diumenge, 1 de juliol del 2012

Homilia del diumenge 13 de durant l’any


 La mirada de Jesús, avui també, va més enllà de les nostres realitats tan limitades! 
Perquè el nostre món d’avui, com el de tots els temps, té remei... si vol, si creu!.
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre de la Saviesa (Sv 1,13-15.2,23-24)
Déu no va fer la mort, ni li agrada que l’home perdi la vida; tot ho ha creat perquè existeixi, ha format el món perquè l’home visqui, sense posar-hi cap mena de verí de mort. El reialme de la mort no és de la terra, perquè la bondat i la justícia són immortals. Déu no creà l’home sotmès a la mort, sinó a imatge de la seva existència eterna. Però l’enveja del diable va introduir la mort al món, i els partidaris d’ell són els qui en fan l’experiència.
Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint (2Co 8,7.9.13-15)
Germans, vosaltres teniu abundantment de tot: fe, doctrina, coneixement, interès per tot, i fins l’amor amb què us estimem. Sigueu també generosos en aquest favor que us demano. Coneixeu prou bé la generositat de Jesucrist, el nostre Senyor: ell, que és ric, es va fer pobre per vosaltres, per enriquir-vos amb la seva pobresa. No seria just que, per alleujar els altres, vosaltres patíssiu estretor. Més aviat, que en el moment present, buscant la igualtat, allò que us sobra a vosaltres compensi el que els falta a ells, i si un dia els sobra a ells, que supleixi el que us farà falta a vosaltres, mirant que hi hagi igualtat. És allò que diu l’Escriptura: «Ni als qui n’havien recollit molt els en sobrava, ni als qui n’havien recollit poc els en faltava.»
Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 5,21-43)
En aquell temps, Jesús arribà en barca de l’altra riba del llac, molta gent es reuní al seu voltant, i es quedà vora l’aigua. Mentrestant, arriba un dels caps de sinagoga, que es deia Jaire, i, així que el veu se li llença als peus i, suplicant-lo amb tota l’ànima, li diu: «La meva filleta s’està morint. Veniu a imposar-li les mans perquè es posi bé i no es mori.» Jesús se n’anà amb ell, i el seguia molta gent.
[Hi havia una dona que patia pèrdues de sang des de feia dotze anys. Havia consultat molts metges, que l’havien fet sofrir molt, i s’hi havia gastat tot el que tenia. No va millorar gens, sinó que anava de mal en pitjor. Aquesta dona, que havia sentit parlar de Jesús, se li acostà per darrere enmig de la gent i li tocà el mantell, perquè pensava: «Encara que li toqui només la roba que porta, ja em posaré bona.» A l’instant se li estroncà l’hemorràgia i sentí que el mal havia desaparegut. Jesús, que sabia prou bé el poder que havia sortit d’ell, es girà a l’instant i preguntava a la gent: «Qui m’ha tocat la roba?» Els deixebles li deien: «La gent us empeny pertot arreu, i pregunteu qui us ha tocat?» Però Jesús anava mirant, per veure qui ho havia fet. Llavors aquella dona, que sabia prou què havia passat, s’acostà tremolant de por, es prosternà davant d’ell i li digué tota la veritat. Jesús li respongué: «Filla, la teva fe t’ha salvat. Queda lliure de la teva malaltia i vés-te’n en pau».
Encara parlava, que] arriben uns de casa del cap de sinagoga i li diuen: «La teva filla és morta. Què en trauràs d’amoïnar el mestre?». Però Jesús, sense fer cas del que acabava de sentir, diu al cap de sinagoga: «Tingues fe i no tinguis por.» I només va permetre que l’acompanyessin Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume. Quan arriben a la casa del cap de sinagoga, veu l’aldarull de la gent, que plorava i cridava fins a eixordar. Ell entra a casa i els diu: «Què són aquest aldarull i aquests plors? La criatura no és morta, sinó que dorm.» Ells se’n reien, però Jesús els fa sortir tots, pren només el pare i la mare de la nena amb els qui l’acompanyaven, entra a l’habitació, li dóna la mà i li diu: «Talita, cum», que vol dir: ‘Noia, aixeca’t.’ A l’instant la noia, que ja tenia dotze anys, s’aixecà i es posà a caminar. Ells no se’n sabien avenir. Jesús els prohibí, de tota manera, que fessin saber què havia passat. I els digué que donessin menjar a la noia.
Homilia:
Encara que l’evangeli d’avui és una mica llarg, m’ha semblat que és molt millor llegir l’evangeli sencer i, en tot cas, escurçar-ne el comentari; perquè fer el comentari més llarg que l’evangeli fora agafar el rave per les fulles.

És un goig poder-nos reunir aquí, i a vegades ho fem només per costum, cada diumenge. Així responem a la invitació que ens ha fet el Senyor: seure amb Ell a taula, que no és poc. Escoltar les seves paraules i repetir el gest del seu Darrer Sopar amb els seus, que avui som nosaltres: això és el que vivim cada diumenge, això és la celebració de la nostra fe. És que avui, aquest evangeli que acabem d’escoltar, ens mostra la importància de la fe, tant en la dona malalta com en Jaire que demana per la seva filla. És la fe que fa dir a la dona: “Ni que només li toqui la punta del mantell, ja em posaré bona”; o la fe que fa dir a Jaire que segueixi Jesús cap a casa seva quan la nena ja és morta. “La nena, diu Jesús, no és morta, dorm. I alguns se’n reien”. La mirada de Jesús, sempre, avui també, va més enllà de les nostres realitats tan limitades!, de les nostres mesures humanes tant de teulades en avall i prou; que quan falta la fe se’ns acaba l’esperança!

El relat de Marc que acabem d’escoltar és, jo diria, una joia del seu Evangeli. Hi ha en el relat una riquesa de detalls. Sant Marc escriu per a una comunitat assetjada i acostumada a una cultura molt marcada per la màgia, l’espiritisme, la superstició, la confiança en els amulets... Si en fa d’anys d’això!. Ens diu “És la fe el que ha salvat”. “Filla, la teva fe t’ha salvat”. Aquesta és la frase que val de l’evangeli d’avui, i també la frase adreçada a Jaire: “Tingues fe i no tinguis por”. Potser també adreçada a nosaltres.

Perquè el nostre món d’avui, com el de tots els temps, té remei... si vol, si creu!. Només cal que tingui esma o valentia, com la dona, com Jaire, per trobar a Jesús, l’imant de fe del nostre món, i té por. Tots li han dit “què en trauràs d’amoïnar al mestre?”. Jesús es fa solidari del dolor d’aquell pare i no se li acut res més que dir, i és un atreviment: “La nena no és morta, dorm”.

Ni la mort, per a Jesús, és la porta tancada i barrada per a sempre. I només va permetre que l’acompanyessin aquells que tenien fe. Els que se’n reien, els que només creuen en allò que veuen, que només creuen en ells mateixos i en les seves possibilitats, Jesús els fa sortir; a l’estança de la mort només l’acompanyen els pares i tres apòstols.

Com els devien impactar les paraules de Jesús, a les primeres comunitats, per a que l’evangelista ens les hagi conservat exactament tal com Jesús les va dir: “Talita, cum, que vol dir: Noia, aixeca’t.”. I li donà la ma, i li donà la vida.

Que el Déu en qui nosaltres creiem és un Déu que no va fer la mort. Ni vol que l’home es perdi i que mori. És l’enveja del maligne, ho hem sentit a la Primera Lectura, que introduí la mort al món, i els seus partidaris són els que en fan l’experiència. En el Regne de Déu que Jesús ha portat, la mort ha estat vençuda. Aquesta és la nostra fe que celebrem aquí cada diumenge, el dia de la resurrecció de Jesús. I en cada Eucaristia no toquem només la vora del seu mantell, rebem el Cos i la Sang del Senyor de la vida. I la seva vida és la nostra vida: “Qui menja aquest pa té vida eterna”. Per això venim. Nosaltres sabem perquè venim aquí, sabem què celebrem cada diumenge.