Plaça del Santuari, s/n. 43205 REUS. Telèfon: 977 750 307
Adreça electrònica:"santuarimisericordiareus@hotmail.com" "santuaridemisericordia@gmail.com"
********************************************************

PREPAREM LA FESTA MAJOR DE LA MARE DE DÉU DE MISERICÒRDIA

+ 24 de setembre (22’30h):

Rosari de Torxes, des de la plaça de la Pastoreta i veneració de la imatge de la Mare de Déu a l’arribar al Santuari.

+ 25 de setembre:

. Missa a les 7, 8 i 9h del matí, a l’interior del Santuari.

. Missa concelebrada a les 11h a l’exterior del Santuari

. Rosari a les 17’30h a l’interior del Santuari

. Missa a l’acabar el rosari, a l’interior del Santuari

. Accés lliure al cambril del Santuari durant tot el dia per venerar la imatge de la Mare de Déu de Misericòrdia, excepte durant la celebració de les misses i el rosari.

. Ball de l’Àliga de Reus en honor a la Mare de Déu de Misericòrdia, dins del Santuari, després de la baixada dels diables (20h aprox.)

diumenge, 15 de gener de 2012

Homilia del diumenge 2 de durant l’any

Qui busca Déu ha de saber, exactament, què busca.

Lectura del primer llibre de Samuel (1Sm 3,3b-10.19)
En aquell temps Samuel, que encara era un noi, dormia en el santuari del Senyor, on hi havia l’arca de Déu. El Senyor el cridà, i Samuel respongué: «Aquí em teniu.» Corregué cap a Elí i li digué: «He sentit que em cridàveu. Aquí em teniu.» Elí replicà: «No t’he cridat pas. Vés-te’n a dormir.» I el noi se n’anà a dormir.
El Senyor el tornà a cridar, i Samuel s’aixecà, anà on Elí dormia i li digué: «He sentit que em cridàveu. Aquí em teniu.» Elí replicà: «Fill meu, no t’he cridat pas. Torna-te’n a dormir.»
Samuel encara no sabia reconèixer el Senyor, la paraula del Senyor encara no se li havia revelat.
Per tercera vegada el Senyor cridà Samuel, i ell s’aixecà, anà on Elí dormia i li digué: «He sentit que em cridàveu. Aquí em teniu.» Llavors Elí comprengué que era el Senyor qui cridava el noi, i digué a Samuel: «Vés a dormir i, si et torna a cridar, digues-li: “Parleu, Senyor, que el vostre servent us escolta.”»
El Senyor es presentà i el cridà com les altres vegades: «Samuel, Samuel.» Ell li respongué: «Parleu, que el vostre servent us escolta.»
Samuel es va fer gran. El Senyor l’afavoria sempre i no deixà de complir mai cap de les seves profecies.
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 6,13c-15a.17-20)
Germans, el cos no és per a fornicar, sinó per al Senyor, i el Senyor, per al cos. I Déu, que ressuscità el Senyor, també ens ressuscitarà a nosaltres amb el seu poder. ¿No sabeu que els vostres cossos són membres de Crist? El qui s’uneix al Senyor forma amb ell un sol esperit. Fugiu de la fornicació. Els altres pecats que l’home comet són exteriors als seu cos, però el fornicador peca contra el seu propi cos. ¿No sabeu que els vostres cossos són el santuari de l’Esperit Sant que heu rebut de Déu i que resideix en vosaltres? No sabeu que no sou vostres? Déu us ha adquirit a un preu molt alt: glorifiqueu-lo en el vostre cos.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 1,35-42)
En aquell temps Joan estava amb dos dels seus deixebles i, fixant-se en Jesús que passava, digué: «Mireu l’anyell de Déu.» Quan els dos deixebles van sentir que Joan deia això, van seguir Jesús. Ell es girà i, en veure que el seguien, els preguntà: «Què voleu?» Ells li digueren: «Rabí», que vol dir ‘mestre’, «on us allotgeu?» Jesús els respon: «Veniu i ho veureu.» Ells hi anaren, veieren on s’allotjava i es quedaren amb ell aquell dia. Eren vora les quatre de la tarda.
Un dels dos que havien sentit el que deia Joan i havia seguit Jesús, era Andreu, el germà de Simó Pere. El primer amb qui Andreu es trobà fou el seu germà Simó, i li digué: «Hem trobat el Messies», que vol dir ‘l’Ungit’. I l’acompanyà on era Jesús. Jesús se’l mirà i li digué: «Tu ets Simó, fill de Joan. Tu et diràs Quefes, que vol dir Pedra.»
Homilia (Mn. A. Roquer):
Per començar aquests diumenges ordinaris, de color verd, els diumenges normals diríem, de durant l’any, un cop ja passades les festes de Nadal, ens hem trobat amb un evangeli, jo diria, una mica estrany. Però per altra part també penso: no ho deu ser massa d’estrany si Joan ha tingut interès en deixar-lo per escrit, ell que, justament, sembla un dels protagonistes d’aquesta escena. I no és un detall superflu, per part de Joan, recordar i deixar constància fins i tot de l’hora en que va passar (“Eren les 4 de la tarda”, i no tenien rellotge!).

Un evangeli que ens fa veure què hi ha darrera d’uns fets aparentment normals de la vida. Tant que allò que amaguen, tot i ser el fet tan normal, pot ser definitiu: la crida dels primeres apòstols. Tot és tan normal en aquell “Què voleu?”, “On us allotgeu?”, “I ells hi anaren... i es van quedar amb Ell”. Tot tan normal i tot tan extraordinari!. Mai un com te dius?, d’on ets?, on vas?, d’on vens? ha estat tan definitiu. No hi ha vulgaritats; en tot cas hi ha persones vulgars que vulgaritzen tot allò que toquen, però Bernanos dirà: Tot és gràcia. Talment Samuel a la primera lectura.

Samuel encara no coneixia la veu del Senyor. Com l’havia de conèixer? Si s’assemblava tant a la veu del sacerdot Elí. Quants cristians es passen la vida sense reconèixer la veu del Senyor?. Sempre es pensen que és la veu d’Elí. No pregunten mai al deixeble per què segueix el Senyor. No pregunteu mai a l’enamorat per què s’ha enamorat. Hi ha preguntes que no es poden fer perquè no tenen resposta, només la tenen per l’interessat. És que només cal que les entengui ell les respostes i els per quès. Ja n’hi ha prou!. Les raons per seguir Jesús les ha de tenir aquell que segueix Jesús; el veí no cal!.

Sentir-se cridat sempre serà un misteri. I en part ho serà perquè hem volgut fer de la veu de Déu un crit extraordinari, fora del normal; i moltes vegades és el més normal del món. Qui busca Déu ha de saber, exactament, què busca. “Veniu i ho veureu”. No sé què van veure, però sí què sé que en aquell que el Baptista va mostrar com l’Anyell de Déu, ells hi veien i hi reconeixien un fuster de Natzaret que no sabia ni on havia de dormir aquella nit.
El rabadà de la cançó tampoc s’ho podia creure. No havia vist ni llampecs ni clarors. Déu no es pot vestir de res que el faci més gran del que és. El mico vestit de seda és un mico; vestit de seda, però mico; i a més a més, un mico vestit de seda és ridícul.

Sempre pensem que Déu per ser poderós ha de fer allò que nosaltres no som capaços ni podem fer. I és ben veritat: allò que nosaltres no faríem mai, segurament si fóssim déus, fora ni néixer en un estable ni morir clavats en una creu.

La pregunta que fa Jesús als dos que el segueixen sembla el més normal del món. I feta per Jesús és una pregunta cabdal: “Què busqueu?”.

Potser sense precisar massa, el que més sentiríem com a resposta al “Què busqueu?” fora: felicitat, pau, seguretat, diners, salut, amor, feina... Les persones sempre tenim un desig insaciable. I sempre, talment, que allò que busquem adeleradament, amb tant d’esforç, és quelcom que és lluny, molt lluny de nosaltres, inabastable... i pot ser més a prop del què ens pensem!.

Al salm hem dit: “M’heu parlat a cau d’orella. M’heu seduït i m’he deixat seduir”. Vés si ara resultarà que no trobem Déu perquè el busquem molt lluny de nosaltres; i el tenim més a prop del què ens pensem. Vés si ara resultarà que el Senyor ens parla, i nosaltres ens pensem que qui ens parla és Elí.

Sempre ens agrada que ens parli Elí, o el Senyor, o qui sigui, si ens diu, pobres de nosaltres!, allò què volem sentir.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada