SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE MISERICÒRDIA
Plaça del Santuari, s/n. 43205 REUS. Telèfon: 977 750 307
"santuarimisericordiareus@hotmail.com" "santuaridemisericordia@gmail.com"
********************************************************

Pregària per les vocacions (21-11-2019) al Santuari

Pregària per les vocacions (21-11-2019) al Santuari
Cadena de pregària del secreteriat per les vocacions de l'arquebisbat de Tarragona. Recull d'imatges..

diumenge, 26 de juny de 2011

Homilia de la Festivitat del Cos i de la Sang de Crist

Així, per a nosaltres, l’Eucaristia no és opcional, és vital, capital. Ho creiem això?

Mn. A. Roquer
Lectura del llibre del Deuteronomi (Dt 8,2-3.14b-16a)
Moisès digué al poble: «Recorda’t del camí que el Senyor t’ha fet fer pel desert des de fa quaranta anys per afligir-te, per provar-te, per conèixer els sentiments del teu cor i veure si observaries o no els seus manaments. T’afligí fent-te passar fam, però després t’alimentà amb el mannà, que ni tu ni els teus pares no coneixíeu, perquè aprenguessis que l’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu. Recorda’t del Senyor, el teu Déu, que et va fer sortir de la terra d’Egipte, un lloc d’esclavatge; que t’ha fet passar per aquest desert immens i terrible, infestat de serps verinoses i d’escorpins, una terra eixuta, sense aigua, on per a tu va fer saltar un doll d’aigua de la roca dura, i t’hi alimentava amb el mannà, que els teus pares no coneixien.»
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 10,16-17)
Germans, el calze de la benedicció que nosaltres beneïm, no és, potser, comunió amb la sang de Crist? El pa que nosaltres partim, no és, potser, comunió amb el cos de Crist? El pa és un de sol. Per això tots nosaltres, ni que siguem molts, formem un sol cos, ja que tots participem del mateix pa.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 6,51-58)
 En aquell temps Jesús digué als jueus: «Jo sóc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. Més encara: El pa que jo donaré és la meva carn, perquè doni vida al món.» Els jueus es posaren a discutir. Deien: «Com s’ho pot fer, aquest, per donar-nos la seva carn per menjar?» Jesús els respongué: «Us ho dic amb tota veritat: Si no mengeu la carn del Fill de l’home i no beveu la seva sang, no podeu tenir vida en vosaltres. Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. Ben cert: la meva carn és un veritable menjar, i la meva sang és una veritable beguda. Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell. A mi m’ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment, els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi. Aquest és el pa baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares. Ells van morir, però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre.»
Homilia:
Avui celebrem la segona de les solemnitats abans de reprendre els diumenges ordinaris de durant l’any, aquells diumenges de color verd. I com la festa de diumenge passat, la Trinitat, també la d’avui, Corpus, podria semblar una mica supèrflua, ja que sempre cada celebració dominical és sempre una proclamació de la Santa Trinitat i és també una celebració de l’Eucaristia.

En el seu camí a través del desert, el poble d’Israel ha viscut experiències úniques, ha descobert que era un poble, i un poble objecte de l’amor especial de Déu. Només caldrà que ho recordi en els moments de dificultat i de desànim. D’aquí l’exhortació: “Recorda’t...” que ha repetit Moisés.

Recordar és un acte fonamental, doncs, per al poble. Recordar el passat per actualitzar en el present i mantenir l’esperança en el futur. I això que ho diem pel poble d’Israel, ho podem dir, i amb molt més motiu i amb molta més propietat, de l’Església, el nou poble de Déu; que vivint en el desert del món s’alimenta, fent camí cap a la terra promesa, no del mannà, sinó del mateix cos de Crist. “Si no mengeu la carn del Fill de l’home i no beveu la seva sang, no tindreu vida en vosaltres”. Així, per a nosaltres, l’Eucaristia no és opcional, és vital, capital. Ho creiem això?.

Sense Eucaristia no tenim vida. Sense Eucaristia continuarem tenint la nostra vida biològica certament, però no tenim la vida de Déu, la vida de batejats, ja que “Qui menja la meva carn i beu la meva sang és el que estar en mi i jo estic en ell, i tindrà vida eterna”.

Ara podem entendre que la missa dominical no té només un caràcter legal d’un manament que hem de complir. Sinó que és una necessitat vital per a tothom que vulgui ser cristià de debò. La missa dominical és imprescindible per viure com a cristians de fets, no només de nom. És aquí a la celebració de l’Eucaristia que es viu i es manifesta la comunió, la unió comú, entre Jesús i els membres del seu poble. L’Església fa l’Eucaristia, nosaltres fem Eucaristia i l’Eucaristia ens fa a nosaltres!. Vet aquí el pa del cel que l’home cal que mengi per esdevenir poble de Déu.

En la solemnitat d’avui, festa del Cos i la sang de Crist, recordem també nosaltres, el nou poble de Déu que fa camí per aquest món que passa, l’objecte de la nostra fe: recordem la gesta de Déu, iniciada en el desert i duta a terme en la Nova Aliança, aliment per a tothom. Aquest sí que és el pa de la llibertat que ens enforteix en el pas del desert per la vida. Pelegrins cap a la pàtria de veritat.

Però en aquesta festa d’avui repetim les paraules de Moisés en el Deuteronomi: “Recorda’t..” Recorda’t de l’amor de Déu; no el guardis arxivat com una cosa passada, antiga, molt valuosa, però passada de moda. Recorda, agraeix, celebra!. “Els qui mengin d’aquest pa viuran per a sempre.” Recorda, agraeix, celebra, mengen i viu!.

dissabte, 25 de juny de 2011

Homilia de la missa de l’aparició

 Nosaltres també, com Judit, i més que Judit, podem ben dir: Tu, i només tu ets l‘honor del nostre poble!.
Mn. Roquer

Homilia:
Pròpiament la festa de l’Immaculat Cor de Maria se celebra cada any l’endemà de la festa del Sagrat Cor de Jesús. Enguany, per tant, hauríem vingut dissabte que ve. Però sí que vuit dies abans, per nosaltres el dia 25, podem ben bé anticipar una festa celebrant aquesta missa com a missa votiva de l’Immaculat Cor de Maria, en aquest Santuari.

Tant la festa d’avui com la del Sagrat Cor no es van escapar del Romanticisme; més o menys l’època en què es van crear aquestes festivitats. Amb tot, si ho interpretem en un sentit bíblic, i fins i tot també en un sentit popular, tenen un altre sentit: el cor designa la persona, la manera de ser de la persona, el més íntim de la persona, el centre de la vida interior!. Així d’una bona persona en diem una persona de bon cor. I és en aquest sentit que hem d’entendre la devoció del Cor Immaculat de Maria; i així podríem parlar del cor de Maria com a testimoni exemplar i únic de l’amor de Déu. El mateix amor amb el qual ella estima Déu, estima també tots els fills de Déu, com a mare.

L’evangeli d’avui, sobretot en sant Lluc, ens mostra com batega aquest cor en els diferents moments de la vida del seu Fill, i ho sabem per l’Evangeli, tant a Natzaret, en la Visitació, a Betlem i, sobretot, al peu de la creu, al Calvari. D’aquí ve que la Litúrgia l’anomeni un cor net, immaculat; un cor senzill, ferm, dòcil, atent... Comptat i debatut: un cor de mare! Oi mares?.

I aquí, nosaltres, encara hi podem afegir, no ho traiem de la Paraula de Déu però sí de l’experiència d’un poble, el cor immaculat de Maria per Reus. Quina mare no serà sensible a la misèria dels fills?. Reus passa el tràngol de la pesta, la misèria de la pesta, i atribueix a Maria veure-se’n lliure. I és això com li donen el títol i ben guanyat, de Mare... diem de Misericòrdia, potser hauríem de dir de Mare en la Misericòrdia.

I si be és cert que podem haver canviat en algunes coses (poden haver canviat evidentment els símptomes que manifesten una pesta concreta, i ara es poden tenir uns altres símptomes, unes altres pestes) no ha canviat el sentiment del cor d’una mare, sempre amatent de la pregària dels fills. Ni tampoc, és cert, ha canviat el sentiment dels fills per la Mare, i vosaltres sou els testimonis. Perquè allò de l’amor amb amor es paga.

L’amor, moltes vegades, s’ha de saber entendre, fins i tot l’amor de mare. Déu parlar també com un amor de mare, i a vegades parla entre línies, i s’ha de saber llegir. A l’evangeli hem dit: “Més feliços són encara els que escolten la Paraula de Déu i la guarden”.

Nosaltres també, com Judit, i més que Judit, podem ben dir: Tu, i només tu ets l‘honor del nostre poble!.

diumenge, 19 de juny de 2011

Homilia de la festivitat de la Santíssima Trinitat

 La Trinitat no és un jeroglífic, és la font de la vida. I és la font de l’amor. És gràcies al Fill, que moguts per l’Esperit Sant, a Déu li podem dir Pare.
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre de l’Èxode (Ex 34,4b-6.8-9)
En aquells dies, Moisès es llevà a la matinada i pujà a la muntanya del Sinaí, tal com el Senyor li havia manat. Portava a les mans les dues tauletes de pedra. El Senyor baixà enmig del núvol i proclamà el seu nom. Moisès s’estigué allà amb ell. Llavors el Senyor passà davant d’ell tot cridant: «Jo sóc el Senyor, Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor.» Moisès es prosternà tot seguit, l’adorà amb el front fins a terra, i digué: «Senyor, si m’heu concedit el vostre favor, vingueu vós mateix a acompanyar-nos. És veritat que és un poble rebel al jou, però vós ens perdonareu les culpes i els pecats, i fareu de nosaltres la vostra heretat.»
Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint (2Co 13,11-13)
Germans, estigueu contents, refermeu-vos, animeu-vos, viviu en pau i ben avinguts, i el Déu de l’amor i de la pau serà amb vosaltres. Saludeu-vos els uns als altres amb el bes de pau. Us saluda tot el poble sant.
Que la gràcia de Jesucrist, el Senyor, l’amor de Déu i el do de l’Esperit Sant siguin amb tots vosaltres.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 3,16-18)
Déu estima tant el món, que ha donat el seu fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell.
Els qui creuen en ell, no seran condemnats. Els qui no creuen, ja han estat condemnats, per no haver cregut en el nom del Fill únic de Déu.
Homilia:
La tècnica quan va bé és perfecta, però estem lligats per un fil. I quan ens falla la tècnica... Avui la megafonia, no sabem per què, no funciona... tot són problemes. Farem el què podrem.

Celebrem, com sabeu, la festa de la Santíssima Trinitat, un cop acomplertes ja les festes pasquals. Dit altrament: després de que hem celebrat el misteri de Déu Pare, que ha enviat el seu Fill, mort i ressuscitat per nosaltres, ens envia, per completar la seva obra en el món, l’Esperit Sant.

Moltes vegades només sentint el nom de Trinitat ens ve al cap la imatge d’una mena de jeroglífic teològic: tres persones, però no són tres Déus, sinó un sol Déu... No és qüestió de conceptes i d’idees estranyes. Tres persones que no són tres déus...

Parlar de la Trinitat no és parlar del resultat d’un esforç intel·lectual, sinó que és fruit d’una manera d’entendre Déu. I el nostre Déu és Trinitat. La història de Déu i la història de la humanitat han estat sempre molt lligades; que no vol dir amb un lligam fàcil, perquè és el lligam de l’amor. I els lligams de l’amor no ho són mai fàcils.

L’exemple l’hem sentit a la primera lectura. Déu dóna la Llei a Moisés, al Sinaí. I quan Moisés baixa de la muntanya veu que el poble s’ha prostituït, s’ha oblidat d’aquest Déu que l’ha tret de l’esclavatge d’Egipte; ha abandonat el Déu que l’allibera per adorar, vés per on!, un animal de fossa, però això sí: un bou d’or; un déu fet per ells mateixos. Aquesta és la gran temptació de sempre: fer-nos un déu a la nostra vida, que vol dir als nostres gustos, per no dir al nostres capricis. Però aquest déu ens esclavitza, no ens allibera.

I com reacciona Déu davant de l’infidelitat del poble?. Sorprenent!: Jo sóc un Déu de compassió; sóc benigne, lent per al càstig, gran en l’amor. Gràcies!. Això ahir i avui. Déu, al Sinaí, mostra els trets amb els quals se l’ha de conèixer i se li ha de relacionar. Un Déu que el sabem comprensiu i benigne, que ens obre el cor per a que hi puguem entrar sense temor, sinó amb plena confiança.

“La gràcia de Jesucrist, l’amor de Déu Pare i el do de l’Esperit Sant...” saludem així a l’assemblea al començar les celebracions. Això no és una salutació! És un programa de vida. L’amor entre les persones de la Santíssima Trinitat no és res que més que una imatge, en aquest cas perfecta!, de l’amor. En nosaltres, imperfecta perquè som humans. Això ens fa veure què vol dir ser persona. Només podrem arribar a la nostra perfecció personal si ens deixem guiar per l’amor, i això només s’aconsegueix del tot si estem en comunió amb Déu Pare, Fill i Esperit. Si és així, certament, Déu és per a nosaltres un misteri, però un misteri d’amor. I aquest és el nostre drama humà: estem fets per a l’amor i ens costa tant d’estimar; estem fets per a l’amor i no l’abastem mai, no arribem a la plenitud.

L’amor s’aconsegueix entrant en comunió amb el Pare, el Fill i amb l’Esperit. L’eucaristia que anem a celebrar ara, com cada diumenge, es fa dins d’una atmosfera trinitària: comencem persignant-nos en el nom de la Trinitat, acollirem l’assemblea en mom de la Trinitat i, també, en l’acabament de la gran benedicció, diem aquestes paraules solemnes: “Per Ell (el Fill), amb Ell i en Ell. A vós, Déu Pare, en la unitat de l’Esperit Sant. Tot honor i tota glòria per a sempre.”

La Trinitat no és un jeroglífic, és la font de la vida. I és la font de l’amor. És gràcies al Fill, que moguts per l’Esperit Sant, a Déu li podem dir Pare.

diumenge, 12 de juny de 2011

Homilia de Diumenge de Pentecosta

Aquells que es deixen portar per l’Esperit són una nova creació. Germans i germanes: som una nova creació!.
Mn. A. Roquer
Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 2,1-11)
Durant la celebració de la diada de la Pentecosta, es trobaven tots junts en un mateix lloc, quan, de sobte, se sentí venir del cel un so com si es girés una ventada violenta, i omplí tota la casa on es trobaven asseguts.
Llavors se’ls aparegueren com unes llengües de foc, que es distribuïren i es posaren sobre cadascun d’ells. Tots quedaren plens de l’Esperit Sant i començaren a expressar-se en diversos llenguatges, tal com l’Esperit els concedia de parlar.
Residien a Jerusalem jueus piadosos provinents de totes les nacionalitats que hi ha sota el cel. Quan se sentí aquell so, la gent hi anà i quedaren desconcertats, perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua. Estranyats i fora de si deien: «No són galileus, tots aquests que parlen? Doncs, com és que cadascun de nosaltres els sentim en la nostra llengua materna? Entre nosaltres hi ha parts, medes i elamites, hi ha residents a Mesopotàmia, al país dels jueus i a Capadòcia, al Pont i a l’Àsia, a Frígia i a Pamfília, a Egipte i a les regions de Líbia, tocant a Cirena, hi ha forasters de Roma, hi ha jueus i prosèlits, hi ha cretencs i àrabs, però tots nosaltres els sentim proclamar les grandeses de Déu en les nostres pròpies llengües.»
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 12,3b-7,12-13)
Germans, ningú no pot confessar que Jesús és el Senyor si no és per un do de l’Esperit Sant. Els dons que rebem són diversos, però l’Esperit que els distribueix és un de sol. Són diversos els serveis però és un de sol el Senyor a qui servim. Són diversos els miracles, però tots són obra d’un sol Déu que els fa valent-se de cadascun de nosaltres. Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú són en bé de tots.
Perquè el Crist és com el cos humà: és un, encara que tingui molts membres, ja que tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos. Tots nosaltres, jueus o grecs, esclaus o lliures, hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos, i a tots ens ha estat donat com a beguda el mateix Esperit.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 20,19-23)
El vespre d’aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus, Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres.» Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.» Llavors alenà damunt d’ells i els digué: «Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdoneu, quedaran sense perdó.»
Homilia:
La primera lectura d’avui, dels Fets dels Apòstols, i l’evangeli de Joan, que acabem d’escoltar, comencen pràcticament igual. Però hi ha una notable diferència. Avui, dia de la Pentecosta, hem escoltat a la primera lectura que es trobaven, els deixebles, reunits tots junts en un mateix lloc. I l’evangeli, que és del dia de la Resurrecció, també diu que estaven reunits tots els apòstols en un mateix lloc, però amb una particularitat; el dia de la Resurrecció diu: “amb les portes tancades per por dels jueus”. Què ha passat entre la primera pasqua i la segona pasqua?: s’han trobat amb el Ressuscitat!, i el Ressuscitat els hi ha dit “Pau a vosaltres. Rebeu l’Esperit Sant”. L’esperit de Jesús els ha dut la força necessària per crear una nova comunitat d’homes i dones ressuscitats, redimits, convertits.

A Jerusalem neix un grup d’homes i dones que viuen una mateixa experiència, una extraordinària experiència!; una única i irrepetible experiència!: el Crucificat ha ressuscitat!. I neix una comunitat nova que ho proclama, i diu allò que creu i allò que ha vist. I aquí, podem dir, s’ha realitzat el certificat de naixement de la primera Església, la nova comunitat, el nou Poble de Déu.

Pentecostès és avui, doncs, per a nosaltres una festa que té un començament perquè té un final: el Senyor no serà més amb nosaltres físicament present, però comença una nova experiència guiats pel mateix esperit de Jesús. El misteri total de Jesús no es tanca amb l’Ascensió, sinó que continuarà fins a la fi del temps quan Ell tornarà; i per això diem Esperem el vostre retorn, Senyor Jesús. Ara és l’Església guiada per l’Esperit, el mateix Esperit que guiava Jesús, que continuarà la seva mateixa obra fins a la fi dels temps. La Pentecosta jueva serà, doncs, una anticipació profètica de la Pentecosta cristiana.

Els antics, a l’Antic Testament, celebraven avui la festa de la collita, la festa dels primers fruits; i nosaltres també en diem encara la festa granada. El fruit que ha madurat, ha madurat a l’escalfor de l’Esperit Sant. Nosaltres sí que podem proclamar amb tota propietat una nova collita, els primers fruits. La Pentecosta ja no serà només la festa de l’acció de gràcies pels primers fruits de la collita; serà el dia en el qual “parts (ho hem sentit així), medes i elamites, habitants de Mesopotàmia, de Capadòcia, de l’Àsia, de Egipte, de Pamfília”.... Aquesta és la nova collita, la multitud dels creients en Jesús.

Per a nosaltres què suposa aquesta Pentecosta?. No es tracta de fer memòria, de recordar un fet passat; com per exemple quan celebrem el 12 d’octubre que fem un record del descubrimiento de América. La celebració de la Pentecosta avui no és gens diferent de la primera Pentecosta a Jerusalem: també avui podem dir estaven reunits, els seguidors de Jesús, tots, en un mateix lloc, com hi som nosaltres; gaudim dels mateixos fruits, dels mateixos dons de l’Esperit. Permeteu-me un petit suggeriment: els fruits de l’Esperit són molts, però un d’ells és el consol, i bona falta que ens fa de vegades. Com necessiten les nostres comunitats que algú les consoli!, en uns moments que es veuen massa minsos els fruits de la Pastoral; com trobem a faltar moviments parroquials, nombrosos, atrevits, sòlids, agosarats, units...; uns cristians que aconsegueixin fecundar la nova cultura amb esperit d’Evangeli!. Que som pocs?... la primera Pentecosta només eren 11, i van fer molta feina. Què ens falta?.

L’evangeli deixa clar com els apòstols s’alegraren de veure el Senyor. Abans havien fet notar la por que els havia reclòs en el cenacle. Per això diu: “S’alegraren”. L’alegria és un fruit de l’Esperit. Sense el do de l’alegria no es pot viure la Resurrecció. Tot aquell que ha nascut de l’aigua i de l’Esperit té el do de la pau, i la pau porta alegria.

Jesús ressuscitat és per a nosaltres un alè de vida; una guspira, només, d’aquesta alegria que només nosaltres podem entendre. La nova Església, la minúscula Església, nascuda de l’Esperit Sant aquella Pentecosta tingué prou força creadora per canviar tot el món.

Aquells que es deixen portar per l’Esperit són una nova creació. Germans i germanes: som una nova creació!.

diumenge, 5 de juny de 2011

Homilia de la festa de l’Ascensió del Senyor


 Ara Jesús, amb la seva absència física, podrà estar present a tot arreu; no està limitat per un espai ni per un temps; a tot arreu on dos o més es reuneixin en el seu nom. Aquí, per exemple, cada diumenge.
Mn. A. Roquer
Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 1,1-11)
En la primera part del meu llibre, Teòfil, he parlat de tot el que Jesús va fer i ensenyar, des del principi fins al dia que fou endut al cel, després de confiar, en virtut de l’Esperit Sant, la seva missió als apòstols que ell havia elegit. Després de la passió, se’ls presentà viu, i ho comprovaren de moltes maneres, ja que durant quaranta dies se’ls aparegué, i els parlava del regne de Déu.
Estant reunit amb ells, els manà que no s’allunyessin de Jerusalem i els digué: «Espereu aquí la promesa del Pare que vau sentir dels meus llavis quan us deia que Joan havia batejat només amb aigua; vosaltres, d’aquí a pocs dies, sereu batejats amb l’Esperit Sant.» Els qui es trobaven reunits li preguntaven: «Senyor, és ara que restablireu la reialesa d’Israel?» Ell els contestà: «No és cosa vostra de saber quins temps i quines dates ha fixat l’autoritat del Pare, però quan l’Esperit Sant vindrà sobre vosaltres, rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot el país dels jueus, a Samaria i fins als límits més llunyans de la terra.»
Quan hagué dit això s’enlairà davant d’ells, i un núvol se l’endugué, i el perderen de vista. Encara s’estaven mirant al cel com ell se n’anava, quan es presentaren dos homes vestits de blanc, que els digueren: «Homes de Galilea, per què us esteu mirant al cel? Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel, tornarà de la manera com vosaltres acabeu de contemplar que se n’anava al cel.»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 1,17-23)
Germans, demano al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, que us concedeixi els dons espirituals d’una comprensió profunda i de la seva revelació, perquè conegueu de veritat qui és ell; li demano també que il·lumini la mirada interior del vostre cor perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria us té reservades l’heretat que ell us dóna entre els sants. Que conegueu també la grandesa immensa del poder que obra en vosaltres, els creients, vull dir l’eficàcia de la seva força i de la seva sobirania amb què obrà quan ressuscità el Crist d’entre els morts, i el féu seure a la seva dreta dalt el cel, per damunt de tots els governants i dels qui tenen autoritat, poder o senyoria, per damunt de tots els títols que es poden donar en el nostre món i en l’altre. Tot ho ha posat sota els seus peus, i a ell l’ha fet cap de tot i l’ha donat a l’Església, que és el seu cos i el seu complement, ell que té en totes les coses la seva plenitud.
Acaba l’evangeli segons sant Mateu (Mt 28,16-20)
En aquell temps, els onze deixebles se n’anaren cap a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. En veure’l es prosternaren. Alguns, però, dubtaren. Jesús s’acostà i els digué: «Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra. Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat. Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món.»
Homilia:
La festa d’avui, la festa de l’Ascensió, és la festa amb la qual arribem al moment culminat de les celebracions pasquals. El Ressuscitat ja no forma part del nostre món limitat i del nostre temps que passa. Amb tot, la seva missió no s’ha acabat!. Ell ha començat una obra que s’ha de dur a terme fins a la fi de tot.

Segons l’evangeli de Mateu és Jesús mateix que ha convocat els seus a Galilea, a la muntanya que Ell els va indicar. És que Galilea és on Jesús havia començat a anunciar el seu Evangeli; allà havia començat tot, i ara són ells, els apòstols, és l’Església que rep també a Galilea la missió d’anar per tot arreu i anunciar l’Evangeli a tots els pobles. I tots els pobles, en aquell temps, eren els que vivien a Galilea, jueus i pagans.

La descripció que fa sant Mateu de l’Ascensió és molt escueta, molt austera. Potser, vés a saber, per a que aquelles primeres comunitats no es deixessin endur per la idea d’una absència del Senyor. Per això s’afanya en posar en llavis de Jesús aquesta afirmació que ara hem escoltat: “Jo estaré amb vosaltres cada dia, fins que el món sigui món”. Ara Jesús, amb la seva absència física, podrà estar present a tot arreu; no està limitat per un espai ni per un temps; a tot arreu on dos o més es reuneixin en el seu nom. Aquí, per exemple, cada diumenge!. L’Ascensió de Jesús és la nostra elevació, i manifesta l’esperança que tenim d’arribar on Ell ha arribat. És, doncs, la festa d’avui la festa de l’esperança.

La fe en Jesús no és apta per a impacients. L’Ascensió és, per als creient, una crida a saber esperar, malgrat les decepcions, els desenganys, els desànims... que amenacen contínuament el camí de la vida. Caminar sempre cansa, però si tens clar l’horitzó, si saps on vas, camines d’una altra manera; el que es cansa són les cames, però el cors no!. És que n’és tant de fàcil anar cansats de cor, potser més que de cames!.

Al llarg de la vida podem sentir una doble temptació: o bé desistir de la marxa perquè el camí és fatigós, o voler anticipar el final de la cursa i la parada, aleshores, se’ns converteix en el final quan encara no és el final.

L’Ascensió és un bon dia per escoltar aquella recomanació de la carta de sant Jaume: “Tingueu paciència, germans, fins que torni el Senyor”. Avui se’ns parla poc de paciència, no podem esperar; hem perdut l’hàbit, per a no dir la virtut, de saber esperar. Convé tenir present que la paraula paciència ve del llatí i vol dir patir; i avui no estem per patir. O bé confonem paciència amb resignació, i la resignació és fruit, a vegades pensem, de la debilitat, i la debilitat no forma part de la consciència humana. Segons sant Pau la paciència engendra esperança. L’home pacient aguanta ferm davant de les adversitats, manté un esperit fort. La paciència és contrària a la pressa, a l’ansietat... que ens fa viure inquiets, nerviosos; sempre corrent, potser sense saber exactament on anem, però corrent, perquè és qüestió de corre, perquè és qüestió de consumir, fins i tot el temps. La paciència ens ensenya a respectar el ritme de la vida, cada cosa té el seu temps. I no perquè jo m’impacienti les agulles del rellotge corren més despresa. És una niciesa estirar el brot de la planta que acaba de néixer perquè la planta creixi més aviat; el qui és intel·ligent la rega cada dia i espera.

Hem d’aprendre a recórrer el camí de la vida amb els seus goigs i les seves tristeses, amb els seus èxits i els seus fracassos, perquè és així el camí de la vida. I, amb aquest caminar pacient però segur, els creients sabem on anem i sabem que no anem sols (“Jo sóc amb vosaltres cada dia”). Així fa de bon caminar i fa de bon esperar.

Com ens ha dit sant Pau: “Que el Senyor ens concedeixi una comprensió profunda per a que coneguem de veritat quina esperança de glòria tenim reservada”. Si és així, creieu-me, val la pena d’esperar.