SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE MISERICÒRDIA
Plaça del Santuari, s/n. 43205 REUS. Telèfon: 977 750 307
"santuarimisericordiareus@hotmail.com" "santuaridemisericordia@gmail.com"
********************************************************

diumenge, 18 de setembre de 2011

Homilia del diumenge 25 de durant l’any

 Déu no actua amb els mateixos criteris de justícia o d’igualtat que actuem nosaltres. Déu ens ha promès un premi: la vida eterna.
 Mn. A. Roquer
Lectura del llibre d’Isaïes (Is 55,6-9)
Cerqueu el Senyor, ara que es deixa trobar; invoqueu-lo, ara que és a prop. Que els injustos abandonin els seus camins, i els homes malèfics, els seus propòsits; que es converteixin al Senyor i s’apiadarà d’ells, que tornin al nostre Déu, tan generós a perdonar. Perquè els meus pensaments no són els vostres, i els vostres camins no són els meus, diu l’oracle del Senyor. Els meus camins i els meus pensaments estan per damunt dels vostres tant com la distància del cel a la terra.
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips (Fl 1,20c-24,27a)
Germans, tant si surto amb vida d’aquesta presó com si he de morir, sé que Crist serà glorificat en el meu cos. Perquè per a mi, viure és Crist, i morir em seria un guany. Però quan penso que mentre continua la meva vida puc fer un treball profitós, no sé pas què escollir; em trobo pres per aquesta alternativa: d’una banda, el meu desig és morir ja per estar amb Crist, cosa incomparablement millor; però d’altra banda, pensant en vosaltres, veig més necessari que continuï la meva vida corporal.
Ara, a vosaltres, us demano solament això: que porteu una vida digna de l’evangeli del Crist.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 20,1-16a)
En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un propietari que sortí de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya: va fer tractes per un jornal, i els envià a la seva tasca. Sortí altra vegada a mig matí, en trobà d’altres a la plaça sense feina i els digué: Aneu també vosaltres a la meva vinya; us pagaré el que sigui just. I ells hi van anar. Pels volts de migdia i a mitja tarda, tornà a sortir i va fer el mateix. Una hora abans de pondre’s el sol encara en trobà d’altres i els digué: Què feu aquí tot el dia desvagats? Ells li contesten: És que ningú no ens ha llogat! Els diu: Aneu també vosaltres a la meva vinya. Al capvespre, l’amo de la vinya digué a l’encarregat: Crida els treballadors i paga’ls el jornal. Comença pels qui han vingut més tard i acaba pels primers. Vingueren, per tant, els qui feia una hora que treballaven, i cobraren el jornal sencer. Quan tocava als primers, es pensaren que cobrarien més, però van cobrar el mateix jornal. En veure això, rondinaven i deien al propietari: Aquests darrers han treballat només una hora i els pagues igual que a nosaltres, que hem hagut de suportar tot el pes de la jornada i la calor. Ell va respondre a un d’aquests: Company, quin mal t’he fet? No havíem fet tractes per un jornal? Doncs pren el que et toca i vés-te’n. A aquest darrer jo li vull donar igual que a tu. Que no puc fer el que vull a casa meva? Tens enveja perquè jo sóc generós?
»Així els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers.»
Homilia:
Una paràbola ben centrada al temps de setembre que és el temps de veremar. Però, per altra part, una mica allunyada en el temps en la manera de llogar veremadors. Però no tant lluny com ens pensem. Permeteu-me, si us plau, un petit parèntesi: jo encara he vist aquell amo que, de bon matí quan jo anava a fer d’escolà a ajudar a la primera missa, anava als porxos de la plaça a buscar veremadors per la seva vinya. Però, de totes maneres, és una paràbola xocant, sorprenent, desconcertant segons com; en la qual queda ben clar, i aquesta deu ser la lliçó: els camins i els pensaments de Déu no són els nostres pensaments ni els nostres camins (i hem de dir: gràcies a Déu!).

No oblidem els destinataris de l’evangeli de Mateu, llavors ho entendrem tot. És una comunitat que prové del paganisme (“d’última hora”) enfrontada amb el mon jueu (“els de primera hora”). I així s’explica tot, sobretot aquell “Els primers seran darrers i els darrers, primers”. O sigui: els treballadors de la darrera hora, els pagans, tindran el mateix sou que els de la primera hora, els jueus. I aquí coincidirà aquesta paràbola, tindrà un paral·lelisme, amb la paràbola del Fill Pròdig o amb aquella escena tan bonica de Jonàs quan es queixa a Déu perquè perdona la ciutat pagana de Nínive. És que Déu per pagar no te calderilla, no té xavalla, perquè “sóc generós”.

I com si s’hagués de disculpar que hagi de demanar perdó per ser generós, la paràbola, que sens dubte reflecteix una situació real en la vida del camp, en la vida de Jesús, i en la vida de l’Església, té com a objectiu, desautoritzar els procuradors d’aquell temps, d’ara, d’allà i d’aquí; aquells que voldrien que Déu fos com ells (i n’hi ha, eh!). Tant que ens agrada allò de tots iguals!, però quan Déu iguala... diem que és injust. No perquè nosaltres en sortim perjudicats, no (se’ns dóna el jornal sencer!) sinó perquè l’altre cobra igual que jo.

Un Déu generós no m’agrada; generós amb mi sí!, amb els altres... parlem-ne. No és fàcil creure en un Déu generós, no perquè no creguem en la generositat, perquè som gasius, perquè no som generosos, sinó hi creuríem. A més d’un el pot escandalitzar que Déu sigui bo amb tothom, tant si s’ho mereix com si no s’ho mereix, tant si és creient com si és ateu, tant si l’invoca quan resa com si renega. Però Déu és així, i creieu-me, el millor és deixar que Déu sigui Déu, sense impedir-ho amb les nostres idees, amb els nostres esquemes, amb els nostres programes...

La imatge que alguns cristians es fan de Déu és un còctel, elaborat amb diversos elements. Hi ha una mica de barreja del Déu de l’Evangeli, una mica de barreja del Déu justicier de l’Antic Testament; hi ha el déu dels nostres prejudicis, dels nostres interessos, de les nostres preferències o dels nostres fantasmes. Llavors la bondat de Déu queda molt barrejada.

Què ens vol dir Jesús amb aquesta paràbola? Perquè ens vol dir alguna cosa!. Que Déu no actua amb els mateixos criteris de justícia o d’igualtat que actuem nosaltres. I qui ho fa millor, Déu o nosaltres?. O bé “tens enveja perquè jo sóc generós?”. Una enveja, això sí, juguem net, o ho intentem, o ens ho pensem, una enveja disfressada de justícia, però enveja.

Ja ho sé que vivim en un món individualista, que ens empeny a l’egoisme, a la desconfiança, a la llei del més fort; però també sé que nosaltres hem estat llogats a “primera hora” i que això no és un privilegi que ens ho permeti tot. Déu ens ha promès un premi: la vida eterna. I dues vides eternes no són possibles.

Nosaltres hem estat cridats a “primera hora”. Que ens sap greu? Que ens dol? Que no és una sort?. Treballem perquè estimem l’amo o, senzillament, esperant a cobrar i prou?. Si és així entenc que no entenguem la generositat de Déu. Hem de tornar a llegir l’Evangeli les vegades que sigui

diumenge, 11 de setembre de 2011

Homilia del diumenge 24 de durant l’any

Nosaltres parlem del perdó com un gest admirable, fins i tot heroic. Jesús parla del perdó com la cosa més normal del món.

Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre de Jesús fill de Sira (Sir 27,30-28,7)
És odiós irritar-se i guardar rancúnia, però el pecador ho fa i no vol apaivagar-se. El venjatiu toparà amb la venjança del Senyor, que li demanarà compte rigorós dels seus pecats. Perdona als altres el mal que t’han fet, i Déu et perdonarà els pecats quan tu el preguis. L’home que s’irrita contra un altre home, com pot esperar que el Senyor li retorni la salut? No s’ha compadit d’un home com ell i ara s’atreveix a pregar pels seus propis pecats? Si ell, que és de carn i ossos, guarda rancúnia, qui li obtindrà el perdó quan haurà pecat? Recorda la fi que t’espera i amainarà la teva enemistat; pensa en la mort, i guardaràs fidelment els manaments. Recorda’t dels manaments, i no seràs rancorós amb els altres; pensa en l’aliança de l’Altíssim, i no tindràs en compte l’ofensa rebuda.
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 14,7-9)
Germans, cap de nosaltres no viu ni mor per a ell mateix: mentre vivim, vivim per al Senyor, i quan morim, morim per al Senyor. Per això, tant si vivim com si morim, som del Senyor, ja que, si Crist va morir i va tornar a la vida, va ser justament perquè havia de ser sobirà de morts i de vius.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 18,21-35)
En aquell temps, Pere preguntà a Jesús: «Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà el mal que m’haurà fet? Set vegades?» Jesús li respon: «No et dic set vegades, sinó setanta vegades set.»
Per això passa amb el Regne del cel com amb un rei que va voler demanar comptes als qui ocupen els llocs de govern. Tot just començava, ja li van presentar un dels seus ministres, que li devia deu mil milions. Com que no tenia res per pagar, el rei va manar que venguessin tots els seus béns, i a ell mateix, amb la seva dona i els seus fills, els venguessin com a esclaus, per poder pagar el deute. Però ell se li llançà als peus i li deia: Tingueu paciència i us ho pagaré tot. Llavors el rei, se’n compadí, el deixà lliure i li perdonà el deute. Quan sortia, trobà un dels seus col·legues que li devia uns quants diners, l’agafà i l’escanyava dient-li: Paga’m tot el que em deus. L’altre se li llançà als peus i el suplicava: Tingues paciència i ja t’ho pagaré. Ell no en va fer cas, i el va tancar a la presó fins que li pagués el deute. Els altres col·legues, en veure-ho, se n’entristiren molt i anaren a informar el rei de tot el que havia passat. El rei el cridà i li digué: Que n’ets, de mal home! Quan tu em vas suplicar, et vaig perdonar tot aquell deute. No t’havies de compadir del teu col·lega, com jo m’havia compadit de tu? Llavors el rei el posà en mans dels botxins, perquè el torturessin fins que pagués tot el deute.
Això farà amb vosaltres el meu pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà.
Homilia:
M’hauria agradat molt i molt veure com sonava aquesta paràbola a les orelles dels que l’escoltaven per primera vegada. És forta!. Ara hi estem tan acostumats; i com sempre, quan estem acostumats a les coses acaba que ja no ens fan ni fred ni calor: ja sabem el final, no té cap gràcia!; com aquell que de l’acudit en sap el final i ja no li fa cap gràcia.

El perdó és uns dels trets més originals de l’Evangeli, Déu ni do. Podríem parlar, fins i tot, jo diria, de l’elegància del perdó; podríem parlar de l’heroïcitat del perdó.

Perdonar no és fàcil, no és gens fàcil!. Doncs aleshores es pot comprendre que Pere plantegi la qüestió del perdó des d’un punt de vista quantitatiu (“quantes vegades?”) i cregui que és suficient, ja rebassa la generositat, 7 vegades. Jesús canvia el registre; i el registre canvia no amb la paràbola, el registre es canvia quan, des de la creu, diu “Pare, perdoneu-los, que no saben el què fan”.

El perdó és la més sublim demostració d’amor. Digue’m fins on ets capaç de perdonar i et diré fins on ets capaç d’estimar, ho podríem dir així. El perdó és privilegi exclusiu dels que estimen. El perdó no és fruit d’una exigència ètica, ni d’una bona educació, és més. És l’experiència per a nosaltres, profunda, de saber que quan perdonem actuem tal com Déu actua, perquè és un Déu excessiu en el perdó. Això ens fa entendre que per celebrar l’Eucaristia, tal com s’ha de celebrar, que és el do generós de Déu, comencem demanant perdó pels nostres pecats.

Certament que els cristians no tenim l’exclusiva del perdó o de l’amor, però si que l’un i l’altre són la nostra raó de ser i de creure; no per nosaltres, certament, sinó per Jesucrist. I ben cert que quan no estimem, o perdonem com Jesucrist, certament, estem en falç.

La paràbola, tot i que s’anomena del servent sense compassió,... la paràbola comença amb el perdó del ric, però acaba malament, molt malament!. El gest generós de perdó del rei no aconsegueix que els altres siguin generosos com ell (es veu que això del perdó no s’encomana). El servent perdonat no és capaç de perdonar, ni per molt menys del que ell ha estat perdonat. I els altres no li perdonen i demanen que el rei faci justícia; i ningú, fixeu-vos, ni els servents, ni el alguns companys, ni el rei, encara no saben perdonar del tot, “fins a setanta vegades set” (és que 490 vegades són moltes vegades!, moltes...). La negació del perdó em sembla una reacció normal; és clar: si m’han fet un perjudici, jo m’haig de defensar; i ho disfressem, potser, de defensa pròpia; ens hem de defensar de la humiliació, de la injustícia, del desamor... però no és això que humanitzarà la nostra societat que necessita del perdó que ve de l’amor. Una parella sense comprensió mútua es destrueix, una família sense capacitat de perdó acabarà que no és una família, una societat sense compassió és inhumana.

La paràbola de Jesús és una trampa. A tots ens sembla que el servent perdonat havia de perdonar el seu company, és el mínim que se li pot demanar!. Però, no és el perdó el mínim que es pot demanar a aquell que viu del perdó que Déu li ha donat?. No setanta vegades set, les que siguin!.

Nosaltres parlem del perdó com un gest admirable, fins i tot heroic. Jesús parla del perdó com la cosa més normal del món.

Ja veieu si n’estem lluny. Encara no estem ni a mig camí.

diumenge, 4 de setembre de 2011

Homilia del diumenge 23 de durant l’any


Convé tenir molt clar que tots els que som aquí som la comunitat dels redimits, aplegats per l’Esperit per agrair la celebració de la fe i el perdó dels pecats
 Mn. A. Roquer
Lectura de la profecia d’Ezequiel (Ez 33,7-9)
El Senyor em digué: «Fill d’home, t’he fet sentinella perquè vetllis sobre el poble d’Israel. Quan sentis dels meus llavis una paraula, els has d’advertir de part meva. Si jo amenaço el pecador amb la mort i tu no li dius res i no l’adverteixes que s’aparti del camí del mal, ell morirà per culpa seva, però jo et faré responsable de la seva sang. Ara, si tu l’havies advertit que s’apartés del mal camí i es convertís, però no s’ha convertit, ell morirà per culpa seva, i tu hauràs salvat la teva vida.»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 13,8-10)
Germans, no quedeu a deure res a ningú. L’únic deute vostre ha de ser el d’estimar-vos els uns als altres. Qui estima els altres, ha complert la Llei. No cometre adulteri, no matar, no robar, no desitjar allò que és d’un altre, i qualsevol altre manament, es troba en aquestes paraules: Estima els altres com a tu mateix.
Qui estima no fa cap mal als altres. Estimar és tota la Llei.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 18,15-20)
En aquell temps, Jesús digué als deixebles: «Si el teu germà peca, vés a trobar-lo i parleu-ne vosaltres dos sols. Si te’n fa cas, t’hauràs guanyat el germà. Si no te’n fa cas, crida’n un altre o dos més, perquè la causa sigui judicada per la paraula de dos o tres testimonis. Si tampoc no feia cas d’ells, parla’n a la comunitat reunida. Si ni tan sols de la comunitat no volia fer cas, considera’l com si fos un pagà o un publicà. Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que lligareu a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligareu a la terra, quedarà deslligat al cel.
»Us asseguro també que si dos de vosaltres aquí a la terra s’avenen a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà, perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc enmig d’ells.»
Homilia:
Sant Mateu recull, en una sèrie d’instruccions, el què Jesús demana o recomana als seus deixebles sobre la vida de comunitat. En el fons s’endevina una comunitat cristiana, la de Mateu, que té problemes de convivència, sinó no caldria posar els punts sobre les is d’aquesta manera. El que hem de fer és no confondre mai allò que és bo amb allò que és fàcil: tota cosa bona, normalment, té el seu preu.

Jesús dóna unes normes sobre la vida comunitària, o sigui: amb quin esperit han d’acollir els germans i aquell que és sempre en mig de la comunitat dels germans. “On hi ha dos o tres reunits en el meu nom, jo sóc en mig d’ells”. Com no ho sé; buscar el com és una anècdota, però hi és, ho ha dit el Senyor; ja en tenim prou!.

Pel què sembla, a les primeres comunitats cristianes no els preocupava gaire el nombre (quants eren?). No era..., no ho hauria de ser mai!, qüestió de quants som i sí que hauria de ser qüestió de com som. Ni que siguem pocs, som l’Església de Jesús; i allò que és important és veure si vivim segons el seu Esperit, els que siguem. A l’Església de Jesús no si pot ser per qualsevol motiu (per costum, per tradició familiar... o vés a saber, per por). Ens reunim en el seu nom, ens alimentem de la seva paraula i ens alimentem del seu cos. Un dels punts centrals de la nostra trobada aquí, cada diumenge, és acollir amb fe la seva paraula. Em sabria molt de greu, crec que fora un greu error, que estiguéssim més pendents, o més atents, del que ens diu el mossèn en el sermó que del que ens diu Jesús a l’Evangeli!. Agafaríem el rave per les fulles. És a l’Evangeli on hi trobem el nucli central i el motiu de la nostra fe, el sentit ple del què fem aquí, l’experiència joiosa i festiva del contacte amb aquell que és el Senyor i amb els germans.

Fora molt greu que valoréssim poc aquesta celebració perquè la tenim assegurada tranquil·lament cada diumenge. Normalment quan es té gana és quan anem amb la panxa buida, quan anem amb la panxa plena no en té ningú de gana. Sempre he pensat que a les ciutats hi ha un excés de celebracions de l’Eucaristia el diumenge, perdoneu...; perquè es pot convertir una mica en una manera còmoda de veure quina missa ens va més bé, quina missa ens destorba menys el dia de festa.

Avui, molts sociòlegs coincideixen a afirmar que hi ha un gran creixement de l’apatia de la nostra societat, del passotisme; embafats i tips de tot, per tant abocats a l’avorriment i a la frivolitat. Són els que viuen desinteressats de tot, de tot... menys de la seva petita i efímera felicitat, de la que prescindeixen de tot plantejament mínimament seriós de la vida. No és pas ara el moment d’analitzar les causes, que certament són moltes i molt complexes.

Ara és l’hora d’analitzar el nostre capteniment davant de la celebració dominical, l’Eucaristia que és, ni més ni menys, que un reflex de la mateixa vida. L’encerta de mig a mig quan ens fa començar demanant perdó a Déu i als germans: convé tenir molt clar que tots els que som aquí som la comunitat dels redimits, aplegats per l’Esperit per agrair la celebració de la fe i el perdó dels pecats. És molt sa començar demanant perdó.

El pecador, per a nosaltres, no és un estrany, és un germà, redimit com nosaltres per la sang de Jesucrist. Si ha pecat, no el deixis... estima’l, perdona’l, tal com algú vol ser estimat i vol ser perdonat. “Perdoneu les nostres culpes, com nosaltres perdonem....” això ho diem cada dia en el Parenostre, potser massa de memòria.

Que aquesta celebració de cada diumenge sigui una veritable trobada amb el Senyor. “Jo sóc en mig de vosaltres”. Només així, només així!, sabrem que som feliços perquè som convidats a la taula del Senyor; i només així podem marxar en pau.