SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE MISERICÒRDIA
Plaça del Santuari, s/n. 43205 REUS. Telèfon: 977 750 307
"santuarimisericordiareus@hotmail.com" "santuaridemisericordia@gmail.com"
********************************************************

dilluns, 26 d’abril de 2010

Missa de l’Aparició. Missa de Maria en la Resurrecció del Senyor. Dilluns, 26-4-2010.

Que ella ens ensenyi com ho hem de fer, com els apòstols, per escampar arreu l’alegria del Ressuscitat.
Mn. Roquer

Homilia:
Aquesta missa de Maria en la Resurrecció del Senyor és la més adient, certament, per celebrar durant aquest temps de Pasqua. I l’antífona d’entrada d’aquesta celebració ho resumeix en poques paraules: Alegreu-vos, mare de la llum. Jesús, el sol de justícia, venç les tenebres del sepulcre, il•lumina tot el món.

Avui, com sempre, en tota celebració de la eucaristia, celebrem la Resurrecció del Senyor amb el goig que això comporta, tot esperant, així ho diem i així ho creiem, el seu retorn gloriós.

Maria, acompanyant els apòstols, fent refluir la fe tan esmorteïda dels seus que Jesús anomena germans, es mostra en primer lloc com una dona forta, forta de temperament i, evidentment, forta en la fe. I es mostra, també, com a mare d’aquella petita Església que acaba de néixer; ella és la qui l’ha engendrada. Maria esdevingué mare del creients, quan al peu de la creu, escolta com el seu fill li diu a Joan, l´únic que hi havia i el qui ens representava a tots nosaltres, “Aquí tens la teva mare”. I com a mare acull en el seu sí aquella Església naixent. I com a mare seguirà acollint-la a través dels segles; i esdevindrà Mare de Misericòrdia, concretament, per tots a nosaltres.

Maria per la fe va acollir i va concebre el seu fill, i també per la fe va esperar la resurrecció; i amb la mateixa fe ens acull a nosaltres, i ens dóna ànim, i fa créixer la nostra fe. Els qui creiem sense haver vist som nosaltres, però això no minva pas la nostra fe, al contrari. Per això en aquest temps pasqual el cant marià per excel•lència sempre serà aquest: Regina caeli (Reina del cel, alegreu-vos!, que aquell que heu merescut de portar al món ha ressuscitat tal com va dir. Pregueu per nosaltres. Al•leluia). Sí, pregueu per nosaltres, que amb els nostres llums i les nostres ombres, en els nostres moments d’eufòria i en les nostres defallences, continuem creient en la vida nova del Ressuscitat, perquè només
Ell pot fer néixer en la nostra vida una coloració diferent, pot donar-nos una esperança contra tota esperança.

El llibre del Fets dels Apòstols, en el seu capítol segon, ens descriu la reunió dels apòstols al cenacle amb Maria, la mare de Jesús, pregant després de la Resurrecció. Aquesta escena del cenacle no l’hem vist mai, la llegim al llibre; però cert que, fent un salt en el temps i en l’espai, és la mateixa que veiem i vivim aquí cada vint-i-cinc de mes a les set del matí. Això és el cenacle. Tots nosaltres, els seguidors de Jesús avui, reunits amb Maria, la seva mare, com aquell dia. I com els onze, també nosaltres en sortim envigorits en la fe i preparats per entendre per on van els camins de l’Esperit. Al llarg de la jornada, si som prou amatents, veurem rastres de l’Esperit del Senyor en les persones que ens envolten, en els esdeveniments de cada dia, siguin del color que siguin. Sempre són un alè de vida renovat per afrontar les dificultats, per assaborir un petit tast de l’empenta de l’Esperit, que sempre actua en nosaltres i de moltes maneres.

Que ella ens ensenyi com ho hem de fer, com els apòstols, per escampar arreu l’alegria del Ressuscitat. Aquesta, i només aquesta, és la missió de l’Església quan s’obren les portes del cenacle.
Fem cas de l’advertiment del Ressuscitat a les dones arran del sepulcre: “No tingueu por vosaltres. Digueu als meus germans que vagin a Galilea, allí em veuran”. O sigui: que vagin a la vida i allà mi trobaran. Que també nosaltres, els nous fruits d’aquesta Pasqua, els fruits de l’Esperit, es noti quan sortim d’aquí, del cenacle.


Comiat:
Jo voldria que em féssiu un favor: Dieu li a la gent això d’aquesta missa de set. No per a que vinguin, no!, que no vingui massa gent que no hi cabran. Que sàpiguen aquesta realitat de la gent que ve a missa de set, perquè a mi no em creuen.

A veure si entre tots ho diem i ens convencem que, realment, és alguna cosa més que bonic trobar-nos aquí al Santuari cada dia vint-i-cinc a les set del matí.

diumenge, 25 d’abril de 2010

Santuari de Misericòrdia. Diumenge IV de Pasqua. 25-4-2010.

I l’amor té per resposta l’amor

Mn. A. Roquer.

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 13,14.43-52)
En aquells dies, Pau i Bernabé continuaren el seu viatge des de Perga i arribaren a Antioquia de Pisídia. El dissabte entraren a la sinagoga i s’assegueren. Quan ja es dispersava la gent reunida a la sinagoga, molts dels jueus i dels prosèlits seguiren Pau i Bernabé. Ells els parlaven, mirant de persuadir-los que es mantinguessin fidels a la gràcia de Déu. El dissabte vinent gairebé tota la ciutat es reuní per escoltar la paraula del Senyor. Quan els jueus veieren aquella multitud, s’engelosiren tant que es posaren a impugnar amb paraules injurioses tot el que deia Pau. Però Pau i Bernabé els respongueren amb valentia: «Era el nostre deure anunciar-vos primer a vosaltres la paraula de Déu. Però ja que vosaltres no la voleu rebre i us feu vosaltres mateixos indignes de la vida eterna, ara ens adreçarem als qui no són jueus. Així ens ho té ordenat el Senyor: “T’he fet llum de les nacions perquè portis la salvació fins als límits de la terra”.»
Quan sentiren això els qui no eren jueus, se n’alegraren, i lloaven la paraula del Senyor. Tots aquells que Déu havia destinat a la vida eterna es convertiren a la fe. La paraula del Senyor s’escampava per tota la regió.
Però els jueus instigaren les dones devotes més distingides i els principals de la ciutat a promoure una persecució contra Pau i Bernabé, fins que els expulsaren del seu territori. Ells, en senyal de protesta, s’espolsaren els peus sobre els qui els feien marxar, i se n’anaren a Iconi. Els convertits de nou vivien feliços, plens d’alegria i de l’Esperit Sant.
Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 7,9.14b-17)
Jo, Joan, vaig veure una multitud tan gran que ningú no hauria pogut comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races i de tots els pobles i llengües. S’estaven drets davant el tron i davant l’Anyell, vestits de blanc i amb palmes a les mans. Un dels ancians em digué: «Aquests són els qui vénen de la gran tribulació. Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell, i els han quedat blancs. Per això estan davant el tron de Déu, donant-li culte nit i dia dins el seu santuari. El qui seu en el tron els protegirà amb la seva presència, mai més no passaran fam, mai més no passaran set, ni estaran exposats al sol ni a la calor, perquè l’Anyell que està en el tron els guiarà i els conduirà a les fonts on brolla l’aigua de la vida. Déu els eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls.»

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 10,27-30)
En aquell temps, digué Jesús: «Les meves ovelles reconeixen la meva veu. També jo les reconec i elles em segueixen. Jo els dono la vida eterna: no es perdran mai ni me les prendrà ningú de les mans. Allò que el Pare m’ha donat val més que tot, i ningú no ho podrà arrencar de les mans del Pare. Jo i el Pare som u.»

Homilia:
Aquest IV diumenge de Pasqua, cada any, ens ofereix, a l’evangeli, la figura de Jesús com a Bon Pastor, encara que la versió de l’evangeli d’enguany és la més reduïda de totes.

El tema del Bon Pastor, per un cantó, és un tema molt estimat dels primers cristians (recordeu, si més no, les pintures de les catacumbes de Roma) i, per un altre cantó, pot ser un tema difícil per raó del desconeixement en una societat com la nostra de la figura, simplement, d’un pastor.

Avui parlar de pastor i ramat ens sona a gregarisme. I de gregarisme, en aquest cas, res de res. Descobrir la realitat autèntica i vista de prop d’un pastor ens pot portar a entendre, d’una manera o d’una altra, l’al·legoria, tant rica, del Bon Pastor de l’evangeli. Només qui ha vist de prop la relació que s’estableix entre el pastor i les seves ovelles entendrà correctament l’al·legoria de l’evangeli d’avui.

Però és que el missatge, la lliçó que ens vol donar l’evangelista Joan va més enllà. Situem l’escena en el seu context i ho entendrem millor: és la festa de la Dedicació del Temple de Jerusalem, és a l’hivern (seria el nostre desembre), i Jesús es passeja pel pòrtic de Salomó, els jueus l’urgeixen demanant que digui, d’una vegada, si ell és el Messies que esperaven; i Jesús que no es vol confondre amb un messies polític, que és el qui ells esperen, d’una manera clara, tot i que veladament, fa servir la figura del pastor. Davant de la celebració de  la festa de la Dedicació del Temple es llegien textos bíblics, sobre tot el salm 22 quan diu “El Senyor és el meu pastor”. Si volen ja ho poden entendre què significa que Jesús digui que Ell és el Bon Pastor; es compara amb Déu mateix. Així ho va entendre aquella primera comunitat cristiana. “El Pare i jo som u”. Allò que pels jueus hauria estat un problema, una blasfèmia (recordeu que quan ho diu davant del tribunal del Sanedrí, l’acusen de blasfem), això mateix, per a nosaltres, és el lloc on hi reposa i es referma la nostra fe amb Jesús com a fill de Déu. Potser per això, des d’aleshores, Jesús, diu l’evangeli, parlarà amb els seus deixebles i ja no parlarà més amb els jueus; els dirà “Vosaltres no em creieu perquè no sou de les meves ovelles. Les meves ovelles reconeixen la meva veu; també jo les conec i elles em segueixen”. Això no té res de gregarismes, ni de ramat anònim, que només sap dir a una sola veu bé, bé... i prou.

La fe és, certament, un do de Déu, és una crida que rebem tots i cadascú de nosaltres, i donem la resposta a aquesta crida; és una resposta conscient, generosa, responsable i lliure. I s’estableix, aleshores, una relació de confiança i una comunió d’amor. Les ovelles del Bon Pastor escolten la seva veu i el segueixen, confien en Ell perquè saben que aquest Pastor ha donat la seva vida per elles; no és un mercenari que treballa a sou i prou. Les estima. I l’amor té per resposta l’amor. Les ovelles escolten la seva veu, escolten la seva paraula i s’identifiquen amb la seva manera de fer i amb la seva manera de pensar. Per això el segueixen, que és l’actitud bàsica de tot cristià: seguir a Jesús, fer el que Jesús ens diu; perquè Ell ho ha fet primer.

Però saber escoltar l’evangeli no és tan senzill com a vegades ens podem pensar. Quan llegim el missatge de Jesús, cadascú de nosaltres té tendència a escoltar allò que més sintonitza amb la seva manera de pensar, allò que més li val; i això no és escoltar la veu de Jesús, és escoltar la nostra. No podem fer una lectura de l’Evangeli interessada; fora allò de la dita de que cadascú parla del mercat segons li ha anat la venda. Tots tenim el risc d’escoltar l’Evangeli amb els nostres criteris; i no oblidem que tots estem vivint en un món on, normalment, els criteris no són pas evangèlics. Tots formem part d’una classe social concreta, tots estem influenciats per unes ideologies concretes, tots tenim unes opcions preses segons l’ambient que ens envolta. Les ovelles escolten la veu del pastor i senten a l’hora, com a música de fons, trompetes dels qui dominen els mitjans de comunicació, i aquest sí que demanen que els segueixin incondicionalment, el borreguisme.

Ara bé, escoltar la veu del pastor no vol dir, només, tenir orelles: “Elles escolten la meva veu (diu) i em segueixen”. No només el segueixen perquè escolten i entenen aquesta veu; el segueixen perquè la seva veu és la veu de Déu: “El Pare i jo som u”. Com el fill escolta la veu del pare perquè sap que el pare l’estima. És per això que nosaltres escoltem, i seguim, la seva veu perquè dóna la vida per les seves ovelles. I no hi ha amor més gran que donar la vida per aquells que s’estimen. Vet aquí la seguretat del cristià.

I no patiu, si alguna vegada, o més d’una vegada, enlloc de comportar-nos com ovelles ,ens hem comportat com a cabres que van a la seva i fan més cas dels lladrucs del gos d’atura que del pastor, al final de l’evangeli hem escoltat aquesta consoladora afirmació de Jesús: “Les meves ovelles no me les prendrà ningú de les mans. Allò que el Pare m’ha donat val més que tot”. No li prendrà mai ningú de les mans allò que és seu: nosaltres.

diumenge, 18 d’abril de 2010

Santuari de Misericòrdia. Diumenge III de Pasqua. Reus

El camí de l’Església, el nostre, sempre serà un camí de confiança i d’humilitat, que és el camí de l’Amor.

Mn. A. Roquer.
Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 5,27b-32.40b-41)
En aquells dies els apòstols comparegueren davant el sanedrí, i el gran sacerdot començà així el seu interrogatori: «Us vam prohibir severament d’ensenyar res més en el nom de Jesús, però vosaltres heu omplert Jerusalem de les vostres doctrines i voleu fer-nos culpables de la sang d’aquest home.» Pere i els apòstols contestaren: «Obeir Déu és primer que obeir els homes. El Déu dels nostres pares ressuscità Jesús, que vosaltres havíeu mort penjant-lo en un patíbul. La dreta de Déu l’ha enaltit com a Capdavanter i Salvador, per concedir al poble d’Israel la conversió i el perdó dels pecats. Nosaltres en som testimonis, i n’és també testimoni l’Esperit Sant que Déu ha donat a tots els qui l’obeeixen.» Ells prohibiren als apòstols de parlar més en nom de Jesús, i els deixaren anar. Els apòstols es retiraren del tribunal del sanedrí, contents que Déu els considerés dignes de ser maltractats pel nom de Jesús.

Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 5,11-14)
Jo, Joan, tot mirant la visió vaig sentir les veus d’una multitud d’àngels que rodejava el tron de Déu, junt amb els vivents i els ancians. Eren milers i miríades de miríades que cridaven: «L’Anyell que ha estat degollat és digne de rebre tot poder, riquesa, saviesa, força, honor, glòria i lloança.» Després vaig sentir totes les criatures que hi ha al cel, a la terra, sota la terra i al mar, totes les que hi ha en aquests llocs, que deien: «Al qui seu al tron i a l’Anyell sigui donada la lloança, l’honor, la glòria i el poder pels segles dels segles.» Els quatre vivents responien: «Amén.» I els ancians es prosternaren adorant.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 21,1-19)
En aquell temps, Jesús encara s’aparegué als deixebles vora el llac de Tiberíades. L’aparició fou així. Es trobaven plegats Simó Pere, Tomàs el Bessó, Natanael, de Canà de Galilea, els fills de Zebedeu i dos deixebles més. Simó Pere els digué; «Me’n vaig a pescar.» Els altres li respongueren: «Nosaltres també hi venim.» Sortiren tots i pujaren a la barca, però aquella nit no pescaren res.
Quan ja clarejava, Jesús s’aturà vora l’aigua, però els deixebles no el reconegueren. Ell els digué: «Nois, no teniu res per a menjar?» Li contestaren: «No.» Els digué: «Tireu la xarxa a la dreta de la barca i pescareu.» Ho feren així i ja no la podien treure de tant de peix com hi havia. Llavors aquell deixeble que Jesús estimava diu a Pere: «És el Senyor.» Així que Simó Pere sentí aquestes paraules, es posà la roba que s’havia tret i es llançà a l’aigua. Els altres deixebles, que eren només a uns noranta metres de terra, vingueren amb la barca, estirant la xarxa plena de peix.
Quan baixaren a terra veieren un foc, amb peix i pa coent-se sobre les brases. Jesús els diu: «Porteu peixos dels que acabeu de pescar.» Simó Pere pujà a la barca i estirà cap a terra la xarxa: hi havia cent cinquanta-tres peixos grossos. Tot i haver-hi tant de peix, la xarxa no s’esquinçà. Jesús els digué: «Veniu a esmorzar.» Cap dels deixebles no gosava preguntar-li qui era; ja ho sabien, que era el Senyor. Jesús s’acostà, prengué el pa i els el donava. Igual va fer amb el peix. Era la tercera vegada que Jesús s’apareixia als deixebles després de ressuscitar d’entre els morts.
[Després d’esmorzar, Jesús diu a Simó Pere: «Simó, fill de Joan, m’estimes més que aquests?» Ell li contesta: «Sí, Senyor; ja ho sabeu que us estimo.» Jesús li diu: «Pastura els meus anyells.» Per segona vegada li diu Jesús: «Simó, fill de Joan, m’estimes?» Ell li contesta: «Sí, Senyor, ja ho sabeu que us estimo.» Jesús li diu: «Pastura les meves ovelles.» Per tercera vegada li diu Jesús: «Simó, fill de Joan, m’estimes?» Pere s’entristí que Jesús li preguntés per tercera vegada si l’estimava, i li contestà: «Senyor, vós ho sabeu tot, ja ho sabeu que us estimo.» Li diu Jesús: «Pastura les meves ovelles. T’ho dic amb tota veritat: Quan eres jove, et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teves velleses, obriràs les mans i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols.» Jesús li deia això per indicar com seria la mort amb què Pere havia de donar glòria a Déu. Després d’aquestes paraules, Jesús afegí: «Vine amb mi.»]

Homilia:
L’evangeli de Joan té un final molt clar (tot i que els versets darrers, avui, no els hem llegit; tan clars com els versets del pròleg): una clara afirmació de la divinitat de Jesús. “Perquè creguem que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i tingueu vida en el seu nom per haver cregut”.

Segons com es miri, l’escena que acabem d’escoltar, pot semblar simplement una escena simpàtica, i fins i tot intranscendent (un esmorzar a la platja amb pa torrat i arengades, com aquell que fa la calçotada). Però, sincerament, no crec que l’evangelista, i més si aquest evangelista es tracta de Joan, s’entretingui a deixar-nos, per escrit, un esmorzar a la platja, com qui explica només una anècdota. Aquí hi ha un rerefons que hem de saber entendre. Aquesta aparició per a nosaltres avui també ha de ser, tot i que fa molts segles, una Bona Nova, per a nosaltres!.

L’escena té dos moments molt significatius. Primer: la pesca miraculosa. Segon: la confessió de Pere. Dos fets que porten a un mateix lloc. Tot el capítol final de Joan té fons de caire eclesial. És una reflexió teològica sobre el temps i la missió de l’Església, que va des de l’Ascensió de Jesús fins al final dels segles. És l’Església que, tenint com a capdavanter a Pere, ha de treballar en la pesca, la pesca dels homes. Aquella pesca tant abundant, gràcies (alerta!) a seguir les indicacions que Jesús els hi havia fet, ens recorda una altra cosa, també vora el llac de Galilea, quan Jesús, feia 3 anys, li havia dit a Simo-Pere “Vine amb mi i et faré pescadors d’homes”.

Podria semblar, quan Jesús pregunta Pere tres vegades sobre si l’estima, una reivindicació de les tres negacions de Pere. No crec que la cosa vagi per aquí. Aquella triple pregunta no respon a la triple negació. Fora una mena de revenja de Jesús o voler-se assegurar si realment Pere l’estima; ja ho sap que l’estima. La cosa és més simple, però ben significativa. La triple pregunta en llengua hebrea és simplement un superlatiu per a nosaltres. Pensem que això no està tan lluny com ens pensem de la nostra manera de parlar, de la nostra gramàtica. Per exemple: quan nosaltres volem dir que un color vermell és molt viu, diem és un vermell vermell, dues vegades. Quan Jesús pregunta tres vegades “M’estimes?” vol dir simplement M’estimes moltíssim?. I quan Pere, conscient de les seves febleses, ha esdevingut ja un home madur (la maduresa de les persones es demostra en la capacitat d’assolir les pròpies febleses) llavores és quan pot fer l’afirmació: “Sí us estimo”. No només ell, tots els qui seguim a Jesucrist; aquells qui l’estimem, també com Pere, més enllà de les nostres febleses.

Quan es diu aquella expressió de l’Església és pecadora hi ha algú que, de vegades, sembla que s’infli... i no sap que si és pecadora és perquè nosaltres som els pecadors. Nosaltres! la fem pecadora. I l’Església sempre serà aquella comunitat dels seguidors de Jesús, més enllà de les febleses, però que l’estimem.

L’Amor fa miracles. L’Església és de Jesús: Ell l’ha aplegada, Ell l'ha salvada, Ell l’estima més enllà de tots els errors i de totes les defallences. Que hi són! i no ens han d’estranyar, som humans. I els errors mai intentem disculpar-los. Amb tot, ara abans de marxar, Jesús fa una pregunta als apòstols, a tots: no sí són febles, sinó si l’estimem. Pregunta comprometedora la de Jesús a Pere; resposta arriscada la que dóna Pere.

El camí de l’Església, el nostre, sempre serà un camí de confiança i d’humilitat, que és el camí de l’Amor. Per això li podrà dir sense por: “Pastura les meves ovelles”. Les ovelles no són de Pere, són d’Ell, de Jesús (diu “les meves ovelles”). Per això allò que val en l’Església és el seu missatge, la seva doctrina, perquè és del Senyor. No nostre; no és allò què diem. És per això que allò el què cal mirar no són les persones sinó, a vegades, el missatge que porten. Que no ens passi allò que és una anècdota de Tagore; diu: quan algú amb el dit assenyala la lluna plena i et diu ‘mira quina lluna més maca’, només el babaus miren el dit.

És a Ell, cap el Ressuscitat, cap on mira i cap on s’orienta la nostra vida i la nostra fe. Els cristians diem que quan s’esvaeix l’esperança de la resurrecció s’esfuma tota esperança i el món no s’enriqueix, sinó que es buida, es buida de sentit. I queda tot sense horitzó. Nosaltres creiem que només Jesús ha obert una porta a l’esperança futura. Així, mentre de nit i en mig del mar de la vida, tenim posada la mirada i l’amor en Jesús, sempre esperarà a l’altra riba per satisfer la nostra fam de viure. Quan tornem després d’una nit fosca, sense haver pescat res a la vida, Ell ens espera i ens convida al banquet de la Vida Eterna.

En el seu nom, només en el seu nom podem tenir vida eterna.

diumenge, 11 d’abril de 2010

Diumenge II de Pasqua. Santuari de Misericòrdia

I avui a nosaltres, que som els seus, ens ha tornat a dir “Pau a vosaltres”.

Mn. A. Roquer.
Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 5,12-16)
Els apòstols obraven molts miracles i prodigis entre el poble. Tots es reunien unànimement en el pòrtic de Salomó. Ningú dels altres no gosava anar amb ells, encara que el poble en feia grans elogis. Cada vegada se’ls afegien més homes i dones que es convertien a la fe en el Senyor. Fins pels carrers la gent treia els malalts i els deixava allà amb les lliteres perquè, quan Pere arribava, almenys la seva ombra en toqués algun. També acudia molta gent de les poblacions veïnes de Jerusalem portant malalts i persones molestades per esperits malignes, i tots recobraven la salut.
Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 1,9-11a.12-13.17-19)
Jo, Joan, germà vostre, que junt amb vosaltres comparteixo en Jesús les penes, la paciència i la reialesa, vaig ser deportat a l’illa de Patmos per haver predicat la paraula de Déu i haver donat testimoni de Jesús. El dia del Senyor l’Esperit s’apoderà de mi, i vaig sentir darrere meu un gran crit, com un toc de corn que deia: «Escriu en uns fulls això que veus i envia-ho a les set comunitats.» Vaig girar-me per veure de qui venia la veu que em parlava, i vaig veure set lampadaris d’or, i enmig dels lampadaris algú que semblava un fill d’home, vestit amb una túnica llarga fins els peus i cenyit a l’alçada del pit amb un cenyidor d’or.
En veure’l vaig caure com mort als seus peus. Ell posà sobre meu la mà dreta i em digué: «No tinguis por. Jo sóc el primer i el darrer. Sóc el qui viu: Jo que era mort, ara visc per sempre més i tinc les claus de la mort i del seu reialme. Escriu, doncs, tot el que vegis, la situació present i la que vindrà després.»
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 20,19-31)
El vespre d’aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres.» Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.» Llavors alenà damunt d’ells i els digué: «Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó.»
Quan vingué Jesús, Tomàs, el Bessó, un dels dotze, no era allà amb els altres. Ells li digueren: «Hem vist el Senyor.» Ell els contestà: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li fico el dit dins la ferida dels claus, i la mà dins el costat, no m’ho creuré pas.»
Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada, i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres.» Després digué a Tomàs: «Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat.» No siguis tan incrèdul. Sigues creient.» Tomàs li respongué: «Senyor meu i Déu meu!» Jesús li diu: «Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist.»
Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres miracles que no trobareu escrits en aquest llibre. Els que heu llegit aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, havent cregut, tingueu vida en el seu nom.
Homilia:
Com que cada any, en aquest segon diumenge de Pasqua, sempre hi llegim el mateix fragment d’evangeli (l’aparició de Jesús als apòstols el dia de Pasqua, sense Tomàs i avui amb Tomàs), m’ha semblat, per a no ser repetitiu i també ben adient, agafar no l’evangeli com a tema de comentari sinó la segona lectura que és del llibre de l’Apocalipsi, per altra part un llibre ben adient per a aquest temps pasqual. I a més a més el tema d’avui és el diumenge.

