dimarts, 30 de març del 2010

Diumenge de Rams. 28 de març de 2010


Mn. A. Roquer. Santuari de Misericòrdia.
Lectura primera: Is 50, 4-7. Lectura segona: Fl 2, 6-11. Evangeli: Lc 22, 14-23.56
Missa de la Passió

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 50,4-7)
El Senyor Déu m’ha donat una llengua de mestre perquè, amb la paraula, sàpiga sostenir els cansats. Un matí i un altre em desvetlla l’orella perquè escolti com un deixeble. El Senyor Déu m’ha parlat a cau d’orella i jo no m’he resistit ni m’he fet enrere: he parat l’esquena als qui m’assotaven i les galtes als qui m’arrancaven la barba; no he amagat la cara davant d’ofenses i escopinades. El Senyor Déu m’ajuda: per això no em dono per vençut; per això paro com una roca la cara i sé que no quedaré avergonyit.
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips (Fl 2,6-11)
Jesucrist, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no-res, fins a prendre la condició d’esclau. Havent-se fet semblant als homes i començant de captenir-se com un home qualsevol, s’abaixà i es féu obedient fins a acceptar la mort, i una mort de creu. Per això Déu l’ha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom, perquè tothom, al cel, a la terra i sota la terra, doblegui el genoll al nom de Jesús, i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare.
Passió de nostre Senyor Jesucrist segons sant Lluc (Lc 22,14-23.56)

Homilia:

El relat de la Passió que acabem d’escoltar no és una crònica freda, no és quelcom que descriu només un esdeveniment que ha passat, tot i que ho és. L’intent de l’evangelista és un altre; diem que és la darrera lliçó de Jesús, el Mestre. Els homes, podem estar ben satisfets, hem pogut matar a Déu!, l’hem vençut; quan en realitat és Ell qui venç, això sí des de la creu. I això ens costa d’entendre. A Jesús l’aplaudeixen i l’aclamen el Diumenge de Rams; però no han entès res, absolutament res, ni del Diumenge de Rams ni del Divendres Sant; per això demanaran, el divendres, la seva mort.

Hem tornat a escoltar la narració de la Passió, una narració que ens fa sentir de ben a prop la proximitat d’un Déu que trenca tots els nostres esquemes humans. Per això tots el deixen sol; només un, Joan, salva la dignitat dels dotze apòstols. Sant Lluc acaba la narració de les temptacions dient “El temptador s’allunyà esperant una altra oportunitat”. L’oportunitat del poder del mal sempre arriba: el mal sap esperar, troba l’ocasió. L’esperit del mal encega els grans sacerdots, s’apodera dels apòstols (fins i tot un el nega), arrossega a Pere a la negació i a Pilat a la covardia. Només el Déu Pare li farà costat, perquè, ara com mai, fa la voluntat del Pare. I els homes hem dit qui era.

La Passió és la gran lliçó feta silenci, un terrible silenci, un silenci heroic. Ara, a l’hora de les tenebres quan no s’entén res de res, a la ratlla de la vida i la mort, Jesús posa en les mans del Pare el seu alè, la mica d’alè que li queda, i, perquè l’ha posat en mans de Déu, el Déu de la vida, aquest alè li serà retornat la matinada de Pasqua.

Els homes ens pensem que podem tancar Déu per sempre en la llosa, en la pedra, d’un sepulcre. I estem contents perquè és una pedra molt grossa. L’amo i senyor de la vida és Déu, i la nostra mateixa vida és un do seu. Com que Déu quan dóna és generós, ens ha donat la vida eterna, ni que sigui al preu, molt car, de la vida del seu Fill. I aquí ve el nostre drama, manifestat ja en un dels que estan condemnats amb Jesús (“Salva’t a tu mateix...” i sobretot salva’ns a nosaltres).

Quan ens queixem a Déu del nostre sofriment, fem-ho, germans, davant de la imatge d’un crucificat. Si és així no ho farem mai davant d’un Déu indiferent al mal i al dolor, sinó davant d’un Déu que el pateix. Sempre seran les mateixes preguntes davant del mal: Per què? Per què a mi?... Fem també aquesta pregunta: I per què a Ell?. El mateix Pilat se la va fer (“Quin mal ha fet?”). Un  pensador modern diu que el Déu cristià és un Déu delinqüent. Germans, allà on l’Amor, l’Amor de veritat, amb majúscules, és considerat una delinqüència... fem-nos ho mirà!. Jesús a la creu pregunta “On és Déu?”. I jo, davant de la creu, pregunto I on és l’home?.

Visquem, germans, aquests dies sants amb tota intensitat; i mentre els vivim pensem amb tots aquells que viuen avui la passió: ja sigui per la malaltia, la vellesa, la marginació, la sol·licitud, el desamor, l’atur... Que vegin que el dolor, si és possible viure’l amb amor, no és un absurd; té l’esperança de la llum de Pasqua.

Una cosa, una sola cosa, demano que feu aquesta Setmana Santa: mireu el Crucificat. Només això. Mireu el Crucificat en silenci i entendrem moltes coses; potser ho entendrem tot!.