diumenge, 27 de juny del 2010

Diumenge 13 de durant l'any. Lectures de missa i homilia

El qui vol seguir a Jesús ha d’estar disposat a compartir la seva creu.
Mn. A. Roquer.
Lectura del primer llibre dels Reis (1Re 19,16b.19-21)
En aquell temps, el Senyor digué a Elies: «Ungeix Eliseu, fill de Safat, d’Abel-Mehulà, perquè sigui el teu successor com a profeta.» Elies se n’anà, i trobà Eliseu, fill de Safat, que llaurava amb dotze parelles de bous. Ell mateix guiava la dotzena parella. Elies va fer com si passés de llarg i li tirà a sobre el seu mantell de profeta. Eliseu deixà els bous, corregué darrere Elies i li digué: «Vaig a besar el pare i la mare i vindré amb tu.» Elies li digué: «Vés, torna a casa teva. Què t’he fet jo per impedir-t’ho?» Ell se’n tornà, prengué la parella de bous, els matà, va coure la carn amb la fusta dels arreus, convidà la gent i se’ls van menjar. Després se n’anà amb Elies i era el seu ajudant.
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Galàcia (Ga 5,1.13-18)
Germans, Crist ens ha alliberat de l’esclavatge i vol que siguem lliures. Mantingueu-vos així. No us sotmeteu altra vegada al jou de l’esclavatge. Vosaltres, germans, heu estat cridats a ser lliures. Mireu només de no convertir la llibertat en un pretext per fer el vostre propi gust. Si us estimeu, poseu-vos al servei els uns dels altres. Perquè la Llei es troba tota en un sol precepte: «Estima els altres com a tu mateix.» Però si us mossegueu i us devoreu mútuament, penseu que acabareu destruint-vos. Ara, doncs, us dic: Deixeu-vos guiar per l’Esperit, i no satisfeu els capricis de la carn. Perquè la carn es deleix contra l’Esperit i l’Esperit contra la carn. Esperit i carn lluiten l’un contra l’altre, per no deixar-vos fer allò que voldríeu. Si us deixeu conduir per l’Esperit, no esteu subjectes a la Llei.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 9,51-62)
Quan s’acostaven els dies en què Jesús havia de ser endut al cel, ell resolgué decididament d’encaminar-se a Jerusalem. Envià alguns que s’avancessin, i ells, tot fent camí, entraren en un poblet de samaritans per buscar-hi allotjament. Però la gent no el volgué rebre, perquè s’encaminava a Jerusalem. En veure això, els seus deixebles Jaume i Joan li digueren: «Senyor, voleu que manem que baixi foc del cel i els consumeixi?» Però Jesús es girà i els renyà. I se n’anaren a un altre poblet.
Mentre feien camí algú li digué: «Us seguiré pertot arreu on anireu.» Jesús li respongué: «Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l’home no té on reposar el cap.»
A un altre, Jesús li digué: «Vine amb mi.» Ell li contestà: «Senyor, permeteu-me primer d’anar-me’n a casa, fins que hauré enterrat el meu pare.» Jesús li diu: «Deixa que els morts enterrin els seus morts, i tu vés a anunciar el regne de Déu.»
Un altre digué a Jesús: «Vinc amb vós, Senyor, però permeteu-me primer que digui adéu als de casa meva.» Jesús li respongué: «Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada no és apte per al regne de Déu.»
Homilia:
Continuem amb la lectura de l’evangeli de Lluc i avui acabem d’escoltar el camí que fa Jesús ja cap a Jerusalem. “Quan s’acostaven els dies en què Jesús havia de ser endut al cel, ell resolgué decididament d’encaminar-se a Jerusalem”. I tot anant de viatge, l’evangelista ho aprofita per fer una catequesi sobre el seguiment de Jesús. Tots som seguidors de Jesús.

Jesús, diu, que se’n va cap a Jerusalem “decididament”. Jo pregunto: I els deixebles també? (i que em perdonin); o, simplement, són el seguici. Sant Lluc diu que per seguir decididament a Jesús cal fer una opció que compromet tota la vida. Jesús ens demana radicalitat. Llavors ens hem de fer unes preguntes. Per què la resistència? Per què, quan un està plenament convençut d’aquest seguiment, té motius per fer-se enrere? Cal fer una opció que compromet tota la vida. S’ha de canviar de mentalitat. Millor dit: el canvi de mentalitat porta el canvi de vida.

Els cristians, seguidors de Jesús, no som només uns companys de camí. Hem de reproduir, en el nostre capteniment, el mateix fer de Jesús. I això no és possible limitant-nos només a un anar amb Jesús, sinó convertint-nos a...

Els deixebles són invitats a anunciar l’arribada de Jesús. I l’evangelista s’afanya a dir que eren en terreny hostil. No els volgueren rebre perquè anaven a Jerusalem; eren en terreny de samaritans. Hi ara apareix l’hostilitat per un cantó i per l’altre. Els samaritans no els volen rebre i els apòstols demanen que caigui foc del cel i els cremi a tots. Els dos que han tingut aquesta idea tan sublim, tan genial, són Jaume i Joan; no envà Jesús els hi traurà aquest renom (tan ben posat)de “fills del tro”, o potser fills del llamp. El reny de Jesús es pot repetir moltes vegades... i s’haurà de repetir moltes vegades en la història. Jesús haurà de continuar renyant moltes vegades a aquells deixebles agosarats que no accepten el rebuig dels qui no creuen en Jesús. I hi ha una solució més fàcil, més senzilla, sense recórrer a la violència: Anem a un altre poble.

Aquest arraujament de Jaume i de Joan li dóna peu a Jesús per posar els punt sobre les is. I dóna una colla de consells sobre què vol dir i què suposa seguir-lo. I a més a més, seguir-lo camí de Jerusalem, que és camí de la fe; per tant és un seguiment no a qualsevol preu. “Mestre, us seguiré pertot arreu on anireu”. Resposta de Jesús: “Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l’home no té on reposar el cap”. A un altre deixeble li diu “Vine amb mi” i posa com a dificultat abandonar els de casa. Un altre li diu “Vinc amb vós, Senyor, però permeteu-me primer que digui adéu als de casa meva”. Jesús li diu que hi ha decisions que no tenen bitllet de tornada. Excuses.

I excuses en tenim sempre i en tenim tots. I és clar!, com que som espavilats, per a que no sembli una excusa, que és molt lleig, hi posem altres opcions, altres prioritats, altres preferències,... que tenen tot el caire de legítimes. I ens cal ser més sincers, perquè no podem dir, sincerament, som covards; no ens atrevim. La crida és com un tren que passa... si no l’agafes a temps el pots perdre per sempre. I d’ocasions d’aquestes n’hem tingut tots.

En un moment de crisi, com el que estem vivint avui, la gran temptació és buscar, al marge de l’Església, unes seguretats fàcils, uns camins més planers, més agradables, més simpàtics; una simple vida que no comporti tants problemes, ja en tenim prou. El seguiment de Jesús, normalment, comporta, quasi sempre, caminar contracorrent; no com una actitud de rebel•lia, o de trencament, sinó de seguiment fidel.

Avui la fidelitat és el gran repte del cristià. Això comporta no deixar-se entabanar per una societat superficial que et vol vendre duros a quatre pessetes o sigui felicitat a preu de saldo. El qui vol seguir a Jesús ha d’estar disposat a compartir la seva creu. Ni més ni menys. “Qui vulgui seguir, que prengui la seva creu i m’acompanyi”.

Ell no enganya. Ara bé, no ens enganyem nosaltres mateixos. El cristià no només procura evitar el dolor, sinó que lluita contra el mal. No només ha de fer el bé, sinó que treballa per a que el bé s’estableixi per tot arreu. I això no és ni masoquisme ni comoditat. Això pot dur, fins i tot, a l’alegria més gran. La dificultat no està renyida amb l’alegria, i si que està renyida amb la infidelitat.

divendres, 25 de juny del 2010

Homilia Missa de l'Aparició (7 h. del matí)

Sou vós la nostra mare i ho tenim a gran honor. Reus ho ha entès així, i la prova més evident en sou vosaltres, els fidels dels dia 25 de cada més a les 7 del matí.
Mn. Roquer
 
Comencem per dir, simplement, que el títol de Misericòrdia és, sense dubte, el títol més ple de tendresa que es pot aplicar a la Mare de Déu i a tota persona. En el cas de la Mare de Déu sempre l’encapçalem amb dues realitats ben diferents: Reina i Mare de Misericòrdia.

Reina de Misericòrdia ens porta a la memòria la figura de la reina Ester, que hem escoltat a la primera lectura. El poble d’Israel es troba conquerit. I acut a la reina Ester. Quan el poble cristià hi acut, també acut a la reina de Misericòrdia. Sempre n’hi ha de tribulacions, i Reus és un bon exemple de saber acudir a Maria com a reina de Misericòrdia.

I com a mare, el poble cristià prega a Maria per a que intercedeixi, davant nostre, davant del Fill. L’exemple el trobem ben clar a l’evangeli que hem escoltat (“Les noces de Cana”): “No tenen vi”. En el cant de la Salve s’hi invoquen aquestes dues realitats, aquests dos títols. Diem: Salve, reina i mare de Misericòrdia. I també diem, a més a més: eixos ulls vostres tant misericordiosos gireu-los envers nosaltres.

Per tant, tanta reiteració d’aquesta invocació de Maria com a mare de Misericòrdia té un pes en el món cristià. Fou l’abat sant Odò, abat de Clunie, que ja a l’any 942 dóna a Maria, per primer cop, el títol de Misericòrdia. Títol de Misericòrdia per haver engendrat a Jesucrist; misericòrdia palpable del Déu ple de misericòrdia, que és invisible.

Ella proclama, sempre, la tendresa de Déu en el cant que tots coneixem del Magnificat: “L’amor que té als qui creuen en Ell s’estén de generació en generació”. I ho sabem perquè ha arribat fins a nosaltres. “S’ha recordat del seu amor...”. El cant del Magnificat, doncs, és indubtablement el cant de la Misericòrdia de Déu.

I en el prefaci d’avui direm: Aquesta reina clement ha experimentat, singularment, la misericòrdia de Déu i acull tots els qui acuden a ella. Això em fa pensar en aquella frase de l’escriptor Joan Sales, per altra part tan devot de la Mare de Déu de Siurana, quan diu així: La Verge Maria sempre és la Verge Maria, mare de tota misericòrdia”. I és per aquest amor misericordiós d’ella que es manté pura la fe dels senzills i dels néts de cor.

El poble senzill no naufraga en la tempesta justament per aquest amor, que brilla com una petita llum en la nit tenebrosa. Quan la vida és un malson, ella hi floreix com una flor boscana.

Aquesta, germans, és la que nosaltres tenim per Mare i per Patrona. Sou vós la nostra mare (certament) i ho tenim a gran honor. Reus ho ha entès així, i la prova més evident sou vosaltres, els fidels dels dia 25 de cada mes a les 7 del matí. I també ho és (i jo ho valoro molt, moltíssim; no ho trobareu enlloc més) el degoteig constant de fidels, cada dia i cada hora, en aquest santuari, tots els dies, totes les hores.

Doncs que ella, que ho pot fer, ens ompli a tots també d’entranyes de misericòrdia.

Que així sigui.

diumenge, 20 de juny del 2010

Diumenge "12 de durant l'any". Lectures i Homilia


La fe cristiana és creure a Jesucrist.

Mn. A. Roquer.
Lectura de la profecia de Zacaries (Za 12,10-11)
Això diu el Senyor: «Abocaré sobre el llinatge de David i sobre els habitants de Jerusalem un esperit d’afecte i de benvolença. Llavors miraran aquell que han traspassat: faran per ell un dol, com el que es fa per la mort d’un fill únic, ploraran amargament per ell, com es plora la mort del primer fill. Aquell dia hi haurà a Jerusalem un dol tan gran com el d’Hadad-Remmon a la plana de Maguedó. Aquell dia, un doll d’aigua abundant rentarà els pecats i les immundícies de la casa de David i dels habitants de Jerusalem.»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Galàcia (Ga 3,26-29)
Germans, tots vosaltres, perquè heu cregut, sou fills de Déu en Jesucrist. Tots els qui heu estat batejats per unir-vos a Crist us heu revestit de Crist. Ja no compta ser jueu o grec, esclau o lliure, home o dona. Tots sou una sola cosa en Jesucrist. I si vosaltres sou de Crist, sou descendència d’Abraham, hereus de les promeses.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 9,18-24)
Una vegada que Jesús es trobava pregant en un lloc apartat, se li acostaren els deixebles, i els preguntà: «Qui diu la gent que sóc, jo?» Ells li respongueren: «Uns diuen que sou Joan Baptista, altres que sou Elies, altres que ha ressuscitat un dels profetes antics.» Llavors els preguntà: «I vosaltres, qui dieu que sóc?» Pere li respongué: «El Messies, l’Ungit de Déu.» Però ell els prohibí severament que diguessin això a ningú, i els deia: «El Fill de l’home ha de patir molt: els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l’han de rebutjar, ha de ser mort, i ressuscitarà el tercer dia.»
I deia a tothom: «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la salvarà.»
 Homilia:
Acabem de sentir una pàgina de l’evangeli que trobem, no per què sí, en cadascun dels tres sinòptics: en Mateu, en Marc i en Lluc. Per tant vol dir que és una pàgina de l’Evangeli molt important. Jo diria més que important, jo diria que és de caixa o faixa. Aquí la trobem com una pregunta que fa Jesús, en canvi a l’evangeli de Joan la trobem com una afirmació a les primeres paraules, ja, del pròleg del seu evangeli. Aquell qui és Jesús, Joan comença dient: “És la paraula de Déu, que estava en Déu des del principi. S’ha fet home i hem vist la seva glòria”.

“Qui diu la gent que sóc jo?”. La gent diu que és un profeta, que és Elias, que és el Baptista... I es queden curts. Pregunta que també es fa el reietó Herodes: “I aquest qui és?”. Pregunta que també es fa a la Passió: “I tu qui ets?”. Jesús, doncs, no deixa indiferent a ningú.

De la resposta que se’n dona, que sigui o no sigui el Messies l’ungit de Déu, en depèn tota la nostra fe. Per això avui el què ens interessa saber no és el què diuen els altres, sinó el què diem nosaltres. “I vosaltres qui dieu que sóc?”. El qui respon és Pere. Pere parla en mom propi i parla en nom de tots, que és allò que en definitiva ens fa cristians. Poques preguntes hi ha amb més interès i més definitives. La resposta només és única, és el distintiu de la fe cristiana, en front d’altres religions. La fe cristiana és creure a Jesucrist. Fixeu-vos que no he dit en Jesucrist, he dit a Jesucrist.

Només és aquesta fe en la persona de Jesús, el Crist, que el cristià coneix, per tant creu en Jesucrist, i s’hi adhereix: creu a Jesús. Jesús és la veritat última del cristià. El comportament d’un cristià no comportarà només observar unes lleis, uns preceptes, unes normes, sinó seguir-lo i tenir a Jesús com a model de viure; i l’amor com a força inspiradora de tots els nostres actes; com Jesús. El cristià, només en Jesús hi troba el criteri últim per viure una vida amb plenitud, amb sentit. Per això l’esperança cristiana, més que esperar alguna cosa, és esperar un Jesús. En Ell, i només en Ell, hi trobem la plenitud de tota esperança.

Per això, aquell qui, en mig de la gran crisi de fe que avui es viu i es respira, vol saber en què creu, si ho vol saber, no ha de mirar al costat o l’altre, amunt o avall, no ha de mirar què fa aquest o què fa l’altre; ha de mirar a Jesucrist. I s’ha de preguntar: crec en Jesús i crec a Jesús? O potser, primer, s’ha de fer una altra pregunta: el conec de veritat a Jesús?.

“Qui diu la gent que sóc?” I què significa això per a la vostra vida?. Nosaltres també podem creure, no ens enganyem, en un messies tapaforats. Els jueus esperaven un messies alliberador dels romans que els oprimien; nosaltres en quin messies creiem?. És per això que Jesús, un cop Pere ha dit “Vós sou el Messies”, s’afanya a desfer malentesos possibles, no fos cas que tinguessin, que tinguem, un fals concepte del Messies.

Convé que els deixebles, convé que nosaltres, assumim tota la veritat sobre Jesús. Per això Jesús afegeix “El Fill de l’home ha de patir molt... l’han de rebutjar, ha de ser mort”. Aquí ens hi hem d’agafar fort. Se’ns pot enfonsar tot. Jesús prevé contra l’escàndol que els caurà a sobre. Hi ha un perill d’arrossegar-los a l’abandó. També a nosaltres. Però també obre una escletxa d’esperança, una llum al final del túnel: “I ressuscitarà al tercer dia”.

La salvació de la humanitat passa, lamentablement, per la creu; però així s’arriba a la resurrecció. Vet aquí l’autèntic Messies, que en comptes de proposar-se conquerir imperis, enlloc de proposar-se guanyar eleccions, ens ha guanyat a nosaltres amb la seva mort en creu. I podem creure perquè més enllà de la mort, Jesús ens ha marcat el camí que hem de seguir si de debò volem ser homes i dones que el creiem i el seguim. Per això venim aquí cada diumenge, dia de la seva resurrecció.

I contemplem, com a dit el profeta, “aquell que han traspassat”. Jo diria contemplem agraïts “aquell que han traspassat”. I afermem així la nostra fe. Nosaltres sabem en qui creiem, i sabem per què hi creiem. Sabem qui és Jesús, i també sabem qui som nosaltres.

diumenge, 13 de juny del 2010

Santuari de Misericòrdia. Diumenge 11 de durant l'any. 13-6-2010.

En Jesús hi ha un camí nou, el camí de l’amor que porta al camí del perdó.

Mn. A. Roquer. 

Lectura del segon llibre de Samuel (2Sa 12,7-10.13)
En aquells dies, Natan digué a David: «Això diu el Senyor, Déu d’Israel: Jo t’he ungit rei d’Israel, i t’he salvat de les mans de Saül. He posat als teus braços la filla del teu senyor i les seves dones, t’he donat el poble d’Israel i de Judà i, si tot això fos poc, encara estava disposat a afegir-hi altres favors. ¿Per què, doncs, has menyspreat el Senyor cometent això que és malvist per ell? Has fet matar Uries, l’hitita; has pres per esposa la seva dona, i a ell l’has fet matar amb l’espasa dels ammonites. Per això, ja que tu m’has menyspreat prenent per esposa la dona d’Uries, l’hitita, l’espasa no s’apartarà mai més de casa teva.»
David digué a Natan: «He pecat contra el Senyor.» Natan li respongué: «Està bé: el Senyor passa per alt el teu pecat; no moriràs.»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Galàcia (Ga 2,16.19-21)
Germans, sabeu que ningú no pot ser just perquè hagi complert les obres que mana la Llei, sinó només perquè ha cregut en Jesucrist. Per això nosaltres, jueus, hem cregut en Jesucrist, perquè ens faci justos, no el compliment de les obres de la Llei, sinó el fet d’haver cregut en Crist, ja que Déu no hauria pogut absoldre ni un sol home, si calia haver complert les obres que mana la Llei.
Jo, per obra de la Llei, vaig morir pel que fa a la Llei, a fi de viure per a Déu. Estic clavat a la creu juntament amb Crist. La vida que ara visc, ja no és la meva; és Crist que viu en mi. La vida que ara visc en aquesta carn, la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que m’ha estimat i s’ha entregat ell mateix per mi. No vull refusar la gràcia de Déu: Si algú pogués ser just per obra de la Llei, Crist hauria mort inútilment.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 7,36-8,3)
En aquell temps, un fariseu invità Jesús a menjar amb ell. Jesús, doncs, anà a casa del fariseu i es posà a taula. Hi havia al poble una dona que portava una vida pecadora. Quan sabé que Jesús era a taula a casa del fariseu, hi anà amb un gerret d’alabastre ple de perfum, i es quedà enrere plorant als peus de Jesús. Amb les llàgrimes començà de mullar-li els peus, i els hi eixugava amb els cabells; després li besava els peus i els hi ungia amb perfum.
El fariseu que havia convidat Jesús, en veure això, pensà: «Aquesta dona que el toca és una pecadora. Si ell fos profeta, sabria qui és i quina vida porta.» Jesús li digué: «Simó, t’he de dir una cosa.» Ell li contestà: «Mestre, digueu.» Jesús continuà: «Dos homes devien diners a un prestador: l’un li devia cinc-centes monedes de plata, i l’altre, cinquanta. Cap d’ells no tenia res per pagar, i el prestador els perdonà el deute. ¿Quin d’aquests et sembla que l’estimarà més?» Simó li respongué: «Jo diria que aquell a qui ha perdonat el deute més gran.» Jesús li diu: «És així mateix.»
Llavors Jesús es girà cap a la dona i digué a Simó: «¿Veus aquesta dona? Quan he entrat a casa teva, tu no m’has donat aigua per rentar-me els peus, però ella me’ls ha rentat amb les llàgrimes i me’ls ha eixugat amb els cabells; tu no m’has rebut amb un bes, però ella, d’ençà que he entrat, no para de besar-me els peus; tu no m’has ungit el cap, però ella m’ha ungit els peus amb perfum. Per això et dic: Has vist que aquesta dona estima molt i és que eren molts els pecats que li han estat perdonats, però quan no hi ha tant a perdonar, no hi ha tant amor.» Després digué a la dona: «Els teus pecats et són perdonats.» Els altres que eren a taula començaren a pensar: «¿Qui és aquest, que fins i tot perdona els pecats?» Digué encara a la dona: «La teva fe t’ha salvat. Ves-te’n en pau.»
[Després d’això Jesús passava per cada vila i per cada poble, predicant i anunciant la bona nova del regne de Déu. Anaven amb ell els dotze i algunes dones que havien tingut malalties i esperits malignes i s’havien posat bé. Maria, coneguda amb el nom de Magdalena, de la qual havien sortit set dimonis, Joana, la dona de Cuzà, administrador d’Herodes, Susanna i moltes altres, que el mantenien amb els seus béns.]
Homilia:
Avui reprenem altra vegada el ritme normal dels diumenges ordinaris de durant l’any, els de color verd, que, després del parèntesi de la Quaresma i de Pasqua, es recupera. A partir d’avui, doncs, anirem llegint a l’evangeli de sant Lluc, que és el que toca per enguany, diversos aspectes o fets de Jesús. Avui, concretament, acabem de llegir l’amor enfrontat amb el mal, amb el pecat. Després seguirà la confessió de Pere, la paràbola del Bon Samarità, l’acollida de Jesús a casa de Marta i de Maria... Sempre amb Jesús com objecte fonamental de la nostra fe. És així com la paraula de Jesús s’ha de convertir no en una llista inacabable d’obligacions a complir sinó com una nova llum que il·lumina la nostra vida; fins i tot més enllà dels nostres pecats, que hi són.

