SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE MISERICÒRDIA
Plaça del Santuari, s/n. 43205 REUS. Telèfon: 977 750 307
"santuarimisericordiareus@hotmail.com" "santuaridemisericordia@gmail.com"
********************************************************

Pregària per les vocacions (21-11-2019) al Santuari

Pregària per les vocacions (21-11-2019) al Santuari
Cadena de pregària del secreteriat per les vocacions de l'arquebisbat de Tarragona.

diumenge, 29 de gener de 2012

Homilia del diumenge IV de durant l’any

Avui també nosaltres hem escoltat la veu de Jesús, amb ganes d’aprendre, per això hem vingut!. Si ets el “Sant de Déu”, parla’ns cada diumenge!
Mn. A. Roquer
 Lectura del llibre del Deuteronomi (Dt 18,15-20)
Moisès digué al poble: «El Senyor, el teu Déu, farà que s’aixequi d’enmig teu, d’entre els teus germans, un profeta com jo. Escolteu-lo. El dia que el poble s’havia reunit a la muntanya de l’Horeb vas demanar al Senyor, el teu Déu, de no tornar a sentir la veu del Senyor, el teu Déu, i de no veure més aquelles flames, per por de morir. Llavors el Senyor em digué: “Han fet bé de demanar-ho. Jo faré que s’aixequi d’enmig dels seus germans un profeta com tu, li posaré als llavis les meves paraules i ell els dirà tot el que jo li ordenaré. I jo demanaré comptes als qui no escoltin les paraules que ell els dirà en nom meu.
»Però si un profeta s’atreveix a dir en nom meu alguna paraula que jo no li hauré ordenat, o bé parla en nom d’altres déus, morirà”.»
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 7,32-35)
 Germans, jo voldria que visquéssiu sense neguit. El qui no és casat pot ocupar-se de les coses del Senyor i mirar de fer el que és agradable al Senyor, mentre que els casats s’han d’ocupar de coses del món i mirar d’agradar a la muller, i tenen el cor dividit. Igualment, la noia o la dona no casada pot ocupar-se de les coses del Senyor i de ser santa de cos i d’esperit, mentre que les dones casades s’han d’ocupar de coses del món i mirar d’agradar al marit. Tot això ho dic pensant què és més avantatjós. No vull pas lligar-vos. Penso només que és cosa més digna, i que facilita de viure dedicat al Senyor sense tràfecs que en distreguin.
 Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 1,21-28)
A Cafar-Naüm Jesús anà en dissabte a la sinagoga i ensenyava. La gent s’estranyava de la seva manera d’ensenyar, perquè no ho feia com els mestres de la llei, sinó amb autoritat. En aquella sinagoga hi havia un home posseït d’un esperit maligne que es posà a cridar: «Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret? Has vingut a destruir-nos? Ja sé prou qui ets: ets el Sant de Déu.» Però Jesús el reprengué i li digué: «Calla i surt d’aquest home.» Llavors l’esperit maligne sacsejà violentament el posseït, llançà un gran xiscle i en va sortir. Tots quedaren intrigats i es preguntaven entre ells: Què vol dir això? Ensenya amb autoritat una doctrina nova, fins i tot mana els esperits malignes, i l’obeeixen.» I aviat la seva anomenada s’estengué per tota la regió de Galilea.
Homilia:
Acabem d’escoltar una vegada més l’Evangeli, com cada diumenge. Res de nou. No sé si a nosaltres, però, ens ha sorprès gaire. En canvi sí que Jesús, tot allò que deia, tot allò que feia, ens ha dit l’Evangeli, “sorprenia a la gent”. Potser és que nosaltres estem curats d’espants, o  bé ja no ens fa ni fred ni calor; o pitjor: per aquí ens entra i per allà ens surt.

El llenguatge emprat per Jesús sorprèn als oients de la sinagoga de Cafar-Naüm. No és estrany!. Eh que no!. No repeteix fórmules ja conegudes. No cansa. No fa com els mestres de la Llei, que com una mena de repetició, van dient el mateix. Ho fa, diu sant Marc, “amb autoritat”. El seu ensenyament arriba al cor de les persones. L’entenen, els convenç i el segueixen.

Avui també nosaltres hem escoltat la veu de Jesús. L’hem escoltat amb ganes d’escoltar, amb ganes d’aprendre, per això hem vingut!. L’evangelista ens fa notar dues coses; primera: “Jesús (diu) ensenyava amb autoritat”; segona: “Ensenyava una doctrina nova”. Realment era tan nou el que ensenyava Jesús? Mai ningú no havia dit coses semblants?. Tinc els meus dubtes. Però Marc vol insistir en la novetat de la doctrina que predica Jesús; i potser per aquí és per on ens apreta a nosaltres la sabata: que la doctrina que ens ensenya l’evangeli de cada diumenge, més que una cosa nova, a nosaltres ens sona com una cosa vella, que la sabem de memòria, que la sabem des de petits (ah, sí, aquell evangeli ja el sé). Més que una “doctrina nova” ens sona a una cançó de l’enfadós; no ens sorprèn, no ens captiva, no ens entusiasma. Però, és clar, jo penso: no és qüestió de què diu l’Evangeli, sinó que és qüestió de què em diu a mi l’Evangeli.

Els estudis de Periodisme ensenyen que la novetat és una de les característiques principals per a que tingui ganxo una notícia. Però també és cert que la novetat per la novetat pot caure en un esnobisme, en un satisfer simplement una curiositat i prou. L’Evangeli no va per aquí.

Potser allò que ens convé no és un nou Evangeli, doncs, sinó una manera nova de llegir o d’escoltar l’Evangeli. Si allò que ens interessa és escoltar un Evangeli que ens sorprengui, que ens causi un impacte, una cosa nova que no s’havia vist mai... creieu-me, seieu... perquè us podeu cansar. Ara, si allò que ens interessa és veure què em diu avui aquest Evangeli a mi?... sempre podem trobar quelcom que, tot i ser conegut, ens sona a cosa nova perquè ens arriba al cor; i per què ens arriba al cor? perquè ens parla d’allò que nosaltres vivim; ens ve com l’anell al dit.

L’Evangeli és un got d’aigua fresca que només l’agraeix el que té set.

I en mig del silenci de la gent que escolta se sent un crit, una persona que crida com histèrica: per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret?. I nosaltres diem: Fica’t amb nosaltres, Jesús de Natzaret; entra en la nostra vida, entra a tots els recons de la nostra vida; dóna’ns un nou impuls per viure d’una altra manera, per fer de la vida quelcom que valgui la pena viure; no només tenir, perquè només tenir és un mal viure.

Si ets el “Sant de Déu”, parla’ns cada diumenge!

dimecres, 25 de gener de 2012

Homilia de la missa de l’aparició. “La Conversió de sant Pau”

Mn. A. Roquer
Homilia:
Avui, tot celebrant la festa de la conversió de sant Pau, toquem l’arrel de la nostra fe cristiana, a casa nostra. Ja ho sabem!. Si no es pot afirmar històricament, potser per manca de documents de l’època, la presència de Pau a la nostra terra negar-ho és temerari.

Però allò que realment ens interessa, allò que de veritat ens convé no és ni si sant Pau va venir a la nostra terra, ni tampoc si la seva conversió que va tenir lloc a Damasc va tenir lloc el 25 de gener. Allò que realment és important, allò que realment de veritat ens interessa, ell mateix ens ho ha dit: “Jo sóc del llinatge d’Israel, circumcidat el dia vuitè, de la tribu de Benjamí, hebreu, fill d’hebreus, i, pel què fa a la Llei, fariseu; i per amor a la Llei, perseguidor de l’Església; i com a complidor de la Llei, irreprensible”. Jo hi afegiria, pel que ens ha dit, veiem ben clar, i això és el que ens interessa, que és un home noble, sincer, bo, que juga net.

Quan al quedar cec... quan es veu la gran veritat és fàcil que ens quedem cecs... quan al quedar cec veu ben clar qui és Jesús, aquell que tu persegueixes. A Damasc mateix es fa batejar. A sant Pau, com a perseguidor o com apòstol, hi ha una cosa que sempre el salvarà: la seva sinceritat; diria jo la seva descarada sinceritat: l’home que fa allò que creu, viu allò que creu.

Veieu com ens convé com el pa que mengem celebrar la conversió de l’apòstol Pau. No ho dic pas pel dia ni pel lloc, ho dic per celebrar la seva conversió que suposa dues coses, que semblen contraposades i no ho són pas: treballar amb coratge per allò que creiem (“Jo perseguia l’Església de Déu”) i canviar de camí si veiem que anem errats en algunes coses de la vida. La sinceritat per un cantó i per l’altre.

No faig pas l’elogi del perseguidor, però si que vull fer l’elogi de la persona conseqüent amb allò que diu que creu. I per a nosaltres, en aquest aspecte, és un encert. Nosaltres que ens gloriem de ser una Església fundada per l’apòstol Pau. De res ens servirà si a l’hora no ens podem gloriar, també, de ser uns homes i dones que, com a cristians com sant Pau, podem ben dir: “Sé molt bé de qui m’he fiat”.

diumenge, 22 de gener de 2012

Homilia del diumenge III de durant l’any


La pau, la justícia, l’amor als més petits... ha de ser patrimoni dels que segueixen a Jesucrist.
Mn. A. Roquer
Lectura de la profecia de Jonàs (Jn 3,1-5.10)
El Senyor va fer sentir a Jonàs la seva paraula i li digué: «Vés a Nínive, la gran capital, i proclama-hi el que jo et diré.» Jonàs se n’anà a Nínive, tal com el Senyor li havia manat. Nínive era una ciutat grandiosa. Per recórrer-la tota calia fer tres dies de camí. Jonàs començà a fer una jornada de camí dintre la ciutat i cridava: «D’aquí a quaranta dies, Nínive serà destruïda.» La gent de Nínive cregué en Déu: proclamaren un dejuni i, des dels més poderosos fins als més humils, es vestiren de sac negre. Déu veié que de fet es convertien i s’apartaven del mal camí, i es va desdir de fer caure sobre d’ells la desgràcia amb què els havia amenaçat.
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 7,29-31)
Vull dir, germans, que no podem deixar perdre l’oportunitat present. Des d’ara, els qui tenen muller han de viure com si no en tinguessin, els qui ploren, com si res no els fes plorar, els qui estan contents, com si res no els alegrés, els qui compren, com si no tinguessin res, i els qui treuen profit d’aquest món, com si no en traguessin cap, perquè aquest món que veiem amb els ulls passa aviat.
Lectura de l’evangeli segons sant Marc(Mc 1,14-20)
Després d’haver estat empresonat Joan, Jesús es presentà a Galilea predicant la bona nova de Déu; deia: «Ha arribat l’hora i el regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova.»
Tot passant vora el llac de Galilea, veié Simó i el seu germà Andreu. Estaven tirant el filat a l’aigua, perquè eren pescadors. Jesús els digué: «Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes.» Immediatament abandonaren les xarxes i se n’anaren amb ell.
Poc més enllà veié Jaume, fill de Zebedeu, i el seu germà Joan. Eren a la barca repassant les xarxes. Els cridà immediatament, i ells deixaren el seu pare Zebedeu amb els jornalers a la barca, i se n’anaren amb Jesús.
Homilia:
Com veieu, continuem amb el tema del diumenge passat; diumenge passat amb l’evangeli de Joan, aquest diumenge amb l’evangeli de Marc: la crida que fa Jesús als seus primers apòstols (als germans Pere i Andreu, i als germans Jaume i Joan). Com deia en la versió de l’evangelista Marc, que és el que anirem llegint cada diumenge durant tot l’any, si exceptuem el parèntesi dels temps quaresmal.

I el tema coincideix pràcticament amb la mateixa predicació del Baptista: “Ha arribat l’hora. El Regne de Déu és a prop”. Per tant, aprofiteu l’ocasió, convertiu-vos. I ens ha posat com exemple el profeta Jonàs, aquell que predica la conversió a la gran ciutat de Nínive. I ens ve a la memòria el famós poema d’en Carné sobre la peripècia del profeta Jonàs.

La lectura d’aquest Evangeli s’hauria de recomanar a tots els puristes i integristes, avui en diríem fonamentalistes. Déu es mostra, tot i ser Déu, moltes vegades, més humà que els mateixos humans. I també per aquí ve que l’evangeli de Marc, que ara anem llegint, és aquell evangeli que ens introdueix, justament, en aquesta temàtica. Recordem que tracta a l’evangeli, tot i ser el més breu de tots, el problema bàsic que comporta el seguiment de Jesucrist. Aquell Jesús de Natzaret, comença dient-nos que és el messies, el fill de Déu; que quedi clar!.

L’evangeli, al començament de la vida pública de Jesús, té un arrencament apoteòsic: “El seguia molta gent”, la gent escoltava la seva paraula; però després, paulatinament, el van abandonant perquè aquell messianisme de Jesús no els convenç, no és el messies que ells volien!. És que és molt difícil trobar el messies que volem!. Això farà que Jesús es dediqui plenament a l’adoctrinament dels dotze, que culminarà amb la professió de fe de Cesarea de Felip quan preguntarà “I vosaltres, qui dieu que sóc?”. La segona part serà una llarga caminada pujant a Jerusalem, on es multiplicaran les incomprensions, i allà tindrà lloc la Pasqua. I la Pasqua serà el reconeixement definitiu d’aquell Jesús del començament de l’evangeli (“Aquest és el fill de Déu”).

Ara, de moment, és l’hora del “Regne de Déu és a prop”. Potser el tenim més a prop del què ens pensem. Cal tenir les orelles atentes i els ulls ben oberts.

Així comença la predicació de Jesús i així continuarà a través dels segles. Per això l’Evangeli, sempre!, si ho sabem entendre, serà una Bona Nova. El món ha de ser diferent, ha d’arribar l’hora que es dugui a terme el Regne de Déu. L’amor ha de prevaldre sobre el mal. La pau, la justícia, l’amor als més petits... ha de ser patrimoni dels que segueixen a Jesucrist. És el regne de les Benaurances. És Jesús qui ens mostra tota la tendresa de Déu, la seva misericòrdia, la seva bondat incomprensible, a vegades.

Ara ja podem entendre perquè, per acollir aquesta Bona Nova, primer cal una conversió. Hem de fer les coses d’una manera diferent, avui i sempre, en temps de Jesús i en el nostre. La crisi econòmica, la crisi de valors ens porta a un replantejament de moltes coses. “Convertiu-vos”.

Simò-Pere i Andreu, Jaume i Joan van seguir a Jesús. Què hi veien en la persona de Jesús? Sense complexos, certament, hem de dir que en Jesús hem trobat un motiu de joia, com enlloc, per viure la nostra vida amb intensitat (avui diríem a tope).

Que ens ajudi aquesta celebració de l’Eucaristia que ara celebrem. Que Jesús, que se’ns dóna com aliment, sigui el que sosté el nostre caminar de cada dia: l’aliment que ens porta fins a la vida eterna.

diumenge, 15 de gener de 2012

Homilia del diumenge 2 de durant l’any

Qui busca Déu ha de saber, exactament, què busca.

Lectura del primer llibre de Samuel (1Sm 3,3b-10.19)
En aquell temps Samuel, que encara era un noi, dormia en el santuari del Senyor, on hi havia l’arca de Déu. El Senyor el cridà, i Samuel respongué: «Aquí em teniu.» Corregué cap a Elí i li digué: «He sentit que em cridàveu. Aquí em teniu.» Elí replicà: «No t’he cridat pas. Vés-te’n a dormir.» I el noi se n’anà a dormir.
El Senyor el tornà a cridar, i Samuel s’aixecà, anà on Elí dormia i li digué: «He sentit que em cridàveu. Aquí em teniu.» Elí replicà: «Fill meu, no t’he cridat pas. Torna-te’n a dormir.»
Samuel encara no sabia reconèixer el Senyor, la paraula del Senyor encara no se li havia revelat.
Per tercera vegada el Senyor cridà Samuel, i ell s’aixecà, anà on Elí dormia i li digué: «He sentit que em cridàveu. Aquí em teniu.» Llavors Elí comprengué que era el Senyor qui cridava el noi, i digué a Samuel: «Vés a dormir i, si et torna a cridar, digues-li: “Parleu, Senyor, que el vostre servent us escolta.”»
El Senyor es presentà i el cridà com les altres vegades: «Samuel, Samuel.» Ell li respongué: «Parleu, que el vostre servent us escolta.»
Samuel es va fer gran. El Senyor l’afavoria sempre i no deixà de complir mai cap de les seves profecies.
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 6,13c-15a.17-20)
Germans, el cos no és per a fornicar, sinó per al Senyor, i el Senyor, per al cos. I Déu, que ressuscità el Senyor, també ens ressuscitarà a nosaltres amb el seu poder. ¿No sabeu que els vostres cossos són membres de Crist? El qui s’uneix al Senyor forma amb ell un sol esperit. Fugiu de la fornicació. Els altres pecats que l’home comet són exteriors als seu cos, però el fornicador peca contra el seu propi cos. ¿No sabeu que els vostres cossos són el santuari de l’Esperit Sant que heu rebut de Déu i que resideix en vosaltres? No sabeu que no sou vostres? Déu us ha adquirit a un preu molt alt: glorifiqueu-lo en el vostre cos.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 1,35-42)
En aquell temps Joan estava amb dos dels seus deixebles i, fixant-se en Jesús que passava, digué: «Mireu l’anyell de Déu.» Quan els dos deixebles van sentir que Joan deia això, van seguir Jesús. Ell es girà i, en veure que el seguien, els preguntà: «Què voleu?» Ells li digueren: «Rabí», que vol dir ‘mestre’, «on us allotgeu?» Jesús els respon: «Veniu i ho veureu.» Ells hi anaren, veieren on s’allotjava i es quedaren amb ell aquell dia. Eren vora les quatre de la tarda.
Un dels dos que havien sentit el que deia Joan i havia seguit Jesús, era Andreu, el germà de Simó Pere. El primer amb qui Andreu es trobà fou el seu germà Simó, i li digué: «Hem trobat el Messies», que vol dir ‘l’Ungit’. I l’acompanyà on era Jesús. Jesús se’l mirà i li digué: «Tu ets Simó, fill de Joan. Tu et diràs Quefes, que vol dir Pedra.»
Homilia (Mn. A. Roquer):
Per començar aquests diumenges ordinaris, de color verd, els diumenges normals diríem, de durant l’any, un cop ja passades les festes de Nadal, ens hem trobat amb un evangeli, jo diria, una mica estrany. Però per altra part també penso: no ho deu ser massa d’estrany si Joan ha tingut interès en deixar-lo per escrit, ell que, justament, sembla un dels protagonistes d’aquesta escena. I no és un detall superflu, per part de Joan, recordar i deixar constància fins i tot de l’hora en que va passar (“Eren les 4 de la tarda”, i no tenien rellotge!).

Un evangeli que ens fa veure què hi ha darrera d’uns fets aparentment normals de la vida. Tant que allò que amaguen, tot i ser el fet tan normal, pot ser definitiu: la crida dels primeres apòstols. Tot és tan normal en aquell “Què voleu?”, “On us allotgeu?”, “I ells hi anaren... i es van quedar amb Ell”. Tot tan normal i tot tan extraordinari!. Mai un com te dius?, d’on ets?, on vas?, d’on vens? ha estat tan definitiu. No hi ha vulgaritats; en tot cas hi ha persones vulgars que vulgaritzen tot allò que toquen, però Bernanos dirà: Tot és gràcia. Talment Samuel a la primera lectura.

Samuel encara no coneixia la veu del Senyor. Com l’havia de conèixer? Si s’assemblava tant a la veu del sacerdot Elí. Quants cristians es passen la vida sense reconèixer la veu del Senyor?. Sempre es pensen que és la veu d’Elí. No pregunten mai al deixeble per què segueix el Senyor. No pregunteu mai a l’enamorat per què s’ha enamorat. Hi ha preguntes que no es poden fer perquè no tenen resposta, només la tenen per l’interessat. És que només cal que les entengui ell les respostes i els per quès. Ja n’hi ha prou!. Les raons per seguir Jesús les ha de tenir aquell que segueix Jesús; el veí no cal!.

Sentir-se cridat sempre serà un misteri. I en part ho serà perquè hem volgut fer de la veu de Déu un crit extraordinari, fora del normal; i moltes vegades és el més normal del món. Qui busca Déu ha de saber, exactament, què busca. “Veniu i ho veureu”. No sé què van veure, però sí què sé que en aquell que el Baptista va mostrar com l’Anyell de Déu, ells hi veien i hi reconeixien un fuster de Natzaret que no sabia ni on havia de dormir aquella nit.
El rabadà de la cançó tampoc s’ho podia creure. No havia vist ni llampecs ni clarors. Déu no es pot vestir de res que el faci més gran del que és. El mico vestit de seda és un mico; vestit de seda, però mico; i a més a més, un mico vestit de seda és ridícul.

Sempre pensem que Déu per ser poderós ha de fer allò que nosaltres no som capaços ni podem fer. I és ben veritat: allò que nosaltres no faríem mai, segurament si fóssim déus, fora ni néixer en un estable ni morir clavats en una creu.

La pregunta que fa Jesús als dos que el segueixen sembla el més normal del món. I feta per Jesús és una pregunta cabdal: “Què busqueu?”.

Potser sense precisar massa, el que més sentiríem com a resposta al “Què busqueu?” fora: felicitat, pau, seguretat, diners, salut, amor, feina... Les persones sempre tenim un desig insaciable. I sempre, talment, que allò que busquem adeleradament, amb tant d’esforç, és quelcom que és lluny, molt lluny de nosaltres, inabastable... i pot ser més a prop del què ens pensem!.

Al salm hem dit: “M’heu parlat a cau d’orella. M’heu seduït i m’he deixat seduir”. Vés si ara resultarà que no trobem Déu perquè el busquem molt lluny de nosaltres; i el tenim més a prop del què ens pensem. Vés si ara resultarà que el Senyor ens parla, i nosaltres ens pensem que qui ens parla és Elí.

Sempre ens agrada que ens parli Elí, o el Senyor, o qui sigui, si ens diu, pobres de nosaltres!, allò què volem sentir.

diumenge, 8 de gener de 2012

Homilia de la Festa del Baptisme de Jesús

El Pare, un dia, ha de poder dir també de nosaltres: “Ets el meu fill, el meu estimat, en tu m’he complagut” 
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre del profeta Isaïes (Is 42,1-4.6-7)
Això diu el Senyor: «Aquí teniu el meu servent, de qui he pres possessió, el meu estimat, en qui s’ha complagut la meva ànima. He posat en ell el meu Esperit perquè porti el dret a les nacions. No crida ni alça la veu, no es fa sentir pels carrers, no trenca la canya que s’esberla, no apaga la flama del ble que vacil·la; porta el dret amb fermesa, sense defallir, sense vacil·lar, fins haver-lo implantat a la terra, fins que les illes esperin les seves decisions.
»Jo, el Senyor, t’he cridat bondadosament, et prenc per la mà, t’he configurat i et destino a ser aliança del poble, llum de les nacions, per tornar la vista als ulls que han quedat cecs, per treure de la presó els encadenats i alliberar del calabós els qui vivien a la fosca.»
Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 10,34-38)
En aquells dies, Pere prengué la paraula i digué: «Ara veig de veritat que Déu no fa diferències a favor d’uns o altres; Déu acull tothom qui creu en ell i fa el bé, de qualsevol nacionalitat que sigui. Ell va adreçar la seva paraula al poble d’Israel, anunciant-li la nova feliç: la pau per Jesucrist, que és Senyor de tots.
»Vosaltres ja sabeu què ha passat darrerament per tot el país dels jueus, començant per Galilea, després que Joan havia predicat a la gent que es fessin batejar. Parlo de Jesús de Natzaret. Ja sabeu com Déu el va consagrar ungint-lo amb Esperit Sant i amb poder, com passà pertot arreu fent el bé i donant la salut a tots els qui estaven sota la dominació del diable, perquè Déu era amb ell.»
Evangeli segons sant Marc (Mc 1,7-11)
Estimats, tothom qui creu que Jesús és el Messies ha nascut de Déu, i no hi ha ningú que estimi el pare sense estimar els fills que han nascut d’ell. Si estimem Déu i complim els seus manaments, no hi ha dubte que estimem els fills de Déu, ja que estimar Déu vol dir guardar els seus manaments. I aquests manaments no són feixucs, perquè cada fill de Déu és un vencedor del món. La nostra fe és la victòria que ja ha vençut el món. Qui venç el món, sinó el qui creu que Jesús és el fill de Déu? Ell, Jesucrist, ha vingut a complir la seva missió per l’aigua i per la sang; no per l’aigua solament, sinó per l’aigua i per la sang, i l’Esperit en dóna testimoni, ja que l’Esperit és la veritat. Perquè són tres els qui donen testimoni: l’Esperit, l’aigua i la sang, i tots tres concorden. El testimoniatge dels homes, tot i que nosaltres l’acceptem, no es pot comparar amb el de Déu. Doncs bé, el testimoni que donen aquests tres és el de Déu a favor del seu Fill.
Homilia:
Aquest diumenge del Baptisme de Jesús és com un diumenge-pont entre la infància i la vida pública de Jesús. Si voleu és per a que, abans d’endinsar-nos en els diumenges ordinaris de durant l’any, a la vida pública de Jesús, ens fixem en qui és aquest Jesús. Comença, doncs, avui, podríem dir, l’espai teològic de Jesús de Natzaret: tot allò que va més enllà, dit d’una altra manera, d’un infant... en bolquers ajagut en una menjadora... d’un simple fuster de poble de mala mort (això de poble de mala mort referit a Natzaret ho diu Natanael; no és cosa meva, per tant és Paraula de Déu)...

La veu que al Jordà diu ben clarament qui és aquest Jesús ens ho aclareix tot. És molt més que aquell infant bonic, bufó... dels pastors, dels Reis... És el fill de Déu, “el fill estimat de Déu”.

La litúrgia no recrea tant el fet històric. Des d’abans d’ahir, amb els Reis, fins avui han passat ben pocs dies; i el nen ha passat de ser un infant a ser un adult. El què recalca la litúrgia és el misteri de la persona de Jesús. Avui, doncs, celebrem una altra Epifania. La paraula epifania vol dir una altra manifestació; se’ns manifesta d’una altra manera aquell infant. I és la veu del Pare que ens diu qui és: “És el meu fill”. Com ens ha dit el profeta: “El meu estimat, en qui s’ha complagut la meva ànima”. Joan també ens ho diu: “Jo us he batejat només amb aigua, Ell us batejarà amb Esperit Sant”.

Els evangelis són escrits on l’escriptor no prentén descriure un moment concret, històric. L’evangelista no és un cronista, no és un periodista que dóna una notícia. És un teòleg, un creient, que t’explica l’interior de la realitat de les coses. No explica només el fet, fa una proclamació de fe, i respon a la pregunta que s’han fet totes les persones que s’han apropat seriosament a Jesús de Natzaret: “Aquest, qui és?”. De la resposta que se’n doni depèn tot. El Baptista ho ha dit molt clar: “Jo batejo només amb aigua. Ell us batejarà amb Esperit Sant”.

Hi ha bastants cristians que s’han batejat, em penso, amb el baptisme de Joan; han estat batejats, al menys ho sembla, només amb aigua. El que tots plegats necessitem és deixar-nos transformar i guiar per aquest Esperit que hem rebut, que si va canviar totalment Jesús també ens pot canviar a nosaltres. Nosaltres no hem estat batejats només amb el baptisme de Joan, sinó amb el Baptisme de Jesús; només cal que ens deixem guiar en tot allò que fem per l’impuls de l’Esperit.

En el prefaci d’avui direm: “En el Jordà anunciàreu, amb signes admirables, el nou Baptisme”. Aquest és el sagrament que ens incorpora de ple en la vida del Natzarè. No és només un costum, no és una tradició el Baptisme; ni és tampoc una assegurança de vida eterna, ja veieu!.

La carta de Sant Joan ens fa veure els trets característics de tot batejat. “La nostra fe és la victòria que venç al món”. L’Esperit és la veritat, i és en aquest Esperit que hem estat batejats.

Ara ja podeu encetar els diumenges ordinaris de durant l’any. Ara ja sabem qui és aquest que atura tempestes, que multiplica els pans, que cura malalts, que explica paràboles; que, en definitiva, ensenya el camí que porta cap a Déu. “Aquest és el meu fill”. Aquest és el canvi radical de tot batejat.

El Pare, un dia, ha de poder dir també de nosaltres: “Ets el meu fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”.

divendres, 6 de gener de 2012

Homilia de la Festa de l’Epifania del Senyor


 Amb aquesta festa es posa ben clar que Jesús és la llum del món
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre del profeta Isaïes (Is 60,1-6)
Alça’t radiant, Jerusalem, que arriba la teva llum, i sobre teu clareja com l’alba la glòria del Senyor. Mentre les tenebres embolcallen la terra, i fosques nuvolades cobreixen les nacions, sobre teu clareja el Senyor i apareix la seva glòria. Els pobles s’acosten a la teva llum, els reis busquen la claror de la teva albada. Alça els ulls i mira al teu entorn: tots aquests s’apleguen per venir cap a tu; porten de lluny els teus fills, duen als braços les teves filles. Tota radiant i meravellada veuràs amb el cor eixamplat com aboquen damunt teu els tresors del mar, i porten a casa teva la riquesa de les nacions. Et cobriran onades de camells, dromedaris de Madian i d’Efà; tots vénen de Sabà portant or i encens i cantant la grandesa del Senyor.
Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 3,2-3a.5-6)
Germans, segurament heu sentit dir que Déu m’ha confiat la missió de comunicar-vos la seva gràcia: per una revelació he conegut el misteri secret, que els homes no havien conegut en les generacions passades tal com ara Déu l’ha revelat per l’Esperit als sants apòstols de Crist i als profetes.
El secret és aquest: que des d’ara, per l’evangeli, tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa.
Evangeli segons sant Mateu (Mt 2,2-12)
Quan va néixer Jesús, a Bet-Lèhem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren d’Orient uns mags i, en arribar a Jerusalem, preguntaven: «On és el rei dels jueus que acaba de néixer? Hem vist com s’aixecava la seva estrella i venim a presentar-li el nostre homenatge.» El rei Herodes i tota la ciutat de Jerusalem s’inquietaren en sentir aquestes noves. Herodes convocà tots els grans sacerdots amb els lletrats del poble i els preguntava on havia de néixer el Messies. Ells respongueren: «A Bet-Lèhem de Judea. Així ho escriu el profeta: “Tu, Bet-Lèhem, terra de Judà, no ets de cap manera la més petita entre les famílies de Judà, perquè de tu sortirà un príncep que pasturarà Israel, el meu poble.”»
Llavors Herodes cridà secretament els mags i s’informà ben bé del moment en què s’havia aparegut l’estrella. Després els encaminà a Bet-Lèhem amb aquesta recomanació: «Aneu, busqueu-lo ben bé, aquest nen i, quan l’haureu trobat, feu-m’ho saber, que jo també vull presentar-li el meu homenatge.» Sortint de l’audiència del rei, es posaren en camí. Llavors s’adonaren que l’estrella que havien vist aixecar-se anava davant d’ells fins que s’aturà sobre el lloc on hi havia el nen. Entraren tot seguit a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare i, prostrats a terra, li presentaren el seu homenatge. Van obrir llavors les seves arquetes per oferir-li presents: or, encens i mirra.
Després, advertits en un somni que no anessin pas a veure Herodes, se’n tornaren al seu país per un altre camí.
Homilia:
Hi ha dues festes al calendari litúrgic que, a primer cop d’ull, semblem molt diferents. Una cosa sembla allò que se celebra al carrer i l’altra allò que celebrem a l’església. I l’origen el té en allò que celebrem a l’església.

L’altre dia celebràvem Cap d’Any; la litúrgia ens proposava Santa Maria, Mare de Déu; al carrer era Cap d’Any. Avui, també, la litúrgia ens parla de l’Epifania, però al carrer són els Reis. Amb bona voluntat es poden conciliar les dues coses; són diferents, però no són oposades; tenen un mateix origen. Podríem dir que la filla acaba que no s’assembla amb la mare, però és la filla!.

En el cicle nadalenc també hi ha dues festes que sobresurten i s’escauen sempre en la mateixa data: el 25 de desembre (Nadal) i el 6 de gener (l’Epifania). El naixement de Jesús és, doncs, una Bona Notícia per al poble d’Israel (Nadal), i us és l’Epifania per als altres pobles no jueus. Així ho hem dit a l’oració: “Amb el viatge d’una estrella heu revelat el vostre fill als pobles no creients”. Doncs nosaltres, que no som jueus, avui, l’Epifania, és la nostra festa.

Amb aquesta festa es posa ben clar que Jesús és la llum del món. La llum que ve al món... un món que viu a les fosques i que va, moltes vegades, a les palpentes. “Jo sóc la llum del món” dirà Jesús. Però no tothom la veu aquesta llum, ni tots els que la veuen la segueixen.

“Alça’t radiant, que avui arriba la teva llum, i sobre teu clareja com l’alba la glòria del Senyor. Mentre les tenebres embolcallen la terra... sobre teu clareja l’albada”, hem sentit a la primera lectura. I afegeix: “Alça els ulls i mira”. I què hem de mirar? Que venen els Reis. Noo!. Que a vegades podem pensar que els protagonistes de la festa d’avui són els tres personatges, els Reis o els Mags, sobretot a causa de la influència, justament, popular. Però de fet el que es vol subratllar és allò què representen: tota la humanitat. “Tots els pobles de la Terra...”; d’aquí ve la devoció popular, tan encertada, de posar a cadascun dels tres un color diferent: totes les races!. Que no són cinc? A  l’Edat Mitjana, no, que eren tres perquè encara no havíem arribat a Amèrica ni a Oceania.

La lectura ens vol fer veure el contrast entre la foscor i la llum. Amb la festa d’avui queda ben clara la claror tan necessària. I la necessitem tots, per sort o per desgràcia, quan arriba el contratemps, el desànim, el dubte... No hem d’oblidar que la font d’aquesta llum no és l’estel; l’estel guia cap aquell que és la llum. La llum és Jesús. Ens diu sant Joan: “El que en venir al món il·lumina tots els homes” (Epifania). Els Mags segueixen l’estrella, però l’estrella no és l’objectiu.

Quan algú fiu al Petit Princep: T’assenyalo l’estel amb la ma; i et diu: Mira que bonic; només els beneits miren el dit. No mirem l’estrella, mirem aquell que és la llum. Quan mirem els Mags (crec que n’hauríem de dir els Savis) veiem cap on van... i qui troben!. Veiem que ells volen anar a fons de les coses, per això són savis; es posen en camí; no tenen massa seguretat ni del què busquen ni on van...

Doncs avui és el dia que tantes persones amb cor sincer busquen un sentit a la seva vida. Són persones que potser han perdut les referències tradicionals de la fe i busquen quelcom que els ompli aquest gran buit, i els mostri la cara de la veritat. Llavors nosaltres, els creients, hem de fer d’estel.

“Hem vist la seva estrella i busquem el Déu dels cristians”. Veniu, que és aquí!.

diumenge, 1 de gener de 2012

Homilia de la Festa de Sta. Maria, Mare de Déu. Diumenge

La Bona Notícia del naixement hauria de ser, cada any!, un moment privilegiat per fer renéixer en nosaltres l’alegria.
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre dels Nombres (Nm 6,22-27)
En aquells dies, el Senyor digué a Moisès: «Digues a Aharon i als seus fills: Beneïu el poble d’Israel amb aquestes paraules: “Que el Senyor et beneeixi i et guardi, que el Senyor et faci veure la claror de la seva mirada i s’apiadi de tu; que el Senyor giri cap a tu la mirada i et doni la pau.” Així interposaran el meu nom a favor del poble d’Israel, i jo el beneiré.»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Galàcia (Ga 4,4-7)
Germans, quan el temps arribà a la seva plenitud, Déu envià el seu Fill, nascut d’una dona, nascut sota la Llei, per rescatar els qui vivien sota la Llei, perquè obtinguéssim ja la condició de fills. I la prova que som fills de Déu és que l’Esperit del seu Fill que ell ha enviat crida en els nostres cors: «Abbà, Pare!» Per tant, ja no ets esclau, sinó fill; i si ets fill, també ets hereu, per gràcia de Déu.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 2,16-21)
En aquell temps, els pastors anaren a Bet-Lèhem i trobaren Maria i Josep, amb el nen a la menjadora. Havent-ho vist amb els propis ulls, van contar el que els havien dit d’aquell infant, i tothom qui ho sentia es meravellava del que deien els pastors. Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava.
Després els pastors se’n tornaren, glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit; tot van trobar-ho com els ho havien anunciat.
Passats vuit dies, quan hagueren de circumcidar-lo; li posaren el nom de Jesús; era el nom que havia indicat l’àngel abans que el concebés la seva mare
.
Homilia:
Avui en un sol dia, un dia de 24 hores com tots els altres, celebrem moltes coses, quasi no hi caben!. Avui és la vuitada de Nadal; és el dia de la circumcisió del Senyor; la Festivitat de Santa Maria, Mare de Déu. No sé si donarem per tant!. A nivell de carrer, avui, és Cap d’Any. I nosaltres comencem aquest Any Nou celebrant una festa de la Mare de Déu i a més a més, aquí al santuari, nosaltres, de la Mare de Déu.

I això que diem tan tranquil·lament (“Santa Maria, Mare de Déu”) va molt més enllà del què ens pensem. És el clam de tot el poble d’Efes quan Maria és proclamada oficialment així: “Mare de Déu (Ceo tocus), l’engendradora de Déu”. Avui, doncs, és la primera festa de la Mare de Déu del calendari cristià, és del segle IV.

La litúrgia d’avui ens convida a fixar la mirada en la mare d’aquell infant posat en una menjadora, tal com el trobaren els pastors; i així “es meravellaren els pastors”. És clar, és per meravellar-se trobar el Fill de Déu en una menjadora!. La dona que canta les grandeses de Déu, “el Déu que ha mirat la petitesa de la seva serventa”. “La que conservava aquests records (només ella sap com!) en el seu cor, i els meditava”. En definitiva: en el naixement, en tot naixement, la mare agafa un protagonisme, evidentment, molt especial.

També nosaltres, com Maria, encara respirem el Nadal, tot i que han passat 8 dies. És que, quan una alegria, això ho sabem tots, és tan gran i tan intensa, no ens ho sabem acabar. Una alegria així, com la de Nadal, no pot durar de Nadal a sant Esteve.

L’actitud de Maria, l’actitud dels pastors és la mateixa a la nostra. I les seves reaccions han de ser les nostres. Hem adquirit la condició de fills, en ha dit sant Pau, “per la gràcia” o sigui per la generositat de Déu. L’evangeli de Lluc ens ha proclamat l’escena dels pastors anant al lloc del naixement després de rebre l’anunci de l’àngel.

És bonic contemplar les diferents actituds que trobem a l’Evangeli. Diu: “els pastors anaren”; i afegeix: “I després tornaren”. L’anada i la tornada... entre mig hi ha alguna cosa. “Glorificaven Déu. I tothom qui ho sentia es meravellava del què deien els pastors”. Què devien dir els pastors?. Avui ens hauríem de preguntar: encara estem celebrant Nadal, si les nostres actituds s’assemblen a les dels pastors.

El naixement de Jesús és una invitació sobretot per a aquells que es consideren creients a fer l’experiència dels pastors. La Bona Notícia del naixement hauria de ser, cada any!, un moment privilegiat per fer renéixer en nosaltres, malgrat tot... malgrat tot!, l’alegria. Una alegria que ens empeny a donar gràcies a Déu. I sabem perquè diem gràcies a Déu, i tant!.

Voldria, avui, per a tots vosaltres, des d’aquest santuari de la Mare de Déu, aquell bé de Déu de la primera lectura: “Que el Senyor us guardi. Que us faci veure la claror de la seva mirada. I us concedeixi la seva pau”.

Que aquesta celebració del Primer Dia de l’Any ens porti a tots els do de la pau; la pau a tots els països, la pau a les famílies, la pau en el cor. És el millor auguri per a aquest any que comencem.