Plaça del Santuari, s/n. 43205 REUS. Telèfon: 977 750 307
Adreça electrònica:"santuarimisericordiareus@hotmail.com" "santuaridemisericordia@gmail.com"
********************************************************

PREPAREM LA FESTA MAJOR DE LA MARE DE DÉU DE MISERICÒRDIA

+ 24 de setembre (22’30h):

Rosari de Torxes, des de la plaça de la Pastoreta i veneració de la imatge de la Mare de Déu a l’arribar al Santuari.

+ 25 de setembre:

. Missa a les 7, 8 i 9h del matí, a l’interior del Santuari.

. Missa concelebrada a les 11h a l’exterior del Santuari

. Rosari a les 17’30h a l’interior del Santuari

. Missa a l’acabar el rosari, a l’interior del Santuari

. Accés lliure al cambril del Santuari durant tot el dia per venerar la imatge de la Mare de Déu de Misericòrdia, excepte durant la celebració de les misses i el rosari.

. Ball de l’Àliga de Reus en honor a la Mare de Déu de Misericòrdia, dins del Santuari, després de la baixada dels diables (20h aprox.)

dimarts, 12 d’octubre de 2010

Diumenge 28 de "durant l'any"

El nostre Déu no ens salva de les nits fosques, ni ens salva de les malalties, ni ens salva de la mort; però sí que ens salva en una nit fosca, ens salva en la malaltia, ens salva en la mort.

Mn. A. Roquer.
Lectura del segon llibre dels Reis (2Re 5,14-17)
En aquells dies, Naaman de Síria baixà al Jordà i s’hi banyà set vegades, com li havia dit Eliseu, l’home de Déu. La pell se li tornà com la d’una criatura i quedà pur de lepra. Llavors se’n tornà amb tot el seu seguici cap a l’home de Déu, entrà a casa d’ell i, dret al seu davant, li digué: «Ara sé ben bé que, fora d’Israel, no hi ha cap altre Déu enlloc més de la terra. Per favor, accepta un present del teu servidor.» Eliseu li digué: «No acceptaré res. T’ho juro per la vida del Senyor, davant del qual estic sempre, a punt per servir-lo.» Naaman insistia que admetés el present, però Eliseu s’hi negà. Llavors Naaman digué: «¿Permets que el teu servidor carregui dues mules de terra d’aquest país? És que d’ara endavant el teu servidor no oferirà cap holocaust ni cap altra víctima a altres déus, sinó només al Senyor.»
Lectura de la segona carta de sant Pau a Timoteu (2Tm 2,8-13)
Estimat, pensa que Jesucrist, del llinatge de David, ha ressuscitat d’entre els morts. Aquesta és la bona nova que jo predico, i per això he de sofrir fins trobar-me empresonat com si fos un malfactor. Però les presons no poden encadenar la paraula de Déu. Jo ho suporto tot per amor dels elegits, perquè ells també aconsegueixin la salvació i la glòria eterna que Déu ens dóna en Jesucrist.
Això que diem és ben cert: Si morim amb ell, també viurem amb ell; si som constants en les proves, també regnarem amb ell; si el neguem, ell també ens negarà; però, com que no pot negar-se ell mateix, ell continua fidel si nosaltres no li som fidels.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 17,11-19)
Un dia, Jesús, tot anant a Jerusalem, passava entre Samaria i Galilea. Al moment que entrava en un poblet li sortiren deu leprosos, que s’aturaren un tros lluny i cridaren: «Jesús, mestre, apiadeu-vos de nosaltres!» En veure’ls Jesús els digué: «Aneu a presentar-vos als sacerdots.»
Mentre hi anaven, quedaren purs de la lepra. Un d’ells, quan s’adonà que estava bo, tornà enrere donant glòria a Déu amb grans crits, es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies. Era un samarità. Jesús digué: «No eren deu els qui han estat purificats? On són els altres nou? Només aquest estranger ha tornat per donar glòria a Déu?» Llavors li digué: «Aixeca’t i vés-te’n. La teva fe t’ha salvat.»
Homilia:
Ja el coneixíem, veritat!, aquest fragment de l’Evangeli. Fa anys i panys que el llegim, si més no cada tres anys, quan toca aquesta lectura de l’evangeli de Lluc.

Però jo diria que la intenció, ben mirat, primer, de l’evangelista sant Lluc no és, justament, descriure’ns el miracle dels deu curats, sinó que posa el seu accent, la força, en aquell qui torna per donar gràcies. I ho veiem també en la lamentació que fa Jesús mateix: “On són els altres nou?”. Per tant, si volem treure la conclusió correcta de l’evangeli que hem escoltat no és, en primer lloc, diria jo, una admiració pel miracle de la curació dels deu, sinó la resposta generosa d’aquell qui, al veure’s curat, torna per donar gràcies. Aquí hi ha una lliçó a aprendre. Sincerament avui, aquí i cada diumenge, ens reunim, hem vingut... justament per donar gràcies. La paraula eucaristia, la paraula grega eucaristeo vol dir això: acció de gràcies. Estem salvats!, ho sabem!. I ens sentim en la necessitat de celebrar-ho. I això ho fem cada diumenge.

Però... continua la pregunta: “On són els altres nou?”. S’ha dit que l’agraïment ha desaparegut del tot com a missatge de la nostra vida quotidiana; fins i tot es discutia una mica el gest fet purament fer generositat (vols dir?...). S’ha fet dogma de fe que avui ningú dóna res a canvi de res. No sé si aquesta actitud està o no està molt estesa, però sí que es cert que a la nostra civilització mercantilista cada dia hi ha menys espai per a la generositat: Tot és poc!, tot és palla. O tot s’exigeix!. Si fos així la gratuïtat ni seria considerada una virtut, sinó, simplement, cosa de gent antiquada; passats de moda; això, avui, ja no es fa!. I si m’ho deixeu dir: aquest comportament humà..., potser hauríem de dir aquest comportament tan poc humà, se’ns pot encomanar en el nostre comportament en les relacions humanes perquè tot ho mirem pel mateix arrasador.

La fe pot agafar un to d’intercanvi: fem o no per assegurar-nos la protecció de Déu; només faltaria!. Si Déu, a mi no em protegeix, que sóc tan bona persona, que sóc tan bon complidor dels manaments... Llavors desapareix la fe com a gratuïtat. I desapareix allò que és més, eminentment, sentit religiós. No hi ha cap actitud de lloança a Déu, ni d’acció de gràcies.


El fi, en ser bonic, ha de ser simplement un agraïment, perquè és el fi, al marge dels caramels, regals o favors que rep del pare.

La generositat no es compra ni es ven. Recuperar el sentit de la generositat pot ser el primer pas per sanejar la nostra bona relació amb Déu. Quan un cristià ha captat la grandesa de Déu, quan ha fet experiència personal de la seva bondat, quan ha descobert que només es pot viure davant d’Ell sent generosos, ha entès aquelles paraules de sant Ignasi de Loyola quan diu que la fe no consisteix en el mucho saber sino en el mucho sentir, gustar y dejarse amar. No n’hi ha prou en recordar-nos de Déu quan tenim moments de tribulació, allò de recordar-se de santa Bàrbara només quan trona.

El nostre Déu no ens salva de les nits fosques, ni ens salva de les malalties, ni ens salva de la mort; però sí que ens salva en una nit fosca, ens salva en la malaltia, ens salva en la mort. Que en totes les situacions adverses de la vida Déu ens salvi és considerat, del tot, quelcom poc comú. Tant com ho hauríem d’agrair i ho hauríem de fer cada dia; especialment en l’eucaristia que és la màxima expressió d’agraïment, quan sabem que la nostra salvació, el motiu més gran d’agraïment, ha tingut com a preu la mort de Jesucrist. Celebrar la pasqua de Jesús cada diumenge, quan diem avui el vostre fill vencent la mort... “Aquesta és la bona nova que jo predico (ens dirà sant Pau) Si morim amb ell, també viurem amb ell”. Aquest és el motiu de la nostra celebració. Aquest és el fonament de la nostra fe.

Si això no és motiu suficient per ser agraïts, que ho serà?. No és que el Senyor, quan tenim set ens doni un got d’aigua, no!, ens dóna la font. Però l’agraïment no ve, normalment, de la cosa regalada, sinó de la necessitat que tenim d’allò que ens regalen; per això és més fàcil agrair el got d’aigua quan es té set que agrair una font.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada