeli per continuar vivint-lo en la dificultat i en el contratemps. Justament la dificultat pot ser la garantia, justament, de la nostra convicció. Avui, no totes ens ponen; i les dificultats posen a prova la nostra fe. Per tant, doneu garantia d’allò que creieu, doneu garantia d’allò que dieu que viviu. En la dificultat es posa a prova allò que diem que creiem. Nosaltres només sabem una cosa: “Aneu i prediqueu a tothom l’Evangeli”. No diu: aneu i veureu com allò que prediqueu dóna molt de fruit. No!

Que el testimoni de sant Marc encoratgi la nostra fe, afermi la nostra fe; fins i tot en temps de dificultat. Que la festa d’un evangelista, avui sant Marc, ens encoratgi, a tots!, a ser fidels a la Paraula de Déu que aquí escoltem.

diumenge, 21 d’abril del 2013

Homilia del diumenge IV de Pasqua


Aquell que ha estat capaç de morir a la creu no pot prometre flors i violes, però sí que promet esperança.
Mn. A. Roquer
Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 13,14.43-52)
En aquells dies, Pau i Bernabé continuaren el seu viatge des de Perga i arribaren a Antioquia de Pisídia. El dissabte entraren a la sinagoga i s’assegueren. Quan ja es dispersava la gent reunida a la sinagoga, molts dels jueus i dels prosèlits seguiren Pau i Bernabé. Ells els parlaven, mirant de persuadir-los que es mantinguessin fidels a la gràcia de Déu. El dissabte vinent gairebé tota la ciutat es reuní per escoltar la paraula del Senyor. Quan els jueus veieren aquella multitud, s’engelosiren tant que es posaren a impugnar amb paraules injurioses tot el que deia Pau. Però Pau i Bernabé els respongueren amb valentia: «Era el nostre deure anunciar-vos primer a vosaltres la paraula de Déu. Però ja que vosaltres no la voleu rebre i us feu vosaltres mateixos indignes de la vida eterna, ara ens adreçarem als qui no són jueus. Així ens ho té ordenat el Senyor: “T’he fet llum de les nacions perquè portis la salvació fins als límits de la terra”.»
Quan sentiren això els qui no eren jueus, se n’alegraren, i lloaven la paraula del Senyor. Tots aquells que Déu havia destinat a la vida eterna es convertiren a la fe. La paraula del Senyor s’escampava per tota la regió.
Però els jueus instigaren les dones devotes més distingides i els principals de la ciutat a promoure una persecució contra Pau i Bernabé, fins que els expulsaren del seu territori. Ells, en senyal de protesta, s’espolsaren els peus sobre els qui els feien marxar, i se n’anaren a Iconi. Els convertits de nou vivien feliços, plens d’alegria i de l’Esperit Sant.
Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 7,9.14b-17)
Jo, Joan, vaig veure una multitud tan gran que ningú no hauria pogut comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races i de tots els pobles i llengües. S’estaven drets davant el tron i davant l’Anyell, vestits de blanc i amb palmes a les mans. Un dels ancians em digué: «Aquests són els qui vénen de la gran tribulació. Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell, i els han quedat blancs. Per això estan davant el tron de Déu, donant-li culte nit i dia dins el seu santuari. El qui seu en el tron els protegirà amb la seva presència, mai més no passaran fam, mai més no passaran set, ni estaran exposats al sol ni a la calor, perquè l’Anyell que està en el tron els guiarà i els conduirà a les fonts on brolla l’aigua de la vida. Déu els eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls.»
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 10,27-30)
En aquell temps, digué Jesús: «Les meves ovelles reconeixen la meva veu. També jo les reconec i elles em segueixen. Jo els dono la vida eterna: no es perdran mai ni me les prendrà ningú de les mans. Allò que el Pare m’ha donat val més que tot, i ningú no ho podrà arrencar de les mans del Pare. Jo i el Pare som u.»
Homilia:
Cada any, en aquest 4t diumenge de Pasqua, se’ns fa present a l’evangeli la figura de Jesús com a “Bon Pastor”. Una imatge particularment estimada per l’Església primitiva: Jesús més aviat que ser representat clavat en creu, fou representat com un pastor. Imatge que avui ens queda molt llunyana degut a la tecnologia.

No només ens queden lluny els pastors sinó que l’única referència que en tenim deu ser la dels pastorets quan arriba Nadal i para de comptar. Quan és una al·legoria tan rica de significat! “Jo conec les meves ovelles”. Molt bé, molt bonic! “Les ovelles coneixen la meva veu”. Molt bé, molt bonic! “El Bon Pastor les defensa quan arriba el llop”. Molt bé, molt bonic! “Jo dono la vida per les meves ovelles”. Ep! Para el carro, això ja és més seriós! Conèixer la veu, estimo les meves ovelles, dono la vida per les meves ovelles... Això va molt més enllà que una escena bucòlica, fins i tot avui podríem dir ecològica d’un pastor, però és aquí on volem arribar. “Jo els dono la meva vida”, per tant jo els dono la vida eterna, que és la que jo tinc. I això ja té molt més sentit... escoltat sobretot durant aquest temps pasqual. La seva mort és el preu de la nostra vida. Jesús no mor a la creu a causa només d’un judici precipitat; no mor a la creu només perquè ha dit “Sóc el fill de Déu”; ha mort a la creu per a que nosaltres tinguem vida i “en tinguem a desdir”.

Ens ho recorden cada dia que estem enfonsats o en una crisi econòmica. I això són faves contades. Líders convincents que assenyalin un altre camí són més escassos que un gat amb cinc potes. No ens donen esperança; i si no ens donen esperança, perquè vivim? Falten raons vàlides per viure. Quina raó de viure se’ns dóna avui? Per això la capacitat d’admiració i de seguiment avui s’enfoca caps els líders, per exemple, de l’esport o el cantant de moda o l’artista de cinema o televisió. I ja en tenim prou; no arribem més enllà! Això ens fa pensar si Jesús no podria ser un mestre de vida? Que tots ho necessitem i en fa molta falta.

La característica del pastor és portar les ovelles als llocs on hi ha bones pastures. Avui pot resultar difícil orientar cap a certs valors que donen sentit a la vida. Davant dels problemes angoixants i que apareixen a la societat pot resultar difícil trobar un camí. I no es tracta només de problemes econòmics sinó de trobar aquell lloc on es fomenten els valors que han de posar en funcionament una nova societat. Aquí podem ben dir com a l’Apocalipsi: “Els que viuen a la gran tribulació”.

On és la font “on brolla la vida”, la il·lusió de viure? “Déu eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls”. Però no diu que no ploraran. Una vida que vol eliminar tot dolor, tot sofriment, tota angoixa, tot fracàs, ens promet la terra de xauxa. Però la terra que vivim no és xauxa. Aquell que ha estat capaç de morir a la creu no pot prometre flors i violes, però sí que promet esperança.

Escoltar la veu del pastor vol dir deixar-se guiar per l’experiència de vida que veiem en Ell, el ressuscitat.

Ara que és Pasqua sabem qui és realment Jesús. Sabem doncs qui tenim per guia i pastor, i també sabem cap a on ens guia. Per la fe hem arribat a l’esperança i per l’esperança hem entès el perquè i el límit, sempre il·limitat, de fins on ha d’arribar l’amor.

Ser cristià no és només conèixer qui és Jesús, sinó què significa aquest Jesús per a mi; seguir-lo com el pastor, és a dir com a algú proper i compromès amb la nostra vida. Ell és el pastor, l’únic pastor, “el que és capaç de donar la pròpia vida perquè estima les ovelles”. “Allò que el Pare m’ha donat val més que tot”. Som nosaltres! “I ningú (ningú!) no el podrà prendre de les meves mans”.

“Allò que el Pare m’ha donat val més que tot!”.

diumenge, 14 d’abril del 2013

Homilia del diumenge III de Pasqua


Per l’amor podrem conèixer realment qui és Jesús; només per l’amor
Mn. A. Roquer
Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 5,27b-32.40b-41)
En aquells dies els apòstols comparegueren davant el sanedrí, i el gran sacerdot començà així el seu interrogatori: «Us vam prohibir severament d’ensenyar res més en el nom de Jesús, però vosaltres heu omplert Jerusalem de les vostres doctrines i voleu fer-nos culpables de la sang d’aquest home.» Pere i els apòstols contestaren: «Obeir Déu és primer que obeir els homes. El Déu dels nostres pares ressuscità Jesús, que vosaltres havíeu mort penjant-lo en un patíbul. La dreta de Déu l’ha enaltit com a Capdavanter i Salvador, per concedir al poble d’Israel la conversió i el perdó dels pecats. Nosaltres en som testimonis, i n’és també testimoni l’Esperit Sant que Déu ha donat a tots els qui l’obeeixen.» Ells prohibiren als apòstols de parlar més en nom de Jesús, i els deixaren anar. Els apòstols es retiraren del tribunal del sanedrí, contents que Déu els considerés dignes de ser maltractats pel nom de Jesús.
Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 5,11-14)
Jo, Joan, tot mirant la visió vaig sentir les veus d’una multitud d’àngels que rodejava el tron de Déu, junt amb els vivents i els ancians. Eren milers i miríades de miríades que cridaven: «L’Anyell que ha estat degollat és digne de rebre tot poder, riquesa, saviesa, força, honor, glòria i lloança.» Després vaig sentir totes les criatures que hi ha al cel, a la terra, sota la terra i al mar, totes les que hi ha en aquests llocs, que deien: «Al qui seu al tron i a l’Anyell sigui donada la lloança, l’honor, la glòria i el poder pels segles dels segles.» Els quatre vivents responien: «Amén.» I els ancians es prosternaren adorant.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 21,1-19)
En aquell temps, Jesús encara s’aparegué als deixebles vora el llac de Tiberíades. L’aparició fou així. Es trobaven plegats Simó Pere, Tomàs el Bessó, Natanael, de Canà de Galilea, els fills de Zebedeu i dos deixebles més. Simó Pere els digué; «Me’n vaig a pescar.» Els altres li respongueren: «Nosaltres també hi venim.» Sortiren tots i pujaren a la barca, però aquella nit no pescaren res.
Quan ja clarejava, Jesús s’aturà vora l’aigua, però els deixebles no el reconegueren. Ell els digué: «Nois, no teniu res per a menjar?» Li contestaren: «No.» Els digué: «Tireu la xarxa a la dreta de la barca i pescareu.» Ho feren així i ja no la podien treure de tant de peix com hi havia. Llavors aquell deixeble que Jesús estimava diu a Pere: «És el Senyor.» Així que Simó Pere sentí aquestes paraules, es posà la roba que s’havia tret i es llançà a l’aigua. Els altres deixebles, que eren només a uns noranta metres de terra, vingueren amb la barca, estirant la xarxa plena de peix.
Quan baixaren a terra veieren un foc, amb peix i pa coent-se sobre les brases. Jesús els diu: «Porteu peixos dels que acabeu de pescar.» Simó Pere pujà a la barca i estirà cap a terra la xarxa: hi havia cent cinquanta-tres peixos grossos. Tot i haver-hi tant de peix, la xarxa no s’esquinçà. Jesús els digué: «Veniu a esmorzar.» Cap dels deixebles no gosava preguntar-li qui era; ja ho sabien, que era el Senyor. Jesús s’acostà, prengué el pa i els el donava. Igual va fer amb el peix. Era la tercera vegada que Jesús s’apareixia als deixebles després de ressuscitar d’entre els morts.
[Després d’esmorzar, Jesús diu a Simó Pere: «Simó, fill de Joan, m’estimes més que aquests?» Ell li contesta: «Sí, Senyor; ja ho sabeu que us estimo.» Jesús li diu: «Pastura els meus anyells.» Per segona vegada li diu Jesús: «Simó, fill de Joan, m’estimes?» Ell li contesta: «Sí, Senyor, ja ho sabeu que us estimo.» Jesús li diu: «Pastura les meves ovelles.» Per tercera vegada li diu Jesús: «Simó, fill de Joan, m’estimes?» Pere s’entristí que Jesús li preguntés per tercera vegada si l’estimava, i li contestà: «Senyor, vós ho sabeu tot, ja ho sabeu que us estimo.» Li diu Jesús: «Pastura les meves ovelles. T’ho dic amb tota veritat: Quan eres jove, et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teves velleses, obriràs les mans i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols.» Jesús li deia això per indicar com seria la mort amb què Pere havia de donar glòria a Déu. Després d’aquestes paraules, Jesús afegí: «Vine amb mi.»]
Homilia:
Quina escena més bonica la que acabem d’escoltar a l’Evangeli. L’esmorzar de Jesús amb els apòstols, cansats de passar tota la nit sense pescar res... un detall interessant. Però l’escena té  més profunditat. I tenim el perill de quedar-nos només amb la imatge bonica i prou. No és només una escena bucòlica, que ho és. Penseu que és de l’evangeli de Joan; això vol dir molt: Joan sempre té un doble fons en els seus escrits evangèlics. Mirem més enllà d’un matí de primavera, amb Jesús i els seus, vora el llac, menjant arengades a la brasa i pa torrat. Mirem el missatge de fons. És molt ric.

Els seguidors de Jesús no poden perdre mai de vista que si pesquen alguna cosa és perquè ho fan tal com Jesús ho ha dit. Pel nostre compte ens escarrassarem tota la nit, o potser tota la vida, i no pescarem res. “Perquè vós ho dieu tiraré les xarxes”.

Els apòstols són anomenats expressament pel nom concret. I eren 7. El 7 és un nombre especial en els textos bíblics, significa el total, la plenitud; com els 7 dies de la creació. És, doncs, no només els 7 apòstols, és tota l’Església que és present allà en aquell moment.

El primer que el reconeix és aquell que “Jesús l’estimava tant”. Per l’amor podrem conèixer realment qui és Jesús; només per l’amor. És per aquí que nosaltres iniciarem el coneixement perfecte de la persona de Jesús.

Pere és el líder del grup. Qui convida és el mateix Jesús... com avui i cada diumenge ho fa amb nosaltres. I avui torna a repartir el pa. “Prengué el pa i els el donava”. I avui també ho farà. I desprès d’esmorzar Jesús pregunta a Pere tres vegades si l’estima a un Pere que l’havia negat tres vegades.

L’Església no ha de perdre mai de vista el tres signes pasquals que identifiquen qui és Jesús. Primer: fent el que Ell diu. Segon: celebrant l’Eucaristia repartint el pa. Tercer: estimant-lo com Pere l’ha estimat, el primer. Des de l’amor, Pere i tota l’Església darrera d’ell han de predicar, oferir i estimar. Pere es decideix novament per aquell que no li ha fallat mai; per aquell que el cridà vora el llac; per aquell que li donà responsabilitat sobre els seus companys; per aquell que li ha donat la ma quan s’enfonsava en un llac; per aquell que Pere reconegué com “vós sou el Messies, el fill del Déu viu”; per aquell que li perdonà la negació.

El crit de Joan, “És el Senyor”, traspassa tota l’escena de l’evangeli. Si fins aleshores hi havia decepció i retornar altra vegada a la feina d’abans, de pescadors, aquells que l’han vist i han menjat amb ell, com poden dir que no el coneixen? Quan és ara justament que el coneixen tal com és. Com poden dir que no l’han vist a aquells que els demanen explicacions (No en parleu mai més de Jesús de Natzaret)? Que aquells que el van crucificar no els interessi que en parlin, ho entenc molt bé; però ara que ha ressuscitat... vés a dir que no! Això no es pot demanar! No dieu res del Jesús ressuscitat. I fa 2000 anys que ho continuem dient. És impossible callar. Qui l’ha vist no pot, ni que ho vulgui, deixar de parlar-ne. “Obeir Déu és primer que obeir els homes”.

Ara, ho sento, s’han canviat els papers. En tot cas qui ha de canviar són aquells que el van crucificar. Però reconèixer el seu fracàs, reconèixer tot fracàs... sempre és molt difícil; sempre tenim la nostra raó, els nostres motius.

Amb tot “aquell que ha estat degollat (ens ha dit l’Apocalipsi) és digne de rebre tot poder, saviesa, honor i glòria”. Només faltaria! I així ho fem aquí nosaltres cada diumenge. Cada diumenge ens trobem reunits amb tota l’Església, la de la terra i la del cel. I la validesa no li ve de quants som; som tota l’Església, estesa d’Orient a Occident, com dirà Fructuós a l’amfiteatre de Tarragona. La presència del Senyor dóna sentit a la nostra reunió dominical. I és en aquesta reunió que se’ns fa present el Senyor sota els signes del pa i del vi. Cal anar més enllà dels signes per arribar a veure el ressuscitat. “Això és el meu cos”.

Així també nosaltres podem exclamar meravellats, com aquell deixeble que Jesús estimava tant, i podem ben dir, com aquell matí, vora el llac, “És el Senyor. Mireu l’anyell de Déu”.