Plaça del Santuari, s/n. 43205 REUS. Telèfon: 977 750 307
Adreça electrònica:"santuarimisericordiareus@hotmail.com" "santuaridemisericordia@gmail.com"
********************************************************

PREPAREM LA FESTA MAJOR DE LA MARE DE DÉU DE MISERICÒRDIA

+ 24 de setembre (22’30h):

Rosari de Torxes, des de la plaça de la Pastoreta i veneració de la imatge de la Mare de Déu a l’arribar al Santuari.

+ 25 de setembre:

. Missa a les 7, 8 i 9h del matí, a l’interior del Santuari.

. Missa concelebrada a les 11h a l’exterior del Santuari

. Rosari a les 17’30h a l’interior del Santuari

. Missa a l’acabar el rosari, a l’interior del Santuari

. Accés lliure al cambril del Santuari durant tot el dia per venerar la imatge de la Mare de Déu de Misericòrdia, excepte durant la celebració de les misses i el rosari.

. Ball de l’Àliga de Reus en honor a la Mare de Déu de Misericòrdia, dins del Santuari, després de la baixada dels diables (20h aprox.)

diumenge, 25 de juliol de 2010

Festivitat de sant Jaume, Apòstol.


Si avui coneixem sant Jaume no és perquè ha mantingut als altres sota el seu poder sinó perquè s’ha mantingut fidel a la seva fe fins a donar la pròpia vida.
Mn. A. Roquer.
Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 11,19-21.12,1-2.24)
 En aquells dies, els creients de Jerusalem, dispersats en la persecució que va seguir a la mort d’Esteve, van arribar fins a Fenícia, Xipre i Antioquia, i predicaven la paraula, però només als jueus; tanmateix, n’hi havia alguns de Xipre i de Cirena que en arribar a Antioquia anunciaven també als pagans la bona nova de Jesús, el Senyor. I com que la força del Senyor els afavoria, n’hi hagué molts que cregueren i es convertiren al Senyor. En aquells dies el rei Herodes detingué alguns de l’Església per fer-los mal. Féu matar amb l’espasa Jaume, el germà de Joan. Però la paraula del Senyor s’anava escampant i difonent.
Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint (2Co 4,7-15)
Germans, portem el tresor del ministeri que Déu ens ha confiat com en gerres de terrissa. Així queda ben clar que aquest poder altíssim ve de Déu, i no pas de nosaltres. Quan les contrarietats ens envolten pertot arreu, no quedem del tot encerclats; quan no sabem com escapar-nos, a la fi trobem la sortida; quan els qui ens persegueixen ja ens tenen a les mans, no quedem del tot abandonats; quan ens trobem per terra en la lluita, no arribem a perdre-hi la vida. Sempre i pertot arreu portem la mort de Jesús en el nostre cos, perquè també en el nostre cos es manifesti en el seu esclat la vida de Jesús. És ben bé així: nosaltres vivim, però per causa de Jesús sempre estem a mercè de la mort, i així la vida de Crist es manifesta en la nostra carn mortal.
Jesús manifesta el seu esclat en la nostra carn mortal. D’aquesta manera, ni la mort no deixa mai de fer en nosaltres la seva obra, ni la vida en vosaltres.
L’Escriptura diu: «Em sento ple de fe, i per això he parlat.» Nosaltres, doncs, que tenim el mateix Esperit de la fe, també ens sentim plens d’aquesta fe, i per això parlem, i sabem que aquell qui ressuscità Jesús, el Senyor, també ens ressuscitarà a nosaltres amb Jesús i ens portarà a la seva presència juntament amb vosaltres. Perquè tot això és en bé vostre; així la gràcia de Déu, que es multiplica a mesura que s’estén a molta gent, farà que sigui desbordant l’acció de gràcies a la seva glòria.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 20,20-28)
En aquell temps, la mare de Jaume i Joan, fills de Zebedeu, anà a trobar Jesús amb els seus fills i es prosternà per demanar-li un favor. Jesús li digué: «Què demanes?» Ella li respongué: «Maneu que en el vostre Regne aquests dos fills meus seguin l’un a la vostra dreta i l’altre a la vostra esquerra.» Jesús contestà: «No sabeu què demaneu. Podeu beure el calze que jo he de beure?» Ells li diuen: «Sí que podem.» Els diu Jesús: «És cert, vosaltres beureu el meu calze, però seure a la meva dreta i a la meva esquerra, no sóc jo qui ho ha de concedir; és per a aquells a qui el meu Pare ho ha reservat.»
Quan els altres deu sentiren tot això s’indignaren contra els dos germans, però Jesús els cridà i els digué: «Ja sabeu que, a totes les nacions, els governants disposen dels seus súbdits com si en fossin amos, i els grans personatges mantenen els altres sota el seu poder. Entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important entre vosaltres ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer ha de ser el vostre esclau, com el Fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres i a donar la seva vida com a preu de rescat per tots els homes.»
Homilia:
Aquesta escena de l’Evangeli que acabem d’escoltar és ben coneguda per tots. Estic segur. I des d’un cert de punt de vista humà ens pot resultar molt comprensible: una mare que demana el millor per als seus fills. Un amor apassionat, a l’hora de demanar, no es queda mai curt.

“Maneu que en el vostre Regne aquests dos fills meus seguin l’un a la vostra dreta i l’altre a la vostra esquerra”. La reacció de Jesús és immediata: “No sabeu què demaneu”. I així desfà el malentès. El deixeble de Jesús és ben bé tot el contrari d’allò que ha demanat la mare de Jaume i Joan. Tot cristià, si és que no ho sabia, des d’aquell moment ha de saber que per seguir a Jesús només hi ha un camí, i no és una autopista. Un camí: quina cosa més curta de dir, quina cosa més llarga de seguir dirà el poeta.

Enguany, molts (!) fan el camí cap a Santiago, peregrinant fins a la tomba de l’apòstol. Un camí que ens porta a recordar el camí de la vida. Caminar és anar sempre endavant; quan caminem i quan vivim. És moure’s, és avançar, però avançar lentament; a un ritme, jo diria, humà. Caminar és el ritme que ens imposa el fet de ser humans. Cert que suposa un esforç (puja i baixa, i cansa...), que hem de carregar amb la motxilla, però...també és cert que només hi podem portar, com a la vida, allò que és indispensable; no cal més; allò què portem de més a més, potser, ho haurem de deixar pel camí. I apareixen llagues als peus, dolors musculars... No trobareu res que sigui més semblant a la vida que caminar. També en el temps de la vida apareixen ferides al cor. Potser hi ha més ganes de triomfar que capacitat per acceptar i afrontar els fracassos.

No és fa camí per fer camí. El pelegrí no camina per caminar; no fa l’esforç per caminar; va a la tomba de l’apòstol. Es fa camí per anar a un lloc. Tot camí té un objectiu molt clar: on volem anar. I farem el què calgui per assolir el fi que ens hem proposat, malgrat, fins i tot, la duresa i la dificultat del camí.

Nosaltres, en el nostre caminar, no hem arribat, encara, al terme que ens havíem proposat. Per arribar a on ens hem proposat convé, primer, com en la vida, mirar on posem els peus; i, segon, mirar on volem anar. Així el camí de la vida, així el camí de la fe. Però convé que mirem bé que, amb la més bona voluntat del món, podem fer marrada i no arribar a on volíem. Sant Jaume vol ser el primer; i ho serà, però primer donarà la vida pel seu mestre. També sant Jaume fa un camí que el porta de l’ambició de ser el primer i manar, a ser el primer en generositat.

El cristià ha de saber que per ser gran només hi ha un camí: fer-se servidor dels altres com ho va fer el seu mestre. Jesús ha marcat el camí. El camí del poder, ni que sigui en nom de l’Evangeli, és equivocat; és el nostre de camí, però no és el de Jesús. Pretendre dominar, ni que sigui per a fer el bé, és un error, inverteix els termes; i és tant fàcil autoenganyar-nos. La mentida piadosa és la pitjor de totes, perquè no solament és una mentida, sinó que tapa una veritat.

Els malentesos no han desaparegut. Vés a saber per quins set sous allò que l’apòstol Jaume no va fer li hem fet fer nosaltres. Curiosament, i per una d’aquestes paradoxes de la història, hem fet de sant Jaume, l’apòstol disposat a morir per defensar la fe, un guerrer encarregat de salvar la pàtria dels seus invasors a cop d’espasa, a tort i a dret (penseu en la batalla de Clavijo). Aquest no és l’apòstol sant Jaume. Aquest és aquell qui nosaltres hem manipulat per beneir les nostres batalles. És a l’inrevés de l’Evangeli; és agafar l’Evangeli cap per avall. Diguem-ho ben clar: fer de l’apòstol sant Jaume un heroi al servei de l’espasa és deformar greument què vol dir ser deixeble de Jesús.

Sempre haurem d’anar purificant la nostra fe de tot allò que s’hi adhereix, que la falseja, que la converteix en una caricatura del què hauria de ser. Però per rectificar el camí, el primer que cal és saber que anem errats. Si avui coneixem sant Jaume no és perquè ha mantingut als altres sota el seu poder, Jesús diu que això ho fan els governants de les nacions, sinó perquè s’ha mantingut fidel a la seva fe fins a donar la pròpia vida.

Fem el nostre camí de la vida, fem el nostre camí de la fe amb fermesa, ben cert, però amb humilitat; seguint no pas els nostres propis criteris, sempre tan fàcils de ser manipulats en benefici propi, sinó seguint aquell qui ha dit “Jo sóc el camí, la veritat i la vida”. Només seguint aquest camí arribarem on hem d’anar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada