diumenge, 22 de maig del 2011

Homilia Diumenge V de Pasqua


Jesús convida a prendre consciència d’una nova manera d’estar present; no només els sentits són garantia d’una realitat existent!.

Mn. A. Roquer.
Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 6,1-7)
Per aquells dies, anava augmentant el nombre dels creients, i els immigrats de llengua grega es queixaven dels nadius perquè, en la distribució diària d’ajuda als pobres, les seves viudes no eren ateses. Llavors els dotze convocaren una reunió de tots els creients i els digueren: «No estaria bé que nosaltres deixéssim la predicació de la paraula de Déu i ens poséssim a distribuir l’ajuda als pobres. Per això, germans, busqueu entre vosaltres mateixos set homes fiats, plens de l’Esperit Sant i de seny, i els encarregarem aquesta feina; nosaltres continuarem ocupant-nos de la pregària i del ministeri de la paraula.» Tothom trobà bé aquesta proposta, i elegiren Esteve, un home ple de fe i de l’Esperit Sant, Felip, Pròcor, Nicànor, Tímon, Parmenàs i Nicolau, un antioquè convertit al judaisme. Els presentaren als apòstols, i aquests, després de pregar, els imposaren les mans.
La paraula de Déu s’anava estenent, i a Jerusalem creixia molt el nombre dels creients; fins i tot molts sacerdots acceptaven la fe.
Lectura de la primera carta de sant Pere (1Pe 2,4-9)
Estimats, acosteu-vos al Senyor, que és la pedra viva. Els homes l’havien rebutjada, però als ulls de Déu és «escollida, de gran valor». També vosaltres, com pedres vives, deixeu que Déu faci de vosaltres un temple espiritual, un sacerdoci sant, que oferirà víctimes espirituals, acceptables a Déu per Jesucrist. Per això diu l’Escriptura: «Jo poso a Sió una pedra angular, de gran valor, escollida: el qui creu, no quedarà defraudat.» És de gran valor per a vosaltres, els qui heu cregut, però per als qui no creuen «la pedra que rebutjaven els constructors ara corona l’edifici», i «s’ha convertit en pedra d’ensopec, en roc que fa caure». Ensopeguen quan no fan cas de la predicació. Sempre n’hi haurà, que no en fan cas. Però vosaltres sou «un poble escollit, un reialme sacerdotal, una nació sagrada, la possessió personal de Déu», perquè «proclamo la lloança» d’aquell que us ha cridat del país de tenebres a la seva llum admirable.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 14,1-12)
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Que els vostres cors s’asserenin. Confieu en Déu, confieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots: si no n’hi hagués, us podria dir que vaig a preparar-vos estada? I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré a casa meva, perquè també vosaltres visqueu allà on jo estic. I ja sabeu quin camí hi porta, allà on jo vaig.» Tomàs li diu: «Senyor, si ni tan sols sabem on aneu. Com podem saber quin camí hi porta?» Jesús li diu: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida: ningú no arriba al Pare si no hi va per mi. Si m’heu conegut a mi, heu de conèixer igualment el meu Pare: des d’ara ja el coneixeu i ja l’heu vist.» Li diu Felip: «Senyor, mostreu-nos el Pare, i no ens cal res més.» Jesús li diu: «Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui em veu a mi, veu el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare? No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi? Les paraules que jo us dic no vénen de mi mateix. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres. Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi; si no, creieu-ho per aquestes obres. Us ho dic amb tota veritat: Qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i fins en farà de més grans, perquè jo me’n vaig al Pare.»
Homilia:
Des d’aquest diumenge les lectures ens preparen per a que celebrem, amb ple sentit, les festes de l’Ascensió i de la Pentecosta, que clouen el temps més solemne de l’any: la Pasqua.

I res millor que els textos d’aquesta llarga conversa, aquest comiat, que, segons l’evangeli de Joan, Jesús va mantenir amb els seus apòstols després de l’Últim Sopar, pràcticament camí de Getsemaní. Una conversa íntima que té el pes del comiat i té, també, la llum d’una nova esperança. Jesús vol aixecar l’ànim dels seus deixebles. Vol disposar-los pel do de l’Esperit, que ben aviat serà el que guiarà la seva Església. Jesús recomana als deixebles deixar-se conduir per l’Esperit, que l’ha conduit a Ell també. Mantenir-se ferms en la fe i restar units a Ell per donar bon fruit; deixar-se endur, no per la tristesa, sinó per l’amor que s'han de tenir els uns als altres tal com Ell els ha estimat.

Amb un estil de serena i, a l’hora, de pregona emotivitat (el moment és molt solemne!), aquesta descripció de Joan està tota ella impregnada d’un fort regust de celebració eucarística; per això l’interrogant de Tomàs: “Senyor, si ni tan sols sabem on aneu. Com podem saber quin camí hi porta?”. El gran interrogant de Tomàs, i de la comunitat cristiana de tots els temps!: on és ara Jesús?, com i a on el podem veure?. Jesús convida a prendre consciència d’una nova manera d’estar present; no només els sentits són garantia d’una realitat existent!.

En un comiat, però, no hi falta tampoc aquell “Tornaré i us prendré a casa meva, perquè també vosaltres visqueu allà on jo estic”, i és per això que en cada celebració proclamem: “Esperem el vostre retorn, Senyor Jesús”.

L’adéu de Jesús no és un adéu per a sempre. És sols l’adéu per un instant, com diu la cançó. Nosaltres fem el camí de la creu amb Jesús, i Jesús fa, amb nosaltres, el camí de la resurrecció i el camí cap a la casa del Pare (“A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots. Jo sóc el camí, i ningú no arriba al Pare si no hi va a per mi”). Per tant, fora de Jesús no hi ha altre camí. Per arribar fins a Déu només hi ha un sol camí. En el moment del Darrer Sopar ja han quedat enrere les paràboles tan boniques; ara és l’hora de les grans realitats. Així ho entén l’apòstol Felip quan li diu a Jesús: “Mostreu-nos el Pare, i no ens cal res més”. La resposta de Jesús és agraïda i contundent, ben segur adreçada a Felip i a tots els felips, innombrables, que vindran després: “Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui em veu a mi, veu el Pare”.

Realment la fe ens porta de sorpresa en sorpresa. En Jesús s’hi manifesta la manera plena i definitiva de com és Déu. Ara el què cal és que ens preguntem si hem descobert Déu, nosaltres, com a Pare, o bé el considerem com un ídol, el qual cal acontentar amb els nostres obsequis per a que no se’ns enfadi o perquè ens afavoreixi en allò que li demanem. Hi ha una manera de saber-ho, fàcil i definitiva: si nosaltres, si les nostres actituds són com les de Jesús, de total confiança; o bé ens limitem a uns mínims indispensables per quedar bé, si resem ni que sigui només per obligació, si recorrem a Ell només quan en tenim necessitat... Això no és fa amb un pare!.

Només la fe i la plena confiança ens ajudaran a veure més enllà dels fets immediats, que tantes vegades ens angoixen, ens aclaparen o, potser, fins i tot ens desesperen. La fe en un Déu que el tenim com a Pare ens portarà a viure de forma, potser aparentment, infantil, ingènua, quan en realitat estem vivint en profunditat, una profunditat que mai serà entesa pels savis i entesos d’aquest món.

És Jesús, vés per on!, qui davant de la seva mort, imminent, ha de dir als seus apòstols: “Que els vostres cors s’asserenin, no tingueu por”.