diumenge, 26 d’agost del 2012

Homilia del diumenge 21 de durant l’any


Només la fe dóna sentit i un perquè a la vida.
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre de Josuè (Js 24,1-2a.15-17.18b)
En aquells dies, Josuè reuní a Siquem totes les tribus d’Israel, i cridà els ancians d’Israel, els seus caps, els seus jutges i els seus magistrats. Es presentaren tots davant Déu, i Josuè digué a tot el poble: «Si no us sembla bé de tenir el Senyor per Déu, escolliu avui quins déus voleu adorar: els que adoraven els vostres pares quan vivien a la regió occidental de l’Eufrat o els déus dels amorreus, al país dels quals viviu. Però jo i la meva família hem decidit d’adorar el Senyor.» El poble respongué: «Mai de la vida no abandonarem el Senyor per adorar altres déus. El Senyor, el nostre Déu, és el qui ens va fer pujar amb els nostres pares de la terra d’Egipte, d’un lloc d’esclavatge; ell obrà davant els nostres ulls aquells grans senyals i ens guardà pertot arreu on anàvem, enmig de totes les nacions que havíem de travessar. També nosaltres, doncs, estem decidits a adorar el Senyor, que és el nostre Déu.»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 5,21-32)
Germans, sotmeteu-vos els uns als altres per reverència a Crist. Que les esposes se sotmetin als seus marits, com tots ens sotmetem al Senyor, perquè el marit és cap de la seva esposa, igual que el Crist és cap i salvador de l’Església, que és com el seu cos. Per tant, així com l’Església se sotmet al Crist, les esposes s’han de sotmetre en tot als marits.
I vosaltres, marits, estimeu les vostres esposes, tal com el Crist estima l’Església. L’estima tant que s’ha entregat a la mort per ella, per santificar-la: l’ha rentada amb el bany de l’aigua acompanyat de la paraula, i així ha pogut cridar a la seva presència una Església gloriosa, sense taques, ni arrugues, ni res de semblant, tota santa i immaculada. Igualment els marits han d’estimar l’esposa com el seu propi cos. El qui estima la seva esposa és com si s’estimés ell mateix. No hi ha hagut mai ningú que no estimés el seu propi cos. Tothom l’alimenta i el vesteix.
També el Crist es porta així amb la seva Església, perquè som membres del seu cos. Per dir-ho amb paraules de l’Escriptura: «Per això l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva esposa, i, des d’aquell moment, ells dos formen una sola família.» És un misteri molt gran: ho dic de Crist i de l’Església.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 6,60-69)
En aquell temps, molts que fins aleshores havien seguit Jesús digueren: «Aquest llenguatge és molt difícil! Qui és capaç d’entendre’l?» Jesús coneixia interiorment que els seus seguidors murmuraven d’això, i els digué: «Us escandalitza això que us he dit? Què direu si veieu que el Fill de l’home puja on era abans? L’Esperit és el qui dóna la vida. La carn no serveix de res. Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida. Però entre vosaltres n’hi ha alguns que no creuen.» Des del principi Jesús sabia qui eren els qui creien i el qui l’havia de trair. Després afegí: «Per això us he dit abans que ningú no pot venir a mi si el Pare no li concedeix aquest do.» Després d’aquell moment, molts dels qui l’havien seguit fins aleshores l’abandonaren i ja no anaven més amb ell. Jesús preguntà als dotze: «Vosaltres també em voleu deixar?» Simó Pere li respongué: «Senyor, a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna, i nosaltres hem cregut i sabem que sou el Sant de Déu.»
Homilia:
Acabem d’escoltar el final de l’evangeli del discurs de Jesús sobre el pa de vida i amb dues reaccions, com a conseqüència, ben oposades: una de negativa i una de positiva. Per un cantó aquell “Aquest llenguatge és molt difícil”; per l’altre aquell “Només vós teniu paraules de vida eterna”. Es confirma la profecia del vell Simeó quan el nen és presentat al Temple: “Aquest serà causa que molts caiguin o molts d’altres s’alcin a Israel”.

L’evangeli de Joan no és només un ensenyament més o menys important sobre Jesús. Joan el presenta com aquell que ve de Déu per donar vida al món. Només hi ha una manera de trobar la vida: creure en Ell; menjar la seva carn és participar en la seva mort en creu i, a l’hora també, en la seva resurrecció. “Aquest llenguatge és molt difícil”. Exacte!. És molt difícil. Ho heu entès molt bé. N’és molt de difícil. Però no vol dir que no sigui veritat. I podríem afegir: i el que vulgui coses fàcils que vagi a pujar als caballitos!; és més divertit.

