Plaça del Santuari, s/n. 43205 REUS. Telèfon: 977 750 307
Adreça electrònica:"santuarimisericordiareus@hotmail.com" "santuaridemisericordia@gmail.com"
********************************************************

ATENCIÓ:

26 de setembre: TANCAT

HORARI D’HIVERN AL SANTUARI

DES DEL 27-9-2015 FINS EL DILLUNS DE PASQUA

diumenge, 28 d’octubre de 2012

Homilia del diumenge 30 de durant l’any

El privilegi més gran és veure-hi amb els ulls de la fe.
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre de Jeremies (Jr 31,7-9)
Això diu el Senyor: «Crideu d’alegria, celebreu la sort de Jacob, la primera de les nacions, proclameu que el Senyor ha salvat el seu poble, la resta d’Israel! Jo els faré venir del país del Nord, els reuniré des de l’extrem de la terra. Tots hi seran: cecs, coixos, mares que crien; tornarà una gentada immensa. Havien sortit plorant i els faré tornar consolats. Els conduiré als rierols d’aigua, per un camí suau, sense entrebancs. Perquè jo sóc un pare per a Israel, i Efraïm és el meu fill gran.»
Lectura de la carta als cristians hebreus (He 5,1-6)
Els grans sacerdots, presos d’entre els homes, són destinats a representar els homes davant Déu, a oferir-li dons i víctimes pels pecats. No els és difícil de ser indulgents amb els qui pequen per ignorància o per error, perquè ells mateixos experimenten per totes bandes les seves pròpies febleses. Per això necessiten oferir sacrificis pels seus pecats igual que pels pecats del poble. I ningú no es pot apropiar l’honor de ser gran sacerdot: és Déu qui els crida, com va cridar Aharon.
Tampoc el Crist no s’atribuí a ell mateix la glòria de ser gran sacerdot, sinó que la hi ha donada aquell que li ha dit: «Ets el meu Fill, avui t’he engendrat.» I en un altre indret diu: «Ets sacerdot per sempre com ho fou Melquisedec.»
Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 10,46-52)
En aquell temps, Jesús sortí de Jericó amb els seus deixebles i amb molta gent. Vora el camí hi havia assegut, demanant caritat, un cec que es deia Bar-Timeu. Quan sentí dir que passava Jesús de Natzaret, començà a cridar: «Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi.» Tothom el renyava per fer-lo callar, però ell cridava encara més fort: «Fill de David, compadiu-vos de mi.» Jesús s’aturà i digué: «Crideu-lo.» Ells criden el cec i li diuen: «Anima’t i vine, que et crida.» El cec llançà la capa, s’aixecà d’una revolada i anà cap a Jesús. Jesús li preguntà: «Què vols que et faci? Ell respon: «Rabuni, feu que hi vegi.» Jesús li diu: «Vés, la teva fe t’ha salvat.» A l’instant hi veié, i el seguia camí enllà.
Homilia:
Després de la desafortunada petició dels dos apòstols, Jaume i Joan, que llegíem diumenge passat, avui acabem d’escoltar la pregària confiada del cec de naixement, Bar-Timeu. Miracle que va quedar molt marcat en el pensament d’aquelles primeres comunitats cristianes, ja que és un fragment d’evangeli relatat pels tres evangelistes, Mateu, Marc i Lluc.

I la pregunta que es pot intuir és aquesta: Qui estava realment cec?, Bar-Timeu o els apòstols que no havien entès res del camí que els portava cap a Jerusalem aquell any?. És ben veritat que no hi ha pitjor cec que aquell que no hi vol veure.

El cec de Jericó ha estat proposat per tota la tradició cristiana com a model d’una pregària fervent i confiada. És la pregària que fem tots, potser d’una manera massa rutinària, al començar la celebració cristiana de l’Eucaristia: “Senyor, tingueu pietat”. Ha quedat com un testimoni per a sempre. Tots som en el fons uns bar-timeus que demanem veure-hi clar, que no és fàcil!. Podem participar, conscients o no, de la mateixa malaltia. Sinó de la ceguesa física, de la ceguesa espiritual que encara pot ser pitjor, que és molt dir.

A Jesús li va ser més fàcil curar la ceguesa de Bar-Timeu que la ceguesa espiritual dels apòstols que no entenien res!. Perquè el cec de Jericó sabia que era cec i els apòstols no. Pensem en la dificultat que tenim, també nosaltres com els apòstols, per entendre certes coses. Ells no van entendre, no podien entendre!, la passió i mort de Jesús anunciada. Feien camí cap a Jerusalem d’on no en tornarien.

La vista del cos és un do que, potser, no valorem prou perquè la considerem la cosa més normal del món. La visió de la fe potser tampoc la valorem prou perquè la considerem normal, quan és un do gratuït i generós de Déu; no tothom creu.

Em sembla que entre nosaltres hi ha coses que, a vegades, s’han d’aclarir i s’hi ha de posar llum. Entre altres l’evangeli d’avui ens dóna dues lliçons si les volem aprendre. Veure ben clar les nostres mancances, que no és fàcil; millor dit: no tenir por de veure les nostres mancances. I també tenir prou coratge, prou fe, per demanar perdó pels nostres errors.

Cec ho pot ser aquell que ja no veu res clar a la vida. I poden ser molts: aquell que no és capaç de trobar un camí segur a la vida, aquell que no troba enlloc la veritat; cec també ho pot ser aquell que tanca els ulls sobre sí mateix i no té prou coratge per veure els seus defectes. Si algú es troba en aquesta situació, el més normal és demanar que algú l’ajudi. Però si com el cas de Bar-Timeu que crida... nosaltres li diem que calli perquè nosaltres hem vingut aquí a escoltar la Paraula de Déu i tu ens has vingut a destorbar.... Si el fem callar nosaltres tampoc veurem el miracle.

Jesús passa de moltes maneres a prop nostre. En la celebració de l’Eucaristia de cada diumenge, en la Paraula de Déu que aquí escoltem... Que siguem capaços d’escoltar la seva paraula com a una oportunitat que se’ns ofereix, com a una sort que tenim nosaltres. Amb la seva paraula hi veurem clar, i quan hi veurem clar, com Bar-Timeu, el seguirem camí enllà, ni que vagi cap a Jerusalem, que allà l’espera la seva mort. Però per a nosaltres aquesta mort serà una manera ben clara de veure fins on és capaç d’estimar. Com Bar-Timeu, quan hi veurem clar, quan veurem les coses a la llum de la fe no farem mai com els dos deixebles, Jaume i Joan, que demanaven els llocs de privilegi. El privilegi més gran és veure-hi amb els ulls de la fe. Que el tinguem tots!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada