Plaça del Santuari, s/n. 43205 REUS. Telèfon: 977 750 307
Adreça electrònica:"santuarimisericordiareus@hotmail.com" "santuaridemisericordia@gmail.com"
********************************************************

PREPAREM LA FESTA MAJOR DE LA MARE DE DÉU DE MISERICÒRDIA

+ 24 de setembre (22’30h):

Rosari de Torxes, des de la plaça de la Pastoreta i veneració de la imatge de la Mare de Déu a l’arribar al Santuari.

+ 25 de setembre:

. Missa a les 7, 8 i 9h del matí, a l’interior del Santuari.

. Missa concelebrada a les 11h a l’exterior del Santuari

. Rosari a les 17’30h a l’interior del Santuari

. Missa a l’acabar el rosari, a l’interior del Santuari

. Accés lliure al cambril del Santuari durant tot el dia per venerar la imatge de la Mare de Déu de Misericòrdia, excepte durant la celebració de les misses i el rosari.

. Ball de l’Àliga de Reus en honor a la Mare de Déu de Misericòrdia, dins del Santuari, després de la baixada dels diables (20h aprox.)

dilluns, 25 d’octubre de 2010

Homilia de la Missa de l'Aparició

Si l’Evangeli per a ell, i per a aquells qui van conviure amb ell, va ser una Bona notícia, una manera diferent, nova, d’entendre i de viure la vida, també ho pot ser per a nosaltres.
Mn. Roquer

Homilia:
De sants n’hi ha de diferents classes; no dic de diferents categories. Hi ha màrtirs, apòstols, verges, confessors.... Hi ha també els sants de la devoció particular, de cadascú. Hi ha també els sants més universals, o els patrons d’un ofici o d’una ciutat. I també hi ha els sants que en podríem dir de casa. Avui celebrem un d’aquests, un de casa: sant Bernat Calbó. Cert que ens queda una mica lluny en el temps; nosaltres no som del segle XIII; però també és cert que ens queda, el seu lloc de naixement, molt a prop de casa, i això té un pes.

Per obligació hem de ser devots dels sants de projecció universal, però per devoció ho hem de ser dels sants que han nascut o han viscut on nosaltres hem nascut o vivim.

Dels sants, a vegades ens pensem que nosaltres hem d’imitar les seves obres extraordinàries, les quals ens sembla que són les que han fet possible la seva beatificació o canonització. Llavors, tot i que siguin de casa, que els sentim molt casolans, se’ns allunyen de nosaltres, se’ns fan inabastables. I el sant, justament, és aquell qui no és inabastable; ha tingut les mateixes possibilitats que tinc jo d’arribar a on ell ha arribat.

Ben cert que ens podem sentir lluny o estranys a un sant Bernat Calbó. Ell va viure a l’Edat Mitjana i nosaltres no, ell va ser abat de Santes Creus i nosaltres no, ell va ser bisbe de Vic i nosaltres no, ell va ser conseller de Jaume I i nosaltres no. Però ell va ser un cristià i nosaltres també. No va ser un sant per haver nascut a Mas Calbó, ni per ser abat, ni bisbe, ni conseller del rei. Allò que ens el fa proper no és, doncs, només el lloc on va néixer sinó, sobretot, la sintonia amb una mateixa fe. Malgrat totes les semblances o diferències, nosaltres podem ser (i segur que aquí hi  ha algú que ho és!) tant sants com sant Bernat Calbó; no pas pels miracles però si per la fidelitat a l’Evangeli, que això és el què en definitiva compta. Si l’Evangeli per a ell, i per a aquells qui van conviure amb ell, va ser una Bona notícia, una manera diferent, nova, d’entendre i de viure la vida, també ho pot ser per a nosaltres.

Sant Bernat no és un sant pels miracles que va fer, ho és per la seva conseqüència amb allò que va creure. Els nostres sants no són nostres perquè van viure on nosaltres vivim; són nostres, sobretot, perquè van viure el què nosaltres vivim: la fe de la qual ells i nosaltres en vivim. I hauríem de viure com el què són, com el què som: cristians, amb totes les conseqüències.

Amb tot, avui, a casa nostra, siguem realistes, els sants no serveixen de model a imitar, no són admirables, per tant no són imitables. Els líders a seguir, avui, són uns altres; els líders a imitar són uns altres. No em feu dir noms, ja els sabeu.

Ell va fer bé allò que havia de fer. Ell va fer bé de bisbe, i d’abat, i de conseller.

Anem, doncs, i fem simplement bé allò que hem de fer. La corona no som nosaltres qui ens l’hem de posar, sinó que ens l’ha de posar el Senyor, en qui creiem i a qui servim.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada