diumenge, 8 de maig del 2011

Homilia Diumenge III de Pasqua

 I Déu venç, justament, des de l'enfonsament del home: a la mort és un Déu hi posa la vida.
Mn. A. Roquer 
 Lectura dels Fets dels Apòstols (Fets 2:14, 22b-33):

El dia de Pentecosta, Pere es posà dret amb els onze, alçà la seva veu i digué a la gent: «Homes de Judea i tots els qui viviu a Jerusalem: Escolteu bé i sapigueu això que us dic: Jesús de Natzaret era un home que Déu acredità davant vostre obrant entre vosaltres, per mà d’ell, miracles prodigis i senyals. Tots ho sabem prou. Doncs bé, d’acord amb la decisió que Déu havia pres i coneixia per endavant, Jesús de Natzaret va ser traït, i vosaltres el vau matar fent-lo clavar a la creu per uns homes sense llei. Però Déu l’ha ressuscitat i l’ha alliberat dels llaços de la mort, que de cap manera podia retenir-lo captiu. Perquè David, referint-se a ell, deia: “Sempre tinc present el Senyor; amb ell a la dreta, mai no cauré. El meu cor se n’alegra i en faig festa tot jo, fins el meu cos reposa confiat: no abandonareu la meva vida enmig dels morts, ni deixareu que es corrompi el qui us estima. M’ensenyareu el camí que duu a la vida: joia i festa a desdir a la vostra presència”.»
«Germans, us he de parlar clar. El patriarca David va morir i va ser enterrat en un sepulcre que avui encara podem veure. Però ell, que era profeta i coneixia el jurament de Déu de fer pujar al seu tron un dels seus descendents, havia contemplat en visió profètica la resurrecció de Crist, i en parlava quan deia que “Déu no l’havia abandonat enmig dels morts ni havia deixat que es corrompés el seu cos’. Aquest Jesús, doncs, Déu l’ha ressuscitat. Tots nosaltres en som testimonis. I ara que la dreta de Déu l’ha glorificat, ha rebut del Pare l’Esperit Sant com estava promès, i l’ha donat amb profusió. Això és el que vosaltres veieu i sentiu.»
Lectura de la primera carta de sant Pere (1Pe 1:17-21):
Estimats: vosaltres invoqueu com a Pare aquell que judica cadascú segons les seves obres, sense fer distincions. Per tant, vetlleu sobre la vostra conducta durant l’estada en aquest món. Penseu que heu estat rescatats de la manera absurda de viure que havíeu heretat dels vostres pares, no pagant un preu que pot perdre valor, com serien la plata o l’or, sinó amb una sang preciosa, la de Crist, sacrificat com un anyell sense tara ni defecte. Abans de crear el món, Déu havia decidit el seu destí, i ara, a la fi dels temps, l’ha manifestat per a vosaltres, els qui, per ell, heu cregut en Déu, que l’ha ressuscitat d’entre els morts i l’ha glorificat. Per això teniu posada en Déu la fe i l’esperança.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 24:13-35):
Aquell mateix diumenge dos dels deixebles de Jesús se n’anaven a un poble anomenat Emaús, a onze quilòmetres de Jerusalem, i conversaven entre ells comentant aquests incidents.
Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix els aconseguí i es posà a caminar amb ells, però Déu impedia que els seus ulls el reconeguessin. El els preguntà: «De què discutiu entre vosaltres tot caminant?» Ells s’aturaren amb un posat trist i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué: «De tots els forasters que hi havia aquests dies a Jerusalem, ¿ets l’únic que no saps el que hi ha passat?» Els preguntà: «Què?» Li contestaren: «El cas de Jesús de Natzaret. S’havia revelat com un profeta poderós en obres i en paraules davant Déu i el poble. Els grans sacerdots i les autoritats del nostre poble l’entregaren perquè fos condemnat a mort i crucificat. Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel. Ara, de tot això ja fa tres dies. És cert que unes dones del nostre grup ens han esverat:han anat de bon matí al sepulcre, no hi han trobat el cos, i han vingut a dir-nos que fins i tot se’ls han aparegut uns àngels i els han assegurat que ell és viu. Alguns dels qui eren amb nosaltres han anat al sepulcre i ho han trobat tot exactament com les dones havien dit, però a ell, no l’han vist pas.»
Ell els digué: «Sí que us costa d’entendre! Quins cors tan indecisos a creure tot allò que havien anunciat els profetes. No havia de patir tot això el Messies abans d’entrar en la seva glòria?» Llavors, començant pels llibres de Moisès i seguint els de tots els profetes, els exposava tots els llocs de les Escriptures que es referien a ell.
Mentrestant s’acostaven al poblet on es dirigien i ell va fer com si seguís més enllà. Però ells el forçaren pregant-lo: «Queda’t amb nosaltres que ja es fa tard i el dia ha començat a declinar.» Jesús entrà per quedar-se amb ells. Quan s’hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. En aquell moment se’ls obriren els ulls i el reconegueren, però ell desaparegué. I es deien l’un a l’altre: «No és veritat que els nostres cors s’abrusaven dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?» Llavors mateix s’alçaren de taula i se’n tornaren a Jerusalem. Allà trobaren reunits els onze i tots els qui anaven amb ells, que deien: «Realment el Senyor ha ressuscitat i s’ha aparegut a Simó.» Ells també contaven el que els havia passat pel camí, i com l’havien reconegut quan partia el pa.
Homilia:
Camí de retorn cap a Emaús; i tots dos, ho hem sentit, van amb posat trist. Saben d’on vénen, del fracàs de Jerusalem, i sembla talment que no saben on van. I si només fossin dos els seguidors de Jesús que estan de tornada de tot!, podríem cantar victòria. L’expressió: “Nosaltres esperàvem...” s’ha fet més vella que el mar; i què esperaven?; tot depèn d’on posem l’esperança. I ens podem equivocar. En Jesús no hi han trobat allò que buscaven; sabeu per què?; doncs perquè la seva esperança arribava fins a la mort i al sepulcre, més enllà no!.

Tot allò que ens ve contrapèl mai no té una explicació raonable, i si no té una explicació raonable diem que no és creïble. I la fe s’esvaeix. Els 2 d’Emaús tampoc han trobat una explicació raonable a tot el que acaba de passar. Només s’hi troba una explicació quan anem a buscar i a poar el que han dit els profetes; s’ha acomplert tot!.

Camina amb ells, els parla, i, obsessionats amb les seves idees, no el reconeixen. És clar!. No sé si Jesús ha de fer, també, un esforç per reconèixer aquells dos deixebles seus. Aquells que Ell havia confiat de dos en dos a cada casa, i llavors eren dos apòstols entusiasmats, portaven la pau a cada casa, anunciaven l’Evangeli, curaven malalts i compartien bonament el que hi havia a taula. Els dos deixebles tenen tot el que cal per creure!: “És veritat que les dones ens han esvarat i alguns dels nostres també han anat al sepulcre... ho han trobat tot com les dones havien dit, però a Ell no l’han vist”.

En els dos que s’entornen de Jerusalem ha mort alguna cosa i ni ells saben què!. Coneixen el que diuen les escriptures i no els serveix de res!. Han sentit que Jesús havia iniciat la seva resurrecció i no els serveix de res!. Ho tenen tot i no tenen res!. Els falta el contacte personal amb Jesús; el tenen i no el volen creure. I aquest problema és el problema de dos deixebles que anaven a Emaús... i també podria ser el nostre problema. Però també, és veritat, els seus dubtes poden refermar la nostra fe. No pot ser que a Emaús, un poble tan petit, hi càpiga tanta gent!, al menys no creient. Per què tants retrets als dos d’Emaús perquè són tan repatans a l’hora de creure?. Per què tanta rutina en nosaltres, pregunto, tanta indiferència?. S’escolta cada diumenge la paraula de Déu, aquell qui escoltava, s’escriuen cartes pastorals, es fan catequesis d’adults, es publiquen estudis profunds i seriosos sobre Jesús, no falten ni paraules ni celebracions; ens falta potser una experiència personal i viva amb algú que no el pot suplir ningú!. No n’hi ha prou de celebrar eucaristies, ni d’escoltar sermons, ni d’escoltar lectures en català perquè així ho entendrem. El què s’ha d’entendre no és el que llegim sinó el missatge que porta la lectura.

El relat d’Emaús parla prou explícitament de l’oposició que hi ha, i encara hi continua sent, entre allò que fan els homes (“Vosaltres el vareu matar”) i la força de Déu que els glorifica. Malgrat el pecat dels homes, Déu l’ha de glorificar. I Déu venç, justament, des de l'enfonsament del home: a la mort és on Déu hi posa la vida.

Potser sí que això encara no ho hem entès, ni els d’Emaús ni nosaltres. Perquè fem ben bé el revés: justament on hi la vida, nosaltres hi posem la mort.

La trobada entre Jesús i els dos d’Emaús la repetim aquí cada diumenge, primera part de la celebració: “Començant pels llibres de Moisès i dels profetes se’ls hi exposaven els llocs de la Paraula de Déu que parlaven de Jesús”. I segona part: “Prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava, i així el van reconèixer. Se’ls hi obrirem els ulls”.

Germans!, no esperem res més: o el veiem en les lectures o el veiem en la fracció del pa o no el veurem mai enlloc!.