Plaça del Santuari, s/n. 43205 REUS. Telèfon: 977 750 307
Adreça electrònica:"santuarimisericordiareus@hotmail.com" "santuaridemisericordia@gmail.com"
********************************************************

ATENCIÓ:

26 de setembre: TANCAT

HORARI D’HIVERN AL SANTUARI

DES DEL 27-9-2015 FINS EL DILLUNS DE PASQUA

diumenge, 17 de juliol de 2011

Homilia del diumenge 16 de durant l'any

 El pecador sí que es pot convertir en bona persona; d’aquí la paciència de Déu i el seny de l’amo. Cal saber esperar, la impaciència potser un gran error.
Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre de la Saviesa (Sa 12,13.16-19)
Fora de vós, que vetlleu sobre tothom, no hi ha cap déu a qui hàgiu de convèncer que la vostra sentència és justa. La vostra força és font de justícia, i el mateix domini que teniu sobre tothom fa que tracteu amb tota consideració. Demostreu només la vostra força si algú no creu que ho podeu tot, o bé quan humilieu aquells que, sabent que sou fort, es mostren arrogants. Vós, que disposeu de la força, sou moderat en les sentències i ens governeu amb tota consideració: el poder, si volguéssiu, sempre el teniu a mà. Obrant així, heu ensenyat al vostre poble que els justos han de ser humans amb tothom, i heu omplert d’esperança els vostres fills, en veure que doneu l’ocasió de penedir-se dels pecats.
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 8,26-27)
Germans, és l’Esperit mateix el qui, per ajudar la nostra feblesa, intercedeix amb gemecs que no es poden expressar. Perquè nosaltres no sabem què hem de demanar per pregar com cal, però és ell, l’Esperit, qui es posa en lloc nostre. I ni que els seus gemecs no es puguin expressar, el qui penetra l’interior dels cors sap prou bé quin és el deler de l’Esperit; ell intercedeix a favor del poble sant tal com Déu ho vol.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 13,24-43)
En aquells temps, Jesús proposà a la gent aquesta altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un home que havia sembrat bona llavor al seu camp, però a la nit, mentre tothom dormia, vingué el seu enemic, sembrà jull enmig del blat i se n’anà. Quan el sembrat hagué crescut i s’espigà, aparegué també el jull. Els mossos anaren a trobar l’amo i li digueren: No era bona, la llavor que vau sembrar al vostre camp? Com és, doncs, que hi ha jull? Ell els respongué: Això ho ha fet algú que em vol mal. Els mossos li digueren: Voleu que anem a collir-lo? Ell els diu: No ho feu pas: si collíeu el jull, potser arrencaríeu també el blat. Deixeu que creixin junts fins a l’hora de la sega i llavors diré als segadors: colliu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo; després colliu el blat i porteu-lo al meu graner.»
[Els proposà encara una altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un gra de mostassa que un home ha sembrat en el seu camp: és la més petita de totes les llavors, però, a mesura que creix, es fa més gran que totes les hortalisses i arriba a ser com un arbre, tant, que els ocells hi van per ajocar-se a les seves branques.»
Els digué també una altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb el llevat, que una dona amaga dintre la pasta de mig sac de farina i espera, fins que tota ha fermentat.»
Tot això Jesús ho digué a la gent en paràboles i no els deia res sense paràboles. Així es complia allò que havia anunciat el profeta: «Els meus llavis parlaran en paràboles, exposaré coses que han estat secretes des de la creació del món.»
Llavors, deixà la gent i se n’anà a casa. Els deixebles anaren a demanar-li que els expliqués la paràbola del jull sembrat en el camp. Ell els digué: «El qui sembra la bona llavor és el Fill de l’home. El camp és el món. La bona llavor són els del Regne. El jull són els del Maligne. L’enemic que els ha sembrat és el diable. La sega és la fi del món, i els segadors són els àngels. Així com cullen el jull i el cremen, passarà igual a la fi del món: el Fill de l’home enviarà els seus àngels, recolliran del seu Regne tots els escandalosos i els qui obren el mal, i els llençaran al forn encès; allà hi haurà els plors i el cruixir de dents. Llavors els justos, en el Regne del seu Pare, resplendiran com el sol.
»Qui tingui orelles, que ho senti.»]
Homilia:
Com heu vist continuem amb el capítol de les paràboles de l’evangelista sant Mateu, com el diumenge passat, i encara el continuarem el diumenge que ve.

Avui, com que tenim orelles ho hem escoltat, la paràbola de la bona llavor i el jull, del gra de mostassa i del llevat. Una mateixa temàtica, que ja ens insinuava la primera lectura: la paciència de Déu. A Gaudí, quan li preguntaven per la Sagrada Família, deia: el meu client no té pressa.

Des de sempre hi ha hagut una certa tendència a dividir les persones en bons i dolents, com a les pel·lícules de l’oeste. Però que quedi ben clar que els bons som nosaltres, eh!, i els dolents sempre són els altres. I el pitjor de tot això és, encara, que ens pensem, ingenus!, que Déu també fa la mateixa tria. Aquests que es pensen que ho fan tot bé, per a mi, són tan perillosos com aquells que ho fan malament i no ho saben, o ja els hi està bé.

Les tres paràboles ens ensenyen el que podem anomenar el temps de l’Església: el temps que va des de la sembrada de la Paraula de Déu, en la predicació de Jesús, i la sega, la fi del món. Què passa en aquest espai de temps?. Contra l’optimisme eufòric o infantil d’uns (tot és bo, tot s’hi val) hi ha també el pessimisme d’uns altres (no hi ha res a fer, no ens en sortirem mai), Jesús avui ens dóna una lliçó de realisme, per tant plena d’esperança, perquè confia en la força de la llavor, perquè confia en la força de l’amor de Déu. Realisme humil, com una llavor, però el Regne fa el seu feu, va creixent!.

D’una realitat, la presència del mal, el jull, que no podem ni volem amagar, en podem treure una lliçó: així com hi ha sembradors de bé, també hi ha sembradors de mal, no ens enganyem!. El sembrador de bé ho fa de dia, a plena llum, i en camp propi; mentre que el sembrador del mal ho fa de nit, quan no el veu ningú, i en un camp que no és el seu, aprofitant que tothom dorm... (o al menys que està abaltit, o que està distret amb altres coses).

La resposta de l’amo quan es manifesta la realitat del jull, del mal, és un advertiment contra la precipitació irreflexiva. Una cosa és admetre la realitat del mal (el jull hi és!) i una altra és admetre el mal com a bo. El jull no es pot mai convertir en blat. El pecador sí que es pot convertir en bona persona; d’aquí la paciència de Déu i el seny de l’amo. Abans d’hora podem arrencar bo i dolent; Déu no vol la mort del pecador, sinó que es converteixi i que visqui. El mal hi és, i cal comptar-hi. I per això en el Parenostre no demanem que no tinguem temptacions, demanem que no hi caiguem a les temptacions; perquè el mal hi és.

Davant de la desgràcia, no volguda, de la presència del mal, el jull, el zel dels mossos és fer neteja, no esperar; si eliminem el mal, el bo serà més bo. O no!. Perquè barrejats bo i dolent, el bo encara es nota més que hi és.

L’Església, alguns pensen, no pot admetre barrejats bons i dolents, s’ha de fer tria!. I, evidentment, ells sempre es posen com els bons. Jesús no envià la seva Església a impedir que es realitzi el mal, sinó a perdonar els que pequen, d’acord amb la missió de Jesús que ha vingut a cridar, no pas justos, sinó pecadors.

Cal saber esperar, la impaciència potser un gran error. Serà al darrer dia de la història, en tot cas, quan el mateix sembrador del bé, el Fill de l’home, enviarà els seus àngels a fer la tria entre bons i dolents. El judici ni el podem fer nosaltres, ni el podem fer abans d’hora.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada