SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE MISERICÒRDIA
Plaça del Santuari, s/n. 43205 REUS. Telèfon: 977 750 307
"santuarimisericordiareus@hotmail.com" "santuaridemisericordia@gmail.com"
********************************************************

diumenge, 31 de juliol de 2011

Homilia del diumenge 18 de durant l’any

Amb el do de l’Eucaristia, l’Església dóna el pa de la vida a tothom que té fam de salvació.
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre d’Isaïes (Is 55,1-3)
Això diu el Senyor: «Oh tots els assedegats, veniu a l’aigua, veniu els qui no teniu diners, compreu i mengeu, compreu llet i vi sense diners, sense pagar res.
»Per què perdeu els diners comprant un pa que no alimenta, i malgasteu els vostres guanys en menjars que no satisfan? Escolteu bé, i tastareu cosa bona, i us delectareu assaborint el bo i millor. Estigueu atents, veniu a mi, i us saciareu de vida. Pactaré amb vosaltres una aliança eterna, els favors irrevocables promesos a David.»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 8,35.37-39)
Germans, qui serà capaç d’allunyar-nos del Crist, que tant ens estima? Els contratemps, la por, les persecucions, la fam o la nuesa, els perills, la mort sagnant? De tot això en sortim fàcilment vencedors amb l’ajut d’aquell qui ens estima. Estic ben segur que ni la mort ni la vida, ni els àngels o altres poders, ni res del món present o del futur, ni els estols del cel o de les profunditats, ni res de l’univers creat no serà capaç d’allunyar-nos de Déu que, en Jesucrist, el nostre Senyor, ha demostrat com ens estima.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 14,13-21)
En aquell temps, quan Jesús rebé la nova de la mort de Joan Baptista, se n’anà amb una barca cap a un lloc despoblat. Així que la gent ho va saber el van seguir a peu des dels pobles. Quan desembarcà veié una gran gentada, se’n compadí i curava els seus malalts. Els deixebles, veient que es feia tard, anaren a dir-li: «Som en un indret despoblat i ja s’ha fet tard. Acomiadeu la gent. Que se’n vagin als poblets a comprar-se menjar.» Jesús els respongué: «No cal que hi vagin. Doneu-los menjar vosaltres mateixos.» Ells li diuen: «Aquí només tenim cinc pans i dos peixos.» Jesús respongué: «Porteu-me’ls.» Llavors ordenà que la gent s’assegués a l’herba, prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, digué la benedicció, els partí i donava els pans als deixebles i ells els donaven a la gent. Tothom en menjà tant com volgué i recolliren dotze coves plens de les sobres. Els qui n’havien menjat eren tots plegats uns cinc mil homes, sense comptar-hi les dones i la mainada.
Homilia:
No oblidem mai que si les paràboles, que hem escoltat aquests últims diumenges, són una lliçó a aprendre, els miracles també ho són!. Tenim el perill, som així, de creure que els miracles són, bàsicament, per demostrar el poder diví de Jesús. Sempre, normalment, ens admira, i ens deixa amb un pam de nas, tot allò que sobrepassa les nostres capacitats o les nostres possibilitats. I a vegades no cal que sigui un miracle: ens passa el mateix amb aquells que fan jocs de mans (no sabem com s’ho fan per treure el conill del barret!) i ens deixen bocabadats.
L’objecte de Jesús no és deixa badat ningú a l’hora de fer un miracle. Els miracles no són jocs de mans. Són una lliçó, són un ensenyament. Mirem, doncs, de treure’n l’entrellat del miracle que ara acabem d’escoltar: la multiplicació dels pans.
Darrera la narració s’hi endevina una certa música de fons. Sembla que l’evangelista sobreposa 3 clixés, que corresponen a 3 moments diferents, però tenen relació entre tots 3. Mirant enrere fora el poble de Déu alimentat amb el mannà al desert; mirant més enllà fora això que fem nosaltres aquí, l’Eucaristia.
Mateu fa destacar, d’entrada, que eren, diu l’evangelista tal com l’hem llegit, en un “lloc despoblat”. Exactament diu la paraula eremos, que vol dir desert. No hi havia Déu alimentant el seu poble al desert amb el mannà?. Així com Jesús ara alimenta el nou poble de Déu, també, en un desert, ara Jesús alimentarà el nou poble en el desert de la vida camí, no de la terra promesa, sinó de la salvació definitiva. No en va la multiplicació del pans, també, es projecta cap el futur: també s’hi endevina el Darrer Sopar quan Jesús donarà el pa als seus, el pa de l’Eucaristia, garantia d’una nova vida!. “El qui mengi d’aquest pa viurà per sempre. Jo estaré amb ell i ell estarà amb mi". Amb el do de l’Eucaristia, l’Església dóna el pa de la vida a tothom que té fam de salvació.
Veieu com segons es llegeixen els miracles són, també, una lliçó per aprendre! Però cal saber-los llegir. Avui tots tenim moltes facilitats per escoltar la Paraula de Déu, però també és cert, avui, que tots tenim moltes dificultats per dedicar temps a escoltar o llegir la Paraula de Déu. Ens admirem del miracle de la multiplicació dels pans; és normal... I potser també ens hauríem d’admirar d’una multitud que té fam d’escoltar la Paraula de Déu, que segueix darrera de Jesús i van allà on vagi Ell!
Vés si ara resultarà que el poc interès per la Paraula de Déu és perquè és de franc. Mengeu sense pagar res... ens ha dit el profeta Isaïes. És que ens han arribat a fer creure que allò que és més car és més bo (principi bàsic de la societat de consum, això sí).
Ara em miro jo, per altra part, aquella gent que venia de tot arreu per escoltar la paraula de Jesús. I preguntem: Que no tenien cap més feina aquella gent?. Perquè nosaltres som molt pràctics!. Jo em pregunto: I a l’estiu tota aquella gentada estesa a la platja de Salou, prenen el sol, que no tenen cap més feina?... Tenim temps per a allò que ens interessa, per a allò que ens convé, però no tenim temps per a allò que ens alimenta. A vegades... de vegades allò que ens interessa no és, justament, allò que ens convé!.
Escoltar la Paraula de Déu sempre demana una actitud de generositat: deixar allò per agafar allò altre. Cal buscar estones en el tràfec de la vida per escoltar la Paraula de Déu; però allò que hem de descobrir, primer de tot, és si en tenim o no en tenim necessitat, si és tan important, com a mínim, com el pa que mengem. Només Déu pot saciar la fam del cor. “Veniu a mi, i us saciareu de vida”. Jesús és la Paraula de Déu capaç de saciar la fam del món. “Tothom en menjà tant com volgué”... i encara en va sobrar!.
Al llarg dels segles, Jesús continua saciant la fam dels homes a través del pa convertit en el seu cos i en cada Eucaristia reben aquell que és pa viu baixat del cel. Podem dir, doncs, pensant en l’Evangeli: “Feliços els qui escolten la Paraula de Déu i la posen en pràctica”. O pensant en l’Eucaristia podríem dir: Feliços els convidats a la taula de les noces de l’Anyell.

dilluns, 25 de juliol de 2011

Homilia de la missa de l’aparició


Podem viure amb moltes estretors, podem viure amb molts contratemps, però no podem viure sense esperança; i això és el camí.
Mn. Roquer
Homilia:
El nostre sant d’avui, l’apòstol sant Jaume, en la seva vida fa un camí, fa un procés: des de voler ocupar els llocs de govern, per poder manar, fins a ser el primer, com hem sentit a la lectura, en donar la vida per Jesús. No ho sé si potser aquest l’origen del famós camí de Santiago, de sant Jaume. Jo no l’he fet mai, ni del tot ni en part, i a hores d’ara ja sé que no el faré mai. Quan dic el camí de sant Jaume vull dir fer-lo a peu, amb tot el que això comporta.

A mi m’admira i m’alegra, molt!, veure com aquest camí s’ha convertit en un objectiu per a molta gent, i en treuen el seu profit, altrament no hi anirien. Això es posa més de manifest quan hi ha un Any Sant. Però també l’Any Sant té un perill: que es pot morir d’èxit per excés de tanta gent que va pel camí.

El camí de sant Jaume és uns dels exemples més clars de com una cosa que té el seu origen en la fe cristiana aconsegueix tenir prou força per anar més enllà de l’àmbit cristià i impregnar molts sectors de la societat. Nosaltres el què hem de fer és valorar tota la riquesa que pot generar fer aquest camí en molta gent.

Si parlem del camí potser hauríem d’agafar el cant tercer del Poema de Nadal, tant famós. El camí, tot camí!, dóna per a molt. Dóna per experimentar el plaer de caminar; caminar sempre vers un objectiu concret (no es camina per caminar; es va a...). Admirar el paisatge. Viure un trosset de la vida lentament, molt lentament, pas a pas; anem massa despresa!. Per viure una experiència personal en solitari o bé en companyia, com a vegades passa normalment a la vida. Dóna per un moment privilegiat de recerca espiritual, de trobar sentit a les coses, sentit a la vida. De mirar la vida amb una altra distància. A trobar sentit en tot. A valorar les coses petites (el petit gest!). A suportar els inconvenients d’una inclemència del temps. A valorar la companyia. A compartir un trosset de la nostra vida. A pensar que a la vida a vegades, com en tot camí, hem de veure quina direcció hem de prendre. Un camí pot ser, en algun aspecte, un moment de grans alegries o de grans rialles, i pot fer també ferides, no als peus sinó al cor i al cap. Dóna per tenir temps per parlar amb els companys i compartir. I dóna allò que dóna el sentit més genuí d’un camí: refermar-se en la fe, aprofundir en el coneixement de les coses de Déu, en el per què resem; a fer de la vida una pregària.

Evidentment. El camí de Santiago dóna per a molt. La presència de la vivència cristiana hi és com una oportunitat única, admirable, discreta, per a tothom qui ho vulgui ja que el seu origen és el camí cristià, el camí de tot cristià, des de sant Jaume fins a nosaltres. El camí l’ha de fer tothom que vulgui trobar el valor de l’evangeli; un bon cristià, com a mínim com ho va ser l’apòstol Jaume.

Podem viure amb moltes estretors, podem viure amb molts contratemps, però no podem viure sense esperança; i això és el camí.

diumenge, 24 de juliol de 2011

Homiila de diumenge 17 de durant l’any

 Aquesta ha de ser l’actitud d’aquell que ha trobat, de veritat, el Regne de Déu; sempre, és clar, que el valori com un tresor. I ara queda penjada la pregunta de l’Evangeli: “Ho heu entès, tot això?. Sí que ho hem entès”. Doncs què espereu?.
Mn. A. Roquer
Lectura del primer llibre dels Reis (1Re 3,5.7-12)
En aquells dies, el Senyor s’aparegué a Salomó en un somni durant la nit, en el santuari de Gabaon, i li digué: «Digue’m què vols que et doni.» Salomó li respongué: «Senyor, Déu meu, vós m’heu fet rei a mi, servent vostre, perquè ocupés el tron de David, el meu pare, però sóc encara un jove que no sé conduir la gent, i em trobo enmig del poble que vós heu elegit, un poble que ningú no és capaç de comptar, de tan nombrós com és. Feu al vostre servent la gràcia de saber escoltar, perquè pugui fer justícia al vostre poble i destriar el bé del mal. Sense això, qui seria capaç de governar aquest poble vostre tan considerable?»
Al Senyor li agradà que Salomó li hagués demanat això, i li digué: «Ja que no demanes molts anys de vida, ni riquesa, ni la vida dels teus enemics, sinó discerniment per poder escoltar i fer justícia, jo et donaré això que demanes: et faré tan prudent i sagaç que ni abans de tu ni després ningú no se’t podrà comparar.»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 8,28-30)
Germans, nosaltres sabem que Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen, dels qui ell ha cridat per decisió seva; perquè ell, que els coneixia d’abans que existissin, els destinà a ser imatges vives del seu Fill, que ha estat així el primer d’una multitud de germans.
Ell, que els havia destinat, els crida, els fa justos i els glorifica.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 13,44-52)
En aquell temps, Jesús digué a la gent: «Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp. L’home que el troba el deixa amagat i, content de la troballa, se’n va a vendre tot el que té i compra aquell camp.
»També passa amb el Regne del cel com amb un comerciant que buscava perles fines. El dia que en trobà una de molt preu, anà a vendre tot el que tenia i la comprà.
[»També passa amb el Regne del cel com amb aquelles grans xarxes que, tirades a l’aigua, arrepleguen de tot. Quan són plenes, les treuen a la platja, s’asseuen i recullen en coves tot allò que és bo, i llencen allò que és dolent. Igualment passarà a la fi del món: Sortiran els àngels, destriaran els dolents d’entre els justos i els llençaran al forn encès: allà hi haurà els plors i el cruixir de dents.
»Ho heu entès, tot això?» Li responen: «Sí que ho hem entès.» Ell els digué: «Mireu, doncs: Els mestres de la Llei que es fan deixebles del Regne del cel són com aquells caps de casa que treuen del seu cofre joies modernes i antigues.»]
Homilia:
La paràbola del tresor i la paràbola de la perla són dues paràboles bessones. Totes dues, ja ho heu vist, porten un mateix missatge, una mateixa lliçó: “Se’n va anar a vendre tot el que tenia i ho comprà...” el camp on hi ha el tresor o la perla. Tots dos homes, el que troba el tresor i el que troba la perla, tenen el seny de vendre-s’ho tot per obtenir allò què busquen, que val més, molt més!, que tot el què es poden gastar. Aquesta ha de ser l’actitud d’aquell que ha trobat, de veritat, el Regne de Déu; sempre, és clar, que el valori com un tresor. “Qui tingui orelles que escolti”. No tothom que escotava Jesús ho entenia, ni s’entusiasmava per aquest missatge de paràboles. En alguns en naixien una colla de dubtes, d’interrogants. És que Jesús volia sembrar uns certs interrogants, i els oients s’havien de decidir.

A la vida hi pot haver un secret que molts encara no han descobert. En els països del primer món, els països rics, els nostres, hi ha gent que abandona la fe; no hi han trobat tot el valor que té, i se l’han venut. Quants tresors s’han perdut per no haver-los trobat un expert!. És trist trobar cristians que encara no han trobat el Regne de Déu com un tresor amagat!. Quan el fet de la fe no és valorat com un tresor, creure (i practicar) és molt avorrit! (jo faria el mateix). Però quan es valora com un tresor... qui no vol un tresor?. Tothom el vol, però no tothom el troba; ni tothom que el troba el valora pel preu que té. La qüestió no és trobar-lo, la qüestió es donar-li el valor que té!. Saber què val. Perquè... de què serveix trobar-lo algú que no sap el seu preu?. Diu l’Evangeli: “No doneu les perles als porcs, que les trepitgen”. Quants tresors de fe s’han perdut per haver-los trobat un inexpert!. Per als ulls de l’inexpert, vendre-ho tot per comprar aquell camp, és una niciesa, és una estupidesa, és de bojos (però què fas?). Per a qui sap el valor d’aquell tresor, vendre’s-ho tot és tenir seny, és un negoci rodó; el gran negoci de la vida!.

Tot això ens porta, també, a la lliçó de la primera lectura. Déu li diu al jove rei Salomó: “Demana’m el què vulguis”. S’ha d’aprofitar l’ocasió!. I Salomó demana tenir seny!. I d’aquest home, que ho podia demanar tot el què volgués i demana seny, en diem (no sé per què)... en diem un savi. Tantes coses bones que es poden demanar! tantes com en necessitem per poder viure, tranquils i bé!... i demana seny!.

Preguntem-nos per què li demanem a Déu, nosaltres, tantes coses, no sempre necessàries, i per què no demanen més freqüentment allò què ens diu el Parenostre; que no és bo per a la vida?, que no serveix per a res?, que no té cap valor?.

La resposta de Salomó és d’un realisme sorprenent, en canvi per a molts deu semblar un idealisme purament teòric. “Feu al vostre servent la gràcia de saber escoltar”. Es tracta d’anar a la primera virtut que ha tenir tothom que ha de fer el judici del seu poble. La història de l’Església està plena de bojos... o potser d’assenyats; molts cops incompresos, certament, que s’ho han jugat tot a una carta, i ara resulta que aquesta carta era un trumfo, i han guanyat la partida. I ho sabem!. No hi ha cap sant que s’hagi repenedit mai de jugar aquest joc!. I ara preguntem-nos: on és el sant?, qui és el sant?. Vendre-ho tot costa, però allò què comprarem val molt més!. On és el savi?, on és l’assenyat?.

I ara queda penjada la pregunta de l’Evangeli: “Ho heu entès, tot això?. Sí que ho hem entès”. Doncs què espereu?.

A l’oració inicial de la celebració d’avui, l’oració col·lecta, hem demanat això (que ens lliga amb aquesta lectura de l’Evangeli): Feu que de tal manera usem dels bens temporals que no perdem els eterns!. Si la paraula oremus es tradueix per oració... alerta germans!, no perdem l’oremus!.

diumenge, 17 de juliol de 2011

Homilia del diumenge 16 de durant l'any

 El pecador sí que es pot convertir en bona persona; d’aquí la paciència de Déu i el seny de l’amo. Cal saber esperar, la impaciència potser un gran error.
Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre de la Saviesa (Sa 12,13.16-19)
Fora de vós, que vetlleu sobre tothom, no hi ha cap déu a qui hàgiu de convèncer que la vostra sentència és justa. La vostra força és font de justícia, i el mateix domini que teniu sobre tothom fa que tracteu amb tota consideració. Demostreu només la vostra força si algú no creu que ho podeu tot, o bé quan humilieu aquells que, sabent que sou fort, es mostren arrogants. Vós, que disposeu de la força, sou moderat en les sentències i ens governeu amb tota consideració: el poder, si volguéssiu, sempre el teniu a mà. Obrant així, heu ensenyat al vostre poble que els justos han de ser humans amb tothom, i heu omplert d’esperança els vostres fills, en veure que doneu l’ocasió de penedir-se dels pecats.
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 8,26-27)
Germans, és l’Esperit mateix el qui, per ajudar la nostra feblesa, intercedeix amb gemecs que no es poden expressar. Perquè nosaltres no sabem què hem de demanar per pregar com cal, però és ell, l’Esperit, qui es posa en lloc nostre. I ni que els seus gemecs no es puguin expressar, el qui penetra l’interior dels cors sap prou bé quin és el deler de l’Esperit; ell intercedeix a favor del poble sant tal com Déu ho vol.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 13,24-43)
En aquells temps, Jesús proposà a la gent aquesta altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un home que havia sembrat bona llavor al seu camp, però a la nit, mentre tothom dormia, vingué el seu enemic, sembrà jull enmig del blat i se n’anà. Quan el sembrat hagué crescut i s’espigà, aparegué també el jull. Els mossos anaren a trobar l’amo i li digueren: No era bona, la llavor que vau sembrar al vostre camp? Com és, doncs, que hi ha jull? Ell els respongué: Això ho ha fet algú que em vol mal. Els mossos li digueren: Voleu que anem a collir-lo? Ell els diu: No ho feu pas: si collíeu el jull, potser arrencaríeu també el blat. Deixeu que creixin junts fins a l’hora de la sega i llavors diré als segadors: colliu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo; després colliu el blat i porteu-lo al meu graner.»
[Els proposà encara una altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un gra de mostassa que un home ha sembrat en el seu camp: és la més petita de totes les llavors, però, a mesura que creix, es fa més gran que totes les hortalisses i arriba a ser com un arbre, tant, que els ocells hi van per ajocar-se a les seves branques.»
Els digué també una altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb el llevat, que una dona amaga dintre la pasta de mig sac de farina i espera, fins que tota ha fermentat.»
Tot això Jesús ho digué a la gent en paràboles i no els deia res sense paràboles. Així es complia allò que havia anunciat el profeta: «Els meus llavis parlaran en paràboles, exposaré coses que han estat secretes des de la creació del món.»
Llavors, deixà la gent i se n’anà a casa. Els deixebles anaren a demanar-li que els expliqués la paràbola del jull sembrat en el camp. Ell els digué: «El qui sembra la bona llavor és el Fill de l’home. El camp és el món. La bona llavor són els del Regne. El jull són els del Maligne. L’enemic que els ha sembrat és el diable. La sega és la fi del món, i els segadors són els àngels. Així com cullen el jull i el cremen, passarà igual a la fi del món: el Fill de l’home enviarà els seus àngels, recolliran del seu Regne tots els escandalosos i els qui obren el mal, i els llençaran al forn encès; allà hi haurà els plors i el cruixir de dents. Llavors els justos, en el Regne del seu Pare, resplendiran com el sol.
»Qui tingui orelles, que ho senti.»]
Homilia:
Com heu vist continuem amb el capítol de les paràboles de l’evangelista sant Mateu, com el diumenge passat, i encara el continuarem el diumenge que ve.

Avui, com que tenim orelles ho hem escoltat, la paràbola de la bona llavor i el jull, del gra de mostassa i del llevat. Una mateixa temàtica, que ja ens insinuava la primera lectura: la paciència de Déu. A Gaudí, quan li preguntaven per la Sagrada Família, deia: el meu client no té pressa.

Des de sempre hi ha hagut una certa tendència a dividir les persones en bons i dolents, com a les pel·lícules de l’oeste. Però que quedi ben clar que els bons som nosaltres, eh!, i els dolents sempre són els altres. I el pitjor de tot això és, encara, que ens pensem, ingenus!, que Déu també fa la mateixa tria. Aquests que es pensen que ho fan tot bé, per a mi, són tan perillosos com aquells que ho fan malament i no ho saben, o ja els hi està bé.

Les tres paràboles ens ensenyen el que podem anomenar el temps de l’Església: el temps que va des de la sembrada de la Paraula de Déu, en la predicació de Jesús, i la sega, la fi del món. Què passa en aquest espai de temps?. Contra l’optimisme eufòric o infantil d’uns (tot és bo, tot s’hi val) hi ha també el pessimisme d’uns altres (no hi ha res a fer, no ens en sortirem mai), Jesús avui ens dóna una lliçó de realisme, per tant plena d’esperança, perquè confia en la força de la llavor, perquè confia en la força de l’amor de Déu. Realisme humil, com una llavor, però el Regne fa el seu feu, va creixent!.

D’una realitat, la presència del mal, el jull, que no podem ni volem amagar, en podem treure una lliçó: així com hi ha sembradors de bé, també hi ha sembradors de mal, no ens enganyem!. El sembrador de bé ho fa de dia, a plena llum, i en camp propi; mentre que el sembrador del mal ho fa de nit, quan no el veu ningú, i en un camp que no és el seu, aprofitant que tothom dorm... (o al menys que està abaltit, o que està distret amb altres coses).

La resposta de l’amo quan es manifesta la realitat del jull, del mal, és un advertiment contra la precipitació irreflexiva. Una cosa és admetre la realitat del mal (el jull hi és!) i una altra és admetre el mal com a bo. El jull no es pot mai convertir en blat. El pecador sí que es pot convertir en bona persona; d’aquí la paciència de Déu i el seny de l’amo. Abans d’hora podem arrencar bo i dolent; Déu no vol la mort del pecador, sinó que es converteixi i que visqui. El mal hi és, i cal comptar-hi. I per això en el Parenostre no demanem que no tinguem temptacions, demanem que no hi caiguem a les temptacions; perquè el mal hi és.

Davant de la desgràcia, no volguda, de la presència del mal, el jull, el zel dels mossos és fer neteja, no esperar; si eliminem el mal, el bo serà més bo. O no!. Perquè barrejats bo i dolent, el bo encara es nota més que hi és.

L’Església, alguns pensen, no pot admetre barrejats bons i dolents, s’ha de fer tria!. I, evidentment, ells sempre es posen com els bons. Jesús no envià la seva Església a impedir que es realitzi el mal, sinó a perdonar els que pequen, d’acord amb la missió de Jesús que ha vingut a cridar, no pas justos, sinó pecadors.

Cal saber esperar, la impaciència potser un gran error. Serà al darrer dia de la història, en tot cas, quan el mateix sembrador del bé, el Fill de l’home, enviarà els seus àngels a fer la tria entre bons i dolents. El judici ni el podem fer nosaltres, ni el podem fer abans d’hora.

diumenge, 10 de juliol de 2011

Homilia del diumenge 15 de durant l’any


 Jesús parla de realitats senzilles, molt simples, per fer entendre les realitats transcendentals.
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre d’Isaïes (Is 55,10-11)
Diu el Senyor: «Així com la pluja i la neu cauen del cel i no hi tornen, sinó que amaren la terra, la fecunden i la fan germinar fins que dóna el gra per a la sembra i el pa per a menjar, així serà la paraula que surt dels meus llavis: no tornarà infecunda, sense haver fet el que jo volia i haver complert la missió que jo li havia confiat.»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 8,18-23)
Germans, jo penso que els sofriments del món present no són res comparats amb la felicitat de la glòria que més tard s’ha de revelar en nosaltres. Perquè tot l’univers creat està atent, esperant que es reveli d’una vegada la glorificació dels fills de Déu. L’univers creat s’ha trobat sotmès a una situació absurda no perquè ell ho hagi volgut, sinó que un altre l’hi ha sotmès, donant-li, però, l’esperança que un dia serà alliberat de l’esclavatge d’aquesta situació desgraciada, per obtenir la llibertat, que és la glorificació dels fills de Déu. Sabem prou bé que fins ara tot l’univers creat gemega i sofreix dolors com la mare quan infanta. Però no és ell tot sol. També nosaltres, els qui ja posseïm l’Esperit com a primers fruits de la collita que vindrà, gemeguem igualment dins nostre, esperant l’hora que serem plenament fills, quan el nostre cos serà redimit.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 13,1-23)
Aquell dia, Jesús sortí de casa i s’assegué vora el llac. Era tanta la gent que es reuní entorn d’ell, que pujà a una barca i s’hi assegué. Tota la gent es quedà vora l’aigua i ell els parlà llargament en paràboles. Digué: «El sembrador va sortir a sembrar. Tot sembrant, una part de la llavor caigué arran del camí, vingueren els ocells i se la menjaren. Una part caigué en un terreny rocós, on hi havia poca terra. De seguida va néixer, ja que la terra era poc fonda, però com que no tenia arrels, quan sortí el sol, amb la calor s’assecà. Una part caigué entre els cards, però els cards van créixer i l’ofegaren. Una part caigué a la terra bona i donà fruit: o cent, o seixanta, o trenta. Qui tingui orelles, que ho senti.»
[Els deixebles s’acostaren i li preguntaren: «Per què els parleu en paràboles?» Ell respongué: «Déu us fa a vosaltres el do de conèixer els secrets del Regne, però a ells, no. Als qui tenen, Déu els donarà encara més i tindran a vessar; però als qui no tenen, els prendrà fins allò que els queda. Jo els parlo en paràboles perquè, tot i veure-hi, no veuen res, i tot i sentir-hi, no senten ni entenen res. En el cas d’ells es compleix aquella profecia d’Isaïes que deia: “Per més que escolteu, no entendreu res, per més que mireu, no veureu res. El cor d’aquest poble s’ha fet insensible, s’ha tornat dur d’orella i s’ha tapat els ulls, no fos cas que si els seus ulls hi veien, les seves orelles hi sentien i el seu cor arribava a entendre, es convertissin, i jo els retornés la salut.” Però els vostres ulls i les vostres orelles sí que són feliços de poder veure i de poder sentir. Us ho dic amb tota veritat: Molts profetes i justos desitjaven veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren, desitjaven sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren.
»Escolteu, doncs, vosaltres, què vol dir la paràbola del sembrador: la llavor sembrada arran del camí vol dir que a tots aquells que escolten la predicació del Regne però no l’entenen, el Maligne els pren la llavor sembrada en els seus cors.
»La llavor sembrada en un terreny rocós vol dir aquells que reben amb alegria la predicació del Regne així que la senten, però només per un moment; no arrela dintre d’ells, i tan bon punt es troben amb dificultats o amb persecucions per la Paraula que havien rebut, sucumbeixen de seguida.
»La llavor sembrada enmig dels cards vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne, però les preocupacions del món present i la seducció de les riqueses l’ofeguen i no dóna fruit.
»La llavor sembrada en terra bona vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne i l’han entesa, i per això dóna fruit: o cent, o seixanta, o trenta.»]
Homilia:
No sé si s’ha de ser de pagès o bé haver tocat de prop el món de la pagesia per entendre aquesta paràbola, però farem el què podrem.

Durant 3 diumenges escoltarem paràboles semblants a les que ara acabem d’escoltar: les paràboles de Mateu. I en el cas de Mateu, realment, tenen sabor d’autobiogràfiques; sabia de què parlava.

Jesús parla de realitats senzilles, molt simples, per fer entendre les realitats transcendentals. Bon mestre. Jesús és un gran pedagog. S’adapta perfectament a la capacitat de comprensió del poble senzill que l’escolta. Tothom pot entendre com és el Regne de Déu perquè tothom entén les paraules que Ell explica. Jesús ensenya a mirar les realitats més senzilles per entrar a la comprensió de les realitats sobrenaturals.

A la paràbola d’avui no li calen massa explicacions perquè s’explica per ella mateixa. És diàfana: per a que germini la llavor cal un sembrador, que la sembri, i un terreny adequat que l’aculli. La llavor és la mateixa, els terrenys són diferents. La Paraula de Déu requereix la cooperació de la terra per poder donar fruit. Tres actituds impedeixen el procés de creixement de la llavor: la superficialitat (la llavor que cau al camí), el sentimentalisme (la llavor que cau entremig de pedres i no arriba a donar fruit), el doble joc (la seducció d’altres coses que ofeguen la llavor, com els cards, i no creix).

Ni tot és terreny igual, ni totes les llavors tenen la mateixa sort. La llavor, la Paraula de Déu, sempre és la mateixa, apta per germinar. El terreny és diferent i pot entorpir la germinació. Cor indiferent, endurit; terreny rocós, amb poca terra, amb poca substància, amb poc suc, cor superficial; i bardissar, que sempre vol i dol. Finalment hi ha la terra bona, llaurada, adobada i assaonada; tot ben preparat per rebre el do de la Paraula de Déu que la farà germinar, fins a donar fruit, que és el que te dret a esperar tothom que sembra; perquè no sembra per l’esport de sembrar, sembra amb afany de collir; altrament no sembraria si no pensés que hi haurà una sega. Així podem ben dir que la paràbola del sembrador és una invitació a l’optimisme, mirant la sega.

La sembra que va fer Jesús, Paraula de Déu feta home, va ser generosa; Ell va sembrar la paraula que dóna la vida. Però alguns no volien la vida; sembla mentida però el món és així, hi ha de tot. Recordeu el missatge del diumenge passat: “Us dono gràcies, Pare, perquè heu ensenyat als senzills això que heu amagat als savis i als entesos”.

Quan tot sembla condemnat al fracàs la paràbola del sembrador és una bona lliçó, sempre que l’èxit no sigui del sembrador sinó de la qualitat de la llavor i del terreny on cau.

Contra tot cansament, desafiant el desencís, el fracàs (aparentment definitiu), vivim temps de molta incertesa, el sembrador ha de sortit a llençar la llavor, amb convenciment, fins amb tossuderia, sempre amb esperança. No tot és la duresa del camí, no n’hi ha per tot arreu de cards, no sempre trobarà la duresa de la pedra. Al camp, la terra bona hi és; per tant hi ha motius per esperar la joia de la sega, quan Déu vulgui... com Déu vulgui!.

Tota la llavor és bona, no tota la llavor es perd. Doncs... a sembrar!. I aquesta serà, la sega, la paga del sembrador.

diumenge, 3 de juliol de 2011

Homilia diumenge 14 de durant l'any

Ens fa molt de bé escoltar avui aquesta proposta: Veniu a mi, apreneu de mi, accepteu el meu jou, tindreu el repòs que tant desitjàveu!
Mn. A. Roquer
Lectura de la profecia de Zacaries (Za 9,9-10.13,1)
El Senyor diu: «Alegra’t, ciutat de Sió. Aclama, ciutat de Jerusalem. El teu rei fa la seva entrada. És bo i salvador, muntat humilment en un ase, en un pollí, fill de somera. Bandejarà d’Efraïm els carros de guerra, allunyarà de Jerusalem els cavalls, i els arcs dels guerrers seran bandejats. Adreçarà a tots els pobles paraules de pau, i el seu domini s’estendrà d’un mar a l’altre, des del gran Riu fins a l’extrem del país.»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 8,9.11-13)
Germans, vosaltres no viviu segons les mires de la carn sinó segons les de l’Esperit, perquè l’esperit de Déu habita en vosaltres, i si algú de vosaltres no tingués l’esperit de Crist, no seria de Crist. I si habita en vosaltres l’esperit d’aquell que va ressuscitar Jesús d’entre els morts, també, gràcies al seu esperit, que habita en vosaltres, aquell que va ressuscitar el Crist d’entre els morts donarà la vida als vostres cossos mortals. Per tant, germans, nosaltres tenim un deute, però no amb la carn, que ens obligaria a viure com demana la carn. Perquè si visquéssiu així, moriríeu; en canvi, si per l’Esperit feu morir les obres pròpies de la carn, viureu.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 11,25-30)
En aquell temps, Jesús digué: «Us enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills tot això que heu amagat als savis i als entesos. Sí, Pare, així us ha plagut a vós. El Pare ho ha posat tot a les meves mans. Fora del Pare, ningú no coneix veritablement el Fill; igualment, no coneix veritablement el Pare, fora del Fill i d’aquells a qui el Fill el vol revelar.
«Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats; jo us faré reposar. Accepteu el meu jou, feu-vos deixebles meus, que jo sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs que tant desitjàveu, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega lleugera.»
Homilia:
Avui, com veieu pel color verd de la casulla, hem retornat altra vegada a l’evangeli ordinari de cada diumenge, i enguany ens toca llegir l’evangeli de Mateu. El varem deixar aparcat al començar la Quaresma i ara el tornem a reprendre i l’anirem llegint fins a la fi de l’any.

I el fragment que acabem de llegir, jo... és una opinió personal, crec que és dels més bonics i a l’hora dels més densos de tot l’evangeli de Mateu. D’entrada l’evangelista ens presenta Jesús pregant i ens diu què deia, interessant!, quan pregava. I, una vegada més, Jesús ens sorprèn; millor dit: ens desconcerta!. És que l’Evangeli és ben bé el món al revés.

Jesús ha trobat una fe més petita que un gra de mostassa, perquè si fos com un gra de mostassa, Déu faria miracles. Si fos com un gra de mostassa ja fora molt!. Ha trobat molt poca fe en la gent del seu poble, tant a Galilea com a Jerusalem. Pels rics, Jesús és massa pobre; pels savis és massa senzill; pels piadosos és massa lliure... L’Evangeli topa amb el menyspreu d’uns i amb la còmoda instal·lació d’uns altres. Topa amb el menyspreu, o amb l’oposició i, fins i tot al final, amb la calumnia.

Certament, això demostra una vegada més que els camins de Déu no són els nostres camins. Un advertiment seriós a l’Església de tots els temps; mentre els savis i els entesos busquen Déu en els llibres, en la ciència, en l’extrapolació filosòfica... topen amb un misteri que no hi comptaven: el Pare, que li ha plagut donar-se a conèixer en els pobres i en els senzills, vés per on!. Un Déu ben estrany. L’evangeli d’avui és, doncs, una gran revelació de qui és el nostre Déu. I resulta que el Déu de Jesús ara és benèvol i humil de cor.

Quan diem que Déu és omnipotentl’ no vol dir que és prepotent; de vegades és tan fàcil donar a Déu uns atributs que voldríem per a nosaltres!. Déu és potent però no és prepotent. Tan potent que és capaç d’assumir la nostra fragilitat humana en Jesús de Nazaret. Neix pobre, miserable, en una cova a Betlem. Aquest és el nostre Déu. Fa 30 anys de fuster i ve a salvar el món! (quina manera de perdre’ls!), i es fa batejar com un més a la cua dels pecadors allà al Jordà. Un Déu ben estrany. I mor ajusticiat, clavat en una creu com un malfactor. Doncs mireu, justament per a sant Pau aquí és un radica la veritable força de Déu.

“Us enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra”; aquesta pregària típicament jueva era coneguda com la Veraqa (la Benedicció). Però mirem la diferència, mirem la novetat. No diu us beneeixo Pare, Senyor del cel i de la terra, pels grans miracles, en el pas del mar Roig, ni pel mannà que ens alimentà pel desert, ni l’aigua que sortia de la roca, ni per les victòries sota el pendó del rei David, ni per la gran saviesa del rei Salomó,... No!: “Us enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills això que heu amagat als savis i als entesos”. Nosaltres hem traduït per senzills el mot grec nepioi, que vol dir nen petit (aquells que, tot i ser grans, són nets de cor com un infant). Per això hi haurà també, en Mateu, una Benaurança que dirà: “Feliços els nets de cors, perquè ells veuran Déu, ells entendran Déu”, perquè és benèvol com ells i humil de cor com ells.

Aquest Déu ens resulta més misteriós del què ens pensàvem. Ens resulta molt més difícil d’acceptar del què voldríem. Sabeu per què? Doncs, perquè ens toca el vora viu. Posa el dit a la llaga, i ens fa mal. On és la llaga?: el nostre orgull, el nostre afany de possessió, de domini. Voldríem un Déu orgullós i així nosaltres podríem ser orgullosos com Déu. Doncs, ho sento molt!, el nostre Déu, el de Jesucrist, és benèvol i humil de cor.

També nosaltres entenem moltes coses des d’aquesta perspectiva, perquè aquí nosaltres estem una mica cansats de moltes coses, si voleu indignats per moltes coses. I ens fa molt de bé escoltar avui aquesta proposta: Veniu a mi, apreneu de mi, accepteu el meu jou, tindreu el repòs que tant desitjàveu!