dilluns, 26 de novembre del 2012

Homilia de la missa de l’aparició


Déu complí en Maria tot allò que havia dit.
I nosaltres ho sabem!
Mn. A. Roquer
Homilia:

Maria sobresurt, entre d’altres moltes virtuts, per ser, amb tota propietat, la dona de la fe.

La fe per a ningú és fàcil. Per a Maria tampoc. Si algú ens abarateix la fe, ens amaga la realitat de Déu. I és la seva cosina Elisabet que li dirà en la visita: “Feliç tu que has cregut”.

Maria ha de ser també per a tots nosaltres model de persona creient, i a l’hora protectora de la fe dels seus fills: nosaltres. Moguda per la fe va concebre el seu fill en les seves entranyes. “Felices les entranyes que han dut a la terra el fill de Déu” crida aquella dona de l’Evangeli.

Per la fe ha esperat des de la creu la seva resurrecció. Sabia que el seu fill ho havia dit i ho compliria. Reunida en el cenacle amb els apòstols va esperar la vinguda de l’Esperit Sant, perquè era una promesa del seu fill.

El Concili Vaticà II ens diu: “Reuneix en ella i reflecteix clarament els grans misteris de la fe. I sobretot la mare que aguanta la fe dels fills i ens mostra el camí de la salvació”. Per això mantenir i fomentar la devoció a la Mare de Déu és mantenir i fomentar la fe en el Déu en el qual ella va creure.

I tot i que cregué, i tot i que esperà, ara nosaltres veiem que tot allò que va creure i en tot allò que va esperar es confirmà. No fou una fe inútil. Déu complí en Maria tot allò que havia dit. I nosaltres ho sabem!. Per això pot dir la seva cosina: “Tot allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà”. I això mateix es pot dir també de nosaltres: Tot allò que el Senyor ens fa saber a través de la seva paraula es complirà!. La seva fe és la nostra i la nostra és la seva. Per això la fe que mou muntanyes, la fe que esvaeix tota mentida és la que enderroca tots els ídols.

Aquesta vida d’avui en la qual demanem ser constants en la fe, ser forts en la fe, ens anima a demanar a ella, la Verge creient, mantenir-nos fidels més enllà de tota adversitat, de tot dubte. A ella tampoc li foren estalviades les dificultats. És fàcil creure quan totes ens ponen, però nosaltres volem i podem ser forts en la fe a les verdes i a les madures, com ella a Betlem, com ella al peu de la creu.

Llavors també de nosaltres es podrà dir: “Feliç tu que has cregut. Allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà”. Perquè ho ha dit el Senyor. Ni que humanament sembli impossible en ella es complí. I també es complirà en tots nosaltres.

diumenge, 25 de novembre del 2012

Homilia de la festivitat de Crist Rei

“Déu nat de Déu, diem nosaltres, llum resplendor de la llum, Déu veritable nascut del Déu veritable”
Mn. A. Roquer
Lectura de la profecia de Daniel (Dn 7,13-14)
Tot mirant aquella visió de nit, vaig veure venir enmig dels núvols del cel com un Fill d’home, s’acostà al vell venerable, el presentaren davant d’ell i li fou donada la sobirania, la glòria i la reialesa, i tots els pobles, tribus i llengües li faran homenatge. La seva sobirania és eterna, no passarà mai, la seva reialesa no decaurà.
Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 1,5-8)
Jesucrist és el testimoni fidel, el primer ressuscitat d’entre els morts, el sobirà dels reis de la terra.
Ell ens estima i ens ha alliberat dels nostres pecats amb la seva sang per fer de nosaltres una casa reial, uns sacerdots dedicats a Déu, el seu Pare; que li sigui donada la glòria i el poder pels segles dels segles. Amén. Mireu, ve sobre els núvols, i tothom el veurà amb els propis ulls, fins aquells que el van traspassar, i totes les famílies de la terra es lamentaran per ell. Sí, amén.
Jo sóc l’Alfa, la primera lletra de l’alfabet, i l’Omega, que és la darrera, diu el Senyor Déu, el qui és, el qui era i el qui ha de venir, el Déu de l’univers.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 18,33b-37)
En aquell temps, Pilat digué a Jesús: «Ets tu el rei dels jueus?» Jesús contestà: «Surt de vós això que em pregunteu, o són d’altres els qui us ho han dit de mi?» Respongué Pilat: «Jo, no sóc pas jueu. És el teu poble i els mateixos grans sacerdots els qui t’han entregat a les meves mans. He de saber què has fet.» Jesús respongué: «La meva reialesa no és cosa d’aquest món. Si fos d’aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat als jueus. I és que la meva reialesa no és d’aquí.» Pilat digué: «Per tant, vols dir que ets rei.» Jesús contestà: «Teniu raó: jo sóc rei. La meva missió és la de ser un testimoni de la veritat; per això he nascut i per això he vingut al món: tots els qui són de la veritat escolten la meva veu.»
Homilia:
La lectura evangèlica que acabem d’escoltar de la festa de Crist Rei és de l’evangelista Joan, quan ens narra el judici de Jesús davant de Pilat. L’objectiu de sant Joan no és altre que posar de relleu, per a que quedi ben clar, quina és la reialesa de Jesús, que es manifestarà plenament, i sense possibilitat d’equívocs, en la tragèdia justament de la mort i de la passió. Fins i tot en el rètol, irònic, que va escriure el governador romà ens diu quina és la seva condemna, i és aquesta: “Jesús de Natzaret, rei dels jueus”.

Això ja ve de lluny. També el rei Herodes, quan neix l’infant a Betlem, té por d’aquest rei dels jueus que acaba de néixer com li han dit els mags vinguts de l’Orient, i fa matar tots els infants de Betlem pel que pugui ser, per assegurar el tret. A Herodes li fa por aquest rei dels jueus, a Pilat també!. Nosaltres al contrari: ho celebrem!. Què pot significar per a nosaltres que la seva reialesa no sigui d’aquest món?.

Amb tot i això, equivocant-nos, a vegades, l’hem vestit com si fos el rei Sol. I l’hauríem d’haver vestit amb capa vermella i amb corona d’espines; que és el que li toca.

No és d’aquest món perquè no segueix les normes dels regnes d’aquest món, segons les quals el que han nascut reis disposen dels seus súbdits com si en fossin amos, ho diu Jesús mateix. El seu regne és de pau, de justícia, d’amor... com direm en el prefaci d’avui. Però Pilat no ho ha entès així. És tan fàcil quan una cosa no ens convé... fer el sord o fer-ne una burla o una ironia. En aquest cas rei amb una corona però d’espines; un ceptre però de canya.

Qui es podia imaginar que una ironia com la de Pilar fos una gran veritat?. De fet coronat i tot d’espines, Jesús és proclamat, burlescament, rei. Rei dels menyspreats, reis dels vençuts com dirà Joan Sales en la Incerta Gloria, però rei. Gràcies Pilat. És, potser, l´única cosa que et podem agrair. I no cal que te’n rentis les mans. No és el rei que tu et penses, però és rei, que és el que ens cal, que és el rei que nosaltres volem; ningú té un rei com nosaltres.

I en el moment que condemnem la veritat, ni que sigui en un judici, segons les normes d’aquest món, tota mentida és possible. Més encara, moltes mentides poden ser aplaudides i fins i tot reconegudes com a veritat. I som on som!.

Només pot ser testimoni aquell que ha vist o ha viscut allò que afirma. En el llenguatge de l’evangeli de Joan, Déu és la veritat i ara Jesús es declara testimoni (en grec, testimoni vol dir màrtir; mai tan ben dit!) d’aquesta veritat. “Déu nat de Déu, diem nosaltres, llum resplendor de la llum, Déu veritable nascut del Déu veritable”. Això ho creiem.

I aquí s’acaba el judici de Pilat, però aquí comença el judici de Jesús. El món serà jutjat per un Déu fet home que nosaltres, tan amants de la veritat, hem penjat d’una creu creguts que teníem la veritat. La veritat segons si es mira com a Jesús o segons si es mira com a Pilat, que és una altra cosa. Per rei, Pilar entén una cosa, Jesús n’entén una altra. És l’antítesi el que diu un o l’altre.

“Els que són de la veritat, diu Jesús, escolten la meva veu”. Ja sé perquè Pilat no vol escoltar Jesús!. Què li ha d’ensenyar aquest pobre fuster de Natzaret? Què li ha d’ensenyar aquest fracassat?. El governador que imparteix justícia vol saber una cosa: “Que has fet?” I sant Pau ens ho dirà ben clar a la seva carta justament als Hebreus, als jueus. Dirà: “M’ha estimat i s’ha entregat a la mort per mi”. Això és tot. Què és poc?. Ho sento, senyor governador, però sempre serà veritat que no hi ha amor més gran que donar la pròpia vida per aquells que s’estimen. Si això no és la veritat, també nosaltres com Pilat, encara ens continuem fent la mateixa pregunta: Doncs que és la veritat?.bleeritblaendor de la llum, llr aplaudides i ser reconegudes com a veritat. I som on som!. NomD       fffbl

diumenge, 18 de novembre del 2012

Homilia del diumenge 33 de durant l’any

L’anunci d’avui és una porta oberta a l’esperança
Mn. A. Roquer.
Lectura de la profecia de Daniel (Dn 12,1-3)
En aquell temps es presentarà Miquel, comandant dels exèrcits celestials, que vetlla pels fills del teu poble; hi haurà un temps de desgràcies com no se n’havien vist des que existeixen les nacions fins aquell moment.
Però en aquell moment serà salvat el teu poble, tots els qui estaran inscrits en el llibre. La multitud dels qui dormen a la pols de la terra es desvetllarà, uns per a la vida eterna, altres per a la vergonya d’una reprovació eterna.
Els justos resplendiran com la llum del firmament, els qui hauran conduït el poble pel bon camí brillaran com els estels per sempre més.
Lectura de la carta als cristians hebreus (He 10,11-14.18)
Tots els sacerdots oficien diàriament i ofereixen sovint unes víctimes semblants, que mai no poden treure els pecats.
Però Jesucrist, després d’oferir-se una sola vegada com a víctima pels pecats, s’ha assegut per sempre a la dreta de Déu, esperant que Déu faci dels seus enemics l’escambell dels seus peus. Amb una sola oblació ha consagrat del tot i per sempre els qui havien de ser santificats. Un cop Déu ha perdonat els pecats, ja no cal presentar cap més ofrena per obtenir-ne el perdó.
Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 13,24-32)
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Aquells dies, després d’aquelles desgràcies, el sol s’enfosquirà, la lluna no farà claror, les estrelles aniran caient del cel i els estols que dominen allà dalt trontollaran. Llavors veuran venir el Fill de l’home sobre els núvols amb gran poder i amb gran majestat. Mentrestant enviarà els àngels per reunir els seus elegits, que vindran de tots quatre vents, des dels extrems més llunyans de la terra i del cel. Mireu la figuera i apreneu-ne la lliçó: quan les seves branques es tornen tendres i neixen les fulles sabeu que l’estiu s’acosta. Igualment, quan vosaltres veureu tot això, sapigueu que ell s’acosta, que ja és a les portes. Us dic amb tota veritat que no passarà aquesta generació sense que s’hagi complert tot això. El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran. Ara, del dia i de l’hora, ningú no en sap res, ni tan sols els àngels ni el Fill; només ho sap el Pare.»
Homilia:
Avui hem acabat, ja, la lectura de l’evangeli de Marc que hem anat llegint durant tot aquest any. Diumenge que ve, celebrant la festa de Crist Rei, l’evangeli serà de sant Joan i tancarem un nou any litúrgic. Cada any aquest diumenge, l’últim pràcticament de l’any litúrgic, lliga també amb el primer diumenge d’Advent que ja tenim ben proper. Els extrems es toquen.

La lectura ens convida a mirar les coses i els esdeveniments més enllà de la seva realitat i de la seva immediatesa. La història, les persones no caminem cap a un  final catastròfic, caminem cap a un començament gloriós; mirant-ho, això sí, des de la perspectiva i de la llum de la fe. Tenim, doncs, futur!. Però aquest futur juga amb la carta del present. Així, allò que ens interessa de veritat no és què passarà demà sinó què haig de fer avui. El món, perquè és matèria, té data de caducitat, Déu no! Sinó també fora matèria.

La caiguda de Jerusalem, la fi del Temple... Vés! Qui s’ho havia d’imaginar. Pobres de nosaltres! deien la gent d’aquell temps... I ja són passat. Ah! I constatable històricament.

El que de veritat ens convé saber no és què passarà i quan passarà, que no ens servirà de res avui. Allò que ens convé és què hem de fer avui, que és el que tenim entre mans. És en el temps que ens hi juguem l’eternitat.

Jesús ha parlat de la caducitat de les coses creades, però l’anunci no és per aterrar ningú. És per constatar una realitat que la sabem tots: Tota cosa feta és desfà. La lliçó que ens vol donar no és de mort, no és de desolació, no és una guerra de les galàxies, ni és l’Apocalipsis now, no!; és l’anunci de l’esclat de la vida, que aquí és irrealitzable. Dit d’una altra manera: el mal, el pecat, no tenen la darrera paraula!

L’anunci d’avui és una porta oberta, doncs, a l’esperança. Vés qui ho havia de dir!. Tot i que per a molts l’esperança, a vegades, és massa curta (on anirem aquest cap de setmana; què hi ha per dinar?) i no arribem més enllà. L’esperança, com a virtut, no és mai una tapadora per a la resignació. És una virtut teologal que, com dèiem de petit en el Catecisme, té a Déu per objecte i per motiu: és en Déu que esperem, no en les coses caduques. I aquesta és la lliçó de l’Evangeli d’avui. Per tant el que convé és calcular bé les coses, calcular bé les despeses per preparar a consciència el demà.

L’anunci de la fi del món no és per aterrar ningú, és per infondre esperança justament. I ho diem a cada celebració, o no?: “Esperem el vostre retorn, Senyor Jesús”. No diem tenim por del vostre retorn, Senyor Jesús. Una esperança que no és fàcil de mantenir quan en temps del profeta la sang del poble començava a córrer o quan les dificultats ens aclaparen molts dies.

Més enllà de tot hi ha aquesta afirmació: “Llavors veureu venir el Fill de l’home, aquell que van crucificar”. Ell, i només Ell, és la mesura exacte de totes les coses. El sol que senyala la durada dels anys, s’apagarà, perquè ja no hi haurà anys. La lluna que marca la durada dels mesos no farà claror, perquè ja no hi haurà mesos. No hi haurà ni dies ni nits, no hi haurà temps; avui diríem no hi haurà rellotges. Les estrelles cauran del cel perquè s’hauran eliminat totes les distàncies materials. El cel i la terra seran una mateixa cosa. No hi haurà espai.

No només això. El veuran tots els homes de la terra. I llavors veuran... Què veuran? On és la veritat, veuran on és la mentida; llavors veurem què és justícia i què és injustícia; llavors veurem quin és el valor autèntic de l’amor; llavors veurem i sabrem en què hem esperat. En una paraula, aquesta vida, a vegades tant injusta, tan cruel, passarà. Les paraules de Jesús no passaran. “El Senyor vindrà a reunir els seus fills del quatre punts cardinals i seran els seus fills”. Ja ho som! I què us penseu que fem aquí cada diumenge quan ens reunim sinó sentir-nos convocats per aquell que ens convocarà també l’últim dia per donar-nos la vida per a sempre. Aquesta trobada aquí cada diumenge anticipa el que esperem viure amb plenitud l’últim dia.

Definitivament l’anunci de la fi del món és un cant a l’esperança. Nosaltres creiem en Jesús vencedor de la mort, de tota mort!

diumenge, 11 de novembre del 2012

Homilia del diumenge 32 de durant l’any

Una de les millors aportacions de l’Evangeli a l’home d’avui és d’ajudar-nos a fer un món, simplement,
més humà!
 Mn. A. Roquer.
Lectura del primer llibre dels Reis (1Re 17,10-16)
En aquell temps el profeta Elies se n’anà a Sarepta. Quan arribà a l’entrada del poble hi havia allà una viuda que recollia llenya. Elies la cridà i li digué: «Porta’m, si et plau, una mica d’aigua per beure.» Mentre l’anava a buscar, Elies la tornà a cridar i li digué: «Porta’m, també, un tros de pa.» Ella respongué: «Per la vida del Senyor, el teu Déu, et juro que no en tinc gens. Només tinc un grapat de farina i una mica d’oli. Ara estava recollint aquests branquillons i anava a fer pa per a mi i per al meu fill. Ens el menjarem i després morirem de fam.» Elies li respongué: «No tinguis por. Fes-ho tal com dius, però primer fes un panet per a mi i dóna-me’l. Després ja en faràs per a tu i per al teu fill. Això diu el Senyor, Déu d’Israel: No es buidarà el pot de la farina ni s’abaixarà l’oli de la gerra fins al dia que Senyor enviarà la pluja al país.» Ella va fer tal com Elies li havia dit, i durant molts dies, tant ella com la seva família van poder menjar: no es va buidar el pot de la farina ni s’abaixà l’oli de la gerra, tal com el Senyor ho havia dit per boca d’Elies.
Lectura de la carta als cristians hebreus (He 9,24-28)
Crist no ha entrat en aquell santuari, a imatge del veritable, fet per mà d’homes, sinó que ha entrat al cel mateix, i s’ha presentat davant Déu per nosaltres. El gran sacerdot entra cada any al santuari amb una sang que no és la seva. Crist, en canvi, no s’ha d’oferir moltes vegades, altrament hauria hagut d’anar sofrint la seva passió des de la creació del món. De fet no ha aparegut fins ara, a la fi dels temps, a oferir-se ell mateix una sola vegada, com a víctima per abolir el pecat. Els homes morim una sola vegada, i després de la mort ve el judici. Semblantment el Crist va ser ofert una sola vegada, quan va prendre damunt seu els pecats de tots. Després tornarà a revelar-se, no ja per raó dels pecats, sinó per salvar aquells qui esperen el moment de rebre’l.
Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 12,38-44)
En aquell temps, Jesús, [instruint la gent els deia: «No us fieu dels mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb els seus vestits, i que la gent els saludi a les places, que els facin ocupar els primers seients a les sinagogues i els primers llocs a taula; devoren els béns de les viudes i, al moment de l’oració, per fer-se veure, es posen filactèries ben llargues. Són els qui seran judicats més rigorosament.»]
Estant assegut al temple, davant la sala del tresor, Jesús mirava com la gent hi tirava diners. Molts rics hi tiraven molt, però vingué una viuda pobra que hi tirà dues monedes de les més petites. Jesús cridà els deixebles i els digué: «Us dic amb tota veritat que aquesta viuda pobra és la que ha donat més de tots; els altres han donat del que els sobrava, però ella, que ho necessitava per a viure, ha donat tot el que tenia.»
Homilia:
L’any litúrgic arriba pràcticament ja a les acaballes, i el ministeri públic de Jesús també.

La catequesi de l’evangelista sant Marc ha començat el seu escrit, de l’evangeli, amb aquestes paraules, per a que quedi ben clar de qui parla: “Evangeli de Jesús, el Messies, el fill de Déu”. I així exposa ben clara quina ha de ser la relació de Jesús amb nosaltres i..., també, amb els mestres de la Llei.

Ara, com mai, convé deixar les coses ben clares, posar els punts sobre les is, no ens equivoquem. I Jesús s’atreveix a dir: “No us fieu dels mestres de la Llei”. Jesús això no s’ha de dir, això no és diplomàtic, que no ho veus!. I a més a més afegeix posar com a model no a aquells que manen, sinó a aquella viuda pobra que ha tirat la moneda més petita. El contrast és flagrant, però la veritat és la veritat. I Jesús dirà, davant de Pilat, “Jo he vingut a aquest món per ser testimoni de la veritat” (peti qui peti!).

Això ens agrada quan ho diuen dels altres, però si aquestes veritats ens les diuen a nosaltres... arrufem del nas! No ens fa cap gràcia. Però també és veritat! Oh no?.

Nosaltres, que som molt vius, molt!, diem: si Jesús fa l’elogi de la viuda que ha tirat la moneda més petita, doncs, tirem la moneda més petita! Que és l’elogi que ha fet Jesús. Però la mesura de la generositat no és el que es dóna sinó el que queda després de donar. Portem a Caritas la roba i els vestits que no ens atrevim a posar perquè han passat de moda, però que deixin els nostres estalvis tranquils perquè sinó no podrem fer vacances. Sabem donar el que ens sobra. I aquest és el cas de la viuda pobra de l’Evangeli?. No. I l’exemple a imitar és la d’aquesta viuda pobra. Per tant no mereix cap elogi, no!. L’elogi de la viuda pobra és perquè ha donat tot el que tenia per viure. Sabem donar el que ens sobra, i no ens sabem estar de satisfer tots els capricis, que en podríem prescindir tranquil·lament.

Bona ocasió ara que arribem al final de l’any per fer una seriosa reflexió sobre el que en podríem anomenar la generositat. Sempre serà més fàcil fer residències per a vells que tenir-los a casa. Sempre serà més fàcil donar coses als fills que donar-los afecte; resulta l’afecte més car que allò que podem comprar.

Jesús posa en guàrdia les mentides de tots els llocs i de tots els temps. Les seves acusacions no són només per a la gent del seu temps, que ja ha plogut molt!. Poden ser també per a avui. No era, doncs, en temps de Jesús que es donaven aquells contrasentits, és de sempre!.

L’evangelista proposa una lliçó que cal que aprenguem també avui nosaltres. Jesús fa l’elogi de la generositat. I és clar, es queden exclosos aquells que no són generosos, i aquests són la majoria. Amb tot, cal reconèixer, i ho hem de dir ben clar, hi ha moltes, moltíssimes persones, i també grups, que no només es preocupen dels més necessitats sinó que hi dediquen hores, temps, part de la seva vida.

Una de les millors aportacions de l’Evangeli a l’home d’avui és d’ajudar-nos a fer un món, simplement, més humà!. El model de societat que configura el nostre viure es basa no el que cada u és, sinó el que cada u té! Un model de societat que ens empobreix com a persones humanes. Tot això, potser, es pot resumir dient que Jesús mirava amb els ulls del cor. Crec que en el fons és la mirada més sincera, més autèntica. Per veure-hi clar ens caldran sempre les ulleres del cor; ja que ho hem de reconèixer, poc o molt, tots som una mica curts de vista. Doncs ens calen ulleres; ah!, advertiment, que no siguin de sol.

diumenge, 4 de novembre del 2012

Homilia del diumenge 31 de durant l’any

Estima els altres com a tu mateix”.
Que no és un segon manament sinó que és la segona part del primer. No es pot donar l’un sense l’altre.
Aquesta és la novetat de l’Evangeli.
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre del Deuteronomi (Dt 6,2-6)
En aquells dies, Moisès digué al poble: «Reverencia el Senyor, el teu Déu, compleix durant tota la vida els manaments que et dono, tant tu, com els teus fills i els fills dels teus fills. Així viureu anys i més anys. Escolta, Israel, mira de posar en pràctica això que et mano; així seràs un poble feliç i nombrós en un país que regalima llet i mel, tal com el Senyor ho va prometre als teus pares. Escolta, Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces.
»Guarda en el teu cor les paraules dels manaments que avui et dono.»
Lectura de la carta als cristians hebreus (He 7,23-28)
Germans, els sacerdots de l’antiga aliança van ser molts, perquè la mort els impedia de continuar en les seves funcions. Però Jesús, que viu per sempre, no traspassa a ningú les funcions sacerdotals. Per això té el poder de salvar definitivament tots els qui per ell s’acosten a Déu, ja que viu intercedint per sempre a favor d’ells.
Un sacerdot així és el que ens calia: sant, innocent i sense taca; per això va ser tret d’enmig dels pecadors i enlairat més amunt del cel. Ell no necessita, com els altres, oferir víctimes cada dia tant pels seus propis pecats com pels pecats del poble: es va oferir a si mateix una sola vegada. La Llei havia fet sacerdots uns homes plens de febleses, però els termes del jurament que ha substituït la Llei han consagrat el Fill, que serà per sempre un sacerdot perfecte.
Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 12,28b-34)
En aquell temps, un dels mestres de la Llei anà a trobar Jesús i li va fer aquesta pregunta: «Quin és el primer de tots els manaments de la Llei?» Jesús li respongué: «El primer és aquest: “Escolta, Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces.” El segon és: “Estima els altres com a tu mateix.” No hi ha cap altre manament més gran que aquest.» El mestre de la Llei li digué: «Molt bé, mestre. És veritat que Déu és un de sol i que no n’hi ha cap altre fora d’ell. I que estimar-lo amb tot el cor, amb tot el pensament i amb totes les forces, i estimar els altres com a si mateix és millor que tots els sacrificis i totes les ofrenes cremades a l’altar.» Jesús, en sentir aquesta resposta tan assenyada li digué: «No ets lluny del regne de Déu.» I ningú no s’atreví a fer-li cap més pregunta.
Homilia:
De totes les decisions importants que hem de prendre a la vida ens interessa molt saber què és important i què no ho és, per dedicar tot l’esforç a allò que realment val la pena i no perdre el temps en allò que no cal. I això ho sabem tots. Així, doncs, en el camp de la fe, si el que és més important és estimar Déu, tot allò altre passa a segon terme.

Diumenge passat acabàvem la lectura de l’Evangeli amb aquesta frase: “El cec, un cop curat, seguia Jesús camí enllà”. Per tant hi veia clar, amb els ulls del cos i amb els ulls de l’esperit.

Aquest sentiment també neguiteja el mestre de la Llei; per això li fa aquesta pregunta que hem escoltat a l’Evangeli: “Quin és el manament més important?”. Ell també vol encertar el camí, hi vol veure clar!. A aquell que busca o que pregunta amb bona fe, amb ganes de trobar la veritat, Jesús li mostra el camí correcte. Però no fem errada que no és pas, a vegades, un camí nou!, és un camí ben traçat, té segles, i això ho sabia tot jueu: “Estima al Senyor amb tot el cor!”. Si hem d’estimar a l’altre, quan haurem estimat Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces... ho té clar!

L’escriba pregunta per un manament i Jesús hi afegeix un altre: “Estima els altres com a tu mateix”. Que no és un segon manament sinó que és la segona part del primer. No es pot donar l’un sense l’altre. Aquesta és la novetat de l’Evangeli.

Molt sovint es diu que ser cristià és estimar els altres. No és fals, però és insuficient. Estimar els altres, a vegades, només forma part d’una bona conducta, d’una bona educació, d’un bon comportament; és un fet humà. El manament que ens ha deixat Jesús és no només estimeu-vos sinó “estimeu-vos tal com jo us he estimat”. En realitat ni té sentit estimar els altres sense estimar Déu, ni estimar Déu sense estimar els altres. Només qui estima Déu estima els altres; i qui estima els altres, ni que no ho sàpiga, estima Déu; perquè l’amor és una sola cosa!.

És perquè hem conegut l’amor de Déu en Jesucrist, que ha estimat fins a donar la pròpia vida per amor, que hem aprés a estimar els altres tal com Déu els estima. Estimant els altres seguint l’exemple de Jesús que ens ha mostrat fins on és Déu capaç d’estimar. I amor amb amor es paga. El manament de l’amor sempre serà, vull dir sempre hauria de ser, el distintiu de tot seguidor de Jesús: “En això coneixeran que sou deixebles meus, si us estimeu els un als altres tal com jo us he estimat”.

Un amor a Déu que no es concreta en una amor als germans pot ser una utopia; pitjor, pot ser una mentida, un engany. I és tan fàcil que fins i tot en les coses importants, i fins i tot en les santes!, ens enganyem a nosaltres mateixos. L’amor a l’altre no és només allò que m’interessa a mi, és allò que en primer lloc interessa a l’altre. No estimo a l’altre només per compliment d’un manament, estimo a l’altre per fer la voluntat de Déu que és el que m’interessa en primer lloc.

Potser sí que el mestre de la Llei no va trobar la resposta que esperava, però sí que nosaltres hi hem trobat la resposta que ens cal, no només la que ens agrada, la que és veritat.

El cec de Jericó i el mestre de la Llei demanen veure-hi clar. I Jesús els obre els ulls a tots dos, els ulls del cos i els ulls de la fe. Sant Marc acaba dient que Jesús, en sentir la resposta del mestre de la Llei, afegir: “Doncs no ets lluny del regne de Déu. I el mestre de la Llei i ningú dels que eren allà s’atreví a fer-li cap més pregunta”. No calia, tot havia quedat molt clar!. El que cal, doncs, és fer allò que ja sabem. No calen preguntes sinó respondre allò que ja sabem amb fidelitat.

dijous, 1 de novembre del 2012

Homilia de la Festivitat de Tots els Sants


Déu ens ha acollit en el seu amor, ens ha salvat, ens ha fet sants. La santedat no és una utopia, és real, molt real, i més a prop dels que ens pensem.
Mn. A. Roquer.
Lectura de l’Apocalipsi de Sant Joan (Ap 7,2-4.9-14)
Jo, Joan, vaig veure un àngel que pujava de sol ixent i tenia la marca del Déu viu, i cridà amb totes les forces als quatre àngels que havien rebut el poder de fer mal a la terra i al mar: «No feu cap mal a la terra, ni al mar, ni als arbres, fins que haurem marcat al front els servents del nostre Déu.» Llavors vaig sentir el nombre dels qui havien estat marcats: eren cent quaranta-quatre mil de totes les tribus d’Israel.
Després vaig veure una multitud tan gran que ningú no l’hauria poguda comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües. S’estaven drets davant el tron i davant l’Anyell, vestits de blanc i amb palmes a les mans, i cridaven amb totes les forces. «Hosanna al nostre Déu, que seu al tron, i a l’Anyell.» I tots els àngels s’estaven drets al voltant del tron, dels ancians i dels quatre vivents, i es prosternaren davant el tron amb el front fins a terra, adorant Déu, i deien: «Amén. Lloança, glòria, saviesa, acció de gràcies, honor, poder i força al nostre Déu pels segles dels segles. Amén.» Llavors un dels ancians em va preguntar: «Aquests són els qui vénen de la gran tribulació. Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell, i els han quedat blancs.»
Lectura de la primera carta de sant Joan (1Jn 3,1-3)
Estimats, mireu quina prova d’amor ens ha donat el Pare: Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som. Per això el món no ens reconeix, com no l’ha reconegut a ell. Sí, estimats: ara ja som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat com serem; sabem que quan es manifestarà, serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és. I tothom qui té aquesta esperança en ell es purifica, tal com Jesucrist és pur.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 5,1-12a)
En aquell temps, en veure Jesús les multituds, pujà a la muntanya, s’assegué i els deixebles se li acostaren. Llavors es posà a parlar i els instruïa dient:
«Feliços els pobres en l’esperit: el Regne del cel és per a ells. Feliços els qui estan de dol: vindrà el dia que seran consolats. Feliços els humils: són ells els qui posseiran el país. Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: vindrà el dia que seran saciats. Feliços els compassius: Déu els compadirà. Feliços els nets de cor: són ells els qui veuran Déu. Feliços els qui posen pau: Déu els reconeixerà com a fills. Feliços els perseguits pel fet de ser justos: el Regne del cel és per a ells. Feliços vosaltres quan, per causa meva, us ofendran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies: alegreu-vos-en i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel.»
Homilia:
Avui, nosaltres que som l’Església que encara peregrina a la terra, festegem l’Església del cel amb l’esperança d’arribar-hi també nosaltres. Celebrem els sants no per la seva suposada perfecció sinó per la seva recerca intensa i sincera de les petjades de Déu en cada moment de la vida. Com a persones humanes, ells han estat arrelats en el seu temps, en el seu poble, marcats com nosaltres, no ho oblidem, per l’ambient i per les seves vivències personals, en les coses favorables i en les adverses.

Com a humans, els sants han tingut moments foscos, i no s’han amagat; i potser moments, fins i tot, de desesperança i s’han corregit. Han tingut fortalesa i debilitat, com nosaltres. No són extraordinaris molts d’ells pels seus miracles sinó per l’anhel i l’afany ardent de fer la voluntat de Déu, per damunt de les mancances i dels errors. Per tant, s’esdevé sant no després de la mort sinó ja ara. No és sant el que no ha pecat mai; no n’hi hauria cap!. No és sant el que es creu just més que els altres. És sant el captaria d’amor, el que és misericordiós perquè ha experimentat quan ha convingut la misericòrdia de Déu. És sant el que té fam d’Evangeli i hi troba un camí per a la vida. És sant l’humil treballador de la pau, el que sap agenollar-se per demanar perdó i el que estima tant que és capaç de perdonar. Si és així, podem ben dir: només els sants, en el fons, poden canviar el món!

Suposo que avui no cal recórrer a l’Apocalipsi que hem llegit a la primera lectura per afirma que el món no va bé!. Joan en el seu llibre vol donar ànim als cristians que viuen en un món massa sovint fosc, per no dir dramàtic. Els dóna esperança no per tapar forats, no!, sinó perquè hi ha motius per esperar!

L’evangeli d’avui, us hi heu fixat, ha fet servir el futur: “Veuran Déu... Seran anomenats fills de Déu...” Però utilitza també el present: “El Regne del cel és per a ells”. A vegades se’ns ha fet el retret als cristians d’haver inventat un futur incert, consolador, tranquil·litzador del present, com una aspirina quan tens maldecap, com un refugi il·lusori, per no dir desmotivador. El futur dels creient ja ha començat: “Ara ja sou fills de Déu”.

Ben segur que ni tu ni jo serem ni sants ni beats reconeguts oficialment per l’Església. No cal!. Però si que us puc assegurar que formem part d’aquella multitud immensa, “que ningú no podia ni comptar”. Només Déu, de qui ens ve la salvació i la glòria, ens permet tenir esperança, i una esperança certa que no l’hem inventat nosaltres. És perquè creiem en el Fill de Déu, fet home com nosaltres. I la seva presència en el món ha creat una nova manera de vida, una nova perspectiva de viure. I també un nou futur. Aquesta és la festa d’avui.

També nosaltres... o potser nosaltres més que ningú, tot i que ens sabem febles i que vivim en un món convuls, som capaços d’esperar. Déu ens ha acollit en el seu amor, ens ha salvat, ens ha fet sants.

La festa d’avui reuneix en un mateix dia tots els seguidors de Jesús, il·lustres o anònims, que ja gaudeixen d’aquell amor de Déu en el quan sempre han cregut i sempre hi han esperat. Aquells que han cregut que les benaurances no són una utopia, perquè tots hem conegut, i tots en coneixem, de persones que són néts de cors, que són misericordiosos, que tenen ganes de ser justos, que sempre posen pau.

Per tant la santedat no és una utopia, és real, molt real, i més a prop dels que ens pensem.