Plaça del Santuari, s/n. 43205 REUS. Telèfon: 977 750 307
Adreça electrònica:"santuarimisericordiareus@hotmail.com" "santuaridemisericordia@gmail.com"
********************************************************

ATENCIÓ:

26 de setembre: TANCAT

HORARI D’HIVERN AL SANTUARI

DES DEL 27-9-2015 FINS EL DILLUNS DE PASQUA

diumenge, 7 d’octubre de 2012

Homilia del diumenge 27 de durant l’any


Els cristians, que tenim l’amor com a precepte (“Això us demano: que us estimeu”), no podem de deixar d’estimar aquelles parelles que han fracassat en l’amor.
Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre del Gènesi (Gn 2,18-24)
El Senyor-Déu digué: «No seria bo que l’home estigués sol. Li faré qui l’ajudi i l’acompanyi.» El Senyor-Déu modelà amb terra totes les bèsties salvatges i tots els ocells, i els presentà a l’home, a veure quin nom els donaria: el nom que l’home donava a cada un dels animals era el seu nom. L’home donà el nom a cadascun dels animals domèstics i salvatges i a cadascun dels ocells, però no en trobà cap capaç d’ajudar-lo i fer-li companyia. Llavors el Senyor-Déu va fer caure l’home en un son profund. Quan quedà adormit, li prengué una de les costelles i omplí amb carn el buit que havia deixat. Després, de la costella que havia pres, el Senyor-Déu va fer-ne la dona, i la presentà a l’home. L’home digué: «Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn. El seu nom serà l’esposa, perquè ha estat presa de l’espòs.» Per això l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva esposa, i des d’aquell moment ells dos formen una sola família.
fills.
Lectura de la carta als cristians hebreus (He 2,9-11)
Germans, Jesús, abaixat, va ser posat un moment per sota dels àngels, però ara, després de la passió i la mort, el veiem coronat de glòria i de prestigi, perquè Déu, que ens estima, va voler que morís per tots. Déu, que ho ha creat tot i ho ha destinat tot a ell mateix, volia portar molts fills a la glòria, i convenia que aquell qui els havia de guiar a la salvació fos consagrat pels sofriments. Tant el qui santifica com els qui són santificats tenen un mateix pare, i per això no s’avergonyeix d’anomenar-los germans.
Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 10,2-16)
En aquell temps, els fariseus anaren a trobar Jesús per provar-lo, i li preguntaren si el marit es podia divorciar de la seva dona. Ell els preguntà: «Què us va ordenar Moisès?» Li respongueren: «Moisès permet de donar a l’esposa un document de divorci i separar-se.» Jesús els digué: «Moisès va escriure aquesta prescripció perquè sou tan durs de cor. Però al principi, Déu creà l’home i la dona. Per això deixa el pare i la mare, per unir-se a la seva esposa, i ells dos formen una sola família. Per tant, ja no són dos, sinó una sola família. Allò que Déu ha unit, l’home no ho pot separar.» Un cop a casa, els deixebles tornaren a preguntar-lo sobre això mateix. Jesús els digué: «Aquell qui es divorcia de la seva dona i es casa amb una altra comet adulteri contra la primera, i si la dona es divorcia del seu marit i es casa amb un altre, comet adulteri.»
[La gent portava a Jesús uns nens perquè els imposés les mans, però els deixebles renyaven els qui els havien portat. A Jesús li sabé greu que els renyessin, i els digué: «Deixeu venir els nens, no els exclogueu, el regne de Déu és per als qui són com ells. Us ho dic amb tota veritat: Qui no rebi el regne de Déu com el rep un nen, no hi entrarà pas.» I els prenia als braços i els beneïa imposant-los les mans.]
Homilia:
Acabem d’escoltar a l’Evangeli un tema una mica complicat; suposo que ja ho heu notat; un tema pelut, una mica enrevessat. O potser ho és a causa del nostre punt de vista, o del nostre egoisme. Aquella expressió tan comuna: és bo allò que a mi m’agrada, i s’acaba el bròquil.

Partim d’una realitat: Déu no ens ha creat amb capacitat d’estimar per amargar-nos la vida. Que això quedi clar!. Tenim un pecat original i, per desgràcia, hi hem de comptar. Potser és aquesta la pedra que portem a la sabata. No és l’amor la dificultat, la dificultat som nosaltres. Si l’amor és el do més preuat que tenim, ha de ser car; sinó no és tan preuat; i no el podem rebaixar de preu perquè llavores fora preu de rebaixes, preu de saldo.

Per què és tan difícil confondre amor amb flors i violes?. La pedra que ensopega és l’amor? o som nosaltres?

“No és bo que l’home estigui sol”. I diem: d’acord. “Allò que Déu ha unit que l’home no ho separi”. I aquí ja no hi estem tan d’acord... perquè no ens agrada. Possiblement creiem que Jesús és molt exigent; i ho és, és que ho pot ser! Perquè Ell ha estat capaç de donar la pròpia vida per aquells que estima. Sap de què parla!. Això ho ha dit i ho ha fet. I l’amor estar més fet d’actes, d’accions, de fets que de paraules. L’amor no és una paraula bonica, és molt més. Potser parla d’un amor incondicional, d’un amor ideal. I jo pregunto: és que l’amor ideal, l’amor incondicional és impossible? O és possible?. El de Déu és possible. I nosaltres, les persones humanes, estem creades a “imatge i semblança de Déu”; i ens assemblem a Déu no en el nas, que Déu no el té, sinó en la capacitat d’estimar. I el matrimoni, com a sagrament, és un sagrament, un senyal clar de l’amor de Déu manifestat en nosaltres.

Algunes parelles creuen que l’amor és una cosa simplement espontània. Si el cupido encerta la fletxa... tot va bé; sinó... malament rai. El plantejament li arriba també a Jesús, i la pregunta és aquesta: “Pot l’home repudiar a la seva esposa?” Però la pregunta no va a la inversa; per tant aquí es tracta d’un masclisme. La resposta de Jesús és desconcertant; però, en canvi, les dones que l’escolten fan festa major. Segons Jesús si el repudi és llei, per què només ho és per al marit? Jesús diu que no és cosa de la llei, que és per duresa de cor. I durs de cor, o d’enteniment, ho som tots!

Les situacions que creen problemes en la relació d’amor poden ser moltes i sovint molt i molt doloroses. I la parella no necessita receptes per afrontar la situació, ni tasses de til·la. Fora massa fàcil. Primer cal veure què s’amaga darrera d’aquesta situació que crea un malestar creixent. Els cristians no podem aclocar els ulls davant d’aquesta realitat, d’aquests fets que són dolorosos. La defensa d’una indissolubilitat no ha d’impedir mai una postura de comprensió, d’acolliment i d’amor.

Com a cristians creiem en l’amor, i justament per això no podem rebutjar ni marginar les parelles víctimes molts cops d’una situació dolorosa, ni que sigui causa del desamor. És la descomposició d’un amor, però que ha existit.

“El que Déu ha unit que l’home no ho separi”. Això ens invita a defensar l’exigència de l’amor. I ho defensarem sempre. Perquè som seguidors d’un que ha donat la vida per amor. Però aquestes mateixes paraules ¿no ens conviden, també, per amor, a no marginar les parelles que pateixen les conseqüències d’un amor fracassat? Si allò que volem defensar a les bones o a les males és l’amor, per això mateix no podem deixar d’estimar aquelles parelles que, amb dolor, han arribat al trencament.

Els cristians, que tenim l’amor com a precepte (“Això us demano: que us estimeu”), no podem de deixar d’estimar aquelles parelles que han fracassat en l’amor.

En l’amor, sobretot en l’amor, convé que tots, absolutament tots, això sí, juguem net. Que l’amor no sigui un joc de paraules i de sentiments.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada