dilluns, 25 de juliol del 2011

Homilia de la missa de l’aparició


Podem viure amb moltes estretors, podem viure amb molts contratemps, però no podem viure sense esperança; i això és el camí.
Mn. Roquer
Homilia:
El nostre sant d’avui, l’apòstol sant Jaume, en la seva vida fa un camí, fa un procés: des de voler ocupar els llocs de govern, per poder manar, fins a ser el primer, com hem sentit a la lectura, en donar la vida per Jesús. No ho sé si potser aquest l’origen del famós camí de Santiago, de sant Jaume. Jo no l’he fet mai, ni del tot ni en part, i a hores d’ara ja sé que no el faré mai. Quan dic el camí de sant Jaume vull dir fer-lo a peu, amb tot el que això comporta.

A mi m’admira i m’alegra, molt!, veure com aquest camí s’ha convertit en un objectiu per a molta gent, i en treuen el seu profit, altrament no hi anirien. Això es posa més de manifest quan hi ha un Any Sant. Però també l’Any Sant té un perill: que es pot morir d’èxit per excés de tanta gent que va pel camí.

El camí de sant Jaume és uns dels exemples més clars de com una cosa que té el seu origen en la fe cristiana aconsegueix tenir prou força per anar més enllà de l’àmbit cristià i impregnar molts sectors de la societat. Nosaltres el què hem de fer és valorar tota la riquesa que pot generar fer aquest camí en molta gent.

Si parlem del camí potser hauríem d’agafar el cant tercer del Poema de Nadal, tant famós. El camí, tot camí!, dóna per a molt. Dóna per experimentar el plaer de caminar; caminar sempre vers un objectiu concret (no es camina per caminar; es va a...). Admirar el paisatge. Viure un trosset de la vida lentament, molt lentament, pas a pas; anem massa despresa!. Per viure una experiència personal en solitari o bé en companyia, com a vegades passa normalment a la vida. Dóna per un moment privilegiat de recerca espiritual, de trobar sentit a les coses, sentit a la vida. De mirar la vida amb una altra distància. A trobar sentit en tot. A valorar les coses petites (el petit gest!). A suportar els inconvenients d’una inclemència del temps. A valorar la companyia. A compartir un trosset de la nostra vida. A pensar que a la vida a vegades, com en tot camí, hem de veure quina direcció hem de prendre. Un camí pot ser, en algun aspecte, un moment de grans alegries o de grans rialles, i pot fer també ferides, no als peus sinó al cor i al cap. Dóna per tenir temps per parlar amb els companys i compartir. I dóna allò que dóna el sentit més genuí d’un camí: refermar-se en la fe, aprofundir en el coneixement de les coses de Déu, en el per què resem; a fer de la vida una pregària.

Evidentment. El camí de Santiago dóna per a molt. La presència de la vivència cristiana hi és com una oportunitat única, admirable, discreta, per a tothom qui ho vulgui ja que el seu origen és el camí cristià, el camí de tot cristià, des de sant Jaume fins a nosaltres. El camí l’ha de fer tothom que vulgui trobar el valor de l’evangeli; un bon cristià, com a mínim com ho va ser l’apòstol Jaume.

Podem viure amb moltes estretors, podem viure amb molts contratemps, però no podem viure sense esperança; i això és el camí.