diumenge, 26 d’agost del 2012

Homilia del diumenge 21 de durant l’any


Només la fe dóna sentit i un perquè a la vida.
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre de Josuè (Js 24,1-2a.15-17.18b)
En aquells dies, Josuè reuní a Siquem totes les tribus d’Israel, i cridà els ancians d’Israel, els seus caps, els seus jutges i els seus magistrats. Es presentaren tots davant Déu, i Josuè digué a tot el poble: «Si no us sembla bé de tenir el Senyor per Déu, escolliu avui quins déus voleu adorar: els que adoraven els vostres pares quan vivien a la regió occidental de l’Eufrat o els déus dels amorreus, al país dels quals viviu. Però jo i la meva família hem decidit d’adorar el Senyor.» El poble respongué: «Mai de la vida no abandonarem el Senyor per adorar altres déus. El Senyor, el nostre Déu, és el qui ens va fer pujar amb els nostres pares de la terra d’Egipte, d’un lloc d’esclavatge; ell obrà davant els nostres ulls aquells grans senyals i ens guardà pertot arreu on anàvem, enmig de totes les nacions que havíem de travessar. També nosaltres, doncs, estem decidits a adorar el Senyor, que és el nostre Déu.»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 5,21-32)
Germans, sotmeteu-vos els uns als altres per reverència a Crist. Que les esposes se sotmetin als seus marits, com tots ens sotmetem al Senyor, perquè el marit és cap de la seva esposa, igual que el Crist és cap i salvador de l’Església, que és com el seu cos. Per tant, així com l’Església se sotmet al Crist, les esposes s’han de sotmetre en tot als marits.
I vosaltres, marits, estimeu les vostres esposes, tal com el Crist estima l’Església. L’estima tant que s’ha entregat a la mort per ella, per santificar-la: l’ha rentada amb el bany de l’aigua acompanyat de la paraula, i així ha pogut cridar a la seva presència una Església gloriosa, sense taques, ni arrugues, ni res de semblant, tota santa i immaculada. Igualment els marits han d’estimar l’esposa com el seu propi cos. El qui estima la seva esposa és com si s’estimés ell mateix. No hi ha hagut mai ningú que no estimés el seu propi cos. Tothom l’alimenta i el vesteix.
També el Crist es porta així amb la seva Església, perquè som membres del seu cos. Per dir-ho amb paraules de l’Escriptura: «Per això l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva esposa, i, des d’aquell moment, ells dos formen una sola família.» És un misteri molt gran: ho dic de Crist i de l’Església.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 6,60-69)
En aquell temps, molts que fins aleshores havien seguit Jesús digueren: «Aquest llenguatge és molt difícil! Qui és capaç d’entendre’l?» Jesús coneixia interiorment que els seus seguidors murmuraven d’això, i els digué: «Us escandalitza això que us he dit? Què direu si veieu que el Fill de l’home puja on era abans? L’Esperit és el qui dóna la vida. La carn no serveix de res. Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida. Però entre vosaltres n’hi ha alguns que no creuen.» Des del principi Jesús sabia qui eren els qui creien i el qui l’havia de trair. Després afegí: «Per això us he dit abans que ningú no pot venir a mi si el Pare no li concedeix aquest do.» Després d’aquell moment, molts dels qui l’havien seguit fins aleshores l’abandonaren i ja no anaven més amb ell. Jesús preguntà als dotze: «Vosaltres també em voleu deixar?» Simó Pere li respongué: «Senyor, a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna, i nosaltres hem cregut i sabem que sou el Sant de Déu.»
Homilia:
Acabem d’escoltar el final de l’evangeli del discurs de Jesús sobre el pa de vida i amb dues reaccions, com a conseqüència, ben oposades: una de negativa i una de positiva. Per un cantó aquell “Aquest llenguatge és molt difícil”; per l’altre aquell “Només vós teniu paraules de vida eterna”. Es confirma la profecia del vell Simeó quan el nen és presentat al Temple: “Aquest serà causa que molts caiguin o molts d’altres s’alcin a Israel”.

L’evangeli de Joan no és només un ensenyament més o menys important sobre Jesús. Joan el presenta com aquell que ve de Déu per donar vida al món. Només hi ha una manera de trobar la vida: creure en Ell; menjar la seva carn és participar en la seva mort en creu i, a l’hora també, en la seva resurrecció. “Aquest llenguatge és molt difícil”. Exacte!. És molt difícil. Ho heu entès molt bé. N’és molt de difícil. Però no vol dir que no sigui veritat. I podríem afegir: i el que vulgui coses fàcils que vagi a pujar als caballitos!; és més divertit.

I avui Jesús ens torna a dir... les paraules que ens ha dit són esperit i són vida. Al llegir l’Evangeli no pretenem trobar coses que ens agraden.

Només busquem la veritat, ni que a vegades aquesta veritat sigui un pinyol molt dur de rossegar. Qui ho ha dit que la veritat ha de ser fàcil i bonica? Ha de ser veritat! Ni que cogui. Sí, ho recordo. Ho va dir el temptador al Paradís oferint el fruit prohibit, era molt bonic de veure!

A mi sempre m’han desarmat aquells que volen misses divertides. Jo no sóc aquí per divertir ningú, creieu-me!. S’ha d’anar al circ. Fora com dir: el dinar de festa major, molt bé; hem xalat molt, ens ho hem passat divinament, però no hem menjat res. Les chuches són bones però no alimenten; però fan goigs, són temptadores, més que el pa amb tomàquet.

Creure que el discurs de pa de vida va acabar malament perquè molts el van abandonar no és exacte!. És com a la creu dir que fins el Pare va abandonar el seu Fill; i no va fracassar per això. Només va ser un fracàs del curts de vista que no veien més enllà del nas. A Jesús se l’accepta del tot o ens quedarem sense res.

Girar-se d’esquena a la veritat no és un fracàs de la veritat, és un fracàs del que s’hi ha girat d’esquena. I Jesús es mantindrà fidel fins a quedar-se, si convé, Ell sol amb la seva veritat. “I vosaltres també voleu marxar?” diu als apòstols. I Pere, el que es debat entre els dos extrems, com cantem a Reus per la Festa Major, fa la gran afirmació de fe: “I a qui anirem? Només vós teniu paraules de vida eterna”. Gràcies Pere!. Perquè a nosaltres, també potser alguna vegada, també ens trontolla tot. Tens tota la raó: “I a qui anirem?”. A l’ídol de moda? Aquell que ens agrada més?. L’aposta per la fe no és fàcil. Però “A qui anirem?”. Només la fe dóna sentit i un perquè a la vida, a la vida de veritat!. El que la fe demana és una resposta exigent a la nostra vida. Tot allò que val, costa!. En la fe no hi caben les mitges tintes, ni els dobles jocs, ni el regateig; amb la paraula de Déu, amb el pa que dóna la vida no s’hi juga.

En la resolució de Pere hi veiem una decisió ferma, però s’hi endevina un cert to de dubte, fruit de la pròpia debilitat humana. Nosaltres creiem, però no ens és fàcil. Creure és superar la dolorosa sensació de viure a contracorrent de tot allò que els altres diuen, dels altres criteris; viure sense ser valorats. Avui és ben viva, entre nosaltres, la consciència de l’abandó de la fe per part de molts, potser fins i tot de persones estimades, de la família; però també és cert una cosa: només els ignorants diuen que ho saben tot.

Però per a nosaltres, ni que  sembli una contradicció, la garantia de la nostra fe ens ve justament d’un Jesús que està disposat a prescindir de nosaltres abans de renunciar a la veritat. I nosaltres com Pere ens mantindrem fidels: “On anirem? Només vós teniu paraules de vida eterna”.t a la vidait r aix ras, com cantem a Reus per la Fllll