diumenge, 21 de març del 2010

Homilia Mn. Roquer V diumenge de Quaresma

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 43,16-21)
El Senyor, el qui obrí enmig del mar un camí, una ruta enmig de l’aigua impetuosa, el qui féu sortir per a la batalla carros i cavalls, guerrers valents i fornits i tots caigueren, no s’aixecaren mai més, s’apagaren com un ble consumit, ara diu això: «No recordeu més els temps passats, no penseu més en les coses antigues; estic a punt de fer una cosa nova que ja comença a néixer, no us n’adoneu? Pel desert faré que hi passi un camí, que corrin rius per la solitud, els animals feréstecs, xacals i estruços em glorificaran en veure que poso aigua en el desert, que abunden els rius en la solitud perquè begui el meu poble, que jo m’he escollit. Aquest poble que m’he configurat proclamarà la meva lloança.»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips (Fl 3,8-14)
Germans, tots els avantatges que jo pogués tenir els considero desavantatjosos comparats amb el valor que té poder conèixer Jesucrist, el meu Senyor. Per ell m’he avingut a perdre tot avantatge i a considerar-lo escòria a canvi de guanyar Crist i veure’m incorporat a ell. Ni tan sols sóc just gràcies a una justícia meva guanyada perquè he observat la Llei, sinó gràcies a aquella justícia que Déu dóna als creients. El meu desig és conèixer Crist i experimentar el poder de la seva resurrecció, compartir la seva passió i configurar-me a la seva mort, per poder arribar finalment a ressuscitar d’entre els morts. No vull pas dir amb això que ja he obtingut aquella plenitud que busco; corro amb l’esperança d’apoderar-me’n; puc fer-ho, ja que Jesucrist s’apoderà de mi. Germans, no m’imagino pas haver-me’n apoderat; el que faig és oblidar-me dels avantatges que he deixat enrere i llançar-me tot jo cap allò que tinc al davant; corro cap a la meta per guanyar el premi de la cursa que Déu ha convocat allà dalt en Jesucrist.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 8,1-11)
En aquell temps, Jesús se n’anà a la muntanya de les Oliveres i l’endemà de bon matí es presentà de nou al temple. Tothom acudia al seu entorn, i ell, assegut, els ensenyava. Els mestres de la Llei i els fariseus li portaren una dona que havia estat sorpresa cometent adulteri. La posaren al mig i li digueren: «Mestre, aquesta dona ha estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. Moisès en la Llei ens ordenà d’apedregar-les, aquestes dones. I vós, què hi dieu?» Li feien aquesta pregunta insidiosament, buscant un pretext per acusar-lo. Però Jesús s’ajupí i s’entretenia dibuixant a terra amb el dit. Ells continuaren insistint amb la seva pregunta. Llavors Jesús alçà el cap i els digué: «Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres.» Després s’ajupí i continuà dibuixant a terra. Ells, quan van sentir això, s’anaren retirant l’un darrere l’altre, començant pels més vells. Jesús es quedà sol, i la dona era allà al mig. Jesús alçà el cap i digué a la dona: «On són? Ningú no t’ha condemnat?» Ella contestà: «Ningú, Senyor.» Jesús digué: «Tampoc jo et condemno. Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més.»

Homilia:

Segons com, aquest evangeli que acabem d’escoltar és aspre com un codony, i, segons com, és dolç com la mel. Tot depèn de si ho mirem amb ulls justiciers o bé amb ulls misericordiosos.

