Plaça del Santuari, s/n. 43205 REUS. Telèfon: 977 750 307
Adreça electrònica:"santuarimisericordiareus@hotmail.com" "santuaridemisericordia@gmail.com"
********************************************************

PREPAREM LA FESTA MAJOR DE LA MARE DE DÉU DE MISERICÒRDIA

+ 24 de setembre (22’30h):

Rosari de Torxes, des de la plaça de la Pastoreta i veneració de la imatge de la Mare de Déu a l’arribar al Santuari.

+ 25 de setembre:

. Missa a les 7, 8 i 9h del matí, a l’interior del Santuari.

. Missa concelebrada a les 11h a l’exterior del Santuari

. Rosari a les 17’30h a l’interior del Santuari

. Missa a l’acabar el rosari, a l’interior del Santuari

. Accés lliure al cambril del Santuari durant tot el dia per venerar la imatge de la Mare de Déu de Misericòrdia, excepte durant la celebració de les misses i el rosari.

. Ball de l’Àliga de Reus en honor a la Mare de Déu de Misericòrdia, dins del Santuari, després de la baixada dels diables (20h aprox.)

diumenge, 24 d’octubre de 2010

Homilia Diumenge 30 de durant l'any.

Des del pecat també es pot contemplar Déu.  És justament en la misèria quan es pot manifestar la misericòrdia de Déu.
Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre de Jesús, fill de Sira (Sir 35,12-14.16-18)
El Senyor fa justícia, no té miraments amb el prestigi dels homes, no es deixa influir per ningú en perjudici dels pobres; escolta la pregària dels oprimits, no es fa sord al clam dels orfes ni al plany insistent de les viudes. El Senyor rep benèvolament els qui l’honoren, el clam d’aquests homes arriba al cel, el crit d’auxili dels desvalguts penetra més enllà dels núvols, i ells no es consolen fins que arriba a terme, no desisteixen mentre l’Altíssim no intervingui per fer justícia a favor dels innocents. El Senyor no s’entretindrà, no tardarà a sortir a favor d’ells.
Lectura de la segona carta de sant Pau a Timoteu (2Tm 4,6-8.16-18)
Estimat, pel que fa a mi, la meva vida ja és oferta com una libació vessada sobre l’altar. Ja m’ha arribat el moment de desfer les amarres i deixar el port. Després de lluitar en aquest noble combat i acabada la cursa em mantinc fidel. I ara ja tinc reservada la corona que m’he guanyat. El Senyor, jutge justíssim, me la donarà quan serà el dia, i no tan sols a mi, sinó a tots els qui enyoren la seva manifestació.
Durant la meva primera defensa davant el tribunal no es presentà ningú a fer-me costat; tothom m’abandonà. Que Déu els ho perdoni. Però el Senyor m’assistia i em donà forces perquè acabés de proclamar el missatge de l’evangeli, i poguessin escoltar-lo tots els pagans. I Déu m’ha salvat de la gola del lleó. El Senyor em salvarà de tots els qui em volen perjudicar i em guardarà per al seu Regne celestial. A ell sigui donada la glòria pels segles dels segles. Amén.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 18,9-14)
En aquell temps, Jesús digué aquesta paràbola a uns que es refiaven que eren justos i tenien per no res a tots els altres: «Dos homes pujaren al temple a pregar: un era fariseu i l’altre cobrador d’impostos. El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: «Déu meu, us dono gràcies perquè no sóc com els altres homes: lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest cobrador d’impostos. Dejuno dos dies cada setmana i us dono la desena part de tots els meus ingressos.» Però el cobrador d’impostos, que s’havia quedat un tros lluny, ni gosava aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit i deia: «Déu meu, sigueu-me propici, que sóc un pecador.» Us asseguro que aquest tornà perdonat a casa seva i l’altre no; perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit.»
Homilia:
Aquí sí que podríem ben dir que al pot petit hi ha la bona confitura. Vull dir que acabem d’escoltar una paràbola breu però, a l’hora, plena de contingut.

El marc és comú en sant Lluc, fins i tot aquesta paràbola és única en aquest evangelista. Dos personatges contraposats, cantant dues actituds completament dispars, discrepants; en aquest cas un fariseu i un cobrador d’impostos. Tots dos fan pregària de contemplació, si és que ho podem dir així. El fariseu es contempla ell mateix, i es troba perfecte; el fariseu no és mentider, és un fariseu com cal, prega dret tal com mana la litúrgia del Temple, perquè ell compleix tot allò que està manat. També el publicà es contempla ell mateix, i es reconeix pecador; tampoc menteix. L’un contempla Déu des de la seva seguretat de fidel complidor; l’altre contempla Déu des de la seva realitat de pecador. Des del pecat també es pot contemplar Déu. Dos homes pugen al Temple a pregar. Van al mateix lloc i amb la mateixa intenció: fer pregària. Però al final d’un diu que torna perdonat i l’altre no.

Quin és l’element diferenciador?.

Avui ningú no vol ser fariseu! Que no vol dir que avui no hi hagi fariseus! Avui ningú vol ser pecador! Que no vol dir que no hi hagi pecadors!. I el món es divideix en dos bàndols: els vius (que sempre tenen raó) i de l’altra banda els que sempre tenen raó que són els meus.

El pecat del fariseu no és altre que creure que la seva observança de la Llei li permet, o li dóna dret, a menysprear els altres, que aquests sí que són pecadors. Un fariseu com cal no pot ser, d’entrada, un cobrador de l’impost odiós, imposat per  l’ocupador romà; ell, a Déu, no el necessita per demanar perdó, el necessita per a que Déu beneeixi el seu bon comportament (que prou esforç li costa!). Ha convertit l’observança de la Llei en una cosa purament manada, i no en una resposta d’amor perquè es sent estimat per Déu. Ell no deu res a Déu; Déu li deu tot a ell; i Déu en té sort de persones com ell!, pensa.

L’autoestima és una teràpia correcta, però no ens dóna mai el dret a menysprear els altres. Només per això ja no som tan bons com ens pensàvem.

No oblidem pas la intenció de l’evangelista. És ben clara. La paràbola té uns destinataris ben concrets, amb noms i cognoms. Uns que es refiaven d’ells mateixos i tenien per no res els altres.

L’actitud del publicà és molt semblant, vés per on, a la del fariseu, però mirat des d’una altra perspectiva. El publicà ha descobert qui és l’enemic, i resulta que és ell mateix. Fer una troballa és bo, però si aquesta troballa és descobrir que sóc pecador... ja no em fa tanta gràcia. És tant fàcil veure que són pecadors els altres, que els que han de canviar són els altres. Tant o més difícil veure que també jo sóc pecador i també he de canviar. Però el publicà, i qualsevol pecador, no s’ha de mirar mai com un definitivament perdut, és justament en la misèria quan es pot manifestar la misericòrdia de Déu.

El pecat és superable. El pecador és aquell qui s’atreveix, i és un atreviment, a mirar la pròpia realitat sense por, perquè sap qui és Déu, i sap qui és ell. Només Déu, que ha fet el cor humà, en pot entendre tots els batecs i tots els replecs. La moral de la paràbola és que, als ulls de Déu, s’han canviat els papers.

Advertiment per a tots: no ens podem atribuir com a pròpies les virtuts que l’Esperit ha fet néixer en nosaltres, ni podem barrar el pas a la misericòrdia de Déu. Advertiment, també, de com a vegades, masses vegades, les aparences enganyen. I advertiment molt important: nosaltres, ni que siguem com el publicà, que en som (per això diem al començar l’Eucaristia Senyor, tingueu pietat ja que som pecadors)... nosaltres pecadors no podem, tampoc, menysprear el fariseu, si no volem ser d’aquells que es creuen bons perquè es reconeixen pecadors, i menyspreen els altres que no se’n volen reconèixer.

En tota melodia sempre es pot desentonar, per unes notes massa altes o per unes notes massa baixes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada