diumenge, 30 d’octubre del 2011

Homilia del diumenge 31 de durant l’any

 “El més important de vosaltres ha de ser el vostre servidor”
Mn. A. Roquer
Lectura de la profecia de Malaquies (Ml 1,14b-2,2b.8-10)
Jo sóc el rei dels reis, diu el Senyor de l’univers, i tots els pobles reverencien el meu nom. I ara, sacerdots, us adverteixo que si no feu cas de mi, si no esteu atents a honorar el meu nom, us trauré el poder de beneir. Vosaltres heu abandonat el camí dret i, en veure com jutjàveu, molts s’han allunyat. Heu violat l’aliança que jo havia fet amb Leví, diu el Senyor de l’univers. Per això, jo faré que tot el poble perdi l’estima i el respecte que us tenia, tal com vosaltres ho heu fet amb mi, per no haver seguit els meus camins i haver jutjat amb parcialitat.
No tenim tots un mateix pare? No ens ha creat el mateix Déu? Per què som deslleials els uns amb els altres i violem així l’aliança dels nostres pares?
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Tessalònica (1Te 2,7b-9.13)
Germans, entre vosaltres ens férem amables com les mares quan acaronen els seus fills. Així, amb el desig de guanyar-vos, no solament us volíem fer participar de la bona nova de Déu, sinó que us hauríem donat fins i tot les nostres pròpies vides, de tant que us vau fer estimar. Ja recordeu, germans, com era el nostre esforç i el nostre cansament: per no ser una càrrega a ningú, treballàvem nit i dia, mentre us anunciàvem la bona nova de Déu. I ara no deixem mai de donar gràcies a Déu, recordant que, quan rebéreu de nosaltres la paraula de Déu, l’acollíreu com allò que és de veritat: no paraula d’homes, sinó paraula de Déu, que treballa eficaçment en vosaltres, els qui heu cregut.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 23,1-12)
En aquell temps, Jesús digué a la gent i als deixebles: «Els mestres de la Llei i els fariseus us parlen des de la càtedra de Moisès: compliu i observeu tot el que us manen, però no feu com ells, perquè diuen i no fan. Preparen farcells pesadíssims i els carreguen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure’ls amb el dit. En tot obren per fer-se veure de la gent. Per això es fan ben grosses les filactèries, i les borles, ben llargues; els agrada d’ocupar els primers llocs a taula i els primers seients a les sinagogues, i que la gent els saludi a les places i els doni el nom de rabí, o sigui ‘mestre’. Però vosaltres no us heu de fer dir mestres, perquè, de mestre, només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni heu de donar a ningú el nom de pare aquí a la terra, perquè, de pare, només en teniu un, que és el del cel; ni us heu de fer dir guies, perquè, de guia, només en teniu un, que és el Crist. El més important de vosaltres ha de ser servidor vostre. Tothom qui s’enaltirà serà humiliat, però tothom qui s’humiliarà serà enaltit.»
Homilia:
Després de les polèmiques dels responsables del poble d’Israel, unes de caire polític (ho recordareu: allò “del Cèsar és del Cèsar...”), altres de caire religiós (també les recordareu el diumenge passat: allò del manament més important de la Llei), avui Jesús posa ben clar quin ha de ser el comportament, quins han de ser els criteris vàlids que han d’observar i han de prevaldre en els seus seguidors, nosaltres!.

En relació als fariseus i als encarregats d’interpretar la Llei, els fa tres grans advertiments:
Primer: No fan el què diuen. Carreguen als altres els fardells que ells no poden moure.
Segon: Obren només per fer-se veure bé de la gent. Pensen que la dignitat de la persona radica en el càrrec que ocupa.
Tercer: El més important ha de ser el que serveix.

Si això ho va dir Jesús fa 2000 anys... sabeu què penso? Que és un mal endèmic, és un mal incurable. Avui encara anem coixos del mateix peu, ho hem de reconèixer.

Que oportú que resulta l’Evangeli d’avui en el mar d’una societat, i a vegades també d’una Església, que viu de la imatge, de l’aparença i, per què no..., d’aquell Aparta’t que no surto a la foto. A vegades els pins ens tapen el bosc. Una societat que viu dominada per la imatge, pel quedar bé i prou, s’assembla a aquelles alumnes que van a l’institut i jo sempre tinc la temptació de fer-los una pregunta: Aneu a aprendre a classe o a aneu a ensenyar?. Es pot viure de cara a la galeria, certament, però la vida, la vida de veritat, va per un altre cantó. La vida no és per a fer bonic.

L’Evangeli d’avui, i el del diumenge que ve també, parla d’un altre aspecte de molta actualitat en el món que ens ha tocat viure, on es parla de manca d’autoritat, on es parla de manca de valors... Avui també observem al voltant nostre persones... perdó!, personatges que representen realitats que no viuen, que valoren les persones pel què semblen, no pel què són, no pel què els li han de donar, sinó pel què li poden treure; però no tenen autoritat, ni tenen credibilitat; o potser sí, que encara fora pitjor!.

Quan els Evangelis ens fan aquestes observacions sobre Jesús, dient que ensenyava amb autoritat, no parla d’una autoritat imposada per la força, que l’autoritat no s’imposa mai per la força, sinó d’una autoritat guanyada a pols, guanyada amb coherència; coherència entre allò que es pensa, allò que es diu i allò que es fa.

El text de l’evangeli d’avui és d’una duresa poc comú, que arriba a estranyar-nos molt que surti justament de la boca de Jesús, però no em negareu que és veritat. Doncs, mireu, justament perquè és veritat, cou!.

Finalment convé recalcar una altra afirmació de Jesús: “El més important de vosaltres ha de ser el vostre servidor”. No és la primera vegada que fa aquesta observació. Ja ho havia fet davant de la súplica de la mare de Jaume i de Joan, interessats en ocupar els primers llocs. I ho farà d’una manera definitiva, i ara entenedora per a sempre, quan rentarà els peus als seus apòstols en el Darrer Sopar. És així que podrà sentenciar, Ell ho pot dir: “Qui vulgui ser el primer que sigui el vostre servidor, com el Fill de l’home que no ha vingut a ser servit sinó a servir”. I, és clar, el van crucificar.

dimarts, 25 d’octubre del 2011

Homiila de la missa de l’aparició. Festivitat de sant Bernat Calbó


El seu model a imitar, i també el nostre model a imitar, és el mateix: Jesucrist
Mn. Roquer

Homilia:
Per què avui celebrem la memòria d’un sant de l’Edat Mitjana?. Un home que va viure bona part de la seva vida tancat en un monestir. Doncs... perquè és de Reus!, així de senzill: sant Bernat Calbó. I tot i que pertany a temps molt reculat, molt lluny a nosaltres... els sants són nostres, i els de casa més!

Certament que sant Bernat Calbó té unes virtuts que ens sobrepassen a nosaltres, però també és cert que pel Baptisme fou incorporat a l’Església que es també la nostra Església. La seva vocació monacal no és la nostra, però el seu amor a la Paraula de Déu si que ho és. El seu do de fer miracles no és el nostre, però si que ho és el do de la fe.

Imitar els sants que ens han precedit no vol pas dir, ni molt menys, que hem de ser imitadors matemàtics; una imitació exacta, com un calc, de la vida d’aquests sants. El seu model a imitar, i també el nostre model a imitar, és el mateix: Jesucrist. Jo puc imitar en sant Bernat Calbó sempre, a part de la vida monàstica i els seus miracles, allò que ell va imitar: Jesús de Natzaret. És Jesús el model, l’únic model perfecte.

I és per aquest camí que va el comentari del bisbe de Vic, el seu successor, Torres i Bages. Parlant de sant Bernat Calbó, ell deia aquestes paraules: “Jesucrist, pel seu esperit i el nostre esperit som el què som. Nosaltres, com Jesucrist, procurem deslliurar els homes i restituir-los a la veritable llibertat. L’esclavitud neix del pecat; i tota tirania és pecat. No us aparteu del camí que han marcat els nostres sants; seguint les seves petjades, nosaltres arribarem allà on ells han arribat; ells són els que estimen la veritat”. Això ho deia el bisbe Torres i Bages de sant Bernat Calbó. I en motiu de la festa d’avui nosaltres en fem memòria, ja que en la catedral de Vic és on reposen les seves despulles.

Si ara, al sortir d’aquí, algú us diu: D’on vens tan de matí?. Vosaltres direu: Hem anat a celebrar una missa a Misericòrdia i avui l’han celebrada per un home de Reus que ha arribat on tots nosaltres hem d’arribar i podem arribar.

Aquells a qui nosaltres venerem, no és perquè són en un altar, sinó que venerem sobretot la seva valentia, la seva decisió, el seu esperit de fe. Aquest, sant Bernat Calbó, és el que tenim a la galeria de reusencs il·lustres, perquè ho és.

Que ell animi sempre la nostra fe, que no ens limitem a tenir-lo només penjat, que estimem allò que ell va estimar, creiem allò que ell va creure i esperem posseir la glòria que ell ja té, sense altar, certament, sense corona, però amb la glòria que el Senyor té reservada a tots els que l’estimen.

diumenge, 23 d’octubre del 2011

Homilila del diumenge 30 de durant l’any


 Jesús desfà l’error de creure que es pot estimar Déu sense estimar les persones, obra de Déu.
 Mn. A. Roquer
Lectura del llibre de l’Èxode (Ex 22,20-26)
El Senyor diu: «No maltractis ni oprimeixis els immigrats, que també vosaltres vau ser immigrats al país d’Egipte. No maltractis cap viuda ni cap orfe: Si els maltractes i alcen a mi el seu clam, jo l’escoltaré i, encès d’indignació, us mataré amb l’espasa: les vostres dones quedaran viudes, i orfes els vostres fills.
»Si prestes diners a algú del meu poble, als pobres que viuen amb tu, no facis com els usurers: no li exigeixis els interessos. Si et quedes com a penyora el mantell d’algú, torna-l’hi abans no es pongui el sol. És tot el que té per abrigar-se, el mantell que l’embolcalla. Amb què dormiria? Si ell alçava a mi el seu clam, jo l’escoltaria, perquè sóc compassiu.»
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Tessalònica (1Te 1,5c-10)
Germans, ja sabeu el que fèiem per vosaltres mentre érem a la vostra ciutat. També vosaltres heu imitat el nostre exemple i el del Senyor, acollint la paraula de Déu enmig de moltes adversitats, plens del goig de l’Esperit Sant. Així heu estat un model per a tots els creients de Macedònia i d’Acaia, perquè, des de la vostra ciutat, s’ha estès el ressò de la paraula del Senyor. I no solament a Macedònia i a Acaia, pertot arreu parlen de la vostra conversió de manera que no ens cal afegir-hi res: ells mateixos conten com va ser la nostra arribada entre vosaltres i com abandonàreu els ídols i us convertíreu a Déu per adorar només el Déu viu i veritable i esperar del cel Jesús, el seu Fill, que ell ressuscità d’entre els morts i que ens salvarà de la pena en el judici que ha de venir.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 22,34-40)
En aquell temps, quan els fariseus s’assabentaren que Jesús havia fet callar els fariseus, es tornaren a reunir, i un d’ells, mestre de la Llei, per provar-lo, li va fer aquesta pregunta: «Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?» Jesús li contestà: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament. Aquest és el manament més gran i el primer de tots. El segon és molt semblant: Estima els altres com a tu mateix. Tots els manaments escrits en els llibres de la Llei i dels Profetes vénen d’aquests dos.»

Homilia:
De les dues qüestions que els fariseus proposen a Jesús, un bon dia mentre ensenya a l’atri del Temple de Jerusalem, molt poc abans de la seva passió, el diumenge passat n’abordàvem una de caire polític (ho recordareu: és lícit pagar el tribut del César o no?) i avui de caire religiós. Si no cau per un cantó, el farem caure per l’altre!: “quin és el manament més important de la Llei?”.

Sempre, no sé per què, abans i ara, amb la dèria de preguntar què hem de fer?. Com si no ho sabéssim prou el què hem de fer!... i també el què no hem de fer!. No cal que ens ho diguin, està escrit a la pròpia consciència. Tants estudis teològics, tants llibres, tantes conferències, tants sermons... i tot és tan simple!... Tot és tan i tan simple!. Potser és molt complicat. Em sembla que, a vegades, certes preguntes (m’ho sembla a mi) no són per aclarir dubtes sinó per veure si allò que ja sabem, i hi estem obligats, hi trobem un camí menys complicat, més senzill, i poder-hi arribar més còmodament i quedar més satisfets; perquè del què es tracta, sembla que sigui, és de quedar tranquils i satisfets, complint o no complint, depèn!. No es tracta de complir per quedar bé, es tracta d’estimar per quedar ple.

És molt important que Jesús centri el seu missatge en l’estimació. L’estimar defineix i mou a les persones. Som allò què estimem i actuem segons estimem; i ho sabem tots!. Quan avui es parla de trobar sentit a la vida, difícilment es trobarà lluny d’allò que estimem. I ja ho sabem.

Hi ha un perill. I és que la paraula amor la diem, o la cantem o la usem, ben sovint en llocs que no li pertoquen. Llavors se’ns converteix en una paraula buida, que no diu el què ha de dir, o devaluada. Crec, i em penso que no exagero, que la paraula amor, avui com a paraula, és la més practicada, i a l’hora és la més malentesa del tot el diccionari; i si fos només del diccionari, encara!, de la vida!.

En aquest sentit, en l’àmbit de la fe, Jesús ens deixa la gran novetat: l’originalitat de lligar l’estimació a Déu amb l’estimació als altres. La Religió no pot quedar reduïda a un sentiment, a una emoció, sense cap incidència en la convivència i en l’amor a les persones. El segons és semblant: “Estima els altres...”. Amb quina intenció li fan la pregunta a Jesús uns experts en la Llei d’Israel?; uns que el primer que feien al matí quan es llevaven, i ho repetien diverses vegades durant el dia, era el famós Getma Israel!... (Escolta Israel! Estima el Senyor amb tot el teu cor!). Però no es pot estimar Déu i no estimar la seva obra. Jesús desfà l’error de creure que es pot estimar Déu sense estimar les persones, obra de Déu; fora una greu hipocresia.

Per això la carta de sant Joan serà clara, contundent i definitiva. Ja no caldrà fer més preguntes. “Si un diu (diu sant Joan) estimo Déu i odia el seu germà és un mentider, perquè el que no estima el seu germà, que veu, no pot estimar a Déu, que no veu”. I nosaltres tenim d’ell aquest manament: “El que estima Déu que estimi també el seu germà”.

Aquest, jo diria, és l’autèntic fonamentalisme cristià. I vosaltres em direu: Això ja ho sabem!. Ja ho sé que ho sabeu, però del que es tracta també de saber és de posar-ho en pràctica. Estimar els altres és estimar primerament aquells que més necessiten amor. Avui és el Domund.

