dijous, 25 de novembre del 2010

Homilia de la Missa de l'Aparició

Que aquest temps d’Advent, que estem disposat a començar, ens faci capaços d’esperar en les promeses de Déu, com Maria.
Mn. Roquer. Missa de l’Aparició.
Diumenge que ve encetarem una vegada més el temps d’Advent, el temps que podríem anomenar amb tota propietat temps de l’esperança. Per això, avui, anticipant-nos una mica a aquest temps d’Advent que ja s’apropa (també s’hi anticipen els aparadors i no passa res) hem triat la missa en motiu de la Mare de Déu en la Santa Esperança.

Ens avancem potser, uns dies, però és que la necessitem cada dia l’esperança i, si més no, la petita esperança com diu Peguí.

A Maria l’anomenen, amb tota propietat, Mare de l’Esperança. Fou el Concili Vaticà II que l’anomenà així. Esperança certa del poble de Déu que peregrina. I en el cant de la Salve cada vegada diem Esperança nostra. I a la festa de l’Assumpció, el 15 d’agost, diem Esperança certa de salvació.

L’esperança, com a virtut teologal, té a Déu com objecte. És Déu el qui esperem. Com a virtut humana, l’objectiu és allò que necessitem, o bé allò que ens fa il·lusió. No sé ben bé si s’espera allò que no es té, o s’espera allò que ja es té però només com un tast i el que esperem és el plat fort. Llavors esperem, d’alguna manera, allò que potser ja tenim, al menys en penyora, mentre no ho posseïm en plenitud.

Així, tota esperança ha de ser prou curta per no caure en el desànim, i ha de ser prou llarga per crear expectació creixent, cada vegada més, en allò que esperem.

Si el llenguatge humà no podrà mai abastar el misteri de Déu, també podríem dir que tota esperança humana es pot quedar curta; perquè és possible que allò que ens espera sigui més del què esperem. Allò que Déu ens ha promès, allò que esperem, és més del que podem imaginar i, fins i tot, més del que podem arribar a desitjar.

Sense esperança no es pot viure. Si a la persona li preneu l’esperança, en fabricarà d’altres. No es pot viure sense esperar. Tot i que a vegades ens podem fabricar esperances il·lusòries.

Que un dia aconseguim allò que tenim dret a esperar hem dit a la pregària inicial d’aquesta celebració. Tenim dret a esperar, no pas perquè ens faci il·lusió, sinó perquè és el Senyor que ho ha promès i nosaltres tenim plena confiança en les promeses de Déu. Si tenim confiança no és perquè sí, és perquè tenim experiència de que el Senyor ha complert allò que ha promès, per estrany que sigui.

Mireu què diu Elisabet a Maria: “Feliç tu que has cregut. Allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà”. I es complí. I Maria, la dona de l’esperança, li respon: “Ha protegit Israel, el seu servent, com ho havia promès. S’ha recordat del seu amor a Abraham i a seva descendència”.

És a través de Maria que Déu dóna compliment a la seva promesa.

Que aquest temps d’Advent, que estem disposat a començar, ens faci capaços d’esperar en les promeses de Déu, com Maria.