Plaça del Santuari, s/n. 43205 REUS. Telèfon: 977 750 307
Adreça electrònica:"santuarimisericordiareus@hotmail.com" "santuaridemisericordia@gmail.com"
********************************************************

diumenge, 18 d’abril de 2010

Santuari de Misericòrdia. Diumenge III de Pasqua. Reus

El camí de l’Església, el nostre, sempre serà un camí de confiança i d’humilitat, que és el camí de l’Amor.

Mn. A. Roquer.
Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 5,27b-32.40b-41)
En aquells dies els apòstols comparegueren davant el sanedrí, i el gran sacerdot començà així el seu interrogatori: «Us vam prohibir severament d’ensenyar res més en el nom de Jesús, però vosaltres heu omplert Jerusalem de les vostres doctrines i voleu fer-nos culpables de la sang d’aquest home.» Pere i els apòstols contestaren: «Obeir Déu és primer que obeir els homes. El Déu dels nostres pares ressuscità Jesús, que vosaltres havíeu mort penjant-lo en un patíbul. La dreta de Déu l’ha enaltit com a Capdavanter i Salvador, per concedir al poble d’Israel la conversió i el perdó dels pecats. Nosaltres en som testimonis, i n’és també testimoni l’Esperit Sant que Déu ha donat a tots els qui l’obeeixen.» Ells prohibiren als apòstols de parlar més en nom de Jesús, i els deixaren anar. Els apòstols es retiraren del tribunal del sanedrí, contents que Déu els considerés dignes de ser maltractats pel nom de Jesús.

Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 5,11-14)
Jo, Joan, tot mirant la visió vaig sentir les veus d’una multitud d’àngels que rodejava el tron de Déu, junt amb els vivents i els ancians. Eren milers i miríades de miríades que cridaven: «L’Anyell que ha estat degollat és digne de rebre tot poder, riquesa, saviesa, força, honor, glòria i lloança.» Després vaig sentir totes les criatures que hi ha al cel, a la terra, sota la terra i al mar, totes les que hi ha en aquests llocs, que deien: «Al qui seu al tron i a l’Anyell sigui donada la lloança, l’honor, la glòria i el poder pels segles dels segles.» Els quatre vivents responien: «Amén.» I els ancians es prosternaren adorant.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 21,1-19)
En aquell temps, Jesús encara s’aparegué als deixebles vora el llac de Tiberíades. L’aparició fou així. Es trobaven plegats Simó Pere, Tomàs el Bessó, Natanael, de Canà de Galilea, els fills de Zebedeu i dos deixebles més. Simó Pere els digué; «Me’n vaig a pescar.» Els altres li respongueren: «Nosaltres també hi venim.» Sortiren tots i pujaren a la barca, però aquella nit no pescaren res.
Quan ja clarejava, Jesús s’aturà vora l’aigua, però els deixebles no el reconegueren. Ell els digué: «Nois, no teniu res per a menjar?» Li contestaren: «No.» Els digué: «Tireu la xarxa a la dreta de la barca i pescareu.» Ho feren així i ja no la podien treure de tant de peix com hi havia. Llavors aquell deixeble que Jesús estimava diu a Pere: «És el Senyor.» Així que Simó Pere sentí aquestes paraules, es posà la roba que s’havia tret i es llançà a l’aigua. Els altres deixebles, que eren només a uns noranta metres de terra, vingueren amb la barca, estirant la xarxa plena de peix.
Quan baixaren a terra veieren un foc, amb peix i pa coent-se sobre les brases. Jesús els diu: «Porteu peixos dels que acabeu de pescar.» Simó Pere pujà a la barca i estirà cap a terra la xarxa: hi havia cent cinquanta-tres peixos grossos. Tot i haver-hi tant de peix, la xarxa no s’esquinçà. Jesús els digué: «Veniu a esmorzar.» Cap dels deixebles no gosava preguntar-li qui era; ja ho sabien, que era el Senyor. Jesús s’acostà, prengué el pa i els el donava. Igual va fer amb el peix. Era la tercera vegada que Jesús s’apareixia als deixebles després de ressuscitar d’entre els morts.
[Després d’esmorzar, Jesús diu a Simó Pere: «Simó, fill de Joan, m’estimes més que aquests?» Ell li contesta: «Sí, Senyor; ja ho sabeu que us estimo.» Jesús li diu: «Pastura els meus anyells.» Per segona vegada li diu Jesús: «Simó, fill de Joan, m’estimes?» Ell li contesta: «Sí, Senyor, ja ho sabeu que us estimo.» Jesús li diu: «Pastura les meves ovelles.» Per tercera vegada li diu Jesús: «Simó, fill de Joan, m’estimes?» Pere s’entristí que Jesús li preguntés per tercera vegada si l’estimava, i li contestà: «Senyor, vós ho sabeu tot, ja ho sabeu que us estimo.» Li diu Jesús: «Pastura les meves ovelles. T’ho dic amb tota veritat: Quan eres jove, et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teves velleses, obriràs les mans i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols.» Jesús li deia això per indicar com seria la mort amb què Pere havia de donar glòria a Déu. Després d’aquestes paraules, Jesús afegí: «Vine amb mi.»]

Homilia:
L’evangeli de Joan té un final molt clar (tot i que els versets darrers, avui, no els hem llegit; tan clars com els versets del pròleg): una clara afirmació de la divinitat de Jesús. “Perquè creguem que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i tingueu vida en el seu nom per haver cregut”.

Segons com es miri, l’escena que acabem d’escoltar, pot semblar simplement una escena simpàtica, i fins i tot intranscendent (un esmorzar a la platja amb pa torrat i arengades, com aquell que fa la calçotada). Però, sincerament, no crec que l’evangelista, i més si aquest evangelista es tracta de Joan, s’entretingui a deixar-nos, per escrit, un esmorzar a la platja, com qui explica només una anècdota. Aquí hi ha un rerefons que hem de saber entendre. Aquesta aparició per a nosaltres avui també ha de ser, tot i que fa molts segles, una Bona Nova, per a nosaltres!.

L’escena té dos moments molt significatius. Primer: la pesca miraculosa. Segon: la confessió de Pere. Dos fets que porten a un mateix lloc. Tot el capítol final de Joan té fons de caire eclesial. És una reflexió teològica sobre el temps i la missió de l’Església, que va des de l’Ascensió de Jesús fins al final dels segles. És l’Església que, tenint com a capdavanter a Pere, ha de treballar en la pesca, la pesca dels homes. Aquella pesca tant abundant, gràcies (alerta!) a seguir les indicacions que Jesús els hi havia fet, ens recorda una altra cosa, també vora el llac de Galilea, quan Jesús, feia 3 anys, li havia dit a Simo-Pere “Vine amb mi i et faré pescadors d’homes”.

Podria semblar, quan Jesús pregunta Pere tres vegades sobre si l’estima, una reivindicació de les tres negacions de Pere. No crec que la cosa vagi per aquí. Aquella triple pregunta no respon a la triple negació. Fora una mena de revenja de Jesús o voler-se assegurar si realment Pere l’estima; ja ho sap que l’estima. La cosa és més simple, però ben significativa. La triple pregunta en llengua hebrea és simplement un superlatiu per a nosaltres. Pensem que això no està tan lluny com ens pensem de la nostra manera de parlar, de la nostra gramàtica. Per exemple: quan nosaltres volem dir que un color vermell és molt viu, diem és un vermell vermell, dues vegades. Quan Jesús pregunta tres vegades “M’estimes?” vol dir simplement M’estimes moltíssim?. I quan Pere, conscient de les seves febleses, ha esdevingut ja un home madur (la maduresa de les persones es demostra en la capacitat d’assolir les pròpies febleses) llavores és quan pot fer l’afirmació: “Sí us estimo”. No només ell, tots els qui seguim a Jesucrist; aquells qui l’estimem, també com Pere, més enllà de les nostres febleses.

Quan es diu aquella expressió de l’Església és pecadora hi ha algú que, de vegades, sembla que s’infli... i no sap que si és pecadora és perquè nosaltres som els pecadors. Nosaltres! la fem pecadora. I l’Església sempre serà aquella comunitat dels seguidors de Jesús, més enllà de les febleses, però que l’estimem.

L’Amor fa miracles. L’Església és de Jesús: Ell l’ha aplegada, Ell l'ha salvada, Ell l’estima més enllà de tots els errors i de totes les defallences. Que hi són! i no ens han d’estranyar, som humans. I els errors mai intentem disculpar-los. Amb tot, ara abans de marxar, Jesús fa una pregunta als apòstols, a tots: no sí són febles, sinó si l’estimem. Pregunta comprometedora la de Jesús a Pere; resposta arriscada la que dóna Pere.

El camí de l’Església, el nostre, sempre serà un camí de confiança i d’humilitat, que és el camí de l’Amor. Per això li podrà dir sense por: “Pastura les meves ovelles”. Les ovelles no són de Pere, són d’Ell, de Jesús (diu “les meves ovelles”). Per això allò que val en l’Església és el seu missatge, la seva doctrina, perquè és del Senyor. No nostre; no és allò què diem. És per això que allò el què cal mirar no són les persones sinó, a vegades, el missatge que porten. Que no ens passi allò que és una anècdota de Tagore; diu: quan algú amb el dit assenyala la lluna plena i et diu ‘mira quina lluna més maca’, només el babaus miren el dit.

És a Ell, cap el Ressuscitat, cap on mira i cap on s’orienta la nostra vida i la nostra fe. Els cristians diem que quan s’esvaeix l’esperança de la resurrecció s’esfuma tota esperança i el món no s’enriqueix, sinó que es buida, es buida de sentit. I queda tot sense horitzó. Nosaltres creiem que només Jesús ha obert una porta a l’esperança futura. Així, mentre de nit i en mig del mar de la vida, tenim posada la mirada i l’amor en Jesús, sempre esperarà a l’altra riba per satisfer la nostra fam de viure. Quan tornem després d’una nit fosca, sense haver pescat res a la vida, Ell ens espera i ens convida al banquet de la Vida Eterna.

En el seu nom, només en el seu nom podem tenir vida eterna.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada