diumenge, 19 de febrer del 2012

Homilia del diumenge 7 de durant l’any

I l’acció  més genuïna de Déu és el perdó. 
No és fàcil creure que Déu és realment amor incomprensible, gratuït, incondicional.
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre d’Isaïes (Is 43,18-19.21-22.24b-25)
Això diu el Senyor: «No recordeu més els temps passats, no penseu més en les coses antigues; estic a punt de fer una cosa nova que ja comença a néixer, no us n’adoneu? Pel desert faré que hi passi un camí, que corrin rius per la solitud. Aquest poble que m’he configurat proclamarà la meva lloança.
»No és que tu, Jacob, m’hagis invocat; no és que tu, Israel, t’hagis molestat per servir-me. El que has fet és obligar-me a suportar els teus pecats, molestar-me amb les teves culpes. Però jo sóc el qui esborro les teves faltes per amor de mi mateix, i no em recordaré mai més dels teus pecats.»
Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint (2Co 1,18-22)
Germans, Déu sap que no menteixo; la nostra paraula quan ens adrecem a vosaltres no és ara sí ara no, perquè Jesucrist, el Fill de Déu, que ha estat predicat entre vosaltres pel nostre ministeri
—meu, de Silvà i de Timoteu—, no ha estat mai ara sí, ara no. En ell hem sentit un sí ben clar, perquè totes les promeses de Déu en ell s’han convertit en un sí. Per això, quan nosaltres donem glòria a Déu, diem «Amén», que vol dir «sí», per Jesucrist. I el qui referma i ens ha ungit en Crist, juntament amb vosaltres, és Déu. Ell mateix ens ha marcat amb el seu senyal i, com a penyora del que vindrà, ha posat en els nostres cors el do del seu Esperit.
Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 2,1-12)
Al cap d’uns dies, Jesús tornà a Cafar-Naüm. La gent sentí dir que era a casa, i n’hi anaren tants que no cabien ni davant l’entrada. Jesús els predicava. Mentrestant, vingueren uns homes a dur-li un paralític. El portaven entre quatre. Veient que amb tanta gent no podien portar-lo dintre, aixecaren el terrat sobre l’indret on era Jesús i, un cop obert el sostre, baixaren la llitera. Jesús, en veure aquella fe, digué al paralític: «Fill, els teus pecats et queden perdonats.» Uns mestres de la Llei que eren allà asseguts pensaven dintre seu: «Com pot dir això aquest home? Això és blasfem. És que algú, fora de Déu, pot perdonar pecats?» A l’instant Jesús conegué dintre seu que pensaven això i els digué: «Per què penseu així dins vostre? Què és més fàcil, dir al paralític que els seus pecats li queden perdonats o dir-li que s’aixequi, es carregui la llitera i camini? Doncs ara sabreu que el Fill de l’home té el poder de perdonar els pecats aquí a la terra.» I tot seguit diu al paralític: «Aixeca’t, carrega’t la llitera i vés-te’n a casa.» Ell s’aixecà immediatament, es carregà la llitera i se n’anà en presència de tothom. Tots glorificaven Déu i no se’n sabien avenir. Deien: «No havíem vist mai res semblant.»

Homilia:
El capítol 2º de l’evangeli de Marc, que l’interromprem al començar la Quaresma, obre una polèmica forta entre Jesús i aquells que es manifesten com els seus adversaris. I es posa ben de manifest, per un cantó, el poble que el segueix i, per l’altre, els seus opositors que l’espien per tot arreu.

Per part del poble diu que hi havia tanta gent “que no cabien ni davant l’entrada”. I la reacció del poble, al veure el miracle, és aquesta: “No havíem vist mai res semblant”. En canvi, els mestres de la Llei, i no és un detall, on no hi cabia ningú, ells, diu “asseguts pensaven dintre seu... Això és blasfem”. Les paraules poden ser discutibles però els miracles no!. Doncs, per a segons qui, els miracles són discutibles. No hi ha més cec que aquell que no hi vol veure.

Jesús comença per fer un elogi de la fe d’aquells que porten el paralític. Una fe que, si com diem pot moure muntanyes, certament pot aixecar trespols. En el fons, els mestres de la Llei tenien tota la raó del món: només Déu, és clar, pot perdonar pecats!. I ara aquest home, vingut d’un poble de mala mort, que és Natzaret i ple de pagans, que no és mestre de la Llei sinó un pobre fuster de poble, s’atribueix un poder diví (perdonar pecats). “Això és blasfem”. Jesús per donar autoritat i garantia a les seves paraules, perquè les paraules se les emporta el vent, fa un miracle per veure si així es poden convèncer: “Aixeca’t”, camina (cosa que, també, només podia fer Déu).

Quan ens entossudim en els nostres criteris, en les nostres seguretats, ni el miracle ens pot convèncer. Jesús, que ja sabia el què pensaven, no es fa enrere, sinó que accepta el repte dels mestres de la Llei i els desafia amb la força dels fets. Què és més fàcil? dir-li que els pecats li queden perdonats?; això ho pot dir tothom; o us atreviu a dir-li que s’aixequi i que camini?. El desafiament crema.

Jesús no entra en discussions, sempre estèrils, sobre Déu. Jesús actua. I l’acció  més genuïna de Déu és el perdó. Jesús perdona el paralític... i perdonarà aquells que l’estan crucificant. El perdó és fruit de l’amor. I Déu, com diu sant Joan, és amor; per això, quan Déu estima, estima; i quan Déu perdona, perdona.

De la mateixa manera que els escribes no poden entendre (potser hauríem de posar entre cometes això de no poden) que Jesús ofereixi el perdó de Déu i dir “els teus pecats et queden perdonats”... No anem gaire lluny: ¿no us ha passat mai a vosaltres, que a vegades, no podem (i aquí no ho hem de posar entre cometes)... no podem entendre que Déu perdoni a segons qui?. Sempre a aquell que nosaltres no volem perdonar, però podem.

No és fàcil creure en l’amor de Déu. No és fàcil creure que Déu és realment amor incomprensible, gratuït, incondicional. Sant Pau diu que l’amor no porta el compte del mal. Quina sorpresa! Quina bona nova, per a aquell que ho vol entendre, saber que Déu no porta comptes del mal. L’amor perdonador de Déu és una necessitat de tot creient. “Perdoneu les nostres culpes...”, quantes vegades ho hem dit?. L’amor perdonador de Déu és per a sempre. Això no significa que els nostres pecats siguin una cosa banal, sense importància... Tot pecat és, justament, un trencament de l’amor de Déu; i això és molt seriós! I que Déu no canviï, pobres de nosaltres!.

Alguns es pensen que la culpa és una cosa inventada pel món de la religió: si Déu no hi fos, no hi hauria manaments; i si no hi ha manaments, no hi ha culpa. Res més lluny de la realitat. La culpa és una realitat que forma part de la nostra pròpia experiència com a persones. El que és propi de la religió, això sí, és el perdó de les culpes (el tornar a caminar): “Aixeca’t, carrega’t la llitera i vés-te’n a casa”; tornes a ser un home lliure, viu en veritat; no tinguis mai por ni de reconèixer el teu pecat, ni tinguis mai por d’admetre l’amor perdonador de Déu.

Llavors sí que podem ben dir “Tots glorificaven Déu i no se’n sabien avenir. Deien: No havíem vist mai res semblant”. I quan diem “no havien vist mai res semblant” no ens referim als pecats, que els veiem cada dia, ens referim a la fe agosarada que sap demanar perdó i sap trencar totes les barreres.