diumenge, 22 de juliol del 2012

Homilia del diumenge 16 de durant l’any


Si no sabem gaudir i viure amb plenitud l’alegria de la festa no ens estem preparant degudament per gaudir i viure l’alegria de la vida eterna al cel.
Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre de Jeremies (Jr 23,1-6)
Ai dels pastors que perden i dispersen les ovelles del meu ramat, diu l’oracle del Senyor. Per això el Senyor, Déu d’Israel, diu als pastors del meu poble: «Vosaltres heu dispersat les meves ovelles i les heu fetes fugir, en lloc de fer-ne el recompte. Doncs ara jo passaré comptes amb vosaltres per reclamar tot el mal que heu fet, diu l’oracle del Senyor. I totes les ovelles que em queden, jo mateix les recolliré de tots els països on les havia fet fugir, i les faré tornar als seus prats. Allà seran fecundes i s’hi multiplicaran. Els donaré pastors que les menin, i ningú no tornarà a fer-los por, ni a esfereir-les, ni en mancarà cap, diu l’oracle del Senyor.
»Vénen dies, diu l’oracle del Senyor, que faré germinar un rebrot legítim del llinatge de David, i serà un rei excel·lent que farà regnar en el país la justícia i el bé. En els seus dies Judà no sofrirà cap mal i Israel viurà segur. El seu nom serà: El-Senyor-és-el-nostre-bé.»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 2,13-18)
Germans, vosaltres abans éreu lluny de les promeses, però ara la sang del Crist us ha apropat. Ell és la nostra pau. De dos pobles n’ha fet un de sol, ja que ell ha destruït la barrera que els separava i els mantenia enemics, abolint en el seu propi cos la Llei i els preceptes. Així ha posat pau entre tots dos pobles i ha creat una nova humanitat centrada en ell. Per la seva mort a la creu ha fet morir l’enemistat i, units en un sol cos, els ha reconciliat tots dos amb Déu. Per això ha vingut a portar-nos la bona nova de la pau: la pau a vosaltres, que éreu lluny, i la pau als qui eren a prop. Per ell uns i altres tenim entrada al Pare, guiats per un sol Esperit.
Lectura de l’evangeli segons sant Marc
En aquell temps, els apòstols es reuniren amb Jesús i li parlaren de tot el que havien fet i ensenyat. Ell els diu: «Veniu ara tots sols a un lloc despoblat i reposeu una mica.» Perquè molta gent anava i venia i no els deixava temps ni per menjar. Se n’anaren, doncs, tots sols amb la barca cap a un lloc despoblat. Però algú els veié quan marxaven; molts ho van saber, van córrer a peu de tots els pobles i arribaren primer que ells. Quan Jesús desembarcà veié una gran gentada i se’n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor. I es posà a instruir-los llargament.
Homilia:
No és pas que el tema d’avui de les lectures sigui, com a tema central, el del descans, però sí que el tema central que ens mou a tots a finals de juliol, a l’estiu, és el descans. La paraula vacances és la més repetida aquests mesos. La necessitat del descans, doncs, és una cosa que s’imposa.

I no és nova. Això d’anar sobrecarregats ja és donava en el temps de Jesús. L’Evangeli ens ha dit “no tenien ni temps de menjar”. El verb reposar es repeteix dues vegades als evangelis, i en situacions ben diferents o ben oposades: quan tornen cansats de la seva predicació i quan s’adormen a Getsemaní. En el primer cas Jesús diu: “Veniu i reposeu una mica”. S’ho havien guanyat!. En el segons cas, a Getsemaní, els diu: “Dormiu i reposeu”.

Segons els sociòleg Koch l’home actual ha comprat la prosperitat al preu d’un empobriment dels elements vitals. És tan fàcil oblidar el valor primer de la vida per agafar-nos a l’activisme. Per això el descans no pot ser només la pausa necessària per refer-nos de les energies esgotades, o la vàlvula d’escapament que ens allibera de les tensions que hem acumulat. La persona humana també està feta per fruir, per jugar, per viure i per descansar. Ara entenem que el “Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front” pot ser un càstig del pecat original.

Si no sabem gaudir i viure amb plenitud l’alegria de la festa no ens estem preparant degudament per gaudir i viure l’alegria de la vida eterna al cel, que és festa i alegria per a sempre: vacances perpètues!.

Per recuperar altre cop la vida no n’hi ha prou, doncs, a visitar nous països, a descobrir nous paisatges, a fer noves amistats. La festa, l’alegria, va de dins cap enfora; i de fora cap endins.

L’Evangeli ens recorda la invitació: “Veniu a un lloc tranquil i reposeu”. Potser l’Església, avui, ha de repetir la invitació a l’home contemporani, a voltes tan estressat, tan dispers, tan avorrit; i ensenyar-li a trobar l’alegria del descans interior també en el trobament amb Déu, que és l’amic de la vida, amic de la festa, de la joia, de l’alegria.

De Jesús, com a mestre, n’hem d’aprendre no només les paraules que diu, sinó també la vida que fa: “Veniu a mi tots els que esteu cansats i afeixugats i trobareu el repòs que tant desitjàveu”. Ens ho ha dit Jesús.

Però més enllà d’aquest aspecte, la imatge que té un paper central en les lectures d’avui és, com haveu vist, és la imatge del pastor. Una imatge repetida en els textos bíblics i particularment estimada per les primeres comunitats cristianes quan no s’atrevien a reproduir en imatge el Crist crucificat, i representaven Jesús com a Bon Pastor, el pastor que sap conduir el ramat als bons pasturatges, al lloc on hi ha l’aigua fresca, o a la bona ombra quan és l’hora de la sesta. Desfent els malentesos de cabres i d’ovelles: el pastor us dirà sempre que són més dòcils les cabres que les ovelles, però són més boniques les ovelles que les cabres; la docilitat dels bens és un tòpic. Això és un parèntesi.

Durant la setmana, qui més qui menys, va atrafegat. Avui ens cal trobar-nos aquí per descansar, per acollir tranquil·lament la Paraula de Déu, per a no anar amb presses, per a no mirar el rellotge... per alimentar, en una paraula, la nostra vida a poc a poc. Jesús és la nostra vida i la nostra veritat. Ell és el nostre descans. Per això el diumenge, dia del Senyor, és el dia del descans. Ell és el nostre repòs, en Ell troba descans la nostra vida.

Jesús avui, també compadit de nosaltres, com hem sentit a l’Evangeli, ens instrueix llargament, ens omple de vida; d’una vida que realment té sentit.