SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE MISERICÒRDIA
Plaça del Santuari, s/n. 43205 REUS. Telèfon: 977 750 307
"santuarimisericordiareus@hotmail.com" "santuaridemisericordia@gmail.com"
********************************************************

Pregària per les vocacions (21-11-2019) al Santuari

Pregària per les vocacions (21-11-2019) al Santuari
Cadena de pregària del secreteriat per les vocacions de l'arquebisbat de Tarragona.

diumenge, 30 de gener de 2011

Homilia Diumenge IV de durant l’any

Les Benaurances són aquells trets que identifiquen qui és el veritable deixeble, qui és el que ha entès de veritat el missatge més profund de l’Evangeli.
Mn. A. Roquer
Lectura primera: Sofonies 2,3.3,12-13
Busqueu el Senyor, tots els humils del país que compliu els seus preceptes; busqueu la bondat, busqueu la humilitat. Potser així quedareu protegits el dia rigorós del Senyor.
Deixaré en el teu país un poble humil i pobre. La resta d´Israel buscarà refugi en el nom del Senyor. No faran injustícies ni mentiran, no tindran una llengua enganyadora. Podran pasturar i reposar sense que els inquieti ningú.
Lectura segona: Primera carta de sant Pau als cristians de Corint 1,26-31
Germans, mireu qui sou els qui heu estat cridats: als ulls dels homes, sou pocs els instruïts, sou pocs els poderosos o de família noble.Déu, per confondre els savis, ha escollit els qui el món té per ignorants; per confondre els forts, ha escollit els qui el món té per dèbils i els qui, als ulls del món, són gent de classe baixa, gent de qui ningú no fa cas; per destituir els qui són alguna cosa, ha escollit els qui no valen per a res; així ningú no pot gloriar-se davant Déu. Però vosaltres, per obra de Déu, teniu en Jesucrist tot el que sou, ja que Déu ha fet d´ell la nostra saviesa, la nostra justícia, la nostra santedat i la nostra redempció, perquè, tal com diu l´Escriptura: «Si algú es gloria, s´haurà de gloriar del Senyor.»
Evangeli: sant Mateu 5,1-12
En aquell temps, en veure Jesús les multituds, pujà a la muntanya, s´assegué i els deixebles se li acostaren. Llavors es posà a parlar i els instruïa dient:
«Feliços els pobres en l´esperit: el Regne del cel és per a ells. Feliços els qui estan de dol: vindrà el dia que seran consolats. Feliços els humils: són ells els qui posseiran el país. Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: vindrà el dia que seran saciats. Feliços els compassius: Déu els compadirà. Feliços els nets de cor: són ells els qui veuran Déu. Feliços els qui posen pau: Déu els reconeixerà com a fills. Feliços els perseguits pel fet de ser justos: el Regne del cel és per a ells. Feliços vosaltres quan, per causa meva, us ofendran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies: alegreu-vos-en i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel
Homilia:
Les Benaurances són, a l’hora, la introducció i, també, la síntesi d’aquell famós Sermó de la Muntanya. Comença el Sermó de la Muntanya amb les Benaurances. Si el Sermó de la Muntanya és la Carta Magna de l’Evangeli, les Benaurances són aquells trets que identifiquen qui és el veritable deixeble, qui és el que ha entès de veritat el missatge més profund de l’Evangeli; aquell qui ha descobert l’Evangeli com un tresor que no coneixia.

D’entrada poden semblar uns principis que no es regeixen pels esquemes de la lògica humana. I, potser no és tan així!. Crec que el malentès pot venir de com traduïm la paraula grega macarios; si la traduïm per feliços pot portar a una confusió. Per feliç entenem moltes vegades una altra cosa; i si, fins i tot, fixeu-vos, d’aquell que es considera ja feliç pobret perquè te qualsevol cosa, qualsevol tonteria, justament en diem és un infeliç!. Potser fora més adient dir sortosos, perquè no diem que és feliç aquell qui és pobre, no!; diem que tot i ser pobre, és feliç perquè el Regne de Déu és per a ell. Aquest és l’objectiu de la felicitat. I així “els pacificadors, els nets de cor, els humils... ho són perquè veuran Déu, perquè són fills de Déu, perquè Déu es compadirà d’ells,...”. Així, ben segur, ho firmaríem tots.

Dibuixem, de totes maneres, el perfil típic d’un home, d’una persona, del temps de Jesucrist que es pot considerar feliç: és un home, no una dona, adult, amb bona salut, casat amb una dona submisa i fecunda, amb fills (mascles evidentment), amb terres fèrtils, bon creient i respectat per tothom. No es podia demanar més!. Però és que no hi havia res més!. Si la felicitat consisteix en satisfer els meus desitjos, quan he aconseguit allò que volia, allò que desitjava, descobreixo que hi ha una altra cosa més enllà; i en aquell moment esdevinc, ja, infeliç!.

Sempre hi haurà una illa de Ítaca, on encara no hi hem arribat. O una terra de xauxa, digueu-ho com vulgueu. N’és tan d’humà somiar truites. Sense arribar a l’extrem de creure que només és feliç aquell qui te un bon compte corrent, o aquell qui te l’últim model de cotxe..., si fos així hi hauria molta gent trista en el nostre món!, jo no n’hi veig tanta.

Algú diu que la persona te dret a la felicitat. Però si no podem concretar què és exactament la felicitat, ara resulta que jo no sé a què tinc dret!. El concepte de felicitat és molt divers. La paraula feliç es pot referir al plaer, a la comoditat, al benestar, a la bona salut, a la possessió de bens materials... I també, no ho oblidem, a buscar la pau, la justícia, l’amor...; fins i tot quan això ens resulta un esforç o una renúncia; tota renúncia serà a fi de be i positiva, perquè haurem obtingut allò que, ni que sigui amb renúncia, era desitjat per nosaltres.

La felicitat de que parla l’Evangeli comença ja aquí, però només es plena en l’encontre final amb Déu. Felicitat plena.

Les Benaurances no són una doctrina per a curtets de gambals, ni són una submissió fatalista, sinó la norma dels agosarats, dels valents, dels qui no tenen por. I aquí hi tenim la pauta per a un examen de consciència de la nostra vida cristiana: Què ens fa feliços?.

El Dr. Gomà, un gran biblista, deia, ras i curt: Si un cristià no es considera feliç, és que encara no ha descobert l’Evangeli. L’Evangeli és una fruita que s’ha de pelar, el bo és dintre.

dimarts, 25 de gener de 2011

Missa de l’aparició. “La Conversió de sant Pau”


 Continuem la pregària, el desig, de Crist: que tots siguin u, com tu Pare i jo som u!. Ningú millor, germanes i germans, que sant Pau per ensenyar-nos els camins vers la unitat.
Mn. C. Saiz

Homilia:
Bé, germanes i germans, diumenge escoltàvem aquestes paraules de Mateu: “Convertiu-vos que el Regne de Déu és a prop”. Ho recordeu, fa dos dies d’això. Pau fou un d’aquest tocats per Jesús; la gràcia el va transformar; la conversió, diríem, fou total, de 180 graus; i això deuria quedar tan gravat en el seu interior que va quedar consignada, aquesta conversió, en tres llocs del Nou Testament: capítol 9 dels Fets del Apòstols, que hem llegit avui; en el capítol 22, allà a Jerusalem, com explica també la seva conversió; i a la carta als Gàlates, una comunitat molt important per a Pau, com totes les que ell va fundar. I sentir aquesta crida: Vine i segueix-me. Com els 4 escoltaven diumenge passat (Pere, Andreu, Jaume i Joan).

Pau educat als peus de Gamaliel, un gran mestre d’Israel, un reconegut mestre d’Israel. Però Pau sabem que va néixer a Tars. Obert, mentalitat oberta; obert al món, obert a la cultura grega. I és transformat per Jesucrist. Va ser reconegut pels dotze, perquè els dotze (amb l’elecció, després, de Maties, perquè Judes es va penjar) el van haver d’acollir al grup; i li van encarregar, juntament amb el seu acompanyant Bernabé, la missió d’anar per tot el món dels gentils; diríem que va començar la missió universal de l’Església; i així va néixer la tasca missionera de l’Església. I així es va portar a terme la missió encarregada per Jesús “Aneu per tot el món, anuncieu la Bona Nova de l’Evangeli”. S’han de superar tot els obstacles que acostumem a posar els homes; supereu fronteres, supereu races, llengües, credos i nacions.

Avui, germanes i germans, recordem la conversió de sant Pau. Avui també s’escau l’últim dia de l’octavari per a la unitat dels cristians. Ens hem trobat dia rere dia a les nostres parròquies pregant per a la unitat; ens vam trobar divendres passat, a l’església prioral de Sant Pere, les comunitats catòlica, anglicana, ortodoxa, esglésies evangèliques. El diàleg entre les comunitats catòliques i les altres és reforçat per les nostres pregàries. Continuem la pregària, el desig, de Crist: que tots siguin u, com tu Pare i jo som u!. Ningú millor, germanes i germans, que sant Pau per ensenyar-nos els camins vers la unitat. Ell ens ensenya i ens pregunta: Després de dies que uns diuen que sou de Pau, els altres d’Apol·lo, els altres de Pere, els altres de Crist. És que Crist es pot dividir?. En la carta als Efesis trobem aquestes paraules amb les quals avui hem començat la nostra celebració: Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, un sol Déu i Pare.

I el Concili Vaticà II ens proposa com a 3 eines, si voleu 3 camins, per arribar a aquesta unitat: coneixement mutu, no ens faci por conèixer-nos, encara que les manifestacions per arribar a Crist siguin diferents; conversió de cor, allò que vam escoltar diumenge passat (Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova, en Jesucrist), no cal creure en el Papa, no cal creure en el bisbe, no cal creure en cap rector, clar que no... perquè no creiem en cap rector, creiem en Jesucrist l’enviat del Pare; i oració unànime, i és el que avui també ens uneix a tots aquí: l’oració.

Avui, també abans de combregar, demanem al Princep de la pau que no tingui en compte els pecats de la seva Església, sinó que ens concedeixi la seva pau i la seva unitat. Demanem-ho amb sinceritat al Senyor. Amén.

diumenge, 23 de gener de 2011

Homilia Diumenge 3 de durant l'any.

 I mai és massa tard per convertir-nos, perquè mai és massa tard per estimar, mai és massa tard per ser feliços, mai és massa tard per deixar-nos estimar per Déu.
Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre d’Isaïes (Is 8,23b-9,3)
En temps passat, el Senyor humilià el país de Zabuló i de Neftalí, però a la fi dels temps enaltirà el camí del Mar, l’altra banda del Jordà, Galilea dels pagans. El poble que avançava a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós. Els heu omplert de goig, d’una alegria immensa; s’alegren davant vostre com la gent a la sega, com fan festa els vencedors quan reparteixen el botí. Heu trossejat el jou que li pesava, la barra que duia a l’espatlla i l’agulló del qui l’arriava; tot ho heu trossejat com al dia de Madian.
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 1,10-13.17)
Germans, pel nom de Jesucrist, el nostre Senyor, us demano que aneu d’acord i que no hi hagi divisions entre vosaltres; estigueu ben units en una sola manera de pensar i en un sol parer. Perquè alguns de la casa de Cloa m’han parlat de les desavinences que hi ha entre vosaltres. Vull dir que cadascú de vosaltres afirma: «Jo sóc partidari de Pau», «Doncs jo, d’Apol·ló», «Jo, de Quefes», «Jo, de Crist». Com és això? El Crist està dividit? És que Pau ha estat crucificat per vosaltres o heu estat batejats en el nom de Pau? Crist no m’ha enviat a batejar, sinó a anunciar l’evangeli, i a fer-ho sense recórrer a un llenguatge de savis, perquè la creu de Crist no perdi el seu valor.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 4,12-23)
Quan Jesús sentí a dir que Joan havia estat empresonat, se’n tornà a Galilea, però no anà a viure a Natzaret, sinó a Cafar-Naüm, vora el llac, a la regió de Zabuló i de Neftalí, perquè s’havia de complir allò que anunciava el profeta Isaïes: «País de Zabuló i de Neftalí, camí del mar, l’altra banda del Jordà, Galilea dels pagans: El poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós.» Des d’aquell temps Jesús començà a predicar així: «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop.»
[Tot vorejant el llac de Galilea, veié dos germans, Simó, l’anomenat Pere, i Andreu. Estaven tirant el filat a l’aigua, perquè eren pescadors, i els digué: «Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes.» Immediatament abandonaren les xarxes i se n’anaren amb ell. Més enllà veié altres dos germans, Jaume i Joan, fills de Zebedeu. Eren a la barca amb el seu pare, repassant les xarxes, i Jesús els cridà. Ells abandonaren immediatament la barca i el pare, i se n’anaren amb ell. I anava per tot Galilea, ensenyant a les sinagogues, predicant la bona nova del Regne i guarint entre la gent tota malaltia.
Homilia:
Sant Mateu, que és l’evangelista que llegim enguany, ens ha deixat constància de quines són les primeres paraules de Jesús. I aquestes primeres paraules són un resum de tota la seva predicació: “Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop.” Les mateixes paraules que Joan Baptista predicava al desert. Sembla talment que Jesús sigui, doncs, un continuador del Baptista.

A simple vista, sembla que Mateu ens deixi una data cronològica, un fet històric, que indiqui el moment exacte de l’inici de la predicació de Jesús. Això és simplement anecdòtic; la data és certa però, a  més a més, hi ha un rerefons que l’hem de saber llegir.

S’ha acabat el temps del precursor. Ha arribat Jesús, aquell qui el precursor anunciava com el qui havia de venir. És que ell, Joan, ja ho deia: “El qui ve després de mi, és més gran que jo”. S’ha acabat, doncs, el temps del Baptista; comença un temps nou, el Nou Testament, el temps de Jesús, “Convé que Ell (diu Joan, també) creixi, i que jo minvi”. La torxa encesa per a Joan, intentada ofegar pel rei Herodes, ara es pressa per aquell qui és la la llum del món i les tenebres no poden ofuscar la llum. “Joan no era la llum, venia a donar testimoni” diu el pròleg de l’Evangeli.

Jesús fa servir les mateixes paraules de Joan per anunciar la Bona Nova: “El regne del cel és a prop”. És tan a prop que ja el teniu aquí; no sé si un n’adoneu!. Jesús ha vingut a crear un home nou, això sí, després d’un procés, normalment lent, de conversió.

Convertir-se és buscar Déu sincerament, sense subterfugis, perquè en el fons és l’únic que pot saciar sincerament els anhels més pregons del cor humà. Si és així conversió no pot ser una paraula oblidada, ni una paraula estranya. A vegades eliminem paraules del nostre vocabulari o perquè no les entenem o les eliminem dins de la vida perquè no en tenim necessitat, o ens pensem que no en tenim de necessitat; no sé si que és que ho sabem massa bé, o és que intentem amagar allò perquè sabem que és veritat.

Jesús, ens ha dit Mateu, es retirà a Galilea. I diu per què. Parla de la Galilea del pagans: “el país que viu a les fosques”. Ell ha vingut a buscar allò que s’havia perdut, i era allà. Jesús comença la seva missió en una comarca fronterera que Síria feia 300 anys que s’havia annexionat i havia escampat arreu el paganisme. L’Evangeli, doncs (i no ho hem d’oblidar mai!), sempre s’encarna en un món hostil o advers.

L’evangeli demana, d’entrada, una conversió. És una Bona Nova, i el vi nou s’ha de posar en bots nous. Per a aquella gent que escolta Jesús, i nosaltres que l’escoltem també cada diumenge, a la seva vida, a la nostra vida, ens hauria de sonar la paraula de Jesús com una paraula sempre encoratjadora, engrescadora; una paraula, un missatge que eixampla el cor, que ens allibera, que ens ensenya una nova manera d’entendre la vida, de valorar les persones i els esdeveniments. La conversió, llavors, no seria una cosa forçada, imposada; seria un canvi que es va fent en nosaltres. D’aquí que la conversió no és, ni de bon tros, una cosa dura ni una cosa trista, sinó el descobriment de l’autèntica alegria, del veritable alliberament; el despullar-nos d’un vestit vell i atrotinat per estrenar-ne un de nou.

Quan som capaços de girar-nos de cara a Déu és quan experimentem aquesta conversió.

diumenge, 16 de gener de 2011

Homilia Diumenge 2 de durant l'any


Per a nosaltres aquest Salvador no és només aquell qui treu els pecats del món, sinó “el que carrega damunt seu els pecats del món”.
Aquests ulls veuen el pa consagrat, la fe veu l’Anyell de Déu; aquests ulls veuen aquesta taula, l’esperança va més enllà i ens porta fins a la taula del banquet a la casa del Pare.
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre d’Isaïes (Is 49,3.5-6)
El Senyor em digué: «Ets el meu servent, Israel, estic orgullós de tu.» El Senyor m’ha format des del si de la mare perquè fos el seu servent i fes tornar el poble de Jacob, li reunís el poble d’Israel; m’he sentit honorat davant el Senyor, i el meu Déu ha estat la meva glòria; però ara ell em diu: «És massa poc que siguis el meu servent per restablir les tribus de Jacob i fer tornar els supervivents d’Israel; t’he fet llum de tots els pobles perquè la nova salvació arribi d’un cap a l’altre de la terra.»
Lectura la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 1,1-3)
Pau, que per voler de Déu ha estat cridat a ser apòstol de Jesucrist, i el seu germà Sòstenes, a la comunitat de Déu que és a Corint, als santificats en Jesucrist, cridats a ser-li consagrats, en unió amb tots els qui pertot arreu invoquen el nom de Jesucrist, el nostre Senyor i el d’ells.
Us desitjo la gràcia i la pau de Déu, el nostre Pare, i de Jesucrist, el Senyor.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 1,29-34)
En aquell temps, Joan veié que Jesús venia i digué: «Mireu l’anyell de Déu, que pren damunt seu el pecat del món. És aquell de qui jo deia: Després de mi ve un home que m’ha passat davant, perquè, abans que jo, ell ja existia. Jo no sabia qui era, però vaig venir a batejar amb aigua perquè ell es manifestés a Israel.» Després Joan testificà: «He vist que l’Esperit baixava del cel com un colom i es posava damunt d’ell. Jo no sabia qui era, però el qui m’envià a batejar amb aigua em digué: «Aquell sobre el qual veuràs que l’Esperit baixa i es posa és el qui bateja amb l’Esperit Sant.» Jo ho he vist, i dono testimoniatge que aquest és el Fill de Déu.»
Homilia:
Després que han passat coses prou importants, em refereixo a les festes de Nadal, tornem altra vegada a reprendre la vida normal, em refereixo als diumenges de color verd, “de durant l’any”.

I aquest primer diumenge no hem llegit l’evangeli de Mateu, que és el que correspon enguany, sinó que hem llegit un fragment de l’evangeli de Joan que d’alguna manera és com el crit d’alerta de tot el què celebrarem aquí durant aquest any: és el testimoni del Baptista.

En el seu pròleg, l’evangelista Joan, acaba dient-nos això, parlant de Joan Baptista: “Era un testimoni perquè per ell tothom arribés a la fe”. I en aquest tothom també hi som nosaltres. I el primer testimoni que dóna és sorprenent, fins i tot podríem dir que quasi desconcertant, estrany; aplica a Jesús el títol, una mica fora de to per a nosaltres: “Anyell de Déu”. Títol que fa referència, evidentment, al seu sacrifici a la creu, com a memòria i com a record (tothom ho va entendre) d’aquell anyell pasqual on s’hi carregaven, damunt d’aquest anyell, abans de ser sacrificat, tots el pecats del poble.

Per si algú no ho havia entès prou clar, Joan rebla el clau i diu ja definitivament “Jo ho he vist, i en dono testimoniatge que aquest és el Fill de Déu”. Així podem ben dir que comencem amb bon peu el temps ordinari de durant l’any. Ja sabem d’entrada dues coses, importants totes dues. Primera: qui és aquest en qui creiem; i segona: qui som nosaltres. Ell és el Fill de Déu; nosaltres som els qui, a causa del pecat, necessitem que algú ens en deslliuri: som pecadors!, no ens agrada, però ho som.

Davant de la litúrgia de la missa, el celebrant, al partir el pa, repeteix tres vegades juntament amb el poble “Anyell de Déu”, i al mostrar-lo a l’assemblea repeteix altra vegada “Mireu l’Anyell de Déu”. Són paraules que han traspassat els segles i han arribat fins a nosaltres després de centenars de generacions, doncs són paraules molt i molt importants, capitals!. El poble esperava el salvador i el Baptista diu És aquest. Nosaltres esperem el salvador i se’ns diu És aquest.

La paraula anyell i la paraula pecat, per diferents camins, avui són paraules que no figuren al vocabulari de casa nostra; no formen part de les categories mentals de l’home d’avui, són dues coses estranyes. Què és un anyell?, i què és el pecat?, però aquestes paraules significaren per a les primeres comunitats quelcom definitiu. Avui l’alliberament de l’home segueix unes altres pautes; avui el progrés tecnològic, la ciència, les lluites socials o polítiques... prenen la categoria de salvadors. Per a nosaltres aquest Salvador, de qui parla Joan, no és només aquell qui treu els pecats del món, sinó que està molt ben traduït dient “el que carrega damunt seu els pecats del món”; aquesta és la paraula grega més exacta. Així el pecat morirà a la creu sense possibilitat de poder ressuscitar, perquè és portador de mort.

I des de la resurrecció de Jesús nosaltres, cada diumenge, dia de la resurrecció, serem convidats a prendre part en la taula, en el banquet on el Senyor ens ha convidat a tots; que no és només la taula de l’altar, no és aquesta taula, sinó que és la taula de l’Anyell, la vida eterna. Aquests ulls veuen el pa consagrat, la fe veu l’Anyell de Déu; aquests ulls veuen aquesta taula, l’esperança va més enllà i ens porta fins a la taula del banquet a la casa del Pare.

diumenge, 9 de gener de 2011

Homilia de la Festa del Baptisme de Jesús


 Sí Senyor, hem vingut perquè som cristians, som membres d’una comunitat de batejats, som membres vius d’un cos del qual Jesucrist n’és el cap, d’Ell ho rebem tot
Mn. C. Saiz.
Lectura del llibre d’Isaïes (Is 42,1-4.6-7)
Això diu el Senyor: «Aquí teniu el meu servent, de qui he pres possessió, el meu estimat, en qui s’ha complagut la meva ànima. He posat en ell el meu Esperit perquè porti el dret a les nacions. No crida ni alça la veu, no es fa sentir pels carrers, no trenca la canya que s’esberla, no apaga la flama del ble que vacil·la; porta el dret amb fermesa, sense defallir, sense vacil·lar, fins haver-lo implantat a la terra, fins que les illes esperin les seves decisions.
»Jo, el Senyor, t’he cridat bondadosament, et prenc per la mà, t’he configurat i et destino a ser aliança del poble, llum de les nacions, per tornar la vista als ulls que han quedat cecs, per treure de la presó els encadenats i alliberar del calabós els qui vivien a la fosca.»
Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 10,34-38)
En aquells dies, Pere prengué la paraula i digué: «Ara veig de veritat que Déu no fa diferències a favor d’uns o altres; Déu acull tothom qui creu en ell i fa el bé, de qualsevol nacionalitat que sigui. Ell va adreçar la seva paraula al poble d’Israel, anunciant-li la nova feliç: la pau per Jesucrist, que és Senyor de tots.
»Vosaltres ja sabeu què ha passat darrerament per tot el país dels jueus, començant per Galilea, després que Joan havia predicat a la gent que es fessin batejar. Parlo de Jesús de Natzaret. Ja sabeu com Déu el va consagrar ungint-lo amb Esperit Sant i amb poder, com passà pertot arreu fent el bé i donant la salut a tots els qui estaven sota la dominació del diable, perquè Déu era amb ell.»
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 3,13-17)
En aquell temps, Jesús, que venia de Galilea, es presentà a Joan, vora el Jordà, perquè el bategés. Joan no el volia admetre al baptisme. Li deia: «Sóc jo el qui necessito que tu em bategis. Com és que tu véns a mi?» Jesús li respongué: «Accedeix per ara a batejar-me. Convé que complim d’aquesta manera tot el que és bo de fer.»
Llavors hi accedí. Un cop batejat, Jesús sortí de l’aigua a l’instant. Llavors el cel s’obrí i veié que l’Esperit de Déu baixava com un colom i venia cap a ell, i una veu deia des del cel: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut.»
Homilia:
Germanes i germans, crec que tots els qui som aquí, que ens trobem aquí al Santuari, estem batejats; no sé si hagués alguna criatura que la porta la seva mare i encara estem en un parèntesi... Però vaja, els qui som aquí estem batejats. I ens van batejar en el nom de Déu, que és Pare, Fill i Esperit Sant. Aquesta és la nostra fe catòlica: creure en Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant. Tenim clar que pel baptisme estem incorporats a Crist. Incorporar vol dir que formem part del cos de Crist, com la meva ma està incorporada al braç i el braç a tot el cos. Bé, sant Pau ens ho diu: “Vosaltres (batejats) sou el cos de Crist”. Com a membres, ens sentim implicats?. Una pregunta clau per comprendre el sentit d’incorporació que ens ve pel fet de ser batejats. A molts del batejats, pel què sembla, aparentment, per tant només podem jutjar per les aparences externes, la fe no els implica, aquesta paraula l’entenem tots perfectament; compleixen més o menys amb els seus deures com a persones, però, diríem van a la seva, van als seus interessos, als seus criteris (jo m’entenc amb Déu, i em penso que Déu s’entén amb mi); però això de formar part d’una comunitat i que han de seguir, no ho sé..., una manera de fer, d’actuar, de comprometre’s... això ja és una altra cosa. Jesús de Nazaret s’hi implicà del tot; i què vol dir que s’hi implicà del tot?, que quan va sentir la veu del profeta Joan (“Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop”), com un més, es va posar a la cua dels que van escoltar, perquè també n’hi van haver d’altres que no van escoltar la veu del profeta Joan, però Jesús si que la va escoltar i es va posar en camí. Estorat va quedar Joan Baptista, i Jesús, ras i curt: “Convé que complim d’aquesta manera tot el que és bo de fer”; a partir d’aquí, un fidel observador de la Llei com era Joan: convé complir el què està be, el què està manat... doncs vinga! som hi! jo et batejo; es va posar com un pecador més; Joan no entengué el gest de Jesús, però va creure i va batejar Jesús. Pere, el nostre estimat apòstol Pere, tampoc no va entendre Jesús, i la resta dels apòstols tampoc van entendre Jesús!; sinó per què aquella reacció allà al Sant Sopar: Ssst! no a mi no em rentaràs mai els peus!, un mestre i Senyor!. Pssst! ara no ho entens això, ja ho entendràs, però ara convé que jo ho faci... I es deixà rentar els peus. També Pere cregué i proclamar que Aquell, Jesús, el Messies, l’Ungit, com hem escoltat a la 2ª lectura d’avui als Fets dels Apòstols, passà fent el bé i deslliurant del mal a tothom; però comença així els seu discurs: Déu no fa excepció de persones, “acull tothom qui creu en ell i practica el bé, de qualsevol nacionalitat que sigui”.

Teòricament, germanes i germans, pel baptisme, com us he dit al començament, estem incorporats a Jesucrist. Creiem en Jesús mort i ressuscitat, Salvador, com ho ha dit la 2ª lectura; l’ha constituït Senyor. Podem dir que, en teoria, estem implicats en la seva causa, la de Déu, el Regne de Déu que després proclamarà obertament Jesús i dirà allò de “qui tingui orelles que escolti”.

En realitat, què hi ha del nostre baptisme?. Bé, els qui som aquí... home, mossèn, bé participem, no... Però, bé, preguntem-nos! A la majoria de batejats ¿se’ls nota que formen part d’un cos que es diu Comunitat Cristiana? Oh, però han rebut un baptisme... Sí, tots han rebut un baptisme... I ens diuen, no sé si m’equivoco molt o poc, les estadístiques que encara el 80% de la població espanyola, o més del 80%, estan batejats. Per ser membres implicats del cos de Crist, s’ha d’haver seguit un camí, s’ha d’haver seguit un camí!, el mateix que van seguir els deixebles, fins arribar a poder dir “sé de qui m’he fiat”, com deia sant Pau (després de ser perseguidor de Jesús va descobrir qui era Jesús, què significava Jesús en la vida, i què suposava creure en Ell), per tant “sé de qui m’he fiat” (en unes altres paraules també ho va dir Pere, dient: “Tu tens paraules de vida eterna”). Per tant, s’han d’haver trobat amb Jesús, o ens hem d’haver trobat amb Jesús!, sentir-nos atrets, acompanyar-lo, veure com actua, escoltar el seu missatge, deixar-nos sorprendre, i quedar desconcertats, com van quedar desconcertats els apòstols. En definitiva fiar-nos, implicar-nos en el projecte del Regne. Per tant, la pregunta és: ¿Quants del batejats han fet el seguiment de Jesús en aquestes condicions?. Aprendre, per tant, de les seves actituds, ser fidel al seu estil de vida... I a partir d’això podem dir que el Baptisme ens incorpora, no teòricament, sinó realment a Crist. A Crist, com hem dit en el començament, que se sotmet al baptisme de Joan (Convé fer allò que està bé) i que és reconegut i anunciat en aquell moment com el Fill de Déu (“Aquest és el meu Fill, el meu estimat”, el predilecte, escolteu-lo). Jesucrist accepta els humans, amb tota la nostra carrega de culpa, i la nostra sensació de superats per la nostra pròpia condició; perquè el Senyor ja ho sap com som!.

Per a Jesús l’experiència religiosa, la nostra experiència, és experiència de perdó. I diria que quasi és el primer contacte que en té amb la gent (Perdonats et són els teus pecats! I al final, dona ves-te’n en pau! Recordeu Zaqueu el fet del perdó). Això, germanes i germans, l’experiència del perdó, rebre el perdó i donar perdó, ens fa humils, oberts, comprensius, esperançats, servicials, senzillament ens fa humans.

El contacte amb la paraula de Déu, com fem diumenge darrere diumenge, la pregària, els sagraments, la participació amb la Eucaristia, la participació en els serveis comunitaris, ens ajudarà a sentir-nos membres vius d’aquest cos de Crist. Perquè, està clar, no volem ser un número més per augmentar el número de batejats. Ahir els hi deia a la parròquia: entre la parròquia de la Puríssima Sang i la de sant Pere hem batejat prop de 200 persones, 200 infants, estadísticament, carai!, quin munt de batejos que hem fet, bé els tenim inscrits als llibres del Baptisme. I partir d’aquí què?. Doncs bé, a partir d’aquí s’ha de fer tota aquesta experiència, que l’han de fer aquells que l’han de fer: els pares que han demanat el baptisme acompanyant els seus fills en aquesta descoberta de Jesús, de l’Evangeli, de les vivències, del camí en definitiva de seguiment; per poder dir Senyor, sé de qui m’he fiat i per això continuo sent deixeble teu.

Donem-ne gràcies al Senyor, perquè, bé, tenim tantes i tantes oportunitats de fer aquest camí que aquí nosaltres ens veiem en la satisfacció de dir sí Senyor, hem vingut perquè som cristians, som membres d’una comunitat de batejats, som membres vius d’un cos del qual Jesucrist n’és el cap, d’Ell ho rebem tot. Amén.

dijous, 6 de gener de 2011

Homilia de la Festa de l’Epifania del Senyor

La solemnitat de l’Epifania del Senyor, estimats germans i germanes, és la festa de l’alegria i la pau.

Et demano que ens ajudis a descobrir que servir és estimar.
Mn. E. Mateu
Lectura del llibre d’Isaïes (Is 60,1-6)
Alça’t radiant, Jerusalem, que arriba la teva llum i sobre teu clareja com l’alba la glòria del Senyor. Mentre les tenebres embolcallen la terra, i fosques nuvolades cobreixen les nacions, sobre teu clareja el Senyor i apareix la seva glòria. Els pobles s’acosten a la teva llum, els reis busquen la claror de la teva albada. Alça els ulls i mira al teu entorn: tots aquests s’apleguen per venir cap a tu; porten de lluny els teus fills, duen als braços les teves filles. Tota radiant i meravellada veuràs amb el cor eixamplat com aboquen damunt teu els tresors del mar i porten a casa teva la riquesa de les nacions. Et cobriran onades de camells, dromedaris de Madian i d’Efà; tots vénen de Sabà portant or i encens i cantant la grandesa del Senyor.
Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 3,2-3a.5-6)
Germans, segurament heu sentit dir que Déu m’ha confiat la missió de comunicar-vos la seva gràcia: per una revelació he conegut el misteri secret, que els homes no havien conegut en les generacions passades tal com ara Déu l’ha revelat per l’Esperit als sants apòstols de Crist i als profetes. El secret és aquest: que des d’ara, per l’evangeli, tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 2,1-12)
Quan va néixer Jesús a Bet-Lèhem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren d’Orient uns mags i, en arribar a Jerusalem, preguntaven: «On és el rei dels jueus que acaba de néixer? Hem vist com s’aixecava la seva estrella i venim a presentar-li el nostre homenatge.» El rei Herodes i tota la ciutat de Jerusalem s’inquietaren en sentir aquestes noves. Herodes convocà tots els grans sacerdots amb els lletrats del poble i els preguntava on havia de néixer el Messies. Ells respongueren: «A Bet-Lèhem de Judea. Així ho escriu el profeta: “Bet-Lèhem, terra de Judà, no ets de cap manera la més petita entre les famílies de Judà, perquè de tu sortirà un príncep que pasturarà Israel, el meu poble”.» Llavors Herodes cridà secretament els mags i s’informà ben bé del moment en què s’havia aparegut l’estrella. Després els encaminà a Bet-Lèhem amb aquesta recomanació: «Aneu, busqueu-lo ben bé, aquest nen, i quan l’haureu trobat, feu-m’ho saber, que jo també vull presentar-li el meu homenatge.» Sortint de l’audiència del rei, es posaren en camí.
Llavors s’adonaren que l’estrella que havien vist aixecar-se anava davant d’ells fins que s’aturà sobre el lloc on hi havia el nen. La seva alegria en veure allà l’estrella va ser immensa. Entraren tot seguit a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare i, prostrats a terra, li prestaren el seu homenatge. Van obrir llavors les seves arquetes per oferir-li presents: or, encens i mirra.
Després, advertits en un somni que no anessin pas a veure Herodes, se’n tornaren al seu país per un altre camí.
Homilia:
La solemnitat de l’Epifania del Senyor, estimats germans i germanes, és la festa de l’alegria i la pau. És el dia que Jesús es manifesta davant de tots el pobles del món, amb la presència dels savis d’Orient. Isaïes ja ho entreveu i així ho manifesta en la 1ª lectura que hem escoltat (“Alça’t radiant, Jerusalem, que arriba la teva llum i sobre teu clareja com l’alba la glòria del Senyor”). Si el Nadal es manifestava en la negra nit, en la intimitat d’una establia, amb la presència d’uns pocs; avui, Jesús, es manifesta davant de la Humanitat. “Hem vist com s’aixecava la seva estrella i venim a presentar-li el nostre homenatge”. És així que els savis d’Orient segueixen aquella llum resplendent que han vist en el cel, una llum que brilla més que altres estels, una llum que la foscor no pot ofegar. I és així que aquests savis es posen en camí, seguint la llum que brilla davant seu i que els porta vers l’Infant Jesús. Per a nosaltres aquesta llum és el camí de la fe. Aquesta manifestació de Jesús a tota la Humanitat és, per a l’Església, motiu de festa i missió evangelitzadora. Els savis d’Orient representen la Humanitat sencera que es posa en peregrinació i viu amb gran joia la trobada amb el Crist vivent. Avui, doncs, com a peregrins que caminem cap a l’encontre del Senyor anem carregats de bons desitjos i de regals extraordinaris per oferir-los a l’infant Jesús. Però en realitat el qui ens fa el regal més gran és Ell, amb la seva presència, amb el seu amor envers tots els pobles i, en especial, l’entrega de la torxa de la fe. Per això m’adreço a l’infant Jesús per demanar-li els següents regals.

Estimat amic Jesús:
Com bé saps vivim uns moments difícils per créixer i fer experiència de la nostra fe. Els motius són diversos (por del què diran, per peresa i comoditat, perquè no és moda, crec en Déu però no en l’Església, per descobrir qui som i créixer espiritualment, por a descobrir qui sóc, o l’excusa de manca de temps o dels compromisos que no ens ajuden a participar de l’acte d’amor més gran que tu ens has donat: l’Eucaristia).

Moltes vegades els cristians vivim desvagats de la lectura de la Paraula de Déu, de la pregària, dels sagraments, dels coneixements de la nostra fe. I això fa que, a la mínima que critiquen la nostra comunitat, no sapiguem donar arguments o, el què és més fàcil, ens deixem endur pel què diuen els diaris o la minoria. Ajuda’ns a viure més inserits en els coneixements de la nostra fe, adequats a les nostres edats, per tal d’aprofundir-hi i viure-la. Que les nostres comunitats visquin amb tot el que significa la paraula comunitat. Un cristià participa de les celebracions cristianes no com un objecte decoratiu del temple parroquial, sinó com a membre nat; una persona amb veu, no silenciosa, sinó ben forta; que s’alegra de la trobada amb el Senyor i amb els germans i germanes, tot cantant himnes, salms i càntics; sabent el què respon en cada moment de la litúrgia i la celebració; i vivint amb cos i esperit l’alegria de l’amor del Senyor.

Que tots, el aquí presents i tots els batejats en nom del Senyor, esdevinguem evangelitzadors de la teva paraula. Gràcies perquè a les nostres parròquies ens has beneït amb catequistes que ajuden als infants a introduir-se en el camí de la fe, però també et demano, Jesús, que ajudis als pares i mares d’aquests infants que visquin aquests moments de la iniciació cristiana com un pas per apropar-se a tu, per esdevenir família teva. Que la catequesi i la 1ª Comunió no sigui excusa per a poder fer la festa social. Ajuda’ls, oh bon Jesús, per a que no s’autoenganyin ells mateixos. Pels nostres adolescents i joves et demano que els ajudis molt, són els qui més ho necessiten. En aquests moments, a la nostra societat, hi ha ofertes molt variades, i a vegades enganyoses, moltes llums que enlluernen; que descobreixin la teva llum que no enlluerna, però perdura i dóna sentit a la vida.

Pels nostres malalts i ancians, els seus familiars i les persones de les nostres comunitats que les visiten i les acompanyen; que no perdin l’esperança i la força que prové del teu amor. Pels voluntaris de Càritas, o dels menjadors socials, o d’altres fundacions, que dediquen hores al servei dels més desafavorits i desprotegits de la societat, que trobin en tu la fortalesa. Per a que cada dia hi hagi més membres de la comunitat cristiana que no s’asseguin al sofà del desànim, de la desil·lusió, del sempre s’ha fet així, del no serveix per a res, de la crítica destructiva, del safareig o del criticar per criticar... Que dins de les nostres comunitats sorgeixin persones que vulguin divulgar la gran notícia de la teva vinguda, de la teva presència en mig nostre. Que la crítica serveixi per construir i avançar. Que surtin noves persones amb ganes d’evangelitzar i ser missioners a la nostra ciutat.

Per tots els cristians que aprofundeixen la seva fe en la catequesi d’adults, les assemblees familiars, en l’estudi de la Paraula de Déu, de la Litúrgia, o en l’estudi formatiu i científic assequible per a tots els públics i edats; per aquells matrimonis que acompanyen a d’altres que iniciaran el seu camí compartint la seva vida conjugal; per les famílies que descobreixin el Crist; i per totes aquelles persones que la vida els ha fet una mala passada, que trobin la misericòrdia de Déu i l’estimació dels germans. Per totes aquelles persones que busquen i pregunten... ajuda’ls a trobar respostes, però, sobretot, a deixar-se guiar pel teu Esperit d’amor. Senyor Jesús, sobretot et demano que tots nosaltres no ens quedem en allò de a mi si no m’ho diuen no ho faig. Fes que preguntem, potser et necessiten. I, si de cas tot està cobert, que sempre ens alegrem d’haver estat amb tu. Com diu un ancià prevere que entre tots ho hem de fer tot per a que res quedi per a fer. Et demano que ens ajudis a descobrir que servir és estimar.

Fins aquí la meva carta, estimat amic. Aquests són els regals que et demano per aquest 2011. Gràcies.