SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE MISERICÒRDIA
Plaça del Santuari, s/n. 43205 REUS. Telèfon: 977 750 307
"santuarimisericordiareus@hotmail.com" "santuaridemisericordia@gmail.com"
********************************************************

diumenge, 30 de desembre de 2012

Homilia de la festivitat de la Sagrada Família


La família, com cap altra comunitat humana, és l’escola, sobretot, de l’amor!
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre de Jesús, fill de Sira (Sir 3,3-7.14-17a)
En els fills, el Senyor fa l’elogi del pare i sentencia a favor de la mare. Qui honora el pare expia els pecats, qui honora la mare es guanya un tresor. Els fills seran la felicitat del qui honora el pare; quan pregui, Déu se l’escoltarà. Qui honora el pare viurà molts anys, qui honora la mare obtindrà del Senyor la recompensa.
Fill meu, acull el teu pare en la vellesa, no l’abandonis mentre visqui. Si s’afebleix el seu enteniment, sigues compassiu, no el menyspreïs quan et veus en plena força. Déu no oblidarà la pietat que tens pel pare; te la tindrà en compte per a compensar els teus pecats.
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Colosses (Col 3,12-21)
Germans, tingueu els sentiments que escauen a escollits de Déu, sants i estimats: sentiments de compassió, de bondat, d’humilitat, de serenor, de paciència; suporteu-vos els uns als altres, i si alguns tinguéssiu res a dir contra un altre, perdoneu-vos-ho. El Senyor us ha perdonat; perdoneu també vosaltres. I com a coronament de tot això estimeu-vos, que l’amor tot ho lliga i perfecciona. Que la pau de Crist coroni en els vostres cors els combats que manteniu; recordeu que en aquesta pau heu estat cridats a formar un sol cos. I sigueu agraïts.
Que la paraula de Crist tingui estada entre vosaltres en tota la seva riquesa; instruïu-vos i amonesteu-vos els uns als altres amb tota mena de doctrina; agraïts a Déu, canteu-li en els vostres cors amb salms, himnes i càntics de l’Esperit; tot allò que feu, sigui de paraula, sigui d’obra, feu-ho en nom de Jesús, adreçant per ell a Déu, el Pare, una acció de gràcies.
Dones, cal que sigueu submises al marit en el Senyor. Marits, estimeu l’esposa, no us malhumoreu amb ella. Fills, creieu en tot els pares; això agrada al Senyor. Pares, no importuneu els vostres fills, que no es desanimin.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 2,41-52)
Els pares de Jesús anaven cada any a Jerusalem amb la peregrinació de Pasqua. Quan ell tenia dotze anys pujaren a celebrar les festes com era costum, i passats els dies, quan tothom se’n tornava, el noi es quedà a Jerusalem sense que els seus pares se n’adonessin. Pensant que anava amb altres de la caravana, feren la primera jornada de camí. Al vespre el buscaren entre els parents i coneguts i no el trobaren. L’endemà se’n tornaren a Jerusalem a buscar-lo.
El tercer dia el trobaren al temple, assegut entre els mestres de la Llei, escoltant-los i fent-los preguntes. Tots els qui el sentien estaven meravellats de la seva intel·ligència i de les seves respostes. Els seus pares quedaren sorpresos de veure’l allà, i la seva mare li digué: «Fill, per què t’has portat així amb nosaltres? El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia.» Ell els digué: «Per què em buscàveu? No sabíeu que jo només podia ser a casa del meu Pare?» Ells no comprengueren aquesta resposta.
Després baixà amb ells a Natzaret i vivia sotmès a ells. La seva mare conservava tots aquests records en el seu cor. A mesura que Jesús creixia, avançava en enteniment i es guanyava el favor de Déu i dels homes.
Homilia:
En plenes celebracions nadalenques, on s’acostuma a parlar i a viure les realitats de la convivència familiar, ens trobem avui amb la festa de la Sagrada Família. Allò que resulta estrany és que no fos establerta, aquesta festa, fins l’any 1921 pel papa Benet XV.

Una bona oportunitat, sobretot, per fer una reflexió, seriosa, sobre aquesta petita, però bàsica, comunitat de vida... i d’amor: la família. Aquestes festes són un temps privilegiat per viure la fe en l’àmbit familiar. Tot hi ajuda, si ho sabem veure: el pessebre, les cançons, els retaules vivents, els pastorets, els pessebre vivents, etc. I avui són, sobretot, més aviat els avis els catequistes més adequats. Avui en l’ambient, fora de casa i de les parròquies, els referents religiosos no hi són, s’han perdut a mig camí.

No cal recordar que avui la família es troba davant de situacions noves, si voleu, diverses i a vegades conflictives. I, per tant, és difícil fer referència al tipus de família d’abans d’ahir. Però continua sent cert i vàlid que la família encara és l’àmbit privilegiat per unes relacions humanes viscudes amb llibertat, amb gratuïtat, i adequades, sobretot, per al fet religiós. La família, com cap altra comunitat humana, és l’escola, sobretot, de l’amor!. L’ambient familiar és ideal per viure intensament totes les experiències de la vida, totes les vivències de la fe. Avui aquest ideal de família té moltes ombres. Ho sabem tots.

La Sagrada Família és única i és irrepetible, només per raó dels membres que la formen. Només hi ha un sant Josep, només una Mare de Déu i només hi ha un Infant Jesús, i prou! Però sí que hi ha un punt de referència que és comú: l’amor! Vàlid ahir i avui. Una manera d’entendre l’amor que només es pot donar amb plenitud en l’àmbit familiar.

La imatge idíl·lica que se’ns ha donat de la Sagrada Família, que sembla que totes li ponguin, té les seves ombres. No és una família sense problemes. Tingueu present! Però és una família que amb amor, i amb fe, és capaç de superar tots els entrebancs i tots els problemes: no troben lloc a l’hostal, han de fugir a Egipte perquè el rei Herodes vol matar el nen, perden el nen a Jerusalem i el busquen durant tres dies, i quan és gran, el noi, abandona la família de Natzaret, no per refermar la seva independència familiar, sinó per seguir el seu camí i per ser fidel a la missió que el Pare li ha confiat. Una família, doncs, amb problemes.

També en la vida de família ens movem sempre tots entre la convivència i la distància, entre la compressió i la incomprensió. “Fill perquè t’has portat així amb nosaltres?”. Al veure l’escena del Retrobament a Jerusalem, Josep i Maria prenen consciència que aquell fill seu no és per a ells, i més quan la resposta és tan clara: “Jo m’he d’ocupar en les coses del meu Pare”. Més que sorpresos, Josep i Maria, aquí li tenen que arriar un clatellot que ben merescut el tenia, amb perdó. Comencen a veure, Josep i Maria, les coses d’una altra manera.

Una cosa és donar consells, molt fàcils, sobre la família, massa fàcils. I d’altra és viure’n l’experiència a fons. A vegades amb problemes, a vegades amb un drama familiar profund. Una família trencada, uns fills que no són tal com els pares havien projectat o havien volgut... Veiem com n’és de pràctic i d’alliçonador celebrar, passi el que passi, la festa de la Sagrada Família en ple Temps de Nadal.

El Senyor ens estima. I ens estima en les verdes i en les madures. I ens estima entre dificultats i entre coses que ens agraden i ens plauen.

dijous, 27 de desembre de 2012

Homilia de la missa de l’aparició


L’Infant que ha nascut té vida eterna i ens dóna la seva vida. I aquesta és la Bona Nova que ens anuncia.
Mn. Roquer
Homilia:
La festa de sant Joan Evangelista és celebrada 2 dies després del naixement de Jesús des del segle IV. Sant Joan, juntament amb sant Esteve, han sigut anomenats per l’Església els cómites cristie, els que acompanyen a Jesucrist com a apòstol, un, o com a primer màrtir l’altre.

Sant Joan ha descobert el que ell anomena el secret de Déu que no és altre que, tal com ens ha dit a la carta, “Déu és amor i ha enviat el seu Fill per a que puguem conèixer qui és Déu”. I Joan parla amb autoritat; no només és una opinió. L’autoritat que dóna el testimoni directe: “Nosaltres (diu) ho hem vist i ho hem sentit”. Ho hem vist amb els nostres propis ulls i ho hem tocat amb les nostres pròpies mans; per tant el meu testimoni (podria dir) és veritat!. Nosaltres l’hem vist i en donem testimoni, i us anunciem la vida eterna que Ell ha portat.

I aquest és el motiu de llegir, en plenes festes de Nadal, el relat de la Resurrecció. El que ha nascut a Betlem ens ha portat la vida després i més enllà de tota mort. L’Infant que ha nascut té vida eterna i ens dóna la seva vida. I aquesta és la Bona Nova (la paraula Bona Nova és l’Evangeli) que ens anuncia. Si fou una bona notícia anunciant als pastors la Nit de Nadal, més bona notícia és encara que el Senyor ha ressuscitat.

Néixer, el que es pot dir néixer, neix tot esser viu. Ressuscitar és patrimoni exclusiu de Déu i de tots aquells que per Jesucrist hem esdevingut fills de Déu. Així és com podem entendre:  “el que estima té vida eterna”. Tot és qüestió de creure en la paraula dels que han fet experiència personal de tot això, ja siguin els pastors, ja sigui Maria Magdalena. Ells veieren més enllà d’un infant que plora i més enllà d’un sepulcre buit. Els pastors corren a l’establia i són capaços de descobrir en aquell infant el Messies. La Magdalena corre al sepulcre i només en veu un sepulcre buit i creu més enllà d’una cosa buida; Joan, “l’altre deixeble”, diu “Ho veié i cregué”.

Només la fe pot transformar allò que veiem amb els ulls, i així augmenta la comprensió. Joan, en veure el sepulcre buit, podia ben dir ara ho he entès tot!. Justament ara que no veu res amb els ulls del cos.

Si a l’Infant de Betlem només hi veiem un nen molt bufó i prou, no hem descobert el misteri de Nadal.

Que sant Joan ens ensenyi a veure amb els ulls de la fe, per a que “el vostre goig (com ell ens diu) sigui complet".

dimarts, 25 de desembre de 2012

Homilia de dia de Nadal


Déu es fa present en la nostra vida, i això és Nadal! 
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre d’Isaïes (Is 52,7-10)
Quin goig de sentir a les muntanyes els passos del missatger que anuncia la pau i porta la bona nova, que anuncia la salvació i diu a la ciutat de Sió: «El teu Déu és rei.» Escolta els crits dels teus sentinelles, escolta quins esclats de goig: veuen cara a cara com el Senyor torna a Sió. Danseu, ruïnes de Jerusalem, alceu totes el crit d’alegria: el Senyor ha consolat el seu poble, ha redimit Jerusalem. Als ulls de tots els pobles el Senyor ha estès el seu braç sant, i d’un cap a l’altre de la terra veuran la salvació del nostre Déu.
Lectura de la carta als cristians hebreus (He 1,1-6)
En diverses ocasions i de moltes maneres Déu antigament havia parlat als pares per boca dels profetes; però ara, en aquests dies que són els darrers, ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill, que ell ha constituït hereu de tot, per mitjà del qual ja havia creat el món. Ell, que és resplendor de la glòria de Déu i empremta del seu mateix ésser, i que sosté l’univers amb el poder de la seva paraula, acabada l’obra de purificació dels pecats s’ha assegut a les altures, a la dreta de la majestat divina, i ocupa un lloc tant més superior als àngels com més incomparable és el títol que posseeix en herència. Perquè, a quin dels àngels Déu ha dit mai: «Ets el meu Fill, avui t’he engendrat»? I encara: «Jo seré el seu pare, i ell serà el meu Fill»? Diu també quan presenta al món el seu primogènit: «Que es prosternin davant d’ell tots els àngels de Déu.»
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 1,1-18)
Al principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu. Era, doncs, amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l’existència, i res del que ha vingut a existir no hi ha vingut sense ell. Tenia en ell la Vida, i la Vida era la Llum dels homes. La Llum resplendeix en la foscor, però la foscor no ha pogut ofegar-la.
[Déu envià un home que es deia Joan. Era un testimoni; vingué a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tothom arribés a la fe. Ell mateix no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni.]
Existia el qui és la Llum veritable, la que, en venir al món, il·lumina tots els homes.
Era present al món, al món que li deu l’existència, però el món no l’ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu. No són nascuts per descendència de sang, ni per voler d’un pare o pel voler humà, sinó de Déu mateix.
El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle, i hem contemplat la seva glòria, que li pertoca com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat.
[Donant testimoni d’ell, Joan cridava: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi m’ha passat davant, perquè, abans que jo, ell ja existia.» De l’abundància de la seva plenitud tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia. Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès, però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist.
Déu ningú no l’ha vist mai; Déu Fill únic, que està en el si del Pare, és qui l’ha revelat.]
Homilia:
Avui, dia de Nadal, no cal fer gaires sermons. I més quan aquell que, ho acabem de sentir, és la Paraula de Déu s’ha fet home. Déu ha parlat tots els llenguatges humans; per tant, totes les paraules humanes, més que un ajut, de vegades poden ser una nosa, un destorb. El misteri de Nadal no es pot expressar en paraules; amb el silenci es diuen moltes més coses.

Avui contemplar el misteri d’un Déu que parla des del silenci d’un infant... és impossible trobar les paraules adients. Perquè les paraules humanes no podran mai dir tot allò que sentim, tot allò que creiem, tot allò que vivim per dins. També en això som limitats.

M’he fixat avui en l’antífona del cant del Magníficat de les Vespres de Nadal quan repeteix 4 vegades en un espai petit de temps... diu 4 vegades, doncs, la paraula avui: “Avui ha nascut el Crist. Avui ha aparegut el Salvador. Avui, a la Terra, els àngels canten. Avui s’alegren els justos.” Així cada vegada que es produeix aquest avui Déu es fa present. Déu es fa present en la nostra vida, i això és Nadal! Així cada vegada que celebrem l’Eucaristia Déu es fa present; cada Eucaristia és Nadal.

Avui no celebrem un fet passat, un fet que ens recorda la història, una història d’ahir. Déu és un avui constant i etern. Tot allò que va passar a Betlem passa avui quan celebrem els sagraments. Nadal és cada vegada que no ens deixem vèncer per la por, sinó que la vencem nosaltres. És l’anunci de l’àngel als pastors: “No tingueu por”

I que Déu, avui, pot continuar en nosaltres, si som fidels, fent meravelles com en Maria. I també por convertir la fosca (tantes fosques que ens envolten a vegades) en llum, la seva llum “que ningú pot ofegar”. La tristesa la pot convertir en alegria, la pobresa en riquesa i la mort en vida. Perquè Déu ha vingut a plantar la seva estada, la seva tenda entre nosaltres, és un dels nostres. I encara hi és... si el busquem allà on és. Si el busquem allà on és sempre el trobarem perquè avui encara hi és.

Ens ho ha tornat a dir sant Joan pensant que a vegades podem ser una mica oblidadissos perquè Nadal només és un cop l’any. A aquells que l’han rebut, nosaltres, els ha concedit ser fills de Déu. Què és pot dir més?. És Nadal quan en nosaltres neix el convenciment que som fills de Déu i en prenem consciència, i ens comportem com a tals fills. Només quan ens sabrem, de veritat, fills de Déu ens comportarem entre tots nosaltres com a germans.

Celebrar el Nadal justament quan el dia, la llum, comença a créixer... té un ple sentit. I així ho van entendre els primers cristians quan van decidir que Nadal s’havia de celebrar quan comença a créixer el dia, quan comencem a gaudir de més llum. Nadal és la llum que ve a dissipar totes les foscors, que ve a guanyar la lluita contra la tenebra.

Que l’actitud de Maria “que conservava aquests records en el seu cor i els meditava” sigui la nostra actitud davant de la revelació del gran amor de Déu. Déu ens ha estimat i sabem com. I no es podia arribar més enllà.

Deia que avui, tot i ser el dia de Nadal, no calen gaires sermons, ni calen masses paraules. Deixem que parli el cor, que parli el cor des de la fe que és l’única manera d’entendre i de poder viure de veritat tot el misteri de Nadal. Perquè no sé si veritablement el misteri de Nadal és Déu o bé som nosaltres el misteri. Des del dia que Déu s’ha fet home per a que entenguem, d’una vegada per sempre, per on van els camins de Déu i no ens equivoquem.

Homilia de la missa “del gall”


Mn. A. Roquer
Lectura del llibre d’Isaïes (Is 9,1-6)
El poble que avançava a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui viuen al país tenebrós. Els heu omplert de goig, d’una alegria immensa; s’alegren davant vostre com la gent a la sega, com fan festa els vencedors quan reparteixen el botí. Heu trossejat el jou que li pesava, la barra que duia a l’espatlla i l’agulló del qui l’arriava; tot ho heu trossejat com al dia de Madian. Les botes dels soldats que marquen el pas i els mantells revolcats en la sang seran cremats i el foc els devorarà.
Ens ha nascut un noi, ens ha estat donat un fill que porta a l’espatlla la insígnia de príncep. Déu li ha posat aquest nom: Conseller-prodigiós, Déu-heroi, Pare-per-sempre, Príncep-de-pau. Serà immens el principat, la pau no tindrà fi en el tron de David i en el seu regne, fonamentat i sostingut, des d’ara i per sempre, sobre el dret i la justícia. Això és el que farà el zel del Senyor de l’univers.
Lectura de la carta de sant Pau a Titus (Tt 2,11-14)
Estimats: s’ha revelat l’amor de Déu, que vol salvar tots els homes, i ens ensenya que abandonem la impietat i els desigs mundans, per viure en aquest món una vida de sobrietat, de justícia i de pietat, mentre esperem que es compleixi feliçment la nostra esperança, que es manifesti la glòria de Jesucrist, Déu gran i salvador nostre. Ell s’entregà a si mateix per nosaltres, per rescatar-nos de l’esclavatge de les culpes, deixar-nos nets i fer de nosaltres un poble ben seu, apassionat per fer el bé.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 2,1-14)
Per aquells dies, sortí un edicte de Cèsar August ordenant que es fes el cens de tot el món romà. Era el primer cens de l’imperi, abans del que es va fer quan Quirini era governador de Síria. Tothom anava a inscriure’s a la població d’on cadascú descendia. També Josep, que era de la casa i la família de David, va pujar des de Natzaret de Galilea a Judea, al poble de David, anomenat Bet-Lèhem, per inscriure’s amb Maria, la seva esposa, que esperava un fill. Mentre eren allà es van complir els dies i va néixer el seu fill, el primogènit. Ella l’embolcallà i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat lloc a l’hostal.
A la mateixa contrada, vivint al ras, hi havia uns pastors que vetllaven, guardant de nit el seu ramat. Els aparegué un àngel del Senyor, la glòria del Senyor els envoltà de llum, i es van esglaiar. Però l’àngel els va dir: «No tingueu por: us anuncio una nova que portarà a tot el poble una gran alegria: Avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. Les seves senyes són aquestes: trobareu un nen en bolquers, posat en una menjadora.»
I una multitud dels exèrcits celestials s’uní llavors mateix a l’àngel, lloant Déu i cantant: «Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que estima el Senyor.»
Homilia:
Tot pensant de com havia de ser l’homilia de la nit de Pasqua se m’ha acudit una cosa: he posat ma del Poema de Nadal d’en Segarra que em sembla que ningú com ell ens ho sabrà dir. Jo no ho sé fer millor.
Diu:
Ai, aire d'aquesta nit! / Quina sentida de rosa / hi ha en l’aire gelat que es posa / sobre el pols esfereït? / Ai, aire d'aquesta nit! / Dins la teva covardia / i en la gira del teu llit, / home nafrat de cada dia, / tremola el mot que el llavi no diria; / hi ha una estrella que anuncia / dins l’aire d'aquesta nit! / Tu i jo i els altres follament, / direm les coses quotidianes / del nervi i de la dent, / direm el nostre pensament / que vola baix, i que té ganes / de senyoria i nodriment... / Però l’estrella solament , / tremoladissa i impalpable, / pot anunciar el neguit d’un naixement / entre el bou i la mula d’un estable. / Avui el llavi cansat / vol estrafer l’alegria, / homes de bona voluntat; / avui la llengua impia / sembla com que demani caritat / per esborrar la gran malenconia / del nostre món atabalat. / Del nostre món de crits i arpelles, / de mandrejar encomanadís, / del nostre món cansat i gris, / del nostre món tan lluny de les estrelles!. / És per això que us donc la bona nit, / perquè entre tots busquem l’alegria, / i l’estrella en l’infinit, / i el perfum de misteri d’aquest dia. / I els pastors van trobar el rabadà / que jeia com sempre a la palla, / a les dents una llesca de pa / i al cor una escorrialla / de cançó per mandrejar. / El rabadà, de tots ells, / es triava la carn més ben salada / i tenia pel jaç les millors pells / i fins per la pluja tenia teulada; / i si era l’hora d’escorxar / sortia el ganivet del rabadà. / La veritat dels pastors / el rabadà no la volia veure. / No va sentir llampecs ni clarors, / ¿com s’ho podia creure? / Però, la veritat era tan clara, / que hauria capgirat el més mesell, / i els pastors la duien pintada a la cara, / i els escaldava la pell!
- A Betlem me’n vull anar, / vols venir, tu, rabadà?
-  Vull esmorzar.
- El Messies elegit / ha nascut aquesta nit.
- Qui t’ho ha dit?
- Un àngel flamejant / pel cel ho va pregonant

- No serà tant!...
Ningú sentí la conversa / del rabadà i els pastors.

I en el Nadal d’avui, com es fa viva / la resposta brutal dels rabadans! / Com ens cou dins l’ànima, el que ens priva / de donar el pit i d’aixecar les mans! / Avui precisament? No és cosa nova! / És mil·lenari el mal que arrosseguem! / Sobre la carn, hi ha la mateixa roba / de la nit de l’estable de Betlem.

L’estrella viu en el cimal abrupte, / a mig camí la voluntat es torç, / i abans de començar ja salta el dubte / i la peresa que aigualeix l’esforç. / Si ets net de cor, pastor mesquí, / no t'has de perdre pel camí / que et va guiant l'estrella cauta; / no t'has de perdre, pastoret, / anant seguint pel camí dret, / amb el sac de gemecs i la flauta! / Pastor dels meus somnis d'infant, / de les meves tristeses de gran, / pastor menut del meu pessebre, / tant és que fem com que no fem, / sempre es troba el camí de Betlem, / encara que ens escanyi la tenebra!

És l'alegria, la gran alegria / de pensar serenament / que de tot el bagatge de la vida, / de tot l'orgull passat i present, / no hi ha res que ens crida; / no hi ha res que ens apagui la set, / ni ens ompli la mirada, / no hi ha res que ens escalfi el nostre fred / de l'ànima descarnada, / i només una cançó, / d'una Verge i un Infant / i un Fuster que la contempla, / té la força enlluernant / que no té tot l'or del temple; / té un sentit tebi i pregon, / que no té cap veu inflada, / ni cap ciència d’aquest món, / ni cap mitra encarcarada! / Quan ve Nadal, la cançó del miracle, / amb el pessebre de molsa i arboç, / ens fa pensar en unes ganes molt vives, / ens fa pensar en un desig de debò / de donar coses al Noi de la Mare, / coses que surtin de dintre del cor, / perquè si és llum i misteri que espanta, / perquè si aguanta la bola del món,/ té la carn nua ajaguda a la palla / i té les galtes mullades de plor, / i vol sentir-nos molt més a la vora, / ben apretats al voltant dels pastors, / i vol sentir / a la pell les nostres ànimes / com l'alè de la mula i el bou! /

Va ser una nit que va florir l’estrella, / i va néixer l’Infant! / Imaginem que fou la nit més bella, / més musical, més flamejant!... / I fa molt temps, molt temps, i algú ensiborna / el nostre pit per atiar l’oblit, / per fer-nos infidels, però retorna / cada any, aquesta nit. / La nostra vanitat prou s’afigura / que està damunt del bé i del mal, / mes no hi val ganivet ni ànima dura, / és més forta la nit de Nadal. / Ai, si no fos aquesta nit tan clara! / Seriem tros de carn i pensament / que no coneix d’on ve, ni on va, ni on para, / pell d’home que arrossega la corrent! / Però Nadal ens ha pintat el rostre / amb un vermell precís i decidit / i ens dóna un sentiment de llar, de sostre, / de terra, de nissaga i d’esperit. / I ens dóna un punt d’humilitat de cendra / per estimar un recó dintre l’espai, / i desperta en el cor aquell blau tendre / que hem volgut escanyar i que no mor mai.

Procurem ser una mica criatures / amorosint el baladreig raspós / i diguem: “Glòria a Déu en les altures” / amb aquell to que ho deien els pastors. / I si tot l’any la mesquinesa ens fibla, / i l’orgull de la nostra soledat, / almenys aquesta nit, fem el possible / per ser uns homes de bona voluntat!