diumenge, 11 de juliol del 2010

Homilia diumenge 15 de durant l'any


Allò que ens interessa és saber quin camí porta cap el cel!

Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre del Deuteronomi (Dt 30,10-14)
Moisès s’adreçà al poble i li digué: «Escoltaràs el Senyor, el teu Déu, guardant els seus manaments i els seus decrets escrits en el llibre d’aquesta Llei, i et convertiràs al Senyor, el teu Déu, amb tot el cor i amb tota l’ànima. La Llei que avui et dono no és massa difícil per a tu, ni és fora del teu abast. No és pas al cel, que puguis dir: Qui és capaç de pujar-hi per anar-la a buscar i fer-nos-la conèixer, perquè la puguem practicar? Ni és tampoc a l’altra banda del mar, que puguis dir: Qui és capaç de travessar-lo per anar-la a buscar i fer-nos-la conèixer, perquè la puguem practicar? Són paraules que tens molt a prop teu per poder-les complir: les tens als llavis, les tens al cor.»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Colosses (Col 1,15-20)
Jesucrist és imatge del Déu invisible, engendrat abans de tota la creació, ja que Déu ha creat totes les coses per ell, tant les del cel com les de la terra, tant les visibles com les invisibles, trons, sobirans, governs i potestats. Déu ha creat tot l’univers per ell i l’ha destinat a ell. Ell existeix abans que tot, i tot es manté unit gràcies a ell.
Ell és també el cap del cos, que és l’Església. Ell n’és l’origen, és la primícia dels qui retornen d’entre els morts, perquè ell ha de ser en tot el primer. Déu volgué que residís en ell la plenitud de tot el que existeix; per ell Déu volgué reconciliar-se tot l’univers, posant la pau en tot el que hi ha, tant a la terra com al cel, per la sang de la creu de Jesucrist.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 10,25-37)
En aquell temps, un mestre de la Llei, per provar Jesús s’alçà i li va fer aquesta pregunta: «Mestre, què he de fer per tenir l’herència de la vida eterna?» Jesús li digué: «Què hi ha escrit a la Llei? Què hi llegeixes?» Ell contestà: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces, amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix.» Jesús li diu: «Has respost bé: fes-ho així i viuràs.»
Ell, amb ganes de justificar-se, preguntà a Jesús: «I per a mi, qui són aquests altres?» Jesús prosseguí: «Un home baixava de Jerusalem a Jericó i caigué en mans de lladres, que el despullaren, l’apallissaren i se n’anaren deixant-lo mig mort. Casualment baixava pel mateix camí un sacerdot que el veié, però passà de llarg per l’altra banda. Igualment un levita, quan arribà al lloc, passà de llarg per l’altra banda. Però un samarità que viatjava per aquell indret, quan arribà i el veié se’n compadí, s’hi acostà, li embenà les ferides, després d’amorosir-les amb oli i vi, el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l’hostal i se n’ocupà. L’endemà, quan se n’anava, donà dues monedes de plata a l’hostaler dient-li: Ocupa’t d’ell i, quan jo torni, et pagaré les despeses que hagis fet de més. Quin d’aquests tres et sembla que va veure l’altre que hem d’estimar, en l’home que havia caigut en mans de lladres?» Ell respongué: «El qui es va compadir d’ell.» Jesús li digué: «Doncs tu fes igual.»
Homilia:
“Mestre, què he de fer per tenir l’herència de la vida eterna?”. I alguns pensen Bona pregunta! Molt interessant! Però jo dic Quina pregunta més insulsa! Tots ho sabem què hem de fer!. Voleu dir que ho hem de preguntar?. Ho portem als llavis i ho portem al cor.

Però és que el mestre de la Llei que fa la pregunta no juga net. No va de bona fe. Diu que li va fer aquesta pregunta per temptar-lo. St. Lluc, aquí, fa servir el mateix verb que quan parla de Jesús que és temptat en el desert.

Mireu, allò que de veritat ens interessa no és saber on és el cel, no és saber com és el cel!. Allò que ens interessa és saber quin camí hi porta!. Ja hi farem cap.

La paràbola ens ho diu net i clar. Per això acaba dient: “Doncs tu fes igual.” Així de senzill. La paràbola que hem escoltat és un bon exemple de com el bon deixeble ha de fer el camí. Hi ha qui va per la vida fem camí cap al cel, i això és una cosa molt lloable: no s’ha de reprovar gens!. Però convé no mirar només endavant. Hem de mirar també on posem els peus, i si no ho fem així possiblement ensopeguem amb les pedres i ens podem donar una morrada de solemnitat.

No només el mestre de la Llei, tots (!) sabem quin és el camí de la vida eterna. I ens preocupa allò que cal fer, quin camí hi porta. O bé nosaltres voldríem un altre camí. En una paraula: volem anar al cel o volem que el cel vingui a nosaltres?.

Després de dir Jesús al mestre de la Llei on ha de posar l’atenció (“Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces, amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix”), cosa que se suposa que ell ja ho sap, que per això és mestre, amb uns cert deix d’ironia, Jesús li dirà “Has respost bé...” ets un bon mestre, doncs fes això que ja saps. I sobren les preguntes. O bé per què em preguntes allò que ja saps?.

Mireu, el camí del cel té un nom: Estimar. I no ho dic jo, ho diu Jesús. Doncs si és així preguntem-nos per què tenim cada sorpresa que ens farà caure de clatell. Només aquells qui ho han entès així trobaran que això és el més normal del món. Hi ha cristians que ells són els únics qui saben qui s’ha de salvar i qui s’ha de condemnar. Fins es creuen amb una certa autoritat per dir qui pot anar al cel i qui no hi pot anar. El cel, segons l’Evangeli, està ple de samaritans. Tant si ens agrada com si no, perquè, gràcies a Déu, nosaltres no fem la tria.

Els deixebles de Jesús fem el camí de la Vida, de la Vida en majúscules. Caminant per aquest món i no volant pels aires.

“Un home baixava de Jerusalem a Jericó...” Si venia de la Ciutat Santa ben segur que hi era per assistir al Temple, que aquest era el motiu pel qual els jueus pujaven a Jerusalem. I el camí... tots els camins... són plens de sorpreses, d’imprevistos. Qui el comença no sap ni si l’acabarà. I si no pregunteu a alguns dels qui, amb il·lusió, comencen el Camí de Santiago. També el camí de la fe és ple de contingències, de cruïlles que ens fan dubtar (per on tirem?). La vida dels homes i dones del poble, de tots els pobles, és un teixit de desenganys, d’il·lusions frustrades, de joies i de penes, de lluita i de calma, de victòria i de fracassos. Ho sabem tots. Un camí que terreja malgrat tenir el cel per objectiu. I el camí del seguidor de Jesús no és diferent. Tots fem la nostra ruta tot portant a coll el fardell de les nostres debilitats, i a l’hora, també, les provisions per la nostra fe. Déu-nos en guard de ser deixebles que ignoren la realitat de la duresa del camí; estan abocats al fracàs.

I l’inconvenient de trobar, sense esperar-ho, per altra part, un home malferit a la cuneta. Si passem de llarg perquè nosaltres fem via perquè anem cap el cel... la veritat, no sé on farem cap!.

En el camí de la vida, en el camí cap el cel, ens hi esperen casualitats que no hem programat. Tots tenim a prop, potser a casa mateix, algú que es troba al marge, un marginat, que sense dir res... espera. I tot i saber-ho encara gosem a preguntar Què haig de fer per anar al cel?.

El camí del cel passa per la terra dels homes. No sé si cal fer cap més comentari!. Entendre-ho i prou. Perquè entendre-ho ja ho entenem. El què cal és, en tot cas, “Doncs tu fes igual.”. Excuses per justificar-nos i poder passar de llarg olímpicament les tenim. Passar de llarg és fàcil. Però, llavors, preguntem-nos si realment allò que de veritat ens interessa és, o no!, anar al cel.

Si ho dubtem, pregunteu-ho a l’home malferit que hi ha a la cuneta. Ell ho té molt clar.