diumenge, 16 d’octubre del 2011

Homilia del diumenge 29 de durant l’any


Si donem a Déu allò que és de Déu, només si donem a Déu allò que és de Déu!, també donarem, que no pateixi, al Cèsar allò que és del Cèsar.
Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre d’Isaïes (Is 45,1.4-6)
El Senyor pren Cir, el seu ungit, per la mà dreta, i el condueix per sotmetre-li les nacions i deixar desarmats els reis, per obrir-li les ciutats, perquè no trobi tancades les portes.
El Senyor li diu: «Per amor de Jacob, el meu servent, d’Israel, el meu elegit, et crido pel teu nom, et dono un títol honrós, tot i que no em coneixes.
»Jo sóc el Senyor, no n’hi ha d’altre. Fora de mi no hi ha cap Déu. Sense que em coneguessis t’he fet prendre les armes perquè sàpiguen de llevant fins a ponent que no hi ha ningú fora de mi. Jo sóc el Senyor. No n’hi ha d’altre.»
Primera carta de sant Pau als cristians de Tessalònica (1Te 1,1-5b)
Pau, Silvà i Timoteu, a la comunitat de Tessalònica, reunida per Déu Pare i per Jesucrist, el Senyor. Us desitgem la gràcia i la pau.
Sempre donem gràcies a Déu per tots vosaltres i us recordem en les nostres pregàries. No deixem mai de recordar davant Déu, Pare nostre, com la vostra fe treballa per propagar-se, la vostra caritat no es cansa de fer el bé, i la vostra esperança en Jesucrist, el nostre Senyor, aguanta les adversitats. Germans, estimats de Déu: sabem de cert que ell us ha elegit, perquè quan us anunciàvem l’evangeli, no predicàvem només de paraula, sinó amb obres poderoses, amb dons de l’Esperit Sant, i amb molta convicció.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 22,15-21)
En aquell temps, els fariseus planejaren la manera de sorprendre Jesús en alguna paraula comprometedora, i li enviaren alguns dels seus i dels partidaris d’Herodes a dir-li: «Mestre, sabem que dieu sempre la veritat, i que ensenyeu de debò els camins de Déu, sense miraments per ningú, sigui qui sigui, ja que no obreu per complaure els homes. Digueu-nos, doncs, què en penseu, d’això?: És lícit o no, de pagar tribut al Cèsar?» Jesús, que s’havia adonat de la seva malícia, els respongué: «Hipòcrites, per què proveu de comprometre’m? Ensenyeu-me la moneda del tribut.» Ells li ensenyaren una moneda romana, i Jesús els preguntà: «De qui és aquesta figura i el nom que hi ha escrit?» Li diuen: «Del Cèsar.» Jesús els respon: «Doncs, retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu.»
Homilia:
Ja el sabíem aquest evangeli! Altra vegada el famós i complicat tema de Déu i el Cèsar. Com si no el sabéssim de memòria! Certament, un tema ben conegut, però no sé si sempre prou ben entès; no es tracta de conèixer sinó també d’entendre. Convé, doncs, repetir-lo les vegades que siguin... perquè, de tant en tant, surten nous cèsars i també surten nous déus.

D’entrada hem de dir: gràcies, senyors fariseus, per la pregunta. Tot i que és perillós fer preguntes a Jesús: ens pot sortir amb algun estirabot que no hi comptàvem... i la resposta, a lo millor, no ens agrada.

Sobretot els que manen no volen sentir mai certes coses. Només volen, això sí, que tothom els hi bufi les orelles. Però, alerta!, que avui n’hi ha per a tothom: no podem ser persones que se serveixen de la resposta de Jesús de manera superficial o, pitjor encara, interessada. Jesús ens diu avui, a tots nosaltres!, que hem de saber posar cada cosa al lloc que li toca, tot ben endreçat: al cèsar el què és propi del cèsar i a Déu el què es propi de Déu. Una frase que, sovint, han manipulat el poder polític, quan li ha convingut, i, ho hem de reconèixer, el poder religiós quan li ha convingut; no segons allò que ha dit Jesús, sinó segons el vent que bufa.

No amb mala voluntat, no! sinó amb la més bona voluntat del món, que encara és pitjor, Jesús dóna una resposta a la pregunta maliciosa. Comença per demanar una moneda, i a la moneda hi ha escrit això (ho dic tal com està escrit a la moneda, perquè de monedes d’aquestes encara n’hi ha pels museus, i les podem veure)... a la moneda del tribut hi diu, doncs: “Tiberius, Cesaer, Tibi Augusti” (alerta!). I al revers hi diu: “Pontifex maximus”. Que  traduït vol dir: “El diví Tiberi, Cèsar”. A partir d’aquí queda ben clara la resposta de Jesús quan diu que el cèsar no és Déu i que Déu no és el cèsar. Així resulta que la pregunta porta més cua, o més varí, del que en principi sembla; i la resposta pot ser més comprometedora, també, del què sembla. Li van fer aquesta pregunta per comprometre’l. Fixeu-vos bé que no li pregunten si cal pagar o no; li pregunten si és lícit pagar. Jesús hauria pogut donar per acabada la qüestió dient “Doneu al Cèsar allò que és del César” i prou... que és el que li han preguntat; però no!, va més enllà, i respon una cosa que no li havien preguntat: “I doneu a Déu el que és de Déu”.

La moneda porta la imatge de l’emperador, però la persona humana porta la imatge de Déu. Segons el llibre del Gènesi: “els creà a imatge seva”. Que vigili el Cèsar, el cèsar que sigui, d’atribuir-se allò que no li pertoca!. “No tindries cap autoritat sobre mi si no te l’haguessin donada de més amunt” li dirà Jesús a Pilat.

La societat d’avui ha domesticat, en bona part, la fe cristiana. L’ha reduïda a l’esfera personal, íntima, expulsant-la de qualsevol esfera social. Llavors ja no és la fe la que transforma la societat, sinó que és la societat la que transforma la fe, o l’acomboia segons els seus interessos, que certament mai són interessos espirituals. Llavors l’home ja no escolta què diu Déu, sinó que fa servir la fe quan li convé o pel què li convé!.

“A Déu allò que és de Déu” i això és bàsic!. Aquí hi ha el desllorigador de tot: si donem a Déu allò que és de Déu, només si donem a Déu allò que és de Déu!, també donarem, que no pateixi, al Cèsar allò que és del Cèsar.

diumenge, 9 d’octubre del 2011

Homilia del diumenge 28 de durant l’any


 I, no envà, abans de participar del banquet diem “Senyor, no sóc digne...”. El Senyor dirà només una paraula i ens asseurem a taula perquè Ell ens n’ha fet dignes!
Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre d’Isaïes (Is 25,6-9)
En aquesta muntanya, el Senyor de l’univers prepararà per a tots els pobles un convit de plats gustosos i de vins rancis, de plats gustosos i suculents, de vins rancis clarificats. Farà desaparèixer en aquesta muntanya el vel de dol que cobreix tots els pobles, el sudari que amortalla les nacions; engolirà per sempre la mort.
El Senyor eixugarà les llàgrimes de tots els homes i esborrarà l’oprobi del seu poble arreu de la terra. Ha parlat el Senyor. Aquell dia diran: Aquí teniu el nostre Déu, de qui esperàvem que ens salvaria: alegrem-nos i celebrem que ens hagi salvat, perquè amb tota certesa la mà del Senyor reposarà sobre aquesta muntanya.
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips (Fl 4,12-14.19-20)
Germans, sé viure enmig de privacions, i sé viure igualment en l’abundància. Estic avesat a tot: a menjar bé i a passar fam, a tenir de tot i a trobar-me mancat d’allò que necessito. Em veig amb cor per a tot, gràcies a aquell que em dóna forces. Però heu fet molt bé d’ajudar-me, ara que vivia en l’estretor. El meu Déu satisfarà les vostres necessitats d’acord amb l’esplendidesa de la seva glòria en Jesucrist. A Déu, Pare nostre, sigui donada la glòria pels segles dels segles. Amén.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 22,1-14)
En aquell temps, Jesús proposà aquesta altra paràbola als grans sacerdots i als notables del poble: «Passa amb el Regne del cel com amb un rei que celebrava el casament del seu fill: envià els seus homes a avisar els convidats, però no hi volien anar. Llavors n’envià d’altres que diguessin als convidats: Ja tinc preparat el banquet, he fet matar els vedells i l’aviram. Tot és a punt: veniu a la festa. Però ells no en feren cas: l’un se n’anà al seu camp, l’altre als seus negocis, i altres agafaren els enviats, els maltractaren i els mataren. El rei, en veure això, s’indignà, i envià les seves tropes per exterminar aquells assassins i incendiar-los la ciutat. Mentrestant, digué als seus homes: El banquet de casament és a punt, però els convidats no se’l mereixen. Per tant, aneu a les sortides dels camins i convideu a la festa tothom que trobeu. Ells hi anaren, i reuniren tothom qui trobaven, bons i dolents. I la sala del banquet s’omplí de convidats.
»[Quan el rei entrà a veure els convidats, s’adonà que un home dels que eren allí no duia el vestit de festa, i li digué: Company, com és que has entrat sense vestit de festa? Ell va callar. Llavors el rei digué als qui servien: Lligueu-lo de peus i mans i traieu-lo fora, a la fosca. Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents. Els cridats són molts, però no tants els elegits.»]
Homilia:
Aquesta paràbola d’avui complementa les altres que hem anat escoltant els diumenges abans sobre els vinyaters, ho recordareu. Aquesta paràbola d’avui l’entendrem millor si la situem en el moment concret en el qual va ser dita, i també en el lloc on va ser dita: quan Jesús es troba ja a una setmana, només, de la seva mort i és a la ciutat de Jerusalem.

La paràbola és una narració que trobem molt bonica; totes les paràboles són molt boniques, però no van ser dites per a que fossin boniques; són quelcom més que una narració simplement bonica, són quelcom que ens hauria de fer trontollar una mica; són una al·legoria, però són més que una al·legoria; són una veritat com un cop de puny segons la situació i el temps de Jesús... i el nostre! El rei teòric és algú concret. El casament del fill és també molt concret. I els convidats tenen noms i cognoms.

Déu és el rei que celebra les noces del seu Fill amb la humanitat. Què bonic comparar l’arribada del Fill de Déu al món amb un banquet, amb una festa. Els sacerdots i els notables de Jerusalem, els convidats, que refusen la invitació són molt concrets. Aquells a qui maltracten són els profetes. Déu, llavors, ofereix la possibilitat d’entrar al banquet a tothom amb la condició de portar el vestit adequat, o sigui de viure segons l’Evangeli que Jesús predica.

L’evangeli presenta, per tant, dues parts ben diferenciades. D’una part, la invitació al banquet i el refús del convidats; de l’altra banda, les condicions necessàries per poder participar a la festa. La intenció de l’evangelista és ben clara i l’endevina tothom. Parla del rebuig del poble escollit, el poble d’Israel, però el Senyor segueix entossudit en omplir la taula de gent, dels seus amics; ara seran uns altres.

La paràbola podria acabar ben bé aquí, amb aquesta expressió: “I la sala del banquet s’omplí de convidats” (colorin colorado...). Però sant Mateu té un interès especial en fer-hi entrar aquell convidat especial. “Company, com és que has entrat sense vestit de festa?”; i ell no respon, que és una manera de respondre. La lliçó és que ningú es pot burlar de l’amor de Déu ni pot abusar de l’amor de Déu.

L’amo l’anomena “company”, és un convidat, però a la pregunta no hi ha una resposta (“Ell va callar”). A l’hora de la veritat, el pecat no té mai una resposta vàlida, no té arguments, no es pot justificar.

Pel què sembla, la paràbola del banquet de noces va ser molt popular. La trobem també en sant Lluc, i la trobem també en l’evangeli apòcrif de Tomàs. Déu ha preparat un banquet pels seus fills, els vol veure a tots a taula; i quan els fills naturals, Israel, no en fan cas, convidarà els fills adoptius, els pagans. La sala s’ha d’omplir de convidats, el banquet està a punt. Aquesta va ser una de les imatges més estimades de Jesús i també de les primeres comunitats cristianes; s’entén molt bé perquè provenien del paganisme. I aquesta és la realitat nostra de cada festa: quant tots nosaltres, convidats a la seva taula, participem d’un banquet. Però no ens oblidem mai que en l’alegria de sentir-nos convidats i cal afegir el compromís de ser-ne dignes. I, no envà, abans de participar del banquet diem “Senyor, no sóc digne...”. El Senyor dirà només una paraula i ens asseurem a taula perquè Ell ens n’ha fet dignes!.