Tres són els personatges protagonistes de l’evangeli d’avui: Jesús, la dona pecadora i el fariseu. Tres persones amb tres actituds ben diferents. I amb un desenllaç, al final de tot, diríem consolador, i més encara, fins i tot entranyable.

Si Jesús, com diu sant Lluc, menjava a casa de pecadors, aquella dona a casa d’un pecador no hi desentonava tant com sembla. Mira... gente con gente... I, per altra part, jo diria: senyor fariseu, estalvia’t l’escàndol. Quin interès tenia el fariseu a convidar Jesús?... No ho sabem, però és molt probable que anés amb bona intenció (així ho hem de pensar si no volem ser ara també nosaltres fariseus). Tots estan asseguts a taula, i de cop... es fica a la sala algú amb qui no si comptava, que no hi era convidat, que fins i tot la seva presència resulta enutjosa: era una dona que portava una vida pecadora. Ni sant Lluc ni sant Mateu no ens diuen qui era aquesta dona; per altra part convé no confondre-la ni amb Maria de Betània, ni amb Maria Magdalena. Aquella dona, doncs, entra a la sala del banquet i de cop i volta es dirigeix cap a Jesús; sap què vol i sap a qui ha d’anar!. Que els pecadors entrin a la sala del banquet de l’amor de Déu, com si fossin a casa seva, sempre ens pot semblar una cosa fora de lloc. I no ho és gens. Altrament digueu-me, si us plau, què hi fem nosaltres aquí cada diumenge?. Us heu fixat, que en aquesta invitació dominical, sempre la comencem demanant perdó?. Deu ser per alguna cosa!.

També nosaltres som pecadors convidats a la festa de l’amor de Déu. El fariseu ho troba estrany i l’estranyesa es converteix en escàndol: “Si fos un profeta sabria quina mena de dona és aquesta...”. Jesús sap qui és el fariseu, Jesús sap qui és la dona. I es deixa convidar per l’un, i es deixa tocar per l’altra. Jesús no retreu els pecats, ni al fariseu, ni a la dona. Accepta la invitació de l’un i accepta les llàgrimes de l’altra.

Durant l’escena no se sent ni una paraula, tothom calla. Sobren les paraules, fan nosa les paraules. El fariseu prou que parlaria, però es mossega la llengua, es guarda per ell sol les paraules de protesta, i pensa dintre seu “Si aquest fos un profeta...”. I en mig d’un silenci contingut, Jesús parla i diu la paraula justa, la paraula que dóna sentit i el per què d’aquella escena. Traurà al fariseu la seva falsa seguretat, obrirà a la dona la porta del perdó. La dona ha reconegut en Jesús allò que no ha reconegut en el fariseu: en Jesús hi ha un camí nou, el camí de l’amor que porta al camí del perdó. Això també ho sabia sant Pau quan afirmava “La vida que ara visc no és meva, és Crist que viu amb mi”.

El fariseu com es diu, de moment, no ho sabem. Fins aquest moment: Jesús diu “Simó t’he de dir una cosa”. I fa la pregunta de l’examen. Pregunta quin dels dos deutors estima més. Doncs ben clar: aquell a qui més li han perdonat. Per al fariseu la dona és simplement una pecadora i prou. Per a Jesús és aquella dona que Ell acull, com ha acollit la invitació de Simó. Aquest tenia ganes d’escoltar Jesús, i Jesús el complau. Simó havia convidat a Jesús per escoltar-lo i ara podrà aprendre una lliçó que segurament ni sospitava. La dona que havia entrat com una exhalació en sortirà amb la pau del perdó: “Ves-te’n en pau, la teva fe t’ha salvat”.

Comprenc que ens costi d’entendre aquest evangeli, aquesta reacció de Jesús, perquè simplement ens costa d’entendre l’amor de Déu. Diuen que l’amor és cec. I no és així. Ara bé l’amor, això sí, pot ser curt de vista!... Quan és amor de veritat va més enllà del què veiem amb els ulls de la cara. L’amor de veritat també hi veu en el fons del cor. L’amor, doncs, no és cec. L’amor mira amb uns altres ulls. El què potser ens convé a tots és anar a l’oculista!.

diumenge, 6 de juny del 2010

Homilia. Solemnitat del Cos i la Sang de Crist. Santuari de Misericòrdia Reus

Però si no hem d’oblidar que combregar amb el pa eucarístic és combregar amb el cos de Crist, tampoc hem d’oblidar, a l’hora, que el cos de Crist és també tota l’Església, tots els cristians;
Mn. Roquer

Lectura del llibre del Gènesi (Gn 14,18-20)
En aquells dies, Melquisedec, rei de Salem, portà pa i vi. Com que era sacerdot del Déu Altíssim, beneí Abram amb aquestes paraules: «Que el Déu Altíssim, creador del cel i de la terra, beneeixi Abram. Beneït sigui el Déu Altíssim, que ha posat a les teves mans els teus adversaris.» I Abram li donà el delme de tot el botí.
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 11,23-26)
Germans, aquesta tradició que jo he rebut i que us he transmès a vosaltres ve del Senyor; Jesús, el Senyor, la nit que havia de ser entregat prengué el pa, i, dient l’acció de gràcies, el partí i digué: «Això és el meu cos, ofert per vosaltres. Feu això per celebrar el meu memorial.» Igualment prengué el calze, havent sopat, i digué: «Aquest calze és la nova aliança segellada amb la meva sang. Cada vegada que en beureu, feu-ho per celebrar el meu memorial.» Així, doncs, cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquest calze anuncieu la mort del Senyor fins que torni.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 9,11b-17)
Un dia Jesús parlava del regne de Déu a la gent i curava els qui en tenien necessitat. Veient que començava a fer-se tard, els dotze anaren a dir-li: «Acomiadeu la gent. Que vagin a passar la nit als pobles o a les masies del voltant, i puguin trobar-hi queviures; aquí és un lloc despoblat.» Jesús els digué: «Doneu-los menjar vosaltres mateixos.» Ells respongueren: «Només tenim cinc pans i dos peixos. ¿Hem d’anar nosaltres mateixos a comprar menjar per tota aquesta gentada?» Tots plegats eren uns cinc mil homes. Ell digué als deixebles: «Feu-los seure en grups de cinquanta.» Els deixebles ho feren i tothom s’assegué. Jesús prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, els beneí, els partí i els donava als deixebles perquè els servissin a la gent. Tothom en menjà tant com volgué i recolliren dotze coves de les sobres.
Homilia:

La solemnitat de Corpus és una bona ocasió per subratllar la presència de Jesucrist en la celebració de l’Eucaristia. Aquest fou el motiu principal de la institució d’aquesta festa, a causa dels errors d’un tal Berenguer de Tours qui negava la presència de Jesús en el pa consagrat. El bisbe de Lieja establí la celebració d’una festa a la seva diòcesi. Aquest mateix bisbe, esdevingut Papa amb el nom d’Urbà IV, estengué la solemnitat a tota l’Església universal; era l’any 1264.

Però si no hem d’oblidar que combregar amb el pa eucarístic és combregar amb el cos de Crist, tampoc hem d’oblidar, a l’hora, que el cos de Crist és també tota l’Església, tots els cristians; i d’aquí ve la dimensió de la caritat fraterna. Aquell “Doneu-los menjar vosaltres mateixos”. Ho hem sentit a l’evangeli.

Es poden dir tantes coses (!) en motiu de Corpus, i també es poden dir tantes poques coses (!) en motiu de Corpus. Dient “Això és el meu cos, lliurat per vosaltres...” ja està tot dit. “Això és el meu cos...” és l’afirmació de la presència viva i real de Jesucrist en el pa consagrat. I aquest “...lliurat per vosaltres” és la demostració més definitiva de l’amor de Jesucrist per tots nosaltres. Només cal ser conscient del què diem, valorar-lo com cal, fer-nos-en responsables i ser conseqüents amb allò què hem dit.

La celebració de l’Eucaristia és una celebració amb la qual no n’hi ha prou en seguir escrupolosament les normes i pronunciar adequadament totes les paraules que estan obligades, ni tampoc n’hi ha prou en cantar, en sortir d’aquí dient oh!quina celebració més bonica (aquí no venim a fer bonic), ni de donar-nos la pau efusivament com si no ens haguéssim vist mai... És possible assistir a la celebració i no haver celebrat res!, o al menys allò que Jesús pretenia que es celebrés. Donar la pau sense reconciliar-nos és possible, menjar el cos de Crist sense saber el què mengem també es possible. Cal viure la missa del diumenge com una experiència extraordinària, única, de la nostra fe, com a comunitat. La celebració de l’Eucaristia cada diumenge no és important perquè està manat, sinó que està manat perquè és important.

El concili Vaticà II diu: L’Eucaristia és la font i el cimal de tota vida cristiana. És el compliment d’una voluntat manifesta de Jesús: “Feu això, és el meu memorial”. Les formes externes també compten, no dic que no, però no n’hi ha prou; l’expressió externa ha de respondre a allò que sentim, vivim i creiem. Sempre tindré ben present allò que em deien quan jo anava al Catecisme (llavors en deien Doctrina), la segona condició per atansar-nos a combregar: Saber i pensar a qui es va a rebre. Això era vàlid llavors i és vàlid ara. Convé escoltar per fora i, també, entendre per dins allò que fem.

Durant la setmana hem mirat la televisió, hem escoltat la radio, hem llegit la premsa; vivim atordits per tota mena de missatges, de veus, de sorolls, de notícies, d’informació, de publicitat... Necessitem de tant en tant escoltar una veu diferent, una veu que ens arribi al cor, que ens parli d’allò que realment vivim com a creients. La veu de Jesús que escoltem cada diumenge ens pot alliberar de temors i enganys que ens fan molt de mal. L’experiència de viure intensament l’Eucaristia s’ha de convertir en una urgència, per tant, de compartir. És la missió evangelitzadora del cristià.

La proclamació més autèntica de la fe, la més entenedora, més que totes les paraules, és la Caritat. Compartir la nostra fe i compartir els nostres béns. “Doneu-los menjar vosaltres mateixos”. El miracle de la multiplicació dels pans es realitza amb els pans que han donat els apòstols. El miracle no és gratuït. La fe en l’Eucaristia és urgència de caritat. Combregar amb el cos de Crist és combregar amb els germans. Per això avui és el dia de la Caritat, per exigència de l’Eucaristia. Càritas som tots els qui volem ser cristians de veritat, aquí i a fora d’aquí. Creure que el pa consagrat és el cos de Crist, vés per on!, també passa per la cartera (no dic pel moneder, que al moneder només hi ha monedes). Ajudar els necessitats és una opció de la nostra fe, un compromís de la nostra fe, i avui més! Avui Càritas es veu desbordada a causa de la crisi econòmica, ho sabem tots!, per tant la col·lecta d’avui, tingueu present, va destinada als nostres germans que tenen necessitat, a través de Càritas.

I si la crisi de la nostra societat, avui, només fos econòmica, mira... Que al menys, per part nostra, no sigui també una crisi de generositat, que encara fora pitjor. Ajudem amb el nostre donatiu avui a Càritas. Simplement per poder dir, sense mentir, “el nostre pa de cada dia doneu-nos (en plural) el dia d’avui”.

Perquè el cos de Crist que partim i compartim en aquesta Eucaristia respongui al pa que partim i compartim amb els nostres germans que passen necessitat. Que no ens dolgui ser generosos. Que tinguem el goig d’experimentar la generositat.