El diumenge és el dia de la setmana que els cristians ens reunim aquí, senzillament perquè les aparicions del Ressuscitat sempre tenen lloc tal dia com avui, el diumenge. I és per això que en diem el dia del Senyor, per això som aquí, perquè aquí hi ha el Senyor ressuscitat. Encara que els anglesos en continuen dient el dia del sol. Convé, doncs, no sols reunir-nos aquí, tal dia com avui, sinó mirar de veure i entendre per què ens reunim tal dia com avui.

A la segona lectura, doncs, hem escoltat això, no és endebades que ho repetim: “Jo, Joan, germà vostre, que junt amb vosaltres comparteixo en Jesús les penes, la paciència i la reialesa, vaig ser deportat a l’illa de Patmos per haver predicat la paraula de Déu. El dia del Senyor (o sigui el diumenge) l’Esperit s’apoderà de mi, i vaig sentir darrere meu un gran crit, com un toc de corn que deia: «Escriu en uns fulls això que veus”. I què veu Joan?. I què veiem, nosaltres, aquí el diumenge?. Ell veu, com en una visió, la litúrgia celestial, que és l’objectiu i el reflex de la nostra litúrgia dominical mentre esperem el seu retorn gloriós. És la celebració de l’Església que encara peregrina a la terra.

Com al cel, també nosaltres aquí, ens trobem reunits a l’entorn de l’altar de Déu, i també som milers i milions escampats arreu del món; potser en moltes esglésies de pobles petits l’aplec dels cristians és mínim, i potser fins i tot quasi insignificant, però la validesa del què és fa aquí, o les grans catedrals o les capelles més petites, no ve, ni de bon tros, de la quantitat de gent que hi ha sinó del què es fa. L’Església és catòlica i catòlica vol dir universal.

Damunt l’altar, i de tots els altars avui, hi ha l’Anyell que ha estat degollat i mostra els signes de la seva passió, com a Tomàs. I a Ell donem lloança, honor i glòria per tots els segles dels segles, dels segles i dels segles... I quan s’acabin els segles començarà la litúrgia del cel, de la qual aquesta n’és una preparació, una anticipació. Per Ell, amb Ell i en Ell per sempre. I la resposta serà Amén, el gran Amén. La vida del cel és això: un gran amén que dura tota l’eternitat. A la celebració dominical de l’Eucaristia, Jesús se’ns revela d’una manera especial, sota els signes del pa i del vi, però tan viu com està en el cel. Cada diumenge, Jesucrist ressuscitat és en mig dels seus, des d’aquell primer gloriós diumenge de Pasqua. I Ell ens parla i Ell ens consola. I Ell anima la nostra petita esperança i Ell ens fa alçar de tot allò que fa pudor de mort. I Ell ens ajuda a veure què hi ha més enllà del què veuen els nostres ulls mortals. Quan Ell diu “Això és el meu cos”, això és el seu cos.

“I em vaig girar (diu Joan) per veure d’on venia aquella veu”. Es tracta de girar-nos, també nosaltres, de la realitat que vivim quotidianament i descobrir la realitat profunda que tenim davant nostre. Llavors serem capaços de passar de la rutina del que és habitual (anar a missa... perquè estar manat o perquè és costum) a la consagració de tota la nostra vida que es realitza aquí. Tot el què fem, per la fe en Jesús, queda transfigurat. La presència del Ressuscitat entre nosaltres és el que dóna sentit a la nostra reunió de germans cada diumenge. No som nosaltres que ens hem reunit amb Jesús, és Ell que es reuneix amb nosaltres. I això des d’aquell primer diumenge de Pasqua.

Fixeu-vos que comencem sempre dient El Senyor sigui amb vosaltres. I això fins que el Senyor torni. De moment sota els signes d’aparença de pa i de vi. No ens deixem endur, però, de l’opacitat dels signes materials; anem més enllà, travessem-los i anem fins a la llum que ens porta, i tot allò que significa. La llum de la nostra celebració és Ell, no un tros de pa o un glop de vi. I també nosaltres, com el deixeble estimat vora el llac, direm és el Senyor, o com Tomàs direm “Senyor meu, i Déu meu”. Deixem-nos captivar per Ell i cada diumenge la seva pau estarà amb nosaltres.