I avui Jesús ens torna a dir... les paraules que ens ha dit són esperit i són vida. Al llegir l’Evangeli no pretenem trobar coses que ens agraden.

Només busquem la veritat, ni que a vegades aquesta veritat sigui un pinyol molt dur de rossegar. Qui ho ha dit que la veritat ha de ser fàcil i bonica? Ha de ser veritat! Ni que cogui. Sí, ho recordo. Ho va dir el temptador al Paradís oferint el fruit prohibit, era molt bonic de veure!

A mi sempre m’han desarmat aquells que volen misses divertides. Jo no sóc aquí per divertir ningú, creieu-me!. S’ha d’anar al circ. Fora com dir: el dinar de festa major, molt bé; hem xalat molt, ens ho hem passat divinament, però no hem menjat res. Les chuches són bones però no alimenten; però fan goigs, són temptadores, més que el pa amb tomàquet.

Creure que el discurs de pa de vida va acabar malament perquè molts el van abandonar no és exacte!. És com a la creu dir que fins el Pare va abandonar el seu Fill; i no va fracassar per això. Només va ser un fracàs del curts de vista que no veien més enllà del nas. A Jesús se l’accepta del tot o ens quedarem sense res.

Girar-se d’esquena a la veritat no és un fracàs de la veritat, és un fracàs del que s’hi ha girat d’esquena. I Jesús es mantindrà fidel fins a quedar-se, si convé, Ell sol amb la seva veritat. “I vosaltres també voleu marxar?” diu als apòstols. I Pere, el que es debat entre els dos extrems, com cantem a Reus per la Festa Major, fa la gran afirmació de fe: “I a qui anirem? Només vós teniu paraules de vida eterna”. Gràcies Pere!. Perquè a nosaltres, també potser alguna vegada, també ens trontolla tot. Tens tota la raó: “I a qui anirem?”. A l’ídol de moda? Aquell que ens agrada més?. L’aposta per la fe no és fàcil. Però “A qui anirem?”. Només la fe dóna sentit i un perquè a la vida, a la vida de veritat!. El que la fe demana és una resposta exigent a la nostra vida. Tot allò que val, costa!. En la fe no hi caben les mitges tintes, ni els dobles jocs, ni el regateig; amb la paraula de Déu, amb el pa que dóna la vida no s’hi juga.

En la resolució de Pere hi veiem una decisió ferma, però s’hi endevina un cert to de dubte, fruit de la pròpia debilitat humana. Nosaltres creiem, però no ens és fàcil. Creure és superar la dolorosa sensació de viure a contracorrent de tot allò que els altres diuen, dels altres criteris; viure sense ser valorats. Avui és ben viva, entre nosaltres, la consciència de l’abandó de la fe per part de molts, potser fins i tot de persones estimades, de la família; però també és cert una cosa: només els ignorants diuen que ho saben tot.

Però per a nosaltres, ni que  sembli una contradicció, la garantia de la nostra fe ens ve justament d’un Jesús que està disposat a prescindir de nosaltres abans de renunciar a la veritat. I nosaltres com Pere ens mantindrem fidels: “On anirem? Només vós teniu paraules de vida eterna”.t a la vidait r aix ras, com cantem a Reus per la Fllll  

dissabte, 25 d’agost del 2012


Maria és reina que fa de model per a tot el poble cristià
Mn. A. Roquer. Homilia de la missa de l’aparició. Missa votiva de Santa Maria, Reina del Món.
Homilia:
Com que avui, dia 25 d’agost, no ha vingut aquí, n’estic segur, ningú per celebrar sant Lluís, rei de França, eh que no!; ni tampoc sant Josep de Calassanç; que ens queden molt lluny (són els sants que es celebren avui)... però aquí hem vingut per una altra cosa, i per això he triat per celebrar aquí al Santuari de la Mare de Déu la festa de Santa Maria, Reina del Món, que celebràvem el dimecres passat com us deia; pensant sobretot que en el cant de la Salve, que hem cantat tantes vegades, la saludem així: Reina i Mare; i nosaltres hi afegim de Misericòrdia, també.

Una festa nova, la més nova de totes; establerta pel papa Pius XII l’any 1954; i se celebrava, llavors, el dia 31 de maig, com a final del mes de Maria. Pau VI la col·locà, més adequadament, el 22 d’agost, o sigui vuit dies després de l’Assumpció.

Una festa paral·lela a la festa de Crist Rei; i també paral·lela la de l’Immaculat Cor de Maria amb la del Sagrat Cor de Jesús. És que tot allò que té Maria ho té en relació al seu Fill, i tot el que té el Fill ho deu a la seva mare.

I si som “sortosos (nosaltres) per escoltar la Paraula de Déu”, també ho era Maria per portar en el seu sí el Fill etern del Pare, fet home, com diu entusiasmada aquella dona anònima de l’Evangeli. Però diu, fixeu-vos, que nosaltres som “més sortosos” que la Mare de Déu si allò que escoltem a la Paraula de Déu ho posem en pràctica, en fem cas.

Si la festa de Maria Reina és nova, no ho és la seva reialesa. Si la reialesa del seu fill no és d’aquest món, com ho proclama davant de Pilat, tampoc ho és la reialesa de Maria. No pertany, doncs, a les realitats d’aquest món, com si fos una herència que li toca per naturalesa, per família; és una gràcia, és un do gratuït de Déu. Una reialesa que no és hereditària sinó una reialesa guanyada a pols. I la categoria ve marcada per la senzillesa justament; la categoria de Maria com a reina és la docilitat a la Paraula de Déu. I per a nosaltres, per la misericòrdia que Déu ha exercit en el nostre poble a través de Maria, Reina i Mare de Misericòrdia.

Maria és reina gloriosa, però és, sobretot, reina suplicant, mendicant, com la reina Ester. Maria és reina que fa de model per a tot el poble cristià. Allò que s’ha esdevingut en ella s’esdevindrà també en tots nosaltres. Per això demanem que allò que ella ha obtingut ho obtinguem també nosaltres.

Glòria (hem dit a l’oració inicial) que ens pertoca com a fills estimats de Déu.

diumenge, 19 d’agost del 2012

Homilia del diumenge 20 de durant l’any


En combregar mengem realment Jesús fill de Déu, mort i ressuscitat; i és per això que aquest aliment dóna la vida eterna, perquè Ell la té i la pot donar.
 Mn. A. Roquer
Lectura del llibre dels Proverbis (Pr 9,1-6)
La saviesa ha construït el seu palau, hi ha posat set columnes. Prepara els seus guisats i els seus vins i fa parar la seva taula. Després envia les serventes a cridar des dels punts que dominen la ciutat: «Que vinguin els illetrats.» I als qui no tenen enteniment, ella els diu: «Veniu a menjar el meu pa i a beure els meus vins. Deixeu la vostra ignorància i viureu, i avançareu pel camí del coneixement.»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 5,15-20)
Germans, fixeu-vos bé com viviu; no sigueu com la gent que no sap el que fa, sinó com gent de seny, mirant de treure bé del moment present, perquè els temps que vivim són dolents. No sigueu d’aquells que no fan cas de res: més aviat mireu d’entendre què vol de vosaltres el Senyor. No begueu massa, que el vi porta a la disbauxa. Deixeu que us ompli l’Esperit Sant. Exhorteu-vos els uns als altres amb salms, himnes i càntics espirituals, canteu al Senyor en els vostres cors, donant sempre gràcies de tot a Déu Pare, en el nom de Jesucrist, el nostre Senyor.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 6,51-58)
En aquell temps, Jesús digué als jueus: «Jo sóc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquesta pa, viurà per sempre. Més encara: El pa que jo donaré és la meva carn, perquè doni vida al món.» Els jueus es posaren a discutir. Deien: «Com s’ho pot fer aquest, per donar-nos la seva carn per menjar?» Jesús els respongué: «Us ho dic amb tota veritat: Si no mengeu la carn del Fill de l’home i no beveu la seva sang, no podeu tenir vida en vosaltres. Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. Ben cert: la meva carn és un veritable menjar, i la meva sang és una veritable beguda. Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell. A mi m’ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment, els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi. Aquest és el pa baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares. Ells van morir, però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre.»
Homilia:
Continuem amb la lectura del capítol VI de sant Joan. El que anomenem el discurs de Jesús sobre el pa de vida o, si voleu, els aclariments de Jesús com a pa de vida. Amb una afirmació avui contundent: “Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna”.

No oblidem que Joan, que en la redacció del seu evangeli del Darrer Sopar és tan detallista, no diu res de la institució de l’Eucaristia. No serà perquè ja n’ha parlat en aquest discurs del pa de vida?. Un diumenge, nosaltres, altra vegada, som aquí per menjar aquest pa de vida eterna.

El discurs de Jesús és un discurs que cada vegada va pujant més de to. És un camí que fa pujada i que, cada vegada, el camí és més estret.

En arameu, la llengua que parlava Jesús, la paraula bisrah que el grec, la llengua en la que es van escriure els evangelis, la tradueix per sarks, no és pròpiament carn sinó persona. “Els qui em mengem a mi”. No és doncs una referència únicament a la carn com element constitutiu del cos humà, sinó de tota la persona. I en aquest cas la persona no és una altra que el fill etern de Déu fet home. En combregar, doncs, mengem realment Jesús fill de Déu, mort i ressuscitat, i vivent, gloriós, al sí del Pare; i és per això que aquest aliment dóna la vida eterna, perquè Ell la té i la pot donar.

En front de les discussions del jueus, humanament tant comprensibles perquè Jesús l’ha dit molt grossa, Jesús no rectifica sinó que es ratifica. No diu: Mireu, no ho heu entès bé; heu agafat el rave per les fulles. Jo parlo com una comparació, com si fos una paràbola; i així m’entendreu millor. No!. Es ratifica en allò que acaba de dir; ho entenguin o no. El que és, és!. “Us ho ben asseguro”, repeteix. I després encara afegeix: “És ben cert. Si no mengeu la carn del Fill de l’home... no podeu tenir vida en vosaltres. La meva carn (la meva persona) és veritable menjar, la meva sang és veritable beguda”. No es pot dir més.

En la vida de l’Església l’encarnació del fill de Déu és el que ara en diem l’Eucaristia, que celebrem aquí cada diumenge. El pa menjat, el vi begut es converteixen en substància de la nostra pròpia vida. Sabent això, en quin respecte hem d’apropar-nos a rebre l’Eucaristia? Com hem de valorar allò que mengem?. I aquest respecte i aquest valor que li donem es tradueix en amor; que és l’única resposta vàlida. Així la celebració de l’Eucaristia ja no és un precepte, ja no és una obligació, és una necessitat, perquè necessitem viure!.

Per això, a la carta als cristians d’Efes, sant Pau ens ho ha deixat ben clar: “No sigueu com la gent que no sap el que fa, sinó com la gent de seny”. Traiem profit del moment present!... Què diu del moment present? El moment present ve marcat per una crisi econòmica!. Certament, i cal tenir “seny” ens diu sant Pau. “Si sabéssim ser rics, també sabríem ser pobres”. Si haguéssim tingut clar que vol dir abundància potser ara sabríem que vol dir una crisi. Que la crisi econòmica, al menys, ens ensenyi a ser rics!.

No podem viure als núvols, vivim sempre envoltats de gent, la família, el treball, la relació amb els altres; els altres... sempre tan mediocres, oi?. Sí, mireu... tan mediocres com nosaltres. Però tots tenim aquell moment d’heroïcitat, i si és un petit moment d’heroïcitat, per raó de l’heroïcitat ja no és petit. La vida està feta d’aquestes coses.

Els temps que vivim, ens ha dit l’apòstol, són dolents; i és per això que ara com mai ens plau i necessitem com el pa que mengem que se’ns torni a dir altra vegada “Feliços els convidats a la seva taula”.

dimecres, 15 d’agost del 2012

Homilia de la Festivitat de l’Assumpció de Maria

 Maria ha estat fidel i Déu respon amb fidelitat.
Cada Eucaristia ens posa en camí, ens fa fer un pas més cap a l’assumpció.
 Mn. A. Roquer.
Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 11,19a.12,1.3-6a.10ab)
El santuari del temple de Déu que hi ha en el cel s’obrí, i dins el temple aparegué l’arca de l’aliança de Déu. Llavors aparegué en el cel un gran prodigi: una dona que tenia el sol per vestit, la lluna sota els peus i duia al cap una corona de dotze estrelles. Al mateix temps aparegué en el cel un altre prodigi: hi havia un gran drac rogenc, que tenia set caps i deu banyes. Als set caps duia set diademes, i la seva cua arrossegà la tercera part de les estrelles i les llançà a la terra. El drac s’aturà davant la dona per devorar-li el fill així que nasqués. La dona posà al món un fill, un noi que ha de governar totes les nacions amb el ceptre de ferro; el seu fill va ser endut cap a Déu i cap al seu setial, i la dona va fugir al desert, on Déu li havia preparat un lloc. Llavors vaig sentir al cel una veu que cridava amb tota la força: «Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu, l’hora del seu poder i del seu Regne, i el seu Messies ja governa.»
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 15,20-27a)
Germans, Crist ha ressuscitat d’entre els morts, el primer d’entre tots els qui han mort. Ja que la mort vingué per un home, també per un home vindrà la resurrecció dels morts: tots són d’Adam, i per això tots moren, però tots viuran gràcies al Crist. Cadascun al moment que li correspon: Crist el primer, després, a l’hora que ell vindrà, els qui són de Crist; a la fi, quan ell destituirà tota mena de sobirania, d’autoritat o de poder, com a coronament de tot, posarà el Regne en mans de Déu, el Pare. Perquè ell ha de regnar fins que Déu haurà sotmès tots els enemics sota els seus peus. El darrer enemic destituït serà la Mort. Perquè l’Escriptura diu que tot ho ha posat sota els seus peus.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 1,39-56)
Per aquells dies, Maria se n’anà decididament a la Muntanya, a la província de Judà. Entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, el nen saltà dins les seves entranyes, i Elisabet, plena de l’Esperit Sant, cridà amb totes les seves forces: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes. Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me? Mira: tan bon punt he sentit la teva salutació, el nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut! Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà.» Maria digué: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa. Des d’ara totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles. El seu nom és sant, i l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació. Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils. Omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res. Ha protegit Israel, el seu servent, com ho havia promès als nostres pares; s’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre.» Maria es quedà tres mesos amb ella, i després se’n tornà a casa seva.
Homilia:
Avui donem gràcies a Déu dient això: És just que us donem gràcies Senyor perquè heu fet assumpta al cel la Verge Maria, imatge i primícia de l’Església gloriosa, model d’esperança certa del poble que camina. Que no és res més que la resposta de Déu a les paraules de Maria: “Que es faci en mi segons la vostra paraula”; i Déu ho ha fet!. I nosaltres ens adherim, avui, a la felicitació de la seva cosina que hem sentit a l’evangeli: “Feliç tu que has cregut”. Maria ha estat fidel i Déu respon amb fidelitat.

Maria ens és un model en tot. Model de fe, model de pobresa i de senzillesa, d’amor, de confiança plena amb Déu. Més enllà d’aquell, molt humà, “Però, com pot ser això?”. Una pregunta que hem fet moltes vegades referent a aspectes de la fe.  “Com pot ser això?”. Maria és imatge i primícia de l’Església i per això és garantia i és ja la confirmació avançada de la nostra esperança. Ara entenem aquella benaurança: “Feliços els que creuen”.

Des de sempre, des d’aquella poma del paradís, els homes hem fet mans i mànigues per obtenir la felicitat. I avui, Maria, ens ensenya el camí per on s’hi arriba, que a vegades no és per on nosaltres ens pensàvem.

La fe no és només una manifestació externa d’allò que diem que creiem. La fe és acollir el misteri de Déu en la nostra vida. L’assumpció de Maria al cel és un crit d’esperança que aferma la nostra esperança. “Tot allò que t’ha dit es complirà”. I ja s’ha complert en Maria per donar solidesa a allò que nosaltres encara esperem.

Maria és un crit de fe per expressar que són possibles, de part de Déu, la salvació i la felicitat. “Tot allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà”. En Maria s’ha complert, i així sabem que també es complirà en nosaltres tot allò que el Senyor ens ha fet saber.

No és gens estrany que la festa d’avui ja la comencessin a celebrar els cristians del segle VI amb aquest nom insinuador: Dormició de Maria.

La festa d’avui és la millor resposta als pessimismes que tot ho pinten de color negre i tot ho veuen emboirat. És la resposta a l’home materialista que en tot només veu factors econòmics de grans quantitats o de plaer sexual. Hi ha en el nostre món alguna cosa més, alguna cosa més alta que sobrepassa les nostres curtes esperances. Déu ens proposa la gran esperança!. Una cosa que va més enllà de les nostres realitats visibles. Dirà la guineu al Petit Princep: Només veiem bé amb el cor.

La festa d’avui ens ofereix la creença certa que el destí de la humanitat no és la mort, sinó la vida. Tots som cridats per Déu a la vida. És el pecat el que ha fet entrar la mort al món.

Hi ha com tres passos que donem consistència a la festa d’avui. Celebrem en primer lloc la victòria del Senyor ressuscitat; tal com ens ho ha dit sant Pau: Ell és el primer, no l’únic, el primer dels que triomfen sobre la mort. Celebrem també la victòria de Maria unida en tot al seu fill. I finalment celebrem, anticipadament, la nostra victòria. El triomf de Jesús i el de Maria és  projecta, avui, a tota l’Església. Maria és primícia, només primícia, només la primera de tots els que creuen.

Elevem al Pare el nostre cant de lloança i d’agraïment. Mengem el pa que dóna la vida, com dèiem diumenge passat, perquè en el fons cada Eucaristia ens posa en camí, ens fa fer un pas més cap a l’assumpció.

diumenge, 12 d’agost del 2012

Homilia del diumenge 19 de durant l’any


 Jesús és el que ve de Déu! És el pa de vida veritable
Mn. A. Roquer.
Lectura del primer llibre dels Reis (1Re 19,4-8)
En aquell temps, Elies caminà durant un dia pel desert, s’assegué a l’ombra d’una ginestera i demanà la mort, pregant així: «Ja n’hi ha prou, Senyor. Preneu-me la vida; no he de ser més afortunat que els meus pares.» Després s’ajagué sota aquella ginestera i s’adormí. Mentre dormia, un àngel el tocà i li digué: «Aixeca’t i menja.» Llavors veié al seu capçal un pa cuit sobre pedres i un càntir d’aigua. Menjà i begué, i s’adormí altra vegada. L’àngel del Senyor el tornà a tocar i li digué: «Aixeca’t i menja, que tens molt de camí a fer.» Ell s’aixecà, menjà i begué, i amb la força d’aquell aliment caminà quaranta dies i quaranta nits, fins que arribà a l’Horeb, la muntanya de Déu.
Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 4,30-5,2)
Germans, no entristiu l’Esperit Sant amb què Déu us ha marcat per reconèixer-vos el dia de la redempció final. Lluny de vosaltres tot malhumor, mal geni, crits, injúries i qualsevol mena de dolenteria. Sigueu bondadosos i compassius els uns amb els altres, i perdoneu-vos tal com Déu us ha perdonat en Crist.
Sou fills estimats de Déu: imiteu el vostre Pare; viviu estimant, com el Crist ens estimà; ell s’entregà per nosaltres, oferint-se a Déu com una víctima d’olor agradable.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 6,41-51)
En aquell temps, els jueus murmuraven de Jesús perquè havia dit que era el pa baixat del cel, i es preguntaven: «Aquest, no és Jesús, el fill de Josep? Nosaltres coneixem el seu pare i la seva mare, i ara diu que ha baixat del cel?» Jesús els digué: «No murmureu entre vosaltres. Ningú no pot venir a mi si no l’atreu el Pare que m’ha enviat. I els qui vénen a mi, jo els ressuscitaré el darrer dia. Diu el llibre dels Profetes que tots seran instruïts per Déu. Tots els qui han sentit l’ensenyament del Pare i l’han après vénen a mi. No vull dir que algú hagi vist mai el Pare: només l’ha vist el qui ve de Déu; aquest sí que ha vist el Pare. Us ho dic amb tota veritat: els qui creuen tenen vida eterna. Jo sóc el pa que dóna la vida. Els vostres pares, tot i haver menjat el mannà en el desert, moriren, però el pa de què jo parlo és aquell que baixa del cel perquè no mori ningú dels qui en mengen. Jo sóc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. Més encara: El pa que jo donaré és la meva carn: perquè doni vida al món.»
Homilia:
“Jo sóc el pa viu baixat de cel”. Aquesta expressió de Jesús l’acabem d’escoltar repetides vegades a l’evangeli d’avui. Però què vol dir baixar del cel?.

Aquells que l’escoltaven podien fer ben bé una referència al mannar que menjaven en el desert: una caiguda miraculosa, espectacular, quasi màgica!. I nosaltres avui, potser, no estem lluny d’aquella manera d’entendre això de baixar del cel.

Quan es parla de Déu sempre hi ha la tendència innata a pensar en quelcom supranatural. Per a Jesús baixar del cel té un sentit diferent. Aquí no hi ha cap espectacularitat, no hi ha cap raresa, ni cap espectacle digne d’aplaudiment; baixar del cel vol dir venir de Déu i el que té d’extraordinari és tan senzill com el pa de cada dia, que només l’enyorem quan no en tenim!. Venir de Déu és viure en la veritat, en la pau, en la llibertat, en la germanor, en el bé. “Jo he vingut per donar testimoni de la veritat”. I Pilat, irònicament, pregunta: “I què és la veritat?”. La veritat de qui és Déu, la veritat sobre la vida humana, sobre l’amor, sobre l’alegria.... Jesús ha fet sublims les coses més senzilles. I no per ser senzilles deixen de ser sublims. Potser encara ho són més.

Estem massa acostumats a enlluernar-nos només davant de l’espectacularitat. Voleu res més sublim que un Déu fet pa de cada dia. D’espectacle res, però una necessitat vital!. I de l’espectacle no en vivim, del pa de cada dia sí. El pare, el meu pare vull dir, que era el que partia el pa a casa, abans de partir el pa feia la senyal de la creu amb el ganivet.

Fer espectacle no és propi de Jesús. Aquell, recordeu: “Tira’t daltabaix!”; això és una temptació del maligne. Jesús va sentir aquest retret: Aquest és el fill del fuster. En canvi el Messies no sabem d’on vindrà i aquest és de Natzaret. D’on li ve aquest poder de fer miracles?. Excuses de mal pagador!, que n’hi haurà sempre i per tot. Ei!, per tot el que ens convé i ens interessa. Excuses que fan de pantalla per no veure allò que hauríem de veure i no ens interessa veure. No hi ha pitjor sord que aquell que no hi vol sentir. El rebuig del missatger pot amagar la veritat del missatge. En nosaltres no pot ser tan diferent.

Els del temps de Jesús havien posat un mur que els impedia veure la realitat de qui era autènticament Jesús. En tenien prou amb aquell no és el fill del fuster?, no és de Natzaret?, què vol dir això “Jo sóc el pa baixat del cel”?. Nosaltres també hem de fer un esforç per entendre on hi ha aquesta espurna de veritat, d’amor, de sinceritat... una espurna de Déu. En la paraula que avui hem escoltat hi és, en el pa que menjarem també!.

Una cosa és entendre, amb categories i càlculs humans; l’altra cosa és creure, i fer cas de la Paraula de Déu que escoltem.

Amb tot, davant del nostre món, tan ben entretingut, això sí, amb coses que fan goig de veure, però només fan goig de veure i prou, nosaltres continuem anunciant, amb fermesa: Jesús és el que ve de Déu! És el pa de vida veritable. Ell és el que parla de veritat i d’amor, i sap què és la veritat i l’amor quan Ell estima fins i tot els seus enemics; que anuncia el perdó com la gran alegria.

I tot això es més clar que mai quan en nosaltres domina, potser, el desànim, el dubte, el desencís... com aquell profeta Elies de la primera lectura del desert. Se’ns diu “Alça’t i menja que has de fer molt de camí”. Com ens convé tornar a escoltar allò de “Jo sóc el pa que dóna la vida. El pa de que jo parlo és aquell que baixa del cel per donar vida al món. El pa que jo donaré (el pa que avui se’ns donarà!) és el que dóna vida al món. Només pot donar vida al món aquell que ha vingut de Déu”.

diumenge, 5 d’agost del 2012

Homilia del diumenge 18 de durant l’any


No n’hi ha prou en satisfer la gana de pa;
i la gana de Déu?.
Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre de l’Èxode (Ex 16,2-4.12-15)
En aquells dies, tota la comunitat del poble d’Israel murmurà en el desert contra Moisès i Aharon. El poble d’Israel els deia: «Tant de bo la mà del Senyor ens hagués fet morir tots al país d’Egipte quan encara sèiem al voltant de les olles de carn i menjàvem tant de pa com volíem. Ens heu fet sortir cap aquest desert perquè tot aquest poble mori de fam.» El Senyor digué a Moisès: «Mira, jo us faré ploure pa del cel. Que tothom surti cada dia a recollir-ne, però només el que necessiten per a aquell dia. Vull veure si compleixen o no el que jo els mano. He sentit aquestes murmuracions del poble d’Israel. Digue’ls, doncs: “Aquest vespre menjareu carn, i demà al matí tant de pa com voldreu”, i sabreu que jo, el Senyor, sóc el vostre Déu.» Aquell vespre, doncs, arribà un vol de guatlles que cobrí el campament, i l’endemà al matí, tot el campament era ple de rosada. Quan la rosada s’esvaí, quedà per tot el desert una cosa granulada, fina com la capa de gebre que cobreix la terra. Els israelites, en veure-ho es deien l’un a l’altre: «Manhu», que vol dir ‘Què és això?’ Perquè no sabien què era. Moisès els digué: «Això és el pa que el Senyor us dóna per aliment.»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 4,17.20-24)
Germans, us dic, i insisteixo en el Senyor, que no visqueu més com viuen els pagans. Es guien per criteris que no valen. Però el Crist, tal com vosaltres heu après, no és res de tot això. No us l’han predicat tal com és? No us han ensenyat la veritat sobre Jesús? Doncs, deixeu la vostra antiga manera de viure. Despulleu-vos d’aquesta naturalesa envellida; els designis que la sedueixen la porten a la seva destrucció. Que es renovi el vostre esperit i tota la vostra manera de pensar! Revestiu-vos d’aquesta nova naturalesa que Déu ha creat a imatge seva: porteu una vida justa, bona i santa de veritat.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 6,24-35)
En aquell temps, quan la gent veié que Jesús no era allà i els seus deixebles tampoc, pujà a les barques i anà a buscar Jesús a Cafar-Naüm. Quan el trobaren, estranyats que fos a l’altra riba, li preguntaren: «Mestre, quan hi heu vingut, aquí?» Jesús els respongué: «Us ho dic amb tota veritat: Vosaltres no em busqueu pels senyals prodigiosos que heu vist, sinó perquè heu menjat tant de pa com heu volgut. No heu de treballar per un menjar que es fa malbé, sinó pel menjar que es conserva sempre i dóna la vida eterna. Aquest menjar us el donarà el Fill de l’home: ell és el qui Déu, el Pare, ha marcat amb el seu segell personal.» Ells li preguntaren: «Què hem de fer per obrar com Déu vol?» Jesús els respongué: «L’obra que Déu vol és que cregueu en aquell que ell ha enviat.» Li contestaren: «Quin senyal visible ens podeu donar, que ens convenci? Quines obres feu? Els nostres pares van menjar el mannà en el desert, tal com diu l’Escriptura: “Els donà el seu blat celestial.”» Jesús els respongué: «Moisès no us va donar pas el blat celestial, però el meu Pare sí que us dóna el pa que és realment del cel, perquè el pa de Déu és el que baixa del cel per donar vida al món.» Li diuen: «Senyor, doneu-nos sempre aquest pa.» Jesús els diu: «Jo sóc el pa que dóna la vida: els qui vénen a mi no passaran fam, els qui creuen en mi no tindran mai set.»
Homilia:
A partir del relat de l’alimentació de la multitud en mig del desert per part de Jesús, l’evangelista sant Joan vol que donem un pas més; en diu com n’és de necessària i imprescindible la rectitud d’intenció de tot allò que fem. També en el seguiment de Jesús. “Vosaltres només em busqueu perquè heu menjat tant de pa com heu volgut”.

Això ens porta avui, a nosaltres, a fer-nos també una pregunta: Per què el busquem a Jesús? Per què el necessitem? Quin interès ens mou a seguir-lo? Seguir-lo per Ell mateix o pel què ens dóna?.

Jesús demana a la gent que alci la mirada, que miri una mica més enllà del nas. Certament que cal està atent a les necessitats materials de cada dia; Ell mateix ens ha demanat “demaneu el pa de cada dia”. Però també havia contestat el temptador, allà al desert: “No només de pa viu l’home”. Ell ha vingut al món ha portar el Regne de Déu. I una cosa és certa: si hi ha Regne de Déu hi ha pa per tothom!

Als ulls del poble, acostumat a volar baix, a no anar més enllà d’uns horitzons materials, Jesús fa esclatar la llum d’un horitzó més alt, molt més alt! “El que Déu vol que és que cregueu en aquell que Ell ha enviat” El poble diu: realment a Egipte, al menys, la pitança estava assegurada. És tan fàcil recordar, al desert sobretot, les olles plenes de carn que teníem a Egipte!. Quan la gana apreta no es pensa en res més. Però a quin preu es pagava aquell menjar a Egipte?: al preu de ser un poble sotmès, humiliat, esclau. Ara, al desert, cal que ens espavilem per trobar menjar, però el que hi ha assegurada és la llibertat. La gran resposta de Déu al seu poble no és el mannà, sinó el pa de cada dia. Però la llibertat sempre tindrà un preu massa car per a aquell que té gana.

Això ens porta a recordar altres llocs de l’Evangeli: “No només de pa viu l’home” o bé “no us inquieteu només pensant què menjareu, amb què us vestireu; això és cosa de pagans” o bé aquell “Marta, Marta, estàs neguitosa i preocupada per moltes coses, quan només n’hi ha una de necessària”.

L’evangeli d’avui va adreçat a aquelles persones de tendresa d’esperit, a dins d’un món d’interessos petits, esquifits, de preocupacions mediocres. “Busqueu primer el Regne de Déu, busqueu el menjar que dóna la vida veritable”. Jesús ens exhorta a buscar el veritable tresor, és a dir la manera veritable de viure una vida plena, amb autenticitat. Els autèntics valors de la vida... no val més la vida que el menjar?

Jesús no ha vingut a omplir l’estómac, ha vingut a omplir l’esperit. Amb tot, també és cert que amb l’estómac buit, l’esperit no funciona. I això ens explica el motiu de la multiplicació dels pans. No n’hi ha prou en satisfer la gana de pa; i la gana de Déu?. Però ahir i avui allò que urgeix no és la fam de Déu, sinó què hi ha per dinar?.

“Vosaltres em busqueu perquè heu menjat tant de pa com heu volgut”. Rastrers! Només tenim ficada la mirada fins on ens arriba l’horitzó, i allà s’acaba el món. A l’hora de demanar pa no ens quedem curts en la demanda. “Senyor, doneu-nos sempre el vostre pa”. No esperem del Messies una repetició de l’antic mannà del desert; aquell mannà no va ser res més que un senyal, una profecia de la realitat de l’Eucaristia que aquí celebrem cada diumenge. Aquest, i només aquest, és el veritable pa que dóna la vida autèntica!.

El món té fam d’Eucaristia, i no ho sap!. “Feliços els que tenen fam i set, seran saciats”. Al menys, si la crisi econòmica ens fes demanar un altre pa!.