En el seu comentari d’aquest evangeli de sant Joan, sant Agustí diu això: Es queden sols, cara a cara, tots dos, l’adúltera i Jesús, la misèria i la misericòrdia; i la misericòrdia triomfa sobre la misèria. La misericòrdia de Jesús i la misèria de la dona pecadora. Però també, no ho oblidem, la misèria dels seus acusadors. Perquè en aquest relat, la rivalitat no està entre la pecadora i Jesús, sinó entre Jesús i els mestres de la Llei i els fariseus; aquests, sota la capa del compliment de la Llei, contra qui van és contra Jesús: “Buscaven un pretext, diu l’evangeli, per poder acusar-lo”. Un culpable ja el tenen, la dona, i ho és. Ara van en busca d’un altre, el cap gros; això posa de manifest la baixesa d’aquells qui es creuen lliures de pecat però, a l’hora de la veritat, no poden tirar cap pedra. Déu no vol la mort del pecador sinó que “es converteixi i que visqui” diu el profeta Ezequiel. Per tant, això ho havien de saber, ho sabien!, ells!, els mestres de la Llei. Jesús ho sap i vol salvar la dona pecadora i, no ho oblidem també voldria salvar els seus acusadors, per això els hi posa davant dels ulls els seus propis pecats per a que els caiguin les pedres de les mans.

I de la pregunta dels acusadors, Jesús no hi diu res; primer perquè tenien raó (la Llei manava apedregar la dona que havia estat sorpresa en adulteri), no diu res de l’altre que estava amb ella ja que no estava sola; i segon, no diu res perquè allà on les raons van disfressades de prejudicis, sobren totes les paraules per assenyades que siguin. L’únic net de debò és l’amor de Déu, encarnat amb Jesucrist qui es queda sol a l’hora de tirar la primera pedra. Dona afortunada, per més pecadora que fos, que ho era, però afortunada ja que la seva causa ha anat a parar en mans de l’amor misericordiós de Déu. Jesús condemna el pecat de la dona (“No pequis més”), en canvi no pogué perdonar els seus acusadors: havien fugits tots!, s’havien allunyat de la possibilitat d’un perdó. El pecat hi és, i és greu; i amb tot, enlloc de condemnar, Jesús perdona. No el justifica, el pecat és el pecat, però tot pecat és perdonable. Una cosa és apedregar l’adulteri i una altra és apedregar l’adúltera, o aquells qui adulteren amb ella. No es tracta de ser permissius, es tracta de ser misericordiosos.

Potser perquè ens costa tant d’entendre això, aquest fragment de l’Evangeli va tardar molt en ser incorporat a l’evangeli de Joan. Durant molts anys era un full volander que tant aviat s’incorporava a l’evangeli de Lluc com al de Joan. Que no semblés que Jesús no condemnava l’adulteri, o bé que tenia la màniga molt ampla. No es pot passar bou per bèstia grossa, quan en realitat el què ens diu és que el pecador pot ser perdonat, com ho seran aquells qui el crucifiquen (“Pare, perdoneu-los”). Encara que no ens agradi, es tracta de fer com va fer Jesús, tant si ens agrada com si no. Que Jesús perdoni ja ens va bé, perquè ens sabem pecadors; ara bé, que nosaltres també haguem de perdonar... això ja no ens agrada tant. Germans, nosaltres tampoc podem tirar la primera pedra, i aquesta és la gran lliçó a aprendre si volem ser conseqüents amb allò que sabem i creiem, si volem arribar a la vida nova que neix de la Pasqua.

Això d’avui ja no és una paràbola molt bonica sobre l’amor misericordiós d’un pare que perdona el fill pròdig, això d’avui és un fet real; i tots tenim, aquí, coses a perdonar. El perdó de Jesús és un crit ben clar, per prendre consciència, no del pecat dels altres que és molt fàcil i molt comú, sinó dels nostres: “Qui estigui net de pecat que tiri la primera pedra”. Jesús no disculpa el pecat..., perdona!. I quan ella ha malgastat la vida en el desamor, el pecat sempre és un desamor, diu: “Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més” ara que has tingut la sort d’experimentar el què és el veritable amor.

El que avui descobrim és que allò que moltes persones, i moltes vegades, necessiten no és el pes de la Llei, no són unes pedres, sinó una ma amiga que els ajudi a alçar-se. Vet aquí una pàgina de l’Evangeli que només poden entendre aquells qui són capaços d’estimar com Jesús estima. El que ens dol no és que Jesús perdoni, és que ens obliga a perdonar a nosaltres.