Plaça del Santuari, s/n. 43205 REUS. Telèfon: 977 750 307
Adreça electrònica:"santuarimisericordiareus@hotmail.com" "santuaridemisericordia@gmail.com"
********************************************************

ATENCIÓ:

26 de setembre: TANCAT

HORARI D’HIVERN AL SANTUARI

DES DEL 27-9-2015 FINS EL DILLUNS DE PASQUA

diumenge, 8 d’agost de 2010

Homilia Diumenge 19 de durant l'any.

L’itinerari d’Abraham pot ser una bona imatge del camí del cristià, atent sempre a la veu de Déu, atenent sempre als signes dels temps, fins arribar a la plenitud de vida.

Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre de la Saviesa (Sv 18,6-9)
Aquella nit de la sortida d’Egipte havia estat anunciada per endavant als nostres pares perquè se sentissin encoratjats en veure acomplerts els juraments en què havien cregut. El vostre poble esperava la salvació dels justos i la perdició dels enemics. Amb un mateix fet castigàveu els adversaris i ens cobríeu de glòria a nosaltres, que vós havíeu cridat. Els fills sants d’un poble bo oferiren víctimes invisibles, es comprometeren a observar aquesta llei divina: tot el poble sant havia de participar igualment dels béns, com havia participat dels perills. Després entonaren per primera vegada els cants de lloança dels pares.
Lectura de la carta als cristians hebreus (He 11,1-2.8-19)
Germans, creure és posseir anticipadament els béns que esperem, és conèixer per endavant allò que encara no veiem. L’Escriptura ha guardat la bona memòria dels antics, perquè havien cregut. Gràcies a la fe, Abraham, quan Déu el cridà, obeí a la invitació d’anar-se’n a la terra que havia de posseir en herència. Sortí del seu país sense saber on aniria. Gràcies a la fe, residí en el país que Déu li havia promès com si fos un foraster, vivint sota tendes igual que Isaac i Jacob, hereus com ell de la mateixa promesa. És que esperava aquella ciutat ben fonamentada que té Déu mateix com a arquitecte i constructor. Gràcies a la fe, igual que Sara, que era estèril, Abraham obtingué la capacitat de fundar un llinatge, tot i la seva edat avançada; i és que va creure en la fidelitat de Déu, que li ho havia promès. Per això d’un sol home, ja caduc, en nasqué una descendència tan nombrosa com les estrelles del cel i com els grans de sorra de les platges de la mar.
Tots aquests moriren en la fe, sense haver posseït allò que Déu els prometia, sinó contemplant-ho de lluny i saludant-ho, i confessant que eren estrangers i forasters en el país. [Els qui parlen així indiquen clarament que busquen una pàtria. I si s’haguessin referit a la pàtria que ells havien abandonat, no els mancava pas l’avinentesa de tornar-hi. És clar, per tant, que aspiraven a trobar-ne una de millor, una pàtria celestial. Per això Déu no s’avergonyia d’anomenar-se el seu Déu, ja que els tenia preparada una ciutat.
Gràcies a la fe, Abraham, posat a prova, oferí el seu fill Isaac. I era el seu fill únic que oferia, el que havia rebut les promeses. Déu havia dit d’ell: Per Isaac tindràs la descendència que portarà el teu nom. Però Abraham confiava que Déu seria prou poderós per a ressuscitar un mort. Per això recobrà el seu fill, com una prefiguració d’aquesta veritat.]
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 12,32-48)
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No tingueu por, petit ramat: el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne. Veneu els vostres béns i distribuïu els diners als qui ho necessiten. Feu-vos bosses que no s’envelleixin, aplegueu-vos al cel un tresor que no s’esgotarà; allà els lladres no s’hi acosten ni les arnes no fan malbé res. On teniu el vostre tresor hi tindreu el vostre cor.
»Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos. Feu com els criats, que esperen quan tornarà el seu amo de la festa de noces per poder obrir la porta tan bon punt trucarà. Feliços els criats que l’amo trobarà vetllant al moment de la seva arribada. Amb tota veritat passarà a servir-los d’un a un. Feliços si els trobava sempre vetllant, ni que vingués a mitjanit o a la matinada. Estigueu-ne segurs: si el cap de casa hagués previst l’hora que el lladre vindria, no hauria permès que li entressin a casa. Estigueu a punt també vosaltres, que el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada.»
[Pere li preguntà: «Senyor, aquesta paràbola, la dieu només per a nosaltres o per a tothom?» El Senyor li respongué: «Qui és l’administrador fidel i prudent, a qui l’amo confia el personal de servei perquè els doni a temps l’aliment que els pertoca? Feliç aquell servent si l’amo, quan arriba, troba que ho fa així: us asseguro que li confiarà tots els seus béns. Però si aquell servidor pensava: «El meu amo triga a venir», i començava a pegar els criats i les criades, a menjar, a beure i a embriagar-se, el seu amo tornarà el dia que ell no sospita i a una hora que ell no sap, i el condemnarà a la pena dels traïdors. L’esclau que, coneixent la voluntat del seu amo, no ha preparat o no ha executat allò que l’amo volia, rebrà de valent. Però el qui, sense saber què volia l’amo, ha fet coses que mereixien assots, rebrà més poc. Tothom exigeix molt d’aquells a qui ha donat molt, tothom reclama més d’aquells a qui ha prestat més.»]

Homilia:
Ho acabem de sentir: “No tingueu por, petit ramat”. Doncs, sí; tenim por!. No som menys que sant Pere quan veu que la barca s’enfonsa. I també diu Jesús: “Amic meu”. Però Pere respon: “No veieu que ens enfonsem!”. I a més a més de dir “No tinguis por”, Jesús afegeix a Pere: “Home de poca fe”. Així, doncs, deu voler dir que la por pot paralitzar la fe.

Davant del núvol que ens envolta, el deixeble és normal que tingui por. Més ben dit: que tingui la temptació de la por, de caure en el desànim. Que els fills d’aquest món són molts més espavilats que els fills de la llum i la proposta del món és més atractiva, més còmoda que la de la fe. Però també és temptadora, potser una creu. Tinguem ben present que aquest “No tingueu por” és la salutació repetida de Jesús ressuscitat, d’aquell que ja ha superat tota por i ens parla des de l’altra banda; té fonament de causa, se’l pot creure, sap què diu, parla des de la seguretat a uns homes i dones encara subjectes a la inseguretat.

“Petit ramat” ha dit. La fe dels petits. Deixeu-me dir: la gran fe dels petits. Talment com la confiança del fill petit que confia plenament perquè sap, en braços dels seu pare, que no ha de tenir por de res. A nosaltres, els creients del segle XXI, moltes vegades ens ve el dubte veient com anem quedant reduïts en nombre, veient que no signifiquem res en un món on no contem, on els poderosos s’obren camí, són creguts, són seguits, perquè són envejats; d’aquí ve que avui hi jugui un paper de primer ordre la fe. Creure és obrir el cor al misteri de Déu, i això no és fàcil; però només això dóna sentit i dóna impuls a la vida; i això, per a molts, pot semblar, des de fora, absurd, il•lús, però per al creient és font de vida i de vida plena. El Pare es complau a donar-nos el regne.

Potser sí que per a alguns creients és molt trist veure com molts han abandonat una fe potser viscuda de manera molt insuficient, molt superficial, per agafar un altre camí, el camí de la increença, tant inconscient i tant superficial com la creença d’abans. La confiança en allò en què creiem no la dóna la força que tenim, ni la quantitat de gent que som (“Petit ramat”), ni les nostres capacitats, ni la necessitat de creure; la dóna Déu.

Sant Pau ens ha dit: “Creure és posseir anticipadament els béns que esperem, és conèixer per endavant allò que encara no veiem.”. L’Apòstol ens diu que la vida cristiana obeeix a una seguretat que no és d’ordre físic, però no per això deixa de ser una seguretat; consisteix en la profunda i íntima convicció de que Déu no falla en les promeses que ha fet; que si ens mantenim fidels a allò el qual ens ha dit, aconseguirem els béns promesos. Talment com a Abraham: se li donà la terra que li havia promès i no l’havia vist ni de lluny.

La fe, doncs, no és cap il•lusió que, més o menys, pot tranquil•litzar la vida del cristià amb promeses utòpiques. La fe és certesa; dóna Déu resposta amorosa de la persona. Una mena de posessió anticipada d’allò que esperem i que tenim la seguretat de que arribarà; no per nosaltres, sinó, només, perquè Ell vol. I el Senyor, ens consta que fins ara, ha complert totes les promeses que ha fet.

Només en manca, si de cas, una fe com la d’Abraham, una mena de visió d’allò que encara no veiem, que és més que tot el que podem aspirar. En una paraula: tenim tots els números de la rifa, però encara no ha arribat el dia del sorteig.

Hi ha uns fets històrics que en avalen, i serveixen de fonament per a la nostra fe, la dinamitza: la mort i resurrecció salvadora de Jesús. Això és el què ens dóna plena seguretat.

L’itinerari d’Abraham pot ser una bona imatge del camí del cristià, atent sempre a la veu de Déu, atenent sempre als signes dels temps, fins arribar a la plenitud de vida, abans no.

Si fem cas d’allò que ens diu Jesús: “On teniu el vostre tresor hi tindreu el vostre cor”, amb això ja està tot dit!. Només cal creure. Diguem, doncs, com en el salm: “Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai; aquesta és l’esperança que posem en Vós”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada