diumenge, 30 de maig del 2010

Homilia. Festivitat de la Santíssima Trinitat.

Un Déu Pare que és silenci, un Déu Fill que és paraula i un Déu Esperit Sant que ens ho fa entendre tot: la paraula del Fill i el silenci del Pare.
Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre dels Proverbis (Pr 8,22-31)
Això diu la Saviesa de Déu: «De molt abans de començar les seves obres el Senyor m’infantà com a primícia de tot el que ha fet. He estat configurada des de sempre, des del començament, abans que la terra existís. No hi havia encara els oceans, no existien les fonts d’on brollen les aigües, i jo havia nascut. He nascut abans que les muntanyes, abans que fossin plantades les altures; encara no havia fet la terra ni els llacs, ni la massa terrosa dels continents; quan ell instal•lava la volta del cel, jo hi era; quan traçava el cercle de l’horitzó sobre els oceans, quan fixava allà dalt el cobricel dels núvols, quan contenia les fonts de l’oceà, quan posava límits al mar que no desobeeix les seves ordres, quan construïa els fonaments de la terra, jo era al seu costat com un deixeble preferit, feia les seves delícies cada dia, jugava contínuament a la seva presència, jugava per tota la terra, i compartia amb els homes les meves delícies.»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 5,1-5)
Germans, ara que ja som justos, com a creients que som, estem en pau amb Déu, gràcies a Jesucrist, el nostre Senyor. És per ell que la fe ens ha donat entrada en aquesta gràcia que posseïm tan en ferm, i és per ell que tenim la satisfacció d’esperar la glòria de Déu. Encara més: fins enmig de les proves trobem motiu de satisfacció, perquè sabem que les proves ens fan constants en el sofriment, la constància obté l’aprovació de Déu, l’aprovació de Déu dóna esperança, i l’esperança no pot defraudar ningú, després que Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 16,12-15)
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Encara tinc moltes coses per dir-vos, però ara seria per a vosaltres una càrrega massa pesada. Quan vindrà el Defensor, l’Esperit de veritat, us guiarà cap al coneixement de la veritat sencera, perquè ell no parlarà pel seu compte: dirà tot el que sentirà dir i us anunciarà l’esdevenidor. Ell em donarà glòria, perquè tot allò que anunciarà ho haurà rebut d’allò que és meu. Tot el que és del Pare és meu; per això dic que tot allò que us anunciarà, ho rep d’allò que és meu.»

Homilia:

Un cop finalitzades ja les festes pasquals, que en el fons són la manifestació més clara de l’amor de Déu Pare, Fill i Esperit Sant, és bo parar-nos, aquest diumenge, i contemplar, atents, el misteri de la Santa Trinitat.

Els teòlegs han escrit llibres i textos profunds, i grans estudis, sobre la vida insondable de les persones divines en el sí de la Trinitat. Jesús, en canvi, no ho presenta com una elucubració de caire intel·lectual. Per Jesús Déu és una experiència vital: se sent Fill estimat del Pare i es deixa portar i guiar per l’Esperit Sant. La Trinitat és, doncs, un misteri de relació; per tant un misteri d’amor.

Però, avui, parlar d’amor és perillós... perquè molt sovint s’ha tergiversat de tal manera el sentit d’aquesta paraula, i s’agafa gat per llebre. Però malgrat això, en el llenguatge cristià no podem renunciar a la paraula amor ja que és el què defineix a Déu; ho ha dit sant Joan: “Déu és amor”. L’amor de veritat és obertura cap a l’altre, és generositat, és relació. Així el nostre Déu, Pare, Fill i Esperit Sant és una relació d’amor. Així, entendre Déu no és tant tenir-ho tot ben lligat, ben entès, ben clar, sinó sobre tot fer una experiència viva i real, del Déu que ens estima. “Tothom qui estima ha nascut de Déu i el coneix” diu sant Joan. Però, enlloc de pensar en la Trinitat, cal contemplar la Trinitat; que no és més cristià aquell qui més pensa, qui té més bones idees, sinó aquell qui més estima. Entenent així el nostre Déu, ens entendrem també a nosaltres mateixos.

El Déu Trinitat és un Déu que està sempre per sobre de nosaltres, perquè el seu amor és perfecte i el nostre encara no. Però és dins nostre que hi ha una realitat d’amor, i així ens apropem a la realitat del Déu Amor.

Potser sí que allò que hem donat al nostre poble són idees i conceptes, diríem, religiosos en general, quan el què cal no és això, sinó donar experiència d’un Déu que estima. La meva predicació no servirà de res si el tema principal d’avui no és, també, una plena comunió amb el Déu Trinitat. I el camí de la predicació unit també, i encara més, a la pregària. Si aquesta pregària, més enllà d’unes paraules, no comporta una intimitat amb Déu, una relació personal, com ho fem normalment entre les persones..., si no és així no val. És allò de santa Teresa: Pregar és parlar d’amor amb aquell qui ens estima. I així la doctrina de la Santa Trinitat no és pura metafísica, és contacte personal amb Déu. Un Déu Pare que és silenci, un Déu Fill que és paraula i un Déu Esperit Sant que ens ho fa entendre tot: la paraula del Fill i el silenci del Pare. “Ell us farà recordar tot el que jo us he dit i us ho farà entendre tot”.

Creure en Déu no és imaginar una potència admirable de qui tot depèn, ni elaborar alguns conceptes teològics que expliquin allò que és inexplicable. Pel cristià, creure en Déu és aprendre amb Jesús, perquè és paraula humana, a viure immersos en la realitat última que ens sosté, que ens acull i que ens espera.

Si per un impossible un dia l’Església digués que Déu no és Trinitat, voleu dir que canviaria alguna cosa de molts cristians?. Potser no. Molts cristians no saben que adorar Déu com a Trinitat és reconèixer aquest Déu Amor, i només amor. Quan diem que Déu ho pot tot volem dir que ho pot tot, com ho pot tot l’amor. I si sortim d’aquest àmbit, d’aquesta relació, el què tenim no és el mateix, és Júpiter, que ni goso a anomenar com a déu. Només quan acceptem que Déu és Amor, Amor en majúscules, descobrim fascinats que no podem ser altra cosa que seguidors de Crist. Un amor bategant en el més pregon de la nostra vida. I és llavors, només llavors, que neix en el nostre cor la confiança que sempre engendra l’amor. Un Déu que, tot i ser tan poderós, hi ha una cosa que no la pot fer: deixar d’estimar.

Tot comença i tot acaba en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant.

Avui, en aquesta festa de la Trinitat, recordem, amb afecte, aquells cristians i cristianes que han consagrat la seva vida a la contemplació. I viuen en aquest misteri. Ell i elles són les arrels silencioses, amagades, de l’Església; gràcies a les quals ens arriba a tots els membres de l’Església la vida de Déu.

L’Església, doncs, és la vida nova de Crist, moguda per l’Esperit i a glòria de Déu Pare.

dimarts, 25 de maig del 2010

Missa de l’Aparició. Santa Maria en el cenacle. Santuari de Misericòrdia


Que aquest cenacle de Misericòrdia sigui per sempre el goig i l’orgull d’aquesta ciutat.
Mn. Roquer.
És bonic, fins i tot diria..., més encara, és ben escaient, i fins i tot ens convé celebrar avui, ni que sigui dos dies després de la festa de la Pentecosta, la missa emotiva de Santa Maria en el cenacle.

Després de l’Ascensió, els Apòstols es reuneixen amb Maria, la mare de Jesús, al mateix lloc del Darrer Sopar; lloc, per tant, ple de records i vivències per a tots.

La primera lectura ens ha dit que “Eren constants en la pregària amb Maria”... Penso, vés per on!, sense la necessitat de desplaçar-nos fins a Jerusalem, avui, aquí, nosaltres fem el mateix!. Ens hem aplegat els deixebles de Jesús amb Maria. Aquest és el nostre cenacle; aquí hi tenim molts records també; aquí hi hem viscut moltes experiències, també nosaltres. Misericòrdia és el nostre cenacle. A Betlem no hi érem, a Natzaret tampoc, ni a Canà ni al Calvari, però aquí sí que ens hi trobem els deixebles de Jesús amb Maria. Ella, des de la creu, esdevé, com sabem, mare de tots els fills de Déu (“Aquí tens la teva mare; aquí tens el teu fill”. Tant que els primers segles es barrejaven una mica dos conceptes: Maria, mare de Jesús; i Maria, mare de l’Església. Recordeu aquella dona de l’Apocalipsi vestida, de sol amb la corona de dotze estrelles, la lluna als seus peus, a punt de donar a llum. Qui és? Maria?, l’Església?... poden ser totes dues. Amb el temps s’ha anat diferenciant, però continuarem dient Maria, Mare de Déu i el Concili Vaticà II va afegir Maria, Mare de l’Església.

Tot allò que Déu va fer en Maria per obra de l’Esperit Sant, ho va fer per obra del mateix Esperit en l’Església des de la Pentecosta. I aquí neix el gran valor de la nostra assemblea de la comunitat creient.

Sempre ens reunim com a comunitat de creients (i no és una qüestió personal). I reunits en comunitat, aquell qui presideix ens saluda dient Que el Senyor sigui amb vosaltres; recordeu “Jo sóc amb vosaltres cada vegada que us reuniu en el meu nom”. No és el mateix saludar dient Bon dia, que tal, com esteu, m’alegro de tornar-vos a veure; hola amics... No! Se’ns recorda que el Senyor. Per això quan la família dels batejats es reuneix... no hi podem faltar, tots som convocats a l’assemblea. Quan falta un dels membres d’una família en una festa particular d’aniversari o del que sigui, si falta algú ho lamentem; i preguntem com és que no ha vingut. No sabeu fins a quin punt la nostra presència, aquí, s’agraeix. No sabeu fins a quin punt, aquí, la nostra absència es lamenta. No sabeu fins a quin punt, uns i altres, ajudem a mantenir la pròpia fe i a refermar la nostra esperança. Mantenir encesa la flama de la fe, alegrar la nostra esperança, dir-nos que l’amor és possible... no sabeu pas fins a quin punt ens convé. Llàstima... el què ens passa és que, de vegades, només valorem les coses quan no les tenim, quan les lamentem.

Que Maria ens acolli com acollí els primers deixebles al cenacle. Encomanem-li la nostra fe; ho va fer també al cenacle. Que aquest cenacle de Misericòrdia sigui per sempre el goig i l’orgull d’aquesta ciutat. En els Goigs ens agrada cantar Mireu-nos amb ulls d’amor. Molt bé!. Jo diria que també ens agradi cantar i reconèixer que Sou la nostra mare i ho tenim en gran honor.

diumenge, 23 de maig del 2010

Santuari de Misericòrdia. Festa de la Pentecosta. 23-5-2010

L’Esperit és la nostra llum, l’Esperit és la nostra energia, l’Esperit és la nostra seguretat, és la nostra vida.
Mn. A. Roquer.
Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 2,1-11)
Durant la celebració de la diada de la Pentecosta es trobaven tots junts en un mateix lloc quan, de sobte, se sentí venir del cel un so com si es girés una ventada violenta, i omplí tota la casa on es trobaven asseguts.
Llavors se’ls aparegueren com unes llengües de foc que es distribuïren i es posaren sobre cadascun d’ells. Tots quedaren plens de l’Esperit Sant i començaren a expressar-se en diversos llenguatges, tal com l’Esperit els concedia de parlar.
Residien a Jerusalem jueus piadosos provinents de totes les nacionalitats que hi ha sota el cel. Quan se sentí aquell so, la gent hi anà i quedaren desconcertats, perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua. Estranyats i fora de si deien: «No són galileus, tots aquests que parlen? Doncs, com és que cadascun de nosaltres els sentim en la nostra llengua materna? Entre nosaltres hi ha parts, medes i elamites, hi ha residents a Mesopotàmia, al país dels jueus i a Capadòcia, al Pont i a l’Àsia, a Frígia i a Pamfília, a Egipte i a les regions de Líbia, tocant a Cirena, hi ha forasters de Roma, hi ha jueus i prosèlits, hi ha cretencs i àrabs, però tots nosaltres els sentim proclamar les grandeses de Déu en les nostres pròpies llengües.»
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1C 12,3b-7,12-13)
Germans, ningú no pot confessar que Jesús és el Senyor si no és per un do de l’Esperit Sant. Els dons que rebem són diversos, però l’Esperit que els distribueix és un de sol. Són diversos els serveis però és un de sol el Senyor a qui servim. Són diversos els miracles, però tots són obra d’un sol Déu que els fa valent-se de cadascun de nosaltres. Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú són en bé de tots.
Perquè el Crist és com el cos humà: és un, encara que tingui molts membres, ja que tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos. Tots nosaltres, jueus o grecs, esclaus o lliures, hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos, i a tots ens ha estat donat com a beguda el mateix Esperit.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 14,15-16.23b-26)
En aquell temps Jesús digué als seus deixebles: «Si m’estimeu, guardareu els meus manaments; jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor, l’Esperit de la veritat, perquè es quedi amb vosaltres per sempre.
»Qui m’estima farà cas del que jo dic; el meu Pare l’estimarà i vindrem a viure amb ell. Els qui no m’estimen no fan cas de les meves paraules, que no són meves, sinó del Pare que m’ha enviat. Us he dit tot això mentre era amb vosaltres, però el Defensor, l’Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que us he dit i us ho farà entendre.»
Homilia:
El misteri total de Jesús de Nazaret no es tanca, no s’acaba, amb l’Ascensió; sinó amb el seu retorn gloriós al final dels temps (“Jo estaré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”).

St. Lluc, quan en el seu llibre dels Fets dels Apòstols narra la vinguda de l’Esperit Sant, fa servir uns elements emprats a l’Antic Testament.

Pentecostès (que vol dir 50 dies) és la festa que es celebrava 50 dies després de la Pasqua per donar gràcies a Déu pels primers fruits, per això nosaltres encara avui en diem, i amb molt bon encert, la Pasqua granada, la Pasqua dels fruits; i així parlem dels fruits de l’Esperit Sant; així la Pentecosta serà la pressa de consciència que de l’arbre de la vida n’han brollat els fruits de la redempció. Aquell arbre de la vida, en una idea de sant Bonaventura, expressada en les pintures gòtiques del Crist clavat a la creu i d’aquella creu en pengen tot unes rastelleres de fruits. I els Apòstols descobreixen la missió que tenen: la missió de l’Església, nascuda de la Pasqua del Senyor. I així podem ben dir que la Pentecosta és el certificat de naixement i de baptisme de l’Església; el nou poble de Déu acaba de néixer.

I el segon element que empra l’evangelista, també de l’Antic Testament, és que per la Pentecosta els jueus celebraven el record de la promulgació dels Manaments de la Llei de Déu al Sinaí (la seva constitució), la qual cosa els refermava com a poble. Així també per a nosaltres, aquesta festa és el record de la nova Llei per la qual s’ha de regir el nou poble de Déu, la llei que marca no el nostre criteri, la llei que marca no el tècnic, sinó l’Esperit de Senyor ressuscitat.

“Com el Pare m’ha enviat, jo també us envio a vosaltres”. Llavors, diu l’Evangeli, “alenà damunt d’ells”. Que n’és d’expressiva aquesta expressió alenà... “L’Esperit (a l’original diu:) ruaj”. I ruaj vol dir alè. I així, l’alè de Crist als seus és alguna cosa més que l’aire que omple els pulmons i ens permet respirar. És l’Esperit, l’alè que els fa respirar i els fa viure d’una altra manera. Així com en el Paradís “Jahvè alenà damunt d’Adam” i Adam esdevingué un ser vivent, així Jesús alenant sobre els Apòstols fa néixer un home nou, una nova humanitat. Els batejats en l’Esperit Sant som una nova creació, i parlen un nou llenguatge que el pot entendre tothom. L’antítesi de Babel. L’episodi de Babel ens pot semblar, tal com el descriu la Bíblia, un mite, fins i tot ingenu; i no ho és: és la tragèdia de la humanitat que està, sembla, condemnada a no entendre’s; a crear muralles, a crear separacions; incapaços, tots, de parlar un mateix llenguatge, el de l’entesa. En canvi, el llenguatge de l’Esperit, de primer moment, pot desconcertar: el món no està habituat a escoltar i entendre el llenguatge del verdader amor, el llenguatge del perdó, el llenguatge de la sinceritat, de la generositat, de la senzillesa...Va per un altre cantó; el llenguatge de l’Esperit no és el normal dels homes però és el de la veritat, i la veritat, tard o d’hora, sura.

La llengua, l’expressió del pensament i del cor, fàcilment a causa dels interessos personals, es pot convertir, enlloc de proclamació de les grandeses de Déu, en una manera de manifestar ben clarament les misèries humanes. L’Esperit parla i fa parlar el llenguatge que tothom pot entendre, tingui l’accent que tingui; l’Esperit es fa entendre per tothom.

L’Església, el dia de la Pentecosta, s’obre a tothom, sense diferències. L’Església, malgrat les limitacions, més enllà dels pecats que podem cometre tots els que en formem parts, és el lloc on Jesús es fa present en els seus, fins a la fi del món. I per això som aquí. I aquests dons de l’Esperit els podem potenciar o els podem ofegar. Per això sant Pau dirà: “Us recomano que no ofegueu l’Esperit Sant”.

“Ara jo us envio a vosaltres”. Això no ens ha de fer por, perquè també Ell ha dit “Jo estaré amb vosaltres”. El cristià no se sent orfe davant de l’urgència de predicar i de viure la seva fe. L’Esperit és la seva força, l’Esperit és la nostra llum, l’Esperit és la nostra energia, l’Esperit és la nostra seguretat, és la nostra vida.

Crec en l’Esperit Sant que és senyor i dóna la vida diem en el Crec en un Déu. I aquí, cada diumenge reunits en el nom del Senyor, en el moment de la consagració, el qui presideix la celebració, estenent les mans sobre el pa i el vi de la ofrena, demana que hi davalli el vostre Esperit Sant per a que es converteixen en cos i sang de Jesucrist. I aquesta conversió la fa l’Esperit, qui és el qui dóna la vida, el qui ha engendrat el mateix Jesucrist a les entranyes de Maria. I així, aquest pa i aquest vi de cada festa esdevindran per a nosaltres aliment de vida eterna, la vida del Ressuscitat.

diumenge, 16 de maig del 2010

Santuari de Misericòrdia. Festivitat de l’Ascensió.


Peregrinació de la Creu de les Jornades
Mundials de la Joventut.
Dr. Jaume Pujol (Arquebisbe de Tarragona)
Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 1,1-11)
En la primera part del meu llibre, Teòfil, he parlat de tot el que Jesús va fer i ensenyar, des del principi fins al dia que fou endut al cel, després de confiar, en virtut de l’Esperit Sant, la seva missió als apòstols que ell havia elegit. Després de la passió, se’ls presentà viu, i ho comprovaren de moltes maneres, ja que durant quaranta dies se’ls aparegué, i els parlava del regne de Déu.
Estant reunit amb ells, els manà que no s’allunyessin de Jerusalem i els digué: «Espereu aquí la promesa del Pare que vau sentir dels meus llavis quan us deia que Joan havia batejat només amb aigua; vosaltres, d’aquí a pocs dies, sereu batejats amb l’Esperit Sant.» Els qui es trobaven reunits li preguntaven: «Senyor, és ara que restablireu la reialesa d’Israel?» Ell els contestà: «No és cosa vostra de saber quins temps i quines dates ha fixat l’autoritat del Pare, però quan l’Esperit Sant vindrà sobre vosaltres rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot el país dels jueus, a Samaria i fins als límits més llunyans de la terra.»
Quan hagué dit això s’enlairà davant d’ells, i un núvol se l’endugué, i el perderen de vista. Encara s’estaven mirant al cel com ell se n’anava, quan es presentaren dos homes vestits de blanc, que els digueren: «Homes de Galilea, per què us esteu mirant al cel? Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel tornarà de la manera com vosaltres acabeu de contemplar que se n’anava al cel.»
Lectura de la carta als cristians hebreus (He 9,24-28.10,9-23)
Crist no ha entrat en aquell santuari, a imatge del veritable, fet per mà d’homes, sinó que ha entrat al cel mateix, i s’ha presentat davant Déu per nosaltres. El gran sacerdot entra cada any al santuari amb una sang que no és la seva. Crist, en canvi, no s’ha d’oferir moltes vegades, altrament hauria hagut d’anar sofrint la seva passió des de la creació del món. De fet no ha aparegut fins ara, a la fi dels temps, a oferir-se ell mateix una sola vegada com a víctima per abolir el pecat. Els homes morim una sola vegada, i després de la mort ve el judici. Semblantment el Crist va ser ofert una sola vegada, quan va prendre damunt seu els pecats de tots. Després tornarà a revelar-se, no ja per raó dels pecats, sinó per salvar aquells qui esperen el moment de rebre’l.
Germans, la sang de Jesús ens permet d’entrar confiadament al lloc santíssim. Ell n’ha inaugurat l’entrada, obrint-nos un camí nou i viu en el cortinatge d’accés, que és el seu propi cos. Tenim un gran sacerdot a la casa de Déu. Per tant, presentem-nos-hi amb tota la fe d’un cor que no enganya, ja que el nostre cos ha estat rentat amb l’aigua del baptisme, i els nostres cors, netejats de tota consciència de culpa. Mantinguem ferma l’esperança que ens dóna la fe que professem: Déu compleix fidelment les seves promeses.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (24,46-53)
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Així ho diuen les Escriptures: El Messies havia de patir i de ressuscitar el tercer dia, i calia predicar en nom d’ell a tots els pobles, començant per Jerusalem, la conversió i el perdó dels pecats. Vosaltres en sou testimonis. Ara, jo us enviaré el do que el Pare ha promès, i vindrà sobre vosaltres; no us mogueu de la ciutat fins que haureu estat revestits del poder que us vindrà de dalt.» Després se’ls endugué fora, fins a prop de Bet-Hània, alçà les mans i els beneí. Mentre els beneïa, s’allunyà d’ells portat amunt cap al cel; ells es prosternaren adorant-lo. Després, plens d’una alegria immensa, se’n tornaren a Jerusalem. I contínuament eren al temple donant gràcies a Déu.
Homilia (Dr. Jaume Pujol, Arquebisbe de Tarragona):
Benvolgut mossèn Antoni Roquer, preveres, diaques, benvinguts tots que veniu per participar en aquesta eucaristia amb aquesta creu, que ens presideix també avui, de les Jornades Mundials de la Joventut. Com hem explicat abans d’iniciar l’eucaristia, aquesta creu és una creu que el sant pare Joan Pau II, l’any 1984, va regalar als joves de tot el món per a que la portessin a les Jornades Mundials de la Joventut. Aquesta creu penseu que ha viatjat per tot el món; ha estat als quatre continents; va estar, també, quan hi va haver la gran desgràcia de les Torres Bessones de Nova York: el Sant Pare la va portar allí per a que fos consol per a aquelles persones. I aquesta creu ara s’està passejant per Espanya i per Catalunya durant una temporada perquè acabarà l’any 2011 a Madrid, on hi haurà la Jornada Mundial de la Joventut. El Sant Pare la va regalar a Sidney, de Sidney va anar a Roma i cada any, a Roma, es celebra la Jornada Mundial de la Joventut; cada tres anys es celebra a llocs diferents: a Colònia, Denver, Paris, Santiago de Compostela..., l’última va ser a Sidney i  la propera serà a Madrid al 2011.

Aquesta creu, que com veieu és una creu molt gran... el Sant Pare la voler aquell any 1984  que era l’any de la Redempció; va convocar un any sant per la Redempció. Jo vaig tenir la sort, precisament, aquell dia de ser a Roma quan el Sant Pare la donava als joves de tot el món (està escrit a la creu). Per tant, aquesta creu es va portant per tot arreu. Aquí, a la nostra arxidiòcesi la vam demanar i durant cinc dies estarà per aquí. Ahir, us deia, vam estar a la presó de Tarragona, realment un lloc de dolor; vam sortir molt impressionats de veure la pietat amb que molts d’ells, d’aquests pobres que estan allí, doncs, besaven la creu, ploraven; després la vam portar a les carmelites descalces de Tarragona; a la tarda va anar a El Vendrell; i al vespre vam tenir una gran trobada a la catedral, també molt emocionant, plena de gent, de joves que van fer una gran festa d’adoració de la creu i de pregària.

Perquè realment la creu és... nosaltres no som masoquistes, no exalcem el dolor, ni abolim la vida, no conreem un instrument de mort. Honorem la creu de Crist perquè en ella va morir per nosaltres. Estem honrant l’amor de Déu. Jo pensava aquest matí, pensant en vosaltres, i en aquesta eucaristia: la misericòrdia de la nostra Mare també és la misericòrdia de la creu. Aquí estan juntes dos misericòrdies: l’amor del Pare, el gran amor de Déu, Déu és misericòrdia, Déu és amor, Déu ens ha donat el més preuat que té, el seu Fill per salvar-nos, no oblideu això; aquesta creu ens parla no d’una cosa que va passar fa 2000 anys en un poble o una ciutat important d’aquell imperi, Jerusalem, sinó que aquesta creu ens parla a cadascun de nosaltres. Jesús va morir per cada un de nosaltres. Igual que tenim una Mare de Misericòrdia que viu per cada un de nosaltres.

Déu avui, celebrant aquesta gran solemnitat...Al cap de l’any hi ha 7, 8, 10, n’hi ha moltes... cada diumenge és una gran festa per als cristians perquè celebrem la resurrecció de Crist, però després hi ha aquestes festes: la Pasqua, l’Ascensió, la Pentecosta, la Santíssima Trinitat, el Corpus Cristie, són grans festes; el Nadal lògicament; i les festes de la Mare de Déu, la festa de la Immaculada Concepció, de l’Assumpció de Maria al cel, i després festes particulars nostres com el 25 de setembre que estarem esperant sempre la festa de la Mare de Déu de Misericòrdia.

És bonic pensar que avui es puguin ajuntar aquestes dues coses. Aquesta creu, que encara que no tingui segles d’història com la nostra Mare de Misericòrdia, però ja ha fet molta història... Ja us deia al començar quants petons ha rebut aquesta creu, petons de persones de tot estil, de l’Àfrica, perquè ha estat als quatre continents, venia de Sidney, per tant d’Austràlia, ha estat moltes vegades per tota Amèrica, ha sigut una creu que ha creuat per tot arreu. Quants petons d’amor, quants petons de perdó, de demanar perdó al Senyor, perquè la creu ens fa sentir pecadors. Ell va morir pels nostres pecats, no pels pecats dels altres, n’hi ha molts de pecats en aquest món, per desgràcia masses, però també els nostres; també les nostres febleses, les nostres misèries, les nostres faltes de misericòrdia, les nostres... La creu ens porta a obrir el cor i sentir que Déu ens estima; i això ens ha de donar una gran pau, ens ha de donar un gran goig; Déu ens estima, ha mort per mi, Ell ha mort per mi i ens ha donat la vida. També nosaltres, aleshores, hem de donar la vida pels altres. I aquesta creu ha despertat moltes vocacions, moltes vocacions a una donació, a una donació que es pot fer a molts llocs; es pot fer, en primer lloc, i normalment a la vida matrimonial, per què no!, un matrimoni cristià, sant.

Em dèiem que, fa poc, un de vosaltres, el vostre president, ha fet 50 anys de casament, pregarem especialment per ells en aquesta eucaristia... 50 de matrimoni, que bonic, 50 anys de fidelitat, d’amor, d’un amor que es fa cada vegada més fort. Perquè l’amor (i això és una idea de mossèn Roquer, que és molt intel·ligent) és com el bon vi a les bodes de Canà: el dia que es casen i al cap de 50 anys, si és bo el vi es fa ranci, si és un vi dolent es fa vinagre. El vostre és un vi ranci, és un vi bo.

Doncs sí, la vocació al matrimoni és molt important; i les famílies que esteu aquí cuideu els vostres fills, estimeu-los molt, ajudeu-los; sigueu també forts amb ells, digueu-los les coses, de vegades s’ha de dir que no, per el bé d’ells.

Després hi ha també les altres vocacions, a la vida religiosa; que bonic és donar la vida al Senyor, donar la vida en una consagració, en un monestir, en una vida més activa, hi ha tantes possibilitats. Després hi ha la vida de prevere, que us demanem constantment... en un any sacerdotal que està a punt d’acabar (el dia 11 de juny s’acaba aquest any sacerdotal, el dia del Sagrat Cor) demanem vocacions al ministeri sacerdotal. Per a que podeu tenir sempre un rector d’aquest Santuari, o en aquest pobles que tenim, o en les parròquies de Reus, de totes les ciutats de la nostra arxidiòcesi per a que puguin tenir rectors, persones en definitiva que estimen la creu; perquè nosaltres ens hem donat al Senyor. El nostre amor... Prevere no és un home sol, estem enamorats, la nostra vida és per a Ell, l’hem donat en primer lloc al Senyor, ens volem configurar amb el Crist i, junt amb Ell, a vosaltres. Ens lliurem pel servei vostre, hem de ser bons canals. I per desgràcia, si alguna vegada, algú ha pogut fer una malifeta, o ha fet un desastre, també nosaltres ens hem d’adonar que això no és el normal; és el contrari, això és un desastre. Demanem perdó al Senyor i a la vegada demanem això, tots vosaltres podeu pregar per a que el Senyor desvetlli en el cors de molts joves aquesta vocació tan bonica de donar la vida per Déu i pels germans.

Estimem aquesta creu que ens recorda tantes coses: l’amor misericordiós. No és tampoc, com diuen alguns, un símbol de discriminació, de conflicte. Mireu, els braços oberts de la creu ens inviten, també, a eixamplar el nostre cor en la mesura del cor de Crist que va morir per tots, per a que tots reconeguem l’amor del Pare comú i arribéssim a conviure com un sol poble de germans. La creu ens agermana. La creu no divideix, la creu uneix. Aquest Crist clavat a la creu ens abraça a nosaltres.

Finalment, aquesta creu, aquesta creu sense el Crist, a mi sempre en recorda que nosaltres hem d’agafar la nostra creu, i que hem de ser cirineus. Tots tenim, a la vida, la creu a vegades del dolor, la creu de la malaltia, la creu de la falta d’amor, la creu de veure que moltes vegades allò que voldríem i aquells qui més estimem s’han apartat d’allò que pensem nosaltres, i ho pensem raonablement...s’han apartat de la nostra fe, tantes coses que a vegades fan patir; doncs aquestes creus quan les posem davant de la creu de Jesús són petites. I son aquelles on Jesús fa de Cirineu nostre i ens ajuda a portar aquesta creu i a donar-li el sentit de la creu.

Ens encomanem, doncs, a Maria que va estar al peu de la creu, que també nosaltres, com ella, sapiguem estar al peu de la creu. I demanar-li al Senyor, avui posant moltes intencions. Estic segur que la Mare de Déu de Misericòrdia les presentarà al seu Fill, que al peu de la creu va ser feta Mare nostra.

Comiat (Mn. Antoni Roquer):
A vegades les paraules poden espatllar la realitat i la vivència d’un moment determinat. Dic, simplement, gràcies. Gràcies per haver participat en aquesta celebració en el Santuari; gràcies per haver-nos portat aquesta creu, no només com a símbol, que és molt, de la nostra redempció, sinó pel què significa haver presidit tantes celebracions i tantes trobades, també la nostra, aquí al Santuari. I que allò que ens deia el senyor Arquebisbe, i que realment coincideixen sempre, la misericòrdia de Déu, manifestada d’una manera maternal, per a nosaltres, en la Mare de Déu de Misericòrdia.

Gràcies

diumenge, 9 de maig del 2010

Santuari de Misericòrdia. Diumenge VI de Pasqua. 9-5-2010. Reus

Que el Senyor sigui amb vosaltres.
Mn. A. Roquer
Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 15,1-2.22-29)
En aquells dies, uns que havien baixat de Judea ensenyaven als germans d’Antioquia que si no es feien circumcidar d’acord amb la Llei de Moisès no podien salvar-se. Això portà una desavinença i una discussió tan seriosa de Pau i Bernabé amb ells que decidiren que Pau i Bernabé, amb alguns més, pugessin a Jerusalem per tractar d’aquesta qüestió amb els apòstols i els preveres.
Llavors els apòstols i els preveres, amb tota la comunitat reunida, decidiren d’elegir uns delegats i enviar-los a Antioquia junt amb Pau i Bernabé. Els elegits foren Judes, conegut també amb el nom de Bar-Sabàs, i Siles, homes que es distingien com a dirigents en la comunitat dels germans. Els donaren aquesta carta: «Els apòstols i els preveres saluden com a germans els germans no jueus d’Antioquia, de Síria i de Cilícia. Hem sabut que alguns havien vingut d’entre nosaltres sense la nostra autorització, us havien pertorbat amb les seves opinions i havien inquietat els vostres esperits. Per això hem decidit unànimement d’escollir uns representants nostres per enviar-vos-els junt amb els nostres estimats Bernabé i Pau, que han entregat les seves vides per la causa del nostre Senyor, Jesucrist. Els qui us enviem són Judes i Siles. Ells us exposaran de paraula això mateix que us diem per escrit, i és que l’Esperit Sant i nosaltres hem cregut que no us havíem d’imposar cap altra càrrega que aquestes indispensables: que us abstingueu de menjar carn sacrificada als ídols, de menjar sang i animals ofegats i de contraure un matrimoni entre pròxims parents. Fareu bé de guardar-vos de tot això. Adéu-siau.»
Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 21,10-14.22-23)
L’àngel em transportà en l’esperit dalt una muntanya gran i alta, i m’ensenyà la ciutat santa de Jerusalem, que baixava del cel, de la presència de Déu, i la glòria de Déu l’envoltava. Resplendia com les pedres més precioses, com un jaspi de transparència cristal·lina. Tenia una muralla gran i alta, amb dotze portes. A les portes hi havia dotze àngels i dotze noms gravats, que són els de les dotze tribus d’Israel. Tres de les portes miraven a llevant, tres al nord, tres al sud i tres a ponent. La muralla reposava sobre un fonament de dotze pedres que duia els noms dels dotze apòstols de l’Anyell. No hi vaig veure el santuari del temple, perquè el Senyor, Déu de l’univers, amb l’Anyell, és el santuari. La ciutat no necessita que la il·luminin el sol o la lluna, perquè la glòria de Déu l’omple de claror i l’Anyell li fa llum.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 14,23-29)
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles : «Qui m’estima farà cas del que jo dic; el meu Pare l’estimarà i vindrem a viure amb ell. Els qui no m’estimen no fan cas de les meves paraules, que no són meves, sinó del Pare que m’ha enviat. Us he dit tot això mentre era amb vosaltres, però el Defensor, l’Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que us he dit i us ho farà entendre. Us deixo la pau, us dono la meva pau. No una pau com la que dóna el món. Que s’asserenin els vostres cors, no us acovardiu! Heu sentit que us deia: Me’n vaig, però tornaré. Si m’estimeu, us alegrareu de saber que me’n vaig al Pare, perquè el Pare és més gran que jo. Us ho dic per endavant perquè cregueu quan ho veureu.»
Homilia:
Aquest diumenge, abans ja de la festa de l’Ascensió, acabem d’escoltar, com el diumenge passat, el comiat de Jesús en el Darrer Sopar, abans de la seva passió (“Ja no parlaré gaire més amb vosaltres. Arriba el Sobirà d’aquest món”).

En el context litúrgic que celebrem aquí cada diumenge el Comiat és el comiat de Jesús ressuscitat que, pel misteri de la seva Ascensió que celebrarem diumenge, torna al Pare i s’aparta definitivament dels seus deixebles, físicament. No el veuran més, no escoltaran més la seva veu, però Ell continuarà present en la seva Església, que per això és el Ressuscitat, i per al Ressuscitat el temps no existeix. Aparentment, aquest camí, l’Església el farà en solitari, en mig de dubtes i de certeses; sense, això sí, la presència física de Jesús; però a través del seu Esperit, Jesús farà camí amb la seva Església. I així l’Absent serà el gran Present. Això no és només una frase enginyosa, és la realitat de la nova manera, l’única manera (!) de continuar present tots els segles. Pels creients això és presència, pels no creients és obscuritat i absència.

Acabem d’escoltar una afirmació que Jesús posa com a definitiva per al creient. Si és definitiva és el tot: “Qui m’estima farà cas de les meves paraules. El meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell”. Dit això ja està tot dit. Crec que davant dels grans esdeveniments, davant de les grans vivències, que sempre són indescriptibles, ens perdem inútilment en grans discursos i en paraules solemnes. I no per parlar més ens farem entendre millor. Quantes vegades les paraules no poden dir tot el què experimentem en el moment d’una forta emoció!... Ho sabem tots. Dient només “El meu Pare us estima...” ja no pot dir res més. Aquells a qui Déu Pare estima som nosaltres.

L’amor és recíproc, per això dirà “El meu Pare i el vostre Pare. El meu Déu i el vostre Déu”. Per això el qui el coneix l’estima i Déu se li lliura totalment. L’amor no és mai ara sí ara no, m’agrada no m’agrada, em va bé o no em va bé... L’amor pot tenir els seus alts i baixos, som imperfectes en tot, també en l’amor, però fins i tot en els moments més baixos de l’amor, quan sabem que no estimem com cal, tenim el convenciment que estem en pau. “El Pare l’estimarà”. No cal pas repetir-ho moltes vegades. No per dir-ho més vegades serà més veritat; i el què cal és que sigui veritat. A més, avui es nota una certa resistència a la repetició. Avui atrau allò que és nou, allò que és exòtic, allò que és diferent, allò que trenca la rutina; aviat ens cansem de tot. Necessitem canviar, encetar una cosa nova. Jo diria... això deu ser la voracitat de la novetat. I no és que les coses, les paraules, les idees se’ns facin velles..., és que no tenen temps ni d’arribar a madurar, que és quan són més bones com la fruita. Tot envelleix prematurament: allò que ahir era nou, avui és una andròmina inútil, i ja no està de moda. La repetició causa, quan és una bona repetició, uns hàbits. Que hem de menjar els primers préssecs...., quan tots sabem que els del setembre són més bons!.

Deixeu-me dir una altra cosa, deixeu-m’ho repetir una altra vegada: “El Pare us estima”. I ho repetiré una i mil vegades fins que ho assimilem, i en fem hàbit i en fem vida de la nostra vida. I no caldrà dir res més.

No són pas pocs els observadors que estudiant les ferides de la societat d’avui, assenyalen, amb to alarmant, l’empobriment del buit interior que experimenten els homes i dones d’avui. Un home que ha avançat tècnicament de tal manera que allò que ell ha inventat, allò que ell ha creat, el converteix en un esclau d’allò mateix que ell ha creat. Un home que viu tan accelerat i no té ni temps d’assaborir la vida. Ni de parar un moment per pensar, serenament, per què viu.

Jesús desafia els seus deixebles: “Si m’estimeu, us alegrareu que me’n vagi al Pare”. Demana no que s’alegrin per la seva partida, sinó que, si bé la seva sortida d’aquest món serà un distanciament físic, serà la manera nova de viure (la seva presència en nosaltres). “El Pare i jo farem estada en vosaltres”.

La fe i l’amor del creient han de ser sempre una fe i un amor plens de joia, perquè sabem que Jesús glorificat és amb nosaltres.

I ara podem començar a entendre el per què d’aquella salutació, repetida tantes vegades, per aquell qui presideix la nostra assemblea dominical, quan comença la celebració: Que el Senyor sigui amb vosaltres.
Comiat:
Hem celebrat la Pasqua del Senyor, perquè cada diumenge és Pasqua; cada diumenge és una petita Pasqua, és un tast de la Pasqua en majúscules... per tant, mentre som en aquest món anem de pasqua en pasqua fins que arribi la Pasqua.

Amb la joia, doncs, d’haver participat tot junts, amb una mateixa fe i una mateixa esperança, que el Senyor sigui amb vosaltres.

diumenge, 2 de maig del 2010

Santuari de Misericòrdia. Diumenge V de Pasqua. 2-5-2010. Reus

El compliment d’aquest nou manament serà la garantia de l’autenticitat de la fe que professem.
Mn. A. Roquer.

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 14,21b-27)
En aquells dies, Pau i Bernabé se’n tornaren a Listra, a Iconi i a Antioquia. Confortaven els convertits de nou i els exhortaven que es mantinguessin fidels a la fe. Els recordaven que per entrar al regne de Déu hem de passar per moltes tribulacions. Ordenaren preveres en cadascuna de les comunitats, i amb pregàries i dejunis els encomanaren al Senyor, en qui havien cregut. Continuaren el seu viatge a través de Pisídia i arribaren a Pamfília. Després d’anunciar a Perga la paraula, baixaren a Atàlia, i d’allà se’n tornaren per mar a Antioquia, des d’on la comunitat els havia confiat a la gràcia de Déu perquè duguessin a terme l’obra que acabaven d’acomplir. Així que arribaren, reuniren la comunitat per anunciar-los tot el que Déu havia fet junt amb ells, i que Déu havia obert les portes de la fe als qui no són jueus.

Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 21,1-5a)
Jo, Joan, vaig veure un cel nou i una terra nova. El cel i la terra d’abans havien desaparegut, i de mar ja no n’hi havia. Llavors vaig veure baixar del cel, venint de Déu, la ciutat santa, la nova Jerusalem, abillada com una núvia que s’engalana per al seu espòs, i vaig sentir cap a l’indret del tron una veu forta que cridava: «És el tabernacle on Déu es trobarà amb els homes. Viurà amb ells, ells seran el seu poble i el seu Déu serà Déu-que-és-amb-ells. Els eixugarà totes les llàgrimes dels ulls i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni penes. Les coses d’abans han passat.» Llavors el qui seia al tron afirmà: «Jo faré que tot sigui nou.»

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 13,31-33a.34-35)
Quan Judes va ser fora del cenacle, Jesús digué: «Ara el Fill de l’home és glorificat, i Déu és glorificat en ell. Si Déu és glorificat en ell, és que també Déu el glorificarà en Déu mateix, i el glorificarà ben aviat.
»Fillets, és per poc temps que encara estic amb vosaltres. Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres. Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres. Per l’estimació que us tindreu entre vosaltres tothom coneixerà si sou deixebles meus.»

Homilia:
En els dos últims diumenges de Pasqua llegim en la litúrgia dominical els fragments més importants, tot i que breus, del què anomenen el darrer discurs de Jesús. O sigui, les paraules de comiat de Jesús als seus, durant el Darrer Sopar; allò que ben bé en podríem dir el testament de Jesús. I les darreres voluntats s’han de complir.

Avui ens hem trobat tres temes que es complementen entre ells: la glorificació de Jesús, que per Joan és la mort en creu; l’anunci de la seva separació, “És per poc temps que estic amb vosaltres”; i el manament de l’amor. Queden molt enrere, ja, aquelles paràboles tan boniques, els miracles, la multitud que segueix a Jesús... I per ratificar allò què diu, Jesús comença rentant els peus dels seus deixebles. De tant d’escoltar-lo em penso que ja no valorem com cal aquest gest del rentament de peus; el sabem massa de memòria, sembla que sigui el més normal.

Jo diria que és la dramàtica catequesi d’una mort anticipada, amb la qual rentarà els deixebles i els unirà amb un sol amor. Diu: “Havent estimat els seus, s’aixeca de taula i els renta els peus”. La seva mort serà l’acte suprem d’amor; d’amor fet servei. Ara el fill de l’Home serà glorificat. Per Joan, com deia, la mort en creu té sempre un teló de fons d’aquella profecia d’Isaïes: és la glòria de Déu que es revela en la mort i en la resurrecció del Senyor. I ara (aquest ara és molt significatiu)... ara, pels que siguin capaços d’entendre-ho, ha arribat l’hora de demostrar amb fets fins on Jesús és capaç d’estimar. No hi ha amor més gran que donar la pròpia vida per aquells qui s’estimen. “I per això, per l’amor que us tindreu, entre vosaltres, tothom coneixerà que sou deixebles meus”.

El manament de l’amor no diu només estimeu-vos. Diu “estimeu-vos tal com jo ús he estimat”. L’amor de Jesús és la base on es recolza l’amor fratern. No és un sentiment, és un manament. El recolza i el fa possible. I a més a més, el posa com a garantia de ser deixebles seus.

Que bonic és parlar de tot això, que fàcil és parlar de tot això, que dur i que difícil és parlar de tot això... amb seriositat. Tots som experts en coneixements del manament de l’amor, i tots hem de ser experts en el compliment d’aquest manament. I ho podem ser, perquè és el seu amor el que dóna força i sentit al nostre amor. Que és difícil..., certament!. No ens hem d’enganyar. Altrament, pregunteu-li a Ell si li va ser difícil o no. Però el què ens interessa no és saber si és difícil o és fàcil. El què ens interessa és, ni que sigui difícil, és saber si aquest és el camí que ens porta on volem anar. I a la pràctica tots sabem que ho és. Quina llàstima que en una societat com la nostra, la societat entre d’altres del mínim esforç, l’amor resulti tan difícil, per tant impracticable, perquè no és fàcil. Una societat on, per altra part, la paraula amor sona d’una manera molt diferent que a l’Evangeli, d’una manera més aviat lleugera, superficial; tant que quan diem amor ja no sabem exactament què volem dir; ben segur que alguna cosa, avui som així, molt fàcil. La paraula amor l’hem fet servir per tantes coses que, em sembla, que de tant fer-la servir se’ns ha gastat, se’ns ha esmotxat, ja no talla. L’amor, segons els concepte de Jesús, és ben bé al revés, com més s’usa més s’afila, més ben bé talla. I així l’amor entre els deixebles i Jesús, l’amor entre nosaltres (perquè quan diem els deixebles de Jesús sembla que volem fer referència a aquells apòstols)... així doncs, l’amor entre nosaltres esdevé un sagrament de la presència del Ressuscitat. No es tracta d’una recomanació, com pot fer un pare al seus fills al llit de mort (mireu d’estimar-vos, no us baralleu...); això entre dintre de la normalitat d’un pare que estima els seus fills. El manament de Jesús va més enllà: “És un manament nou” diu Jesús”. Un manament innovador; un manament, jo diria, revolucionari!. Revolucionari en el sentit de fer cau i net d’un món passat de moda per començar un camí nou, el camí que Ell ha marcat i ens porta cap a la plenitud del seu Regnat. El compliment d’aquest nou manament serà la garantia de l’autenticitat de la fe que professem.

Els cristians ens distingim no per una filosofia nova de la vida, ni per una doctrina nova, ni per un dia nou de celebració (el diumenge enlloc del dissabte), ni per unes cerimònies noves, sinó per un amor nou.

Aquest manament, difícil certament, és també un manament valent, atrevit, coratjós, reconfortant i vivificador. I és possible. Jesús no ens pot manar quelcom que sigui impossible. Podem!. I aquí rau el nostre drama, que podem. I quan nosaltres ens estimarem com Ell ens ha estimat s’obrirà un esvoranc entre la vida i la mort; i amb Ell passarem a l’altre costat del mur. Llavors, només llavors, serà Pasqua. Millor dit: la seva Pasqua serà també la nostra Pasqua. I haurem passat amb Ell i per Ell de la mort a la vida. Només l’amor anticipa la vida eterna. Llavors hi haurà un cel nou i una terra nova. Llavors sí que tot serà nou.