diumenge, 17 de juny del 2012

Homilia del diumenge 11 de durant l’any


 El Regne de Déu, com la llavor, necessita un temps.
Mn. A. Roquer.
Lectura de la profecia d’Ezequiel (Ez 17, 22-24)
Això diu el Senyor: «També jo prendré un esqueix del brot alterós que corona el cedre, arrencaré un ull tendre de la punta del seu brancatge, i el plantaré visiblement en una muntanya ben alta, en una muntanya de la serralada d’Israel. Estendrà les seves branques, donarà fruit, i es farà un cedre magnífic. Ocells de tota mena s’ajocaran a la seva ombra i viuran en el seu brancatge. Tots els arbres del bosc sabran que jo sóc el Senyor. Jo abaixo els arbres alts i faig créixer els menuts, asseco els arbres verds i faig reverdir els secs. Sóc jo, el Senyor, qui ho he dit i qui ho faré.»
Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint (2Co 5,6-10)
Germans, ens sentim molt coratjosos. Sabem que mentre vivim en el cos, vivim com emigrats lluny del Senyor, ja que no podem fer altra cosa sinó creure sense veure’l; però ens sentim tan coratjosos, que preferim emigrar del cos per anar a viure amb el Senyor, i no ambicionem res més que ser-li plaents, tant ara que som en el cos com quan en sortirem. Perquè tots nosaltres hem de comparèixer davant el tribunal del Crist, on cadascú ha de rebre el que li correspongui segons el bé o el mal que haurà obrat vivint en el cos.
Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 4,26-34)
En aquell temps, Jesús deia a la gent: «Amb el regne de Déu passa com quan un home sembra el gra a la terra. De nit i de dia, mentre ell dorm o està llevat, la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, produeix primer els brins, després les espigues i finalment el blat granat dintre les espigues. Llavors, quan el gra ja és a punt, se’n va a segar-lo, perquè ja ha arribat el temps de la sega.»
Deia també: «A què podem comparar el regne de Déu? Quina paràbola li escauria? És com un gra de mostassa, la més petita de les llavors, però un cop sembrada, es posa a créixer i acaba més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells es poden ajocar a la seva ombra.»
Jesús anunciava el regne de Déu amb moltes paràboles semblants, perquè la gent l’entengués segons les seves disposicions; no els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als deixebles.
Homilia:
Sant Marc, que és l’evangelista que llegirem enguany, en el capítol IV fa una catequesi sobre el Regne de Déu i es val d’un element per fer-ho més entenedor, el que en diem les paràboles. I en totes hi subratlla una cosa: L’acció de Déu.

Per a la implantació del Regne de Déu calen dues coses: feina i temps. El sembrador ha de sembrar, però que la llavor germini ja no és feina seva; cal temps!. I avui som a l’era de la immediatesa. Mala paràbola pel nostre temps. Som a l’època del dit i fet; no sabem esperar. I totes les coses demanen un temps i més les que venen de Déu. Esperança... no en el neguit de veure com creix la planta, que això crea una angúnia, esperança en l’obra de Déu, que és qui la farà germinar. Aquí podem esperar!.

Els que avui escoltem la paràbola tenim un desavantatge ben manifest: ens queden molt lluny en l’ambient “un sembrador...”, que n’heu vist mai cap?; “un gra de mostassa...”, que sabeu què és?; “una mica de llevat..., el jull...”, eh que no sabeu que és?. Doncs malament si algú pretén fer de les paràboles una manera d’entendre el Regne de Déu. Justament no sabem de què ens parla. Per entendre certs passatges bíblics s’ha de ser pastor o pagès o pescador; així és més fàcil d’entendre que si som mestres de la Llei o gent que ho compra tot fet i cuinat al súper.

La lliçó de la paràbola d’avui no és com creix la llavor. Crec que és entendre que cal saber esperar fins que aquesta llavor germina i creix. En les coses de Déu, la pressa és mala consellera. La nostra pressa ha malmès moltes coses. El Regne de Déu, com la llavor, necessita un temps. En Pastoral també la impaciència i el zel poden malmetre una collita. Tot necessita el seu temps, meteorològic i psicològic. Això sí, cal tenir fe en la força intrínseca de la llavor, i la terra que la farà germinar. Així mateix és la força de Déu que fa germinar el Regne. Si pretenem fer créixer la planta de pressa estirant cap en fora quan treu el primer bri... la matarem. Repeteixo: la pressa, en algunes coses, és mala consellera. L’Evangeli sempre serà una petita llavor de mostassa sembrada en un camp, el món, marcat per la pressa i per l’utilitarisme.

No és estrany que sant Pau donés gràcies a Déu pels fruits de la seva predicació, a predicar l’Evangeli. I amb sorpresa seva veu que la fe va arrelant. Estava segur que si sabia esperar, ja arribaria el temps de la sega. Però a tots ens pot passar, és un mal molt comú: que quan sembrem ja voldríem veure segar. Avui estem acostumats a la pressa; ens sembla que esperar és perdre el temps i ens impacientem. I la paciència ja no és una virtut.

A nosaltres se’ns demana sembrar, no segar. També ho diu l’Evangeli: “Un és el que sembra i, a vegades, un altre el que sega”. Cada cosa al seu temps i a cadascú la seva responsabilitat. La qüestió és que ni el sembrador ni el segador no dimiteixin de la seva feina, de la seva responsabilitat.

La terra on se sembra la llavor és la història de la Humanitat. Cal tenir fe en la llavor ni que a l’hora de sembrar la vegem petita, molt petita, massa petita, i cal tenir fe en el poder de Déu que és qui la farà germinar, perquè es tracta del seu Regne. Jesús parla d’una llavor molt petita; amb tot, un cop sembrada, esdevé un arbust on si ajoquen el ocells. El contrast entre la llavor i l’arbre que se n’esdevé és una bona lliçó per entendre el Regne de Déu, que se sembra quan es predica, obra nostra; i l’arbre que creix és obra de Déu.

Nosaltres ens toca mirar què sembrem, i creure i esperar que l’obra de Déu farà la resta.