diumenge, 5 de febrer del 2012

Homilia del diumenge 5 de durant l’any

Normalment no se’ns exigirà donar la vida, però sí que se’ns demana a vegades allargar una ma. Qui no és capaç de donar la ma tampoc donarà la vida
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre de Job (Jb 7,1-4.6-7)
Job digué als seus amics: «L’home, a la terra, no està sotmès a servitud? No passa la vida com un jornaler? Com un esclau es deleix per asseure’s a l’ombra, espera l’hora de cobrar com el treballador. Però a mi m’ha tocat per herència passar mesos en va, la paga que em donen són les nits en blanc. Així que em fico al llit ja penso: Quan serà de dia perquè em pugui llevar? I estic neguitós del vespre a la matinada. Els meus dies han corregut més que una llançadora, ja s’acaben, ja no hi queda fil. Recordeu que la meva vida no és sinó un respir: els meus ulls no tornaran a veure la felicitat.»
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 9,16-19.22-23)
Germans, jo no puc gloriar-me d’anunciar l’evangeli: hi estic obligat, i pobre de mi que no ho fes! Si jo m’ho hagués buscat podria esperar-ne una recompensa, però no havent-ho buscat, per a mi és un encàrrec que he rebut de Déu. Per quin motiu puc esperar una recompensa? Doncs que jo, quan treballo per difondre l’evangeli, no el converteixi en cosa costosa, sinó que renunciï al dret que em dóna el meu servei. Jo sóc lliure: no era esclau de ningú, però m’he fet esclau de tots per guanyar-ne tants com pugui. Per guanyar els febles, m’he fet feble com ells. M’he fet tot amb tots per guanyar-ne alguns, sigui com sigui. Tractant-se de l’evangeli, estic disposat a fer tot el que calgui per poder-hi tenir part.
Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 1,29-39)
En aquell temps, Jesús, sortint de la sinagoga, se n’anà amb Jaume i Joan a casa de Simó i Andreu. La sogra de Simó era al llit amb febre, i llavors mateix ho digueren a Jesús. Ell li va donar la mà i la va fer llevar, la febre li desaparegué i ella mateixa els serví a taula.
Al vespre, quan el sol s’havia post, li portaren tots els malalts i els endimoniats. Tota la ciutat s’havia aplegat davant la porta i ell va curar molts malalts de diverses malalties; va treure molts dimonis, i no els deixava parlar, perquè sabien qui era.
De bon matí, quan encara era fosc, es llevà, se n’anà a un lloc solitari i s’hi quedà pregant. Simó, amb els seus companys, sortí a buscar-lo. Quan el trobaren li digueren: «Tothom us està buscant.» Ell els digué: «Anem a d’altres llocs, als pobles veïns, i també hi predicaré, que aquesta és la meva missió.» I anà per tot Galilea, predicant a les sinagogues de cada lloc i traient els dimonis.
Homilia:
Hi ha una cançó del cantautor Raimon, dels anys seixanta i una mica més, que es va fer famosa, quan diu: de l’home mira sempre les mans. Avui m’ha cridat l’atenció que l’evangelista Marc també ens ha demanat que mirem les mans de Jesús; ens ha dit “Jesús li va donar la ma a la malalta i es va llevar”. Avui podríem mirar el que podem dir, doncs, els gestos de Jesús. De vegades hi ha gestos que són més expressius que les mateixes paraules, diuen més que una paraula!. Les mans són de gran importància en el gest humà; poden ser un reflex del ser de la persona; les mans poden ferir o poden acaronar, poden acollir o podem rebutjar.

I l’Evangeli parla moltes vegades de les mans de Jesús. “Amb la ma tocava els leprosos... Agafava la ma de Pere que s’enfonsava al llac... Imposava les mans als malalts... Acaronava els infants...” És així com hem de llegir l’evangeli d’avui: Jesús entra a l’habitació, li dóna la ma i l’alça del llit. Jesús és per a nosaltres la ma de Déu estesa a tota una humanitat que necessita algú que li doni la ma; que necessita suport, ajuda, consol, força o companyia. Per això trobem sempre tot una colla de malalts, leprosos, paralítics, cecs... que busquen algú que els doni la ma; com aquell paralític de la piscina de Betzeta, a Jerusalem: “Senyor, no tinc ningú que em doni la ma quan es remou l’aigua”.

Allà on hi ha Jesús hi ha amor a la vida, interès per aquell que sofreix. Per això sempre el trobarem envoltat de persones que busquen algú que els allargui una ma. I qui no necessita que alguna vegada algú li allargui la ma?. Jesús serà per a molts aquell que allarga la ma, aquell que dóna la vida, o bé aquell que dóna motius, profunds, per viure.
Bertol Brech diria les curacions de Jesús no han resolt la història del dolor de la humanitat. Ben cert!, la seva presència salvadora no ha arribat a tothom, cal continuar lluitant contra el mal, cal continuar lluitant en defensa de la vida. Però és cert que Jesús ens ha obert una porta a l’esperança. Déu és amic de la vida, vol la vida, estima apassionadament la vida.

Inquieta una mica veure amb quina facilitat ens hem acostumat a la mort. La mort de la natura destruïda per la pol·lució com a preu, diuen, d’un progrés. La mort a les carreteres cada cap de setmana, que ja sembla que no sigui cap problema si no sobrepassa els límits que marca l’estadística de cada diumenge. És esfereïdor veure amb quina fredor, a vegades, mirem com a cosa ja establerta la mort a causa de la fam o de la violència domèstica. Tantes morts no podem quedar reduïdes només a una notícia televisiva o dels diaris o a una estadística.

L’amor cristià és sempre una amor a la vida. I més aquell que ha descobert que Déu estima tant apassionadament la nostra vida que ha estat capaç de sofrir Ell la mort per a que nosaltres puguem viure.

I això, no altre, és el què celebrem aquí cada diumenge. El Senyor no ens ha donat només la mort, ens ha donat la seva vida per a que nosaltres puguem viure (“Aquell que menja aquest pa té vida eterna”).

Normalment no se’ns exigirà donar la vida, però sí que se’ns demana a vegades allargar una ma. Qui no és capaç de donar la ma tampoc donarà la vida.