diumenge, 23 de gener del 2011

Homilia Diumenge 3 de durant l'any.

 I mai és massa tard per convertir-nos, perquè mai és massa tard per estimar, mai és massa tard per ser feliços, mai és massa tard per deixar-nos estimar per Déu.
Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre d’Isaïes (Is 8,23b-9,3)
En temps passat, el Senyor humilià el país de Zabuló i de Neftalí, però a la fi dels temps enaltirà el camí del Mar, l’altra banda del Jordà, Galilea dels pagans. El poble que avançava a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós. Els heu omplert de goig, d’una alegria immensa; s’alegren davant vostre com la gent a la sega, com fan festa els vencedors quan reparteixen el botí. Heu trossejat el jou que li pesava, la barra que duia a l’espatlla i l’agulló del qui l’arriava; tot ho heu trossejat com al dia de Madian.
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 1,10-13.17)
Germans, pel nom de Jesucrist, el nostre Senyor, us demano que aneu d’acord i que no hi hagi divisions entre vosaltres; estigueu ben units en una sola manera de pensar i en un sol parer. Perquè alguns de la casa de Cloa m’han parlat de les desavinences que hi ha entre vosaltres. Vull dir que cadascú de vosaltres afirma: «Jo sóc partidari de Pau», «Doncs jo, d’Apol·ló», «Jo, de Quefes», «Jo, de Crist». Com és això? El Crist està dividit? És que Pau ha estat crucificat per vosaltres o heu estat batejats en el nom de Pau? Crist no m’ha enviat a batejar, sinó a anunciar l’evangeli, i a fer-ho sense recórrer a un llenguatge de savis, perquè la creu de Crist no perdi el seu valor.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 4,12-23)
Quan Jesús sentí a dir que Joan havia estat empresonat, se’n tornà a Galilea, però no anà a viure a Natzaret, sinó a Cafar-Naüm, vora el llac, a la regió de Zabuló i de Neftalí, perquè s’havia de complir allò que anunciava el profeta Isaïes: «País de Zabuló i de Neftalí, camí del mar, l’altra banda del Jordà, Galilea dels pagans: El poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós.» Des d’aquell temps Jesús començà a predicar així: «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop.»
[Tot vorejant el llac de Galilea, veié dos germans, Simó, l’anomenat Pere, i Andreu. Estaven tirant el filat a l’aigua, perquè eren pescadors, i els digué: «Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes.» Immediatament abandonaren les xarxes i se n’anaren amb ell. Més enllà veié altres dos germans, Jaume i Joan, fills de Zebedeu. Eren a la barca amb el seu pare, repassant les xarxes, i Jesús els cridà. Ells abandonaren immediatament la barca i el pare, i se n’anaren amb ell. I anava per tot Galilea, ensenyant a les sinagogues, predicant la bona nova del Regne i guarint entre la gent tota malaltia.
Homilia:
Sant Mateu, que és l’evangelista que llegim enguany, ens ha deixat constància de quines són les primeres paraules de Jesús. I aquestes primeres paraules són un resum de tota la seva predicació: “Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop.” Les mateixes paraules que Joan Baptista predicava al desert. Sembla talment que Jesús sigui, doncs, un continuador del Baptista.

A simple vista, sembla que Mateu ens deixi una data cronològica, un fet històric, que indiqui el moment exacte de l’inici de la predicació de Jesús. Això és simplement anecdòtic; la data és certa però, a  més a més, hi ha un rerefons que l’hem de saber llegir.

S’ha acabat el temps del precursor. Ha arribat Jesús, aquell qui el precursor anunciava com el qui havia de venir. És que ell, Joan, ja ho deia: “El qui ve després de mi, és més gran que jo”. S’ha acabat, doncs, el temps del Baptista; comença un temps nou, el Nou Testament, el temps de Jesús, “Convé que Ell (diu Joan, també) creixi, i que jo minvi”. La torxa encesa per a Joan, intentada ofegar pel rei Herodes, ara es pressa per aquell qui és la la llum del món i les tenebres no poden ofuscar la llum. “Joan no era la llum, venia a donar testimoni” diu el pròleg de l’Evangeli.

Jesús fa servir les mateixes paraules de Joan per anunciar la Bona Nova: “El regne del cel és a prop”. És tan a prop que ja el teniu aquí; no sé si un n’adoneu!. Jesús ha vingut a crear un home nou, això sí, després d’un procés, normalment lent, de conversió.

Convertir-se és buscar Déu sincerament, sense subterfugis, perquè en el fons és l’únic que pot saciar sincerament els anhels més pregons del cor humà. Si és així conversió no pot ser una paraula oblidada, ni una paraula estranya. A vegades eliminem paraules del nostre vocabulari o perquè no les entenem o les eliminem dins de la vida perquè no en tenim necessitat, o ens pensem que no en tenim de necessitat; no sé si que és que ho sabem massa bé, o és que intentem amagar allò perquè sabem que és veritat.

Jesús, ens ha dit Mateu, es retirà a Galilea. I diu per què. Parla de la Galilea del pagans: “el país que viu a les fosques”. Ell ha vingut a buscar allò que s’havia perdut, i era allà. Jesús comença la seva missió en una comarca fronterera que Síria feia 300 anys que s’havia annexionat i havia escampat arreu el paganisme. L’Evangeli, doncs (i no ho hem d’oblidar mai!), sempre s’encarna en un món hostil o advers.

L’evangeli demana, d’entrada, una conversió. És una Bona Nova, i el vi nou s’ha de posar en bots nous. Per a aquella gent que escolta Jesús, i nosaltres que l’escoltem també cada diumenge, a la seva vida, a la nostra vida, ens hauria de sonar la paraula de Jesús com una paraula sempre encoratjadora, engrescadora; una paraula, un missatge que eixampla el cor, que ens allibera, que ens ensenya una nova manera d’entendre la vida, de valorar les persones i els esdeveniments. La conversió, llavors, no seria una cosa forçada, imposada; seria un canvi que es va fent en nosaltres. D’aquí que la conversió no és, ni de bon tros, una cosa dura ni una cosa trista, sinó el descobriment de l’autèntica alegria, del veritable alliberament; el despullar-nos d’un vestit vell i atrotinat per estrenar-ne un de nou.

Quan som capaços de girar-nos de cara a Déu és quan experimentem aquesta conversió.