SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE MISERICÒRDIA
Plaça del Santuari, s/n. 43205 REUS. Telèfon: 977 750 307
"santuarimisericordiareus@hotmail.com" "santuaridemisericordia@gmail.com"
********************************************************

Pregària per les vocacions (21-11-2019) al Santuari

Pregària per les vocacions (21-11-2019) al Santuari
Cadena de pregària del secreteriat per les vocacions de l'arquebisbat de Tarragona.

dilluns, 1 de març de 2010

Homilia del 25 de febrer. Missa de l'Aparició

Mn. Roquer. Santuari de Misericòrdia. Missa de l’aparició. Dilluns. 25-2-2010
Primera Lectura: Ez 14, 1.3-5.12-14 . Evangeli: Mt 7, 7-12

Homilia:

M’ha semblat que no fora prou correcte, vull dir prou litúrgic, trencar el ritme quaresmal aquest 25 de febrer, tot i que ens trobem aquí per venerar com sempre la memòria de santa Maria sota l’advocació de Misericòrdia. Exactament així. Crec que la paraula que més s’adiu en tot el temps quaresmal és aquesta: misericòrdia. I nosaltres la tenim manifestada ben clarament, potser no podia ser d’una manera millor, que en Maria, la mare.

Dit això, anem ara a fer un petit comentari de l’evangeli que toca aquest dijous de Quaresma, que és el que acabem de proclamar.

Hi ha persones que davant de la mort d’un familiar, d’una persona estimada, o potser per culpa d’un terratrèmol, un tsunami, o de qualsevol cataclisme geològic, diuen que han perdut la fe. Han demanat, “Demaneu” diu l’evangeli, han demanat, han buscat, han trucat... i Déu no ha respost. La fe no és una pòlissa d’assegurances... Si la casa asseguradora de torn no compleix em dono de baixa!. Potser tenim una idea de la Providència de Déu massa utilitària, massa immediatista, i ens hauríem d’anar acostumant molt més a creure a fons perdut. La fe és una aposta que sempre té respostes, però no sempre té la resposta que voldríem, potser.

La súplica d’Ester, a la primera lectura, és clau: “Senyor, feu que us conegui”. Com pot ser que Déu, que és tan bo, permeti un terratrèmol? com el cas d’Haití. Una pregunta que ens podem fer molts creients i que també es fan molts no creients de bona voluntat. Sense pretendre aclarir la qüestió, jo diria amb respecte i més encara amb dolor, ens hi podem apropar com persones que som i com a creients que som. No n’hi ha prou amb aquella realitat que no ens aclareix res (Mira... són lleis naturals) Si no sóc creient, no puc acusar un Déu en qui no crec, no hi ha subjecte. Si sóc creient no puc dubtar que Déu no estimi. Per una part i per una altra només hi ha, i aquesta és la realitat, un silenci. És l’expressió del papa Benet davant del camp d’extermini nazi: I Déu on era?. Déu no resolt el problema del mal, i fins provoca en Jesús a la creu, també en el pacient Job, i en el pensador Camus en el seu llibre La Pesta, aquell “Per què m’heu abandonat?”. La fe ens projecta, això sí, després cap una esperança pasqual; que es clar, encara no la tenim.

La primera lectura ens ha presentat la figura de la reina Ester, la que confia en Déu en mig de la dificultat: “Estic sola Senyor”, Tots van contra mi... Potser és en la prova on es manifesta la qualitat de la nostra fe. El terratrèmol d’Haití ha afectat una de les zones més miserables del planeta, ben cert!; però abans del terratrèmol aquesta misèria ja hi era a Haití, i qui ho sabia?, i qui se’n preocupava?, i què feien per treure’ls de la misèria les nacions més riques del planeta?. També és una pregunta que no té resposta. Haití tornarà a la normalitat... què vol dir?... que tornarà a la misèria?.

El problema del mal té preguntes... i té respostes!. Visquem de veritat la Quaresma; temps de misericòrdia!, d’actuar en els casos de misèria. Que al final topem de nassos amb una resposta més forta que la mort.

Santuari de Misericòrdia. Diumenge II de Quaresma. 28-2-2010

Lectura del llibre del Gènesi (Gn 15,5-12.17-18)
En aquells dies, Déu va fer sortir fora Abram i li digué: «Mira el cel i posa’t a comptar les estrelles, a veure si les pots comptar; doncs així serà la teva descendència.» Abram cregué en el Senyor i el Senyor ho tingué en compte per donar-li una justa recompensa. Després li digué: «Jo sóc el Senyor, que t’he fet sortit d’Ur dels caldeus per donar-te aquest país; serà el teu heretatge.» Abram preguntà: «Quina garantia me’n doneu, Senyor?» Ell respongué: «Porta’m una vaca, una cabra i un moltó de tres anys, una tórtora i un colomí.» Li portà tots aquests animals, els partí per la meitat i posà cada meitat enfront de l’altra, però no va partir els ocells. Uns ocellots de presa volien abatre’s sobre els cossos morts, però Abram els allunyava. Quan el sol s’anava a pondre, Abram caigué en un son profund i s’apoderà d’ell un gran terror, com una foscor. Després de la posta, quan ja s’havia fet fosc, veié un forn fumejant, una torxa encesa, que passava enmig dels animals partits. Aquell dia el Senyor va fer amb Abram una aliança i es comprometé en aquests termes: «Dono aquest país a la teva descendència, des del torrent d’Egipte fins al gran riu, el riu Eufrat.»


Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips (Fl 3,17-4,1)
Germans, [seguiu el meu exemple i fixeu-vos en els qui viuen segons el model que teniu en mi. Us ho he dit sovint i ara ho repeteixo amb llàgrimes als ulls: N’hi ha molts que, pel seu estil de viure, són contraris a la creu del Crist. El terme on s’encaminen és de perdició, el déu que adoren és el ventre, i la seva glòria, la posen en les parts vergonyoses; tot el que aprecien són valors terrenals.Però] nosaltres tenim la nostra ciutadania al cel; d’allà esperem un Salvador, Jesucrist, el Senyor, que transformarà el nostre pobre cos per configurar-lo al seu cos gloriós, gràcies a aquella acció poderosa que li ha de sotmetre tot l’univers.Per tant, germans meus estimats i enyorats, vosaltres que sou el meu goig i la meva corona, manteniu-vos així, en el Senyor, estimats meus.


Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 9,28b-36)
En aquell temps, Jesús prengué Pere, Joan i Jaume i pujà a la muntanya a pregar. Mentre pregava, es trasmudà l’aspecte de la seva cara i el seu vestit es tornà blanc i espurnejant. Llavors dos homes es posaren a conversar amb ell. Eren Moisès i Elies, que es van aparèixer gloriosos, i parlaven del traspàs d’ell, que s’havia d’acomplir a Jerusalem. Pere i els seus companys estaven adormits profundament, però quan es desvetllaren, veieren la glòria de Jesús i els dos homes que eren amb ell. Quan aquests anaven a separar-se de Jesús, Pere li digué: «Mestre, que n’estem de bé, aquí dalt! Fem-hi tres cabanes, una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies.» Parlava sense saber què es deia. Mentre parlava es formà un núvol i els cobrí. Ells s’esglaiaren en veure que entraven dins el núvol. Llavors del núvol estant una veu digué: «Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo.» Així que la veu hagué parlat, es van trobar amb Jesús tot sol. Ells guardaren el secret, i aquells dies no contaren a ningú res del que havien vist.



Homilia:
Així com cada primer diumenge de Quaresma llegim el relat de les temptacions de Jesús al desert, també cada any, en aquest segon diumenge, llegim el relat de la Transfiguració de Jesús a la muntanya. El primer diumenge ens diu d’on venim i el segon ens diu on anem. Sempre que iniciem un camí, i la Quaresma és un camí, hem de saber on fa cap. És tan important saber on comença com també saber on acaba. Altrament anirem perduts.


La lectura evangèlica que llegim és una fragment que normalment lliga sempre amb un abans i un després. Si haguéssim llegits uns versets anteriors a l’evangeli d’avui, ens hauríem trobat amb un interrogant que explica l’escena d’avui, la Transfiguració. Lluc ens ha donat una respo
sta cabdal, ens ha dit qui és Jesús: “Aquest és el meu fill” diu la paraula del núvol. La mateixa pregunta es feia Herodes, intrigat per tot el que sentia dir de Jesús: Qui és aquest?. El poder es neguiteixa. Els apòstols s’omplen d’esperança: hi ha una resposta diferent. Perquè senzillament el poder ho ha de tenir tot controlat.

Hi ha tres característiques ben capitals a la Quaresma, les sabem ben de memòria: dejuni, oració i almoina. Jesús dejuna al desert com vèiem diumenge passat, prega a la muntanya com hem trobat avui i afirma que entregarà, aquesta és la generositat, no hi ha més gran amor que donar la pròpia vida, la seva vida a la creu. Nosaltres som observants, fins i tot escrupolosos, del dejuni (dejuni el Dimecres de Cendra, dejuni el Divendres Sant, abstinència els dimecres de Quaresma) però no voleu dir que passem molt de puntetes de l’oració i de l’almoina?. Llavors la Quaresma va molt coixa.

Sant Lluc es complau en presentar-nos a Jesús lliurat completament a la pregària: “Pujà a la muntanya a pregar”. I la pregària, quan és de veritat, transforma, transfigura, no la carn sinó la persona. La pregària és un moment important que demana un recolliment, una intimitat; per això tant al Tabor com a Getsemaní, l’altre moment clau de la vida de Jesús, s’emporta els tres apòstols més íntims: Pere, Jaume i Joan. Quan llegirem la Passió enguany de sant Lluc, el Diumenge de Rams, veurem com també a Getsemaní, com al Tabor, hi ha els mateixos apòstols que són convidats a fer una pregària; i en tots dos casos veurem com els deixebles, tan al Tabor com a Getsemaní, s’adormen. La pregària, massa sovint, l’hem concebuda com un recurs per demanar veure’ns lliures d’un contratemps. Quan Jesús prega no és per evitar un contratemps, en el seu cas la creu, sinó per assumir-lo. La pregària no és per canviar una situació adversa, és per canviar-nos a nosaltres. Lluc situa la Transfiguració just abans de que Jesús comenci el seu camí cap a Jerusalem, i tots sabem què li espera en aquella ciutat.

Sant Lluc no fa servir la paraula transfigurar, diu simplement: “Mentre pregava, es trasmudà l’aspecte de la seva cara”. Segurament que no fa servir la paraula transfigurar per evitar interpretacions equívoques als seus lectors, acostumats als mites grecs de la metamorfosi. L’acció canvia l’aspecte de la cara de Jesús mentre que abalteix els deixebles. Vet aquí que l’opi del poble no és, doncs, la religió, sinó més aviat l’excés de terrejar. Per entendre Jesús cal estar molt desperts; és estant ben desperts que copsarem el misteri de Déu que s’amaga en la humanitat de Jesús. Però l’home d’avui no està per a misteris; no obstant el misteri forma part de la nostra vida. Com que el misteri ens sobrepassa, no intentem treure’n l’entrellat, en passem!. En el missatge de Jesús hi ha una invitació escandalosa per a l’home d’avui; no tot es redueix a la raó; l’home ha d’aprendre a viure el misteri i el misteri té un nom: Jesús de Natzaret, el Fill de Déu.

Potser el pitjor problema de l’home d’avui és que s’ha incapacitat per pregar. Hem millorat molt materialment, però ens hem empobrit espiritualment. Tenim molts mitjans de vida i molta gent no sap què és viure. El misteri ens sobrepassa, però en el fons nosaltres hi voldríem fer tres cabanes perquè ens hi trobem bé, com sant Pere.

La Quaresma és un temps propici per dedicar-nos més a la pregària, no ho oblidem. I pregar no és dir coses, també és escoltar: “Aquest és el meu fill. Escolteu-lo”. I aquest manament és vigent sempre, però més que mai en aquest temps quaresmal. Abram escolta, ho hem sentit a la primera lectura, la veu de Déu; i aquesta escolta canvia, transforma, transfigura la seva vida. Quaresma és escoltar per canviar alguna cosa, i n’hi ha de coses per canviar a la nostra vida!. Qui escolta aquest sí que es pot transfigurar per dins i per fora, en el dejuni i l’almoina. Si la Quaresma no ens transforma, traiem-la del calendari, no ens serveix per a res. Però hi ha un problema: No arribarem al final del camí que és la Pasqua.