Avui, i tots els diumenges, dia del Senyor, és Pasqua. I avui a nosaltres, que som els seus, ens ha tornat a dir “Pau a vosaltres”. I la pau del Ressuscitat no és només un alto el foc. La paraula pau (shalom) vol dir més que una absència de guerra, vol dir la plena harmonia de la persona amb sí mateixa. És així com Ell ens pot dir a nosaltres que és viu, i viu en Déu. Perquè només la plena harmonia és estar amb Déu.

diumenge, 4 d’abril de 2010

Diumenge de Pasqua. Santuari de Misericòrdia


"Creure en el Ressuscitat és creure, doncs, que ara Jesús és viu des d’aquella matinada de Pasqua, i continua, avui, impulsant la vida cap al seu destí final: l’alliberament de la humanitat de la tenebra definitiva."

Mn. A. Roquer
Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 10,34a.37-43)
En aquells dies, Pere prengué la paraula i digué: «Ja sabeu què ha passat darrerament per tot el país dels jueus, començant per la Galilea, després que Joan havia predicat a la gent que es fessin batejar. Parlo de Jesús de Natzaret. Ja sabeu com Déu el consagrà ungint-lo amb l’Esperit Sant i amb poder, com passà pertot arreu fent el bé i donant la salut a tots els qui estaven sota la dominació del diable, perquè Déu era amb ell. Nosaltres som testimonis de tot el que va fer en el país dels jueus i a Jerusalem. Després el mataren penjant-lo en un patíbul. Ara bé: Déu el ressuscità el tercer dia, i concedí que s’aparegués, no a tot el poble, sinó a uns testimonis que, des d’abans, Déu havia escollit, és a dir, a nosaltres, que hem menjat i hem begut amb ell després que ell hagué ressuscitat d’entre els morts. Ell ens ordenà que prediquéssim al poble assegurant que ell és el qui Déu ha destinat a ser jutge de vius i de morts. Tots els profetes donen testimoni a favor seu anunciant que tothom qui creu en ell rep el perdó dels pecats gràcies al seu nom.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Colosses (Col 3,1-4)
Germans, ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist, assegut a la dreta de Déu; estimeu allò que és de dalt, no allò que és de la terra.
Vosaltres vau morir, i la vostra vida està amagada en Déu juntament amb el Crist. Quan es manifestarà el Crist, que és la vostra vida, també vosaltres apareixereu amb ell plens de glòria.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 20,1-9)
El diumenge Maria Magdalena se n’anà al sepulcre de matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l’entrada del sepulcre. Ella se’n va corrents a trobar Simó Pere i l’altre deixeble, aquell que Jesús estimava tant, i els diu: «S’han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l’han posat.» Llavors Pere, amb l’altre deixeble, sortí cap al sepulcre. Corrien tots dos junts, però l’altre deixeble s’avançà i arribà primer al sepulcre, s’ajupí per mirar dintre i veié aplanat el llençol d’amortallar, però no hi entrà. Darrere d’ell arribà Simó Pere, entrà al sepulcre i veié aplanat el llençol d’amortallar, però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó lligat encara al mateix lloc.
Llavors entrà també l’altre deixeble que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. Fins aquell moment encara no havien entès que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts.

Homilia:
Germans i germanes, la nostra vida viscuda des de la fe neix d’un sepulcre, d’un sepulcre buit. El sepulcre es converteix en aquell cim etern que ha gestat la vida nova, la vida no subjecte ja a la mort. Ens diu sant Melitó: Jesucrist a cobert de vergonya la mort. I nosaltres, d’una manera més popular, diríem: Jesucrist a fet pam-i-pipa a la mort.

La nostra fe és una fe pasqual. Naixem per la Pasqua. I no n’és testimoni, només, un sepulcre buit, que nosaltres no l’hem vist; ni un testimoni de les dones, que tampoc ens ho han dit; ni els apòstols que veuen el Ressuscitat, que nosaltres no l’hem vist; ni els deixebles d’Emaus amb els ulls encara entelats, no per la son sinó per l’ofuscació. A més a més de tot això ens cal una experiència personal de Crist ressuscitat; cal viure l’experiència del Ressuscitat que es manifesta de moltes maneres, en primer lloc en aquestes paraules cada diumenge: Crec en Jesucrist que ressuscità el tercer dia d’entre els morts, però que estimo en molts esdeveniments de la vida quan des del Baptisme som engendrats a la seva vida, la vida de Déu, la vida eterna.

Creure en el Ressuscitat és creure, doncs, que ara Jesús és viu des d’aquella matinada de Pasqua, i continua, avui, impulsