diumenge, 4 de desembre del 2011

Homilia del diumenge II d’Advent

 La salvació és, exclusivament, un do de Déu! Nosaltres ho sabem i per això l’esperem.
Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre d’Isaïes (Is 40,1-5.9-11)
«Consoleu, consoleu el meu poble», diu el vostre Déu. «Parleu amorosament a Jerusalem, crideu i digueu-li que s’ha acabat la seva servitud, que ha estat perdonada la seva culpa: ha rebut de mans del Senyor doble pena per tots els seus pecats.»
Escolteu una veu que crida: «Obriu en el desert una ruta al Senyor, aplaneu en l’estepa un camí per al nostre Déu. S’alçaran les fondalades i s’abaixaran les muntanyes i els turons, la serralada es tornarà una plana, el terreny escabrós serà una vall. Llavors apareixerà la glòria del Senyor i la veurà tothom alhora. La boca del Senyor ho ha dit.»
Puja en una muntanya ben alta, missatger que anuncies a Sió la bona nova! Tu que portes bones noves a Jerusalem, alça ben fort el teu crit, alça’l ben fort, no tinguis por! Digues a les viles de Judà: «Aquí teniu el vostre Déu! El Senyor Déu arriba amb poder, el seu braç domina tota cosa, l’acompanya el fruit de la seva victòria, el precedeixen els seus trofeus; vetlla com un pastor pel ramat, l’aplega amb el seu braç, porta al pit els anyells, acompanya les ovelles que crien.»
Lectura de la segona carta de sant Pere (2Pe 3,8-14)
Estimats, una cosa hi ha que no heu de perdre mai de vista: Per al Senyor tant és un dia com mil anys i mil anys com un dia. No és que el Senyor difereixi el compliment de les promeses, com ho suposen alguns; és que el Senyor és pacient amb vosaltres, perquè no vol que ningú es perdi, sinó que tothom arribi a convertir-se. Però el dia del Senyor vindrà; arribarà inesperadament com un lladre. Aquell dia el cel fugirà amb un estrèpit espantós, els elements, abrandats, es desintegraran, i la terra quedarà al descobert amb tot el que hi han fet. Tenint present, doncs, que tot això es desintegrarà, penseu com heu de viure, amb quina santedat i amb quina pietat us heu de comportar. Espereu la vinguda del dia del Senyor, i feu tot el possible perquè arribi aviat. Aquell dia el cel, inflamat, es desfarà, i els element, abrandats, es fondran. Però nosaltres, tal com ell ens ho ha promès, esperem un cel i una terra nova, on regnarà la justícia. Per tant, estimats, mentre espereu això, mireu que ell us trobi en pau, immaculats i irreprensibles.
Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 1,1-8)
Comença l’evangeli de Jesús, el Messies, Fill de Déu.
En el profeta Isaïes hi ha escrit això: «Jo envio davant teu el profeta missatger perquè et prepari el camí. Una veu crida en el desert: Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí.» Complint això, Joan començà a batejar en el desert.
Predicava un baptisme de conversió, per obtenir el perdó dels pecats, i anaven a trobar-lo de tot arreu de Judea, amb tota la gent de Jerusalem, confessaven els seus pecats i es feien batejar per ell al riu Jordà. El vestit de Joan era de pèl de camell, es cobria amb una pell a la cintura i s’alimentava de llagostes i mel boscana. I predicava així: «Després de mi ve el qui és més poderós que jo, tan poderós que no sóc digne ni d’ajupir-me a deslligar-li la corretja del calçat. Jo us he batejat només amb aigua; ell us batejarà amb l’Esperit Sant.»
Homilia:
Un nou profeta fa la seva entrada en mig del poble d’Israel, en aquest cas exiliat a Babilònia: Isaïes. El profeta és l’home de l’Antic Testament. El profeta és l’home de l’esperança i Advent és, bàsicament, el temps de l’espera. La gran esperança perquè, si és en Déu, sempre tenim motius per poder esperar. Aquell que ha fet la promesa, si és Déu, no pot fallar; la seva paraula és definitiva.

Per això el profeta Isaïes, o qui sigui del profetes, és primer de tot un home creient que sap escoltar. És una veu que crida. I quina és aquesta crida?. En temps d’Isaïes, i suposo que sempre,... tot passa. La Paraula de Déu dura sempre, només la Paraula de Déu dura sempre!

I la paraula del profeta Isaïes d’avui, del temps seu i de avui, no és una paraula d’amenaces ,de temor. Ha començat dient: “Consoleu, consoleu el meu poble... Tothom veurà la glòria del Senyor”. Això fa de bon esperar!. El poble abatut, deportat a Babilònia, sotmès i humiliat, és consolat. Per això la veu del profeta serà una Bona Nova, aquella Bona Nova que els àngels cantaran la nit de Nadal.

I sant Marc ens ho confirma al començament de l’Evangeli per a que tinguem ben clar des d’un principi de què parla. Les primeres paraules que llegim a l’evangeli de Marc no contribueixen pas al que en diríem avui un títol (el llibres del Nou Testament no tenen títol). El primer que ens diu l’evangelista és que s’ha complert la profecia d’Isaïes, s’ha complert allò que esperàvem. Amb Jesús comença un Nou Testament, una Nova Aliança, un nou pacte, entre Déu i la humanitat; els nous temps, anunciats pel profeta, han arribat; el profeta no parlava per què sí, doncs Jesús és el Messies promès. Dit d’una altra manera, Marc diu així: “Us porto una bona notícia: Jesús, el Messies, el Fill de Déu, és aquell que havien dit els profetes, és aquell que esperàvem”. I Joan n’és el missatger autoritzat. Com les visites reials a les ciutats eren anunciades per un herald que proclamava l’arribada del rei, així Marc ens el posa com a missatger: aquest és el qui li ha de preparar el camí. Joan doncs, també, és l’home de l’Advent.

Conscient i fidel a la missió encomanda, Joan prepara la vinguda del Senyor. La predicació del Baptista té dues consignes ben clares, ben necessàries, tan vàlides en el seu temps com avui: convertiu-vos i tingueu esperança. Convertir-se és difícil i tenir esperança també.

I reconeix que aquell que esperem és més gran que Joan, tant que “ell no és qui ni per deslligar-li la corretja de la sandàlia”. Sant Joan sap molt bé quin és el seu paper, imprescindible, però ell no és l’actor principal; un actor secundari... però necessari.

Certament el que ens diu Joan és el que tots esperàvem: “Aquest és l’anyell de Déu”. Si ell no ens l’assenyala amb el dit, com sabrem qui és aquell que esperem?, ni sabrem com li hem de preparar aquesta vinguda. No sabem per quin camí ve; i si no sabem per quin camí ve podem errar el camí nosaltres; si anem per camins diferents no ens trobarem. Cal trobar el camí per on ve el Senyor, no un altre.

I és un camí de conversió per obtenir la salvació. L’home no pot anar més enllà, no arribem a tot arreu; ho ha intentat, l’home, moltes vegades, i no se n’ha sortit. La salvació és, exclusivament, un do de Déu!, no un guany ni un estudi de l’home. El camí de conversió és un camí de misericòrdia. Aquest és el camí que ens mostra Jesucrist. Ell ens dirà “Jo sóc el camí”. I hauria pogut dir Jo sóc l’únic camí. Per què Ell batejarà, i només ho pot fer Ell, amb Esperit Sant, i farà néixer, no només homes nous... farà néixer fills de Déu.

Aquesta és la seva força. Aquest, i no altre, és el seu poder. Nosaltres ho sabem i per això l’esperem.