SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE MISERICÒRDIA
Plaça del Santuari, s/n. 43205 REUS. Telèfon: 977 750 307
"santuarimisericordiareus@hotmail.com" "santuaridemisericordia@gmail.com"
********************************************************

diumenge, 27 de gener de 2013

Homila del diumenge 3 de durant l’any


 “La salvació que esperàvem ja és aquí”; i continua estant aquí, entre nosaltres, cada diumenge!
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre de Nehemies (Ne 8,1-4a.5-6,8-10)
En aquells dies, el sacerdot Esdres portà el llibre de la Llei en presència del poble reunit a la plaça de davant la porta de les Aigües, i des del matí fins al migdia el llegí davant de tothom: homes, dones i criatures capaces d’entendre-la. Tot el poble escoltava atentament la lectura del llibre de la Llei.
Esdres, mestre de la Llei, estava dret dalt una tarima de fusta preparada expressament. Obrí el llibre a la vista de tot el poble, ja que des del lloc on era dominava tothom, i així que l’obrí, tot el poble es posà dret. Esdres beneí el Senyor, Déu gran, i tot el poble alçà les mans i respongué: Amén, amén. Després es prosternaren amb el front a terra, i adoraren el Senyor. Ell llegia ben clar el llibre de la Llei de Déu, i alguns levites n’exposaven el sentit perquè la lectura fos entenedora.
El governador Nehemies, el sacerdot Esdres, mestre de la Llei, i els levites que exposaven al poble el sentit de la Llei, digueren a tota la gent: «La diada d’avui és santa, dedicada al Senyor, el nostre Déu: no us entristiu ni ploreu», perquè tota la gent plorava mentre escoltava les paraules de la Llei. Els digué, doncs: «Aneu-vos-en ara. Mengeu i beveu de gust i repartiu-ne als qui no s’havien portat res, que la diada d’avui es santa, dedicada a Déu, nostre Senyor. No us entristiu, que el goig del Senyor serà la vostra força.»
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 12,12-30)
Germans, el Crist és com el cos humà: és un, encara que tingui molts membres, ja que tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos. Tots nosaltres, jueus o grecs, esclaus o lliures, hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos, i a tots ens ha estat donat com a beguda el mateix Esperit. Ara bé, el cos no consta d’un sol membre, sinó de molts.
[Si el peu deia: «Com que no sóc mà, no sóc del cos», no per això ja no seria del cos. Si l’orella deia: «Com que no sóc ull, no sóc del cos», no per això ja no seria del cos. Si tot el cos fos ull, com podria escoltar? Si tot el cos fos orella, com podria olorar? De fet, però, Déu ha distribuït en el cos cadascun dels membres com li sembla. Si tots els membres es reduïssin a un de sol, on seria el cos? Per això els membres són molts, però el cos és un de sol. L’ull no pot dir a la mà: «“No em fas cap falta.» Ni tampoc el cap als peus: «No em feu cap falta.» Ben al contrari: els membres del cos que semblen més delicats són els més indispensables, els que ens semblen menys nobles, els cobrim amb més honor, els que ens semblen menys decents, els tractem amb una decència que no necessiten els que ja són decents. Déu ha disposat el cos de tal manera que dóna més honor als membres que més en necessiten, perquè no hi hagi desacord en el cos, sinó que tots els membres tinguin la mateixa sol·licitud els uns pels altres. Per això, quan un membre sofreix, sofreixen amb ell tots els altres, i quan un membre és elogiat, tots els altres s’alegren amb ell.]
Doncs bé, vosaltres sou cos de Crist i cadascun formeu els seus membres.
[Dins l’Església, Déu ha posat en primer lloc apòstols, en segon lloc profetes, en tercer lloc mestres, després els qui tenen poder d’obrar miracles, després els qui tenen la gràcia de donar la salut als malalts, d’ajudar els altres, de guiar-los, de parlar llenguatges misteriosos. No tothom ha de ser apòstol o profeta o mestre. No tothom ha d’obrar miracles, ha de tenir la gràcia de donar la salut als malalts, ha de ser capaç de parlar llenguatges misteriosos o ha de ser capaç d’interpretar-los.]
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 1,1-4.4,14-21)
Són molts els qui han emprès la tasca d’escriure una narració dels fets ocorreguts entre nosaltres, guiant-se per l’ensenyament que hem rebut d’aquells que des del principi en foren testimonis de vista i després ho transmeteren de paraula. Havent pogut informar-me minuciosament de tot des dels orígens, jo també, il·lustre Teòfil, he decidit escriure-t’ho en una narració seguida, perquè coneguis la solidesa de l’ensenyament que has rebut.
En aquell temps, Jesús se’n tornà a Galilea ple del poder de l’Esperit. La seva anomenada s’estengué per tota la regió. Ensenyava a les sinagogues d’ells i tothom el lloava. I se n’anà a Natzaret, on s’havia criat. El dissabte anà a la sinagoga, com tenia costum, i s’aixecà a llegir. Li donaren el volum del profeta Isaïes, el desplegà i trobà el passatge on hi ha escrit: «L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, ja que ell m’ha ungit per portar la bona nova als desvalguts, m’ha enviat a proclamar als captius la llibertat, i als cecs el retorn de la llum, a deixar en llibertat els oprimits i a proclamar l’any de gràcia del Senyor.» Després plegà el volum, el donà a l’ajudant de la sinagoga i s’assegué. Tots els qui eren a la sinagoga tenien els ulls posats en Jesús. Ell començà dient-los: «Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura.»
Homilia:
Ja hem començat a llegir l’evangeli de Sant Lluc; es el que toca per enguany. I és, doncs, l’evangelista que ens acompanyarà tots els diumenges d’aquest any, exceptuant els temps de Quaresma i el temps de Pasqua.

L’evangeli d’avui està compost de dos fragments diferenciats, separats l’un de l’altre a l’evangeli de Lluc: el començament de l’escrit i el començament de la missió de Jesús que ja és el capítol IV.

Imitant l’estil dels historiadors del seu temps, Lluc posa un pròleg introductori a la seva obra, que l’hem escoltat avui, i declara el que s’ha proposat escriure, de qui ho ha aprés, amb quina finalitat ho escriu i a qui el dedica. I el dedica, diu, a un tal Teòfil, que no sabem si és una persona concreta, perquè Teòfil vol dir el que estima Déu; per tant avui som nosaltres, ens ho ha dedicat a nosaltres. Vés per on!

Per això l’Evangeli no és la narració d’uns fets que han passat i prou. Això fora una biografia. És l’experiència des de la fe d’aquells que foren testimonis i després, diu, ho transmeteren de paraula. És l’experiència, doncs, vital d’aquells que ho recorden i ho viuen. La seva intenció és ben clara: ajudar-nos a creure en Jesús, a conèixer a través de Jesús qui és el Déu en el qual creiem. No n’hi ha prou, doncs, en saber què va passar; fora una simple curiositat; ens interessa, sobretot, quin sentit té per a nosaltres allò que va passar. Tot i que ja ha passat, continua passant! L’evangelista no narra una història sinó quina repercussió ha tingut aquest fragment d’història per a nosaltres, també avui.

Nosaltres, gent del segle XXI, i a més a més occidentals, tenim tendència sempre a donar per bo allò que és pràctic (i això per a que serveix?). I aquest no és el propòsit de l’evangelista; ell ensenya per adoctrinar. Sembla que quan una cosa no és pràctica ja no serveix per a res, no té utilitat; i potser nosaltres no sabem quina utilitat té, perquè en deu tenir alguna d’utilitat. Quan ens avorreix una simfonia de Beethoven, voleu dir que l’inexpert és el compositor o els inexperts som nosaltres? Doncs som tan simplistes que vam pensar que l’inexpert era Beethoven.

Sant Lluc va escriure dos llibres: l’Evangeli i el Llibre dels Fets dels Apòstols. En realitat aquest dos llibres són una sola obra en dos volums. En el primer, l’Evangeli, ens el narra dient: “Tot allò que Jesús va fer i va ensenyar”. El segon, els Fets dels Apòstols, el dedica a explicar els començament de la vida de l’Església, els primers cristians. Doncs en podríem dir dels dos llibres el Jesús Total: el cap, Jesús, i els membres, els primers cristians. I el motiu dels seus escrits no és altre que “Per a que constatis (diu) la solidesa de l’ensenyament que has rebut”

L’evangelista descriu l’acció evangelitzadora de Jesús a la sinagoga de Natzaret. “I se n’anà al seu poble on s’havia criat” I tots els que eren a la sinagoga, és clar, és normal, tenien els ulls posats en Jesús: que ens dirà?; l’Evangeli de diumenge que ve dirà “aquest és el fill del fuster”. El lector, Jesús, havia captivat l’auditori. “Això que sentiu contar de mi és el compliment del que estava previst, del que estava profetitzat”. Per tant diu “La salvació que esperàvem ja és aquí”; i continua estant aquí, entre nosaltres, cada diumenge!

Som cridats a fer viu l’Evangeli a la nostra vida, a creure i a posar la nostra confiança en la Paraula de Déu que escoltem aquí, com una llum pel nostre camí; un camí a vegades tan incert. Però amb encerts o amb errors volem seguir aquell que ens reuneix aquí cada diumenge, ens dóna la força i la valentia per demostrar amb els fets la nostra fe, i nosaltres aprendre i a conèixer en el Déu en el qual creiem. I així l’Evangeli esdevé realment allò que és en veritat: una Bona Notícia.

L’Església, la nostra comunitat de cada diumenge, és l’Esperit de Déu que la reuneix, és l’Esperit de Déu que la fa i l’alimenta amb la paraula i amb el pa que dóna la vida eterna.

divendres, 25 de gener de 2013

Homilia de la missa de l’aparició. “La Conversió de sant Pau”


I tots, un diu o un altre, fem el camí cap a Damasc.

Mn. A. Roquer
Homilia:
La conversió de sant Pau no s’entén (humanament parlant). Cap conversió no s’entén. Només l’entén el convertit. I no ho pot explicar perquè no ho entén ningú. Només ell ha fet l’experiència. I hi ha experiències que no passen de pares a fills. I no pregunteu  res perquè és tan personal que no té respostes vàlides; només el convertit sap el perquè. Una cosa sí que la podem entendre: la conversió ha estat possible. Per què? Doncs perquè hi ha convertits. Només la podem acceptar quan veiem la manera nova d’actuar d’aquell que ha fet el capgirament d’una conversió.

La conversió de Pau (perdó, de sant Pau!) es dona amb una caiguda de cavall, altres conversions es poden donar amb una caiguda del ruc. Convertir-se és obrir els ulls a una nova llum, a una nova veritat, i descobrir que fins ara havíem fet cas i havíem anat al darrera de tot una colla de mentides. Però obrir els ulls a una nova veritat és descobrir un altre camí. I descobrir un altre camí és descobrir una altra veritat; i això és molt dur, molt difícil! (pregunteu-ho a sant Pau). Viure en la mentida pot ser més bonic, més falaguer, molt més!. La mentida sempre és més bonica que no pas certes veritats.

Pau és l’home que juga net. Quan és fariseu presumeix, i amb raó, de ser un bon fariseu. Honest, complidor de la Llei, diu ell. I com a cristià continua sent un home honest, i fidel complidor d’allò que ha vist, d’allò que ha descobert. Allò que la natura ens dona, la fe no ens ho canvia. La fe no adorm la persona; això fora un analgèsic.

Un cop convertit, a sant Pau li comencen a venir els problemes. La conversió és una porta oberta a la sinceritat, a l’autenticitat. I això no és fàcil. I els exemples el tenim en sant Pau, en sant Agustí, en sant Ignasi de Loiola, en Edit Stein, en Carles de Foucauld i una llista molt llarga. No són pas casos de caigudes sinó casos de redreçaments.

El convertit és aquell que ha trobat un altre camí. I un altre camí només es troba quan es fa camí. Pau busca la veritat i ensopega, sense esperar-ho, amb aquell que diu “Jo sóc la veritat; jo soc el camí, la vida”. La resposta a la pregunta “Qui sou, Senyor?

Surt de Jerusalem camí de Damasc. L’intent és perseguir aquells seguidors de Jesús, i a la sinagoga de Damasc ell diu “Jesús és el Fill de Déu”. Els que l’escolten no entenen res; que ha passat?. I Pau tampoc entén res. Allò que ha passat pel camí no s’explica, es viu!, fins a poder dir: “No sóc jo que visc, és Crist que viu en mi. No ofegueu l’Esperit. Ara he comprés el misteri de Crist. Crist ens ha fet lliures (també per la conversió). L’Evangeli que us anunciem no ve dels homes, jo el vaig rebre directament de Jesucrist”.

I avui ens diu, com deia un dia als cristians de Roma: “Ni la tribulació, ni la fam, ni la nuesa, ni la persecució, ni la mort ens pot separar de Jesucrist que tant ens estima”. Això només ho pot dir aquell que n’ha fet l’experiència camí de Damasc. I tots, un diu o un altre, fem el camí cap a Damasc.

diumenge, 20 de gener de 2013

Homilia del diumenge 2 de durant l’any


L’aigua, insípida, incolora, com a vegades la nostra vida, es pot convertir en vi, en el millor vi!
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre d’Isaïes (Is 62,1-5)
Per amor de Sió no vull callar, no vull reposar per Jerusalem fins que aparegui com un raig de llum el seu bé, i la seva salvació com una torxa encesa. Els altres pobles veuran el teu bé, tots els reis veuran la teva glòria i et donaran un nom nou que els llavis del Senyor designaran. Seràs una corona magnífica a les mans del Senyor, i una diadema reial a les mans del teu Déu. No et podran dir més «L’Abandonada», no podran dir «La Desolada» a la teva terra: a tu et diran «Jo-me-l’estimo», i a la teva terra, «Té-marit», perquè el Senyor t’estimarà, i tindrà marit la teva terra. El qui t’haurà reconstruït et prendrà per esposa com un jove esposa una donzella; el teu Déu estarà content de tenir-te com el nuvi està content de tenir la núvia.
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 12,5-11)
Germans, els dons que rebem són dons diversos, però l’Esperit que els distribueix és un de sol. Són diversos els serveis, però és un de sol el Senyor a qui servim. Són diversos els miracles, però tots són obra d’un sol Déu, que els fa valent-se de cadascun de nosaltres. Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú són en bé de tots. Un, gràcies a l’Esperit, rep el do d’una paraula profunda; un altre, per obra del mateix Esperit, rep el do de desglossar les veritats; un altre, en virtut del mateix Esperit, rep el do de la fe; un altre, el do de donar la salut als malalts; en virtut de l’únic Esperit, un altre, el do de fer miracles; un altre el do de profecia; un altre, el de distingir si un esperit és fals o autèntic; un altre, el do de parlar llenguatges misteriosos; un altre, el do d’interpretar-los. Tots aquests dons són obra de l’únic Esperit, que els distribueix en particular a cadascú com li sembla bé.
Lectura de l’Evangeli segons sant Joan (Jn 2,1-12)
En aquell temps, se celebrà un casament a Canà de Galilea. Hi havia la mare de Jesús. També Jesús i els seus deixebles hi foren convidats.
Veient que s’acabava el vi, la mare de Jesús li diu: «No tenen vi.» Jesús li respon: «Mare, per què m’ho dius a mi? Encara no ha arribat la meva hora.» Llavors la seva mare diu als qui servien: «Feu tot el que ell us digui.» Hi havia allí sis piques de pedra destinades a les pràctiques de purificació usuals entre els jueus. Cada una d’elles tenia una cabuda de quatre a sis galledes. Els diu Jesús: «Ompliu d’aigua aquestes piques.» Ells les ompliren fins dalt. Llavors els digué: «Ara traieu-ne i porteu-ne al cap de servei.» Ells n’hi portaren. El cap de servei tastà aquella aigua, que s’havia tornat vi. Ell no sabia d’on era, però ho sabien molt bé els qui servien, perquè ells mateixos havien tret l’aigua. El cap de servei, doncs, crida el nuvi i li diu: «Tothom serveix primer els millors vins i, quan els convidats ja han begut molt, els vins més ordinaris; però tu has guardat fins ara el vi millor.»
Així començà Jesús els seus miracles a Canà de Galilea. Així manifestà la seva glòria, i els seus deixebles cregueren en ell.
Homilia:
Aquest diumenge, tot i ser ja un diumenge ordinari de durant l’any, o sigui en diríem els diumenges de color verd, encara té uns certs ressons de les festes de Nadal, més concretament de l’Epifania. Per això l’evangeli no és de sant Lluc que és el que llegim enguany, sinó de sant Joan. El miracle de Canà és doncs una epifania, una manifestació de Déu. Jesús, amb el seu primer miracle, ens ofereix el rostre de Déu i, a l’hora, el seu rostre més humà fent que no manqui el vi a l’àpat de casament (fora un fracàs).

Normalment el que ens sorprèn, el que ens admira, és normal, és el miracle: convertir l’aigua en vi. Però té una significació molt més profunda. Recordeu que és l’evangeli de Joan, que sempre juga amb els elements com a significats d’altres coses. Cal saber llegir, doncs, entre línies; no limitar-nos només a un miracle espectacular i quedar bocabadats com qui veu un castell de foc. Jesús ve a donar respostes noves. I el vi és signe de la Nova Aliança.

Els enviats, recordeu, que fan la incursió a la Terra Promesa en temps de l’Èxode, tornen carregats de raïms; és la Terra Promesa. L’aigua, element típic de l’Antiga Aliança, es converteix en vi, el vi de la Nova Aliança quan Jesús, en el Darrer Sopar agafarà la copa amb el vi i dirà “Aquesta és la sang de la Nova Aliança”. Més semblances: quan els fariseus es queixen a Jesús que els deixebles de Joan dejunen però els seus no dejunen, els dirà “Com voleu que dejunin mentre tenen amb ells el nuvi”, que és ell!. La seva vinguda al món és entesa i viscuda com una aliança d’amor entre Déu i la humanitat. L’aliança de Déu amb el poble és comparada amb un amor conjugal, amb tot el que té de positiu i també amb tot el que té d’infidelitats.

Ja veiem com el miracle de Canà és un signe. Això vol dir la paraula miracle. Un signe ben clar i ben ple de significat; molt més profund que com aquell que fa un joc de mans convertint l’aigua en vi i quedar tothom amb la boca oberta.

Nosaltres hem de notar alguna cosa més. Notem que les gerres on posen l’aigua, diu Joan, “eren destinades a les pràctiques de purificació usuals entre els jueus”. Això s’ha acabat, ja no cal; Jesús converteix l’aigua de les purificacions en el vi nou, el millor vi, signe que ha arribat un nou temps.

Fora quedar-nos a mig camí si en el miracle de Canà només hi veiéssim que l’aigua es converteix en vi. És expressió d’una cosa molt més profunda, molt més alta.

Ara ja no sé si l’evangeli de les noces de Canà és el més adient per a la celebració d’un casament, només perquè hi surt una celebració matrimonial, donat que la intenció de l’evangelista Joan és el miracle, no el casament. O potser sí que ho és! Enteneu-me. Vull dir que l’un, el miracle, i l’altre, el casament, no són res més que manifestacions de l’amor de Déu. I no només la manifestació del seu poder miracler. L’amor de la parella de Canà i l’amor de Jesús per la parella de Canà quan els falta vi, és el mateix amor; el que passa és que allò que ens sorprèn, ens admira, és el miracle. Però el que ens convé és que veiem més enllà del nas.

I ara mirem el prec de Maria, la mare de Jesús: “No tenen vi”. Que, potser, vol dir, vés a saber: No tenen esperances, no tenen il·lusió o no tenen fe o no tenen alegria o no tenen sentit de l’humor, que és tan necessari per viure, o, potser, encara són a l’Antic Testament que no ho veus?. I Maria ens diu, no als criats de Canà, a nosaltres: “Feu tot el que Ell us digui”. I sap què dir. Ella, com ningú, ha fet allò que el Senyor li ha dit. I no s’ha fet un miracle de convertir l’aigua en vi, no!; s’ha fet l’admirable mostra d’amor d’un Déu que s’ha fet home per nosaltres.

L’aigua, insípida, incolora, com a vegades, potser, la nostra vida, es pot convertir en vi, en el millor vi!, en la vida més plena de sentit, en una vida que realment val la pena de ser viscuda.

diumenge, 13 de gener de 2013

Homilia de la festa del Baptisme de Jesús


I amb el baptisme ens ha fet néixer, a tots, a una vida nova, l´única vida que és veritat vida: la de Déu.
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre del profeta Isaïes (Is 40,1-5.9-11)
«Consoleu, consoleu el meu poble», diu el vostre Déu. «Parleu amorosament a Jerusalem, crideu i digueu-li que s’ha acabat la seva servitud, ha estat perdonada la seva culpa: ha rebut de mans del Senyor doble pena per tots els seus pecats.»
Escolteu una veu que crida: «Obriu en el desert una ruta al Senyor, aplaneu en l’estepa un camí per al nostre Déu. S’alçaran les fondalades i s’abaixaran les muntanyes i els turons, la serralada es tornarà una plana, el terreny escabrós serà una vall. Llavors apareixerà la glòria del Senyor i la veurà tothom alhora. La boca del Senyor ho ha dit.»
Puja en una muntanya ben alta, missatger que anuncies a Sió la bona nova! Tu que portes bones noves a Jerusalem, alça ben fort el teu crit, alça’l ben fort, no tinguis por! Digues a les viles de Judà: «Aquí teniu el vostre Déu! El Senyor Déu arriba amb poder, el seu braç domina tota cosa, l’acompanya el fruit de la seva victòria, el precedeixen els seus trofeus; vetlla com un pastor pel ramat, l’aplega amb el seu braç, porta al pit els anyells, acompanya les ovelles que crien.»
Lectura de la carta de sant Pau a Titus (Tt 2,11-14.3,4-7)
Estimats: s’ha revelat l’amor de Déu, que vol salvar tots els homes, i ens ensenya que abandonem la impietat i els desigs mundans, per viure en aquest món una vida de sobrietat, de justícia i de pietat, mentre esperem que es compleixi feliçment la nostra esperança, que es manifesti la glòria de Jesucrist, Déu gran i salvador nostre. Ell s’entregà a si mateix per nosaltres, per rescatar-nos de l’esclavatge de les culpes, deixar-nos nets i fer de nosaltres un poble ben seu, apassionat per fer el bé.
Quan s’ha revelat la bondat de Déu, salvador nostre, i l’amor que ell té als homes, no l’han mogut les obres que nosaltres podíem haver fet, sinó la seva bondat que ens salva amb un bany d’aigua regenerador i amb el poder renovador de l’Esperit Sant, que ell ha vessat a mans plenes sobre nosaltres per Jesucrist, el nostre salvador; així, justos per la seva gràcia, som hereus de la vida eterna, que des d’ara tenim dret a esperar.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 3,15-16.21-22)
En aquell temps, la gent que vivia en l’expectació sospitava si Joan no fóra potser el Messies. Ell respongué dient a tothom: «Jo us batejo només amb aigua, però ve el qui és més poderós que jo, tan poderós que no sóc digne ni de deslligar-li el calçat. Ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc.»
Un dia que tot el poble es feia batejar, Jesús també fou batejat. Mentre pregava, s’obrí el cel i baixà cap a ell l’Esperit Sant en figura corporal com un colom, i una veu digué des del cel: «Ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m’he complagut.»
Homilia:
Avui, la Litúrgia fa un salt en el temps: de la infància de Jesús a la l’edat adulta. És que els evangelis, de la seva vida de Natzaret, només es poden reduir a una frase molt simple però ben significativa; diu: “L’infant creixia, s’enfortia i era ple d’enteniment. Baixà amb els seus pares a Jerusalem i els era obedient”. Això són 30 anys.

La seva vida d’infant acaba amb la festa de l’Epifania. I la seva vida pública també comença, avui, amb una Epifania: el Baptisme. La paraula epifania vol dir manifestació: se’ns ha manifestat la Glòria de Déu. “Aquest és el meu Fill estimat”. Ja no és aquell infant entre el bou i la mula d’un estable... No! És el Fill estimat de Déu!

El Baptisme de Jesús, com a festa, és relativament recent: va ser instituïda l’any1960. I així se’ns dóna a tots, els batejats, no pas amb aigua sinó també en Esperit Sant, l’oportunitat de fer-nos conscients de la realitat del baptisme. Un moment apropiat per reflexionar sobre la nostra condició; i que va ser amb el baptisme que vam començar una vida nova, un camí nou, el camí de la fe.

Sempre s’ha dit que hi ha batejats d’estadística, de números, i batejats conscients de tenir amb ells l’esperit de Jesús que viu i actua a través d’ells pel baptisme. El nostre baptisme va ser el començament també d’una nova vida; el nostre baptisme també va ser una epifania. El batejat té la vida de Déu i fa cas d’aquella paraula referida a Jesús: “Escolteu-lo”. I aquí hi som cada diumenge!

El baptisme de Joan és només amb aigua... el de Jesús en Esperit. Joan no és posseïdor de l’Esperit Sant, Jesús sí. El baptisme del Jordà és, però, una epifania, una manifestació clara de Déu: “S’ha manifestat la Glòria de Déu!”. Com?, perquè la curiositat sempre ens incita: en un infant ajagut en una menjadora i en un estable a les afores del poble de mala mort que es diu Betlem; o bé al Jordà amb un raig d’aigua. El nostre Déu és així; i si no l’entenem així mai entendrem el nostre Déu!. No hi ha més gran manifestació d’omnipotència que quan l’omnipotent es val de la impotència!: en un estable o en una creu, o en un raig d’aigua. Aquí descobrim com és el nostre Déu.

A vegades intentem unir dos conceptes de Déu contradictoris: el Déu de l’amor i el Déu de la ira, el Déu de la bondat i el Déu de la justícia, el Déu de la confiança i el Déu de la por. Jo sé que aquell esperit, que l’omplia al Jordà, és present avui en tots nosaltres, els batejats. Fins i tot m’atreviria a dir que això que avui anomenen una crisi de fe pot ser un temps de gràcia. No tinc cap por d’una Església més fràgil, més feble, menys influent, més humil... Potser és per aquest camí que l’Esperit es manifestarà i veurem, de veritat, quin és l’Esperit de Jesucrist.

L’Evangeli, al narrar el Baptisme de Jesús, suggereix una cosa nova: “El cel s’obrí”. Però no pas per descarregar la ira de Déu... com, fins i tot, pensava el Baptiste, sinó per a que el seu esperit ho ompli tot, que és l’Esperit que tot ho renova. Del cel obert n’arriba una veu: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat”. En el nostre baptisme va passar el mateix; clar, érem tan petits aleshores que no ho recordem!, però no vol dir que no hagués passat: Déu Pare ens va acollir com a fills seus estimats! I és per això que podem dir amb tota veritat, i amb tot el cor!: Pare Nostre.

No tornem, doncs, a les experiències del Déu pròpies de l’Antic Testament... que està caducat! Que a vegades les hem fet servir, potser, per castigar o per dir que Déu castigui a aquells que nosaltres no podem ni veure.

Abandonem-nos a l’experiència nova, inesperada, sempre immerescuda, de ser fills de Déu; l’experiència més genuïna de Jesús: Déu és un pare. I amb el baptisme ens ha fet néixer, a tots, a una vida nova, l´única vida que és veritat vida: la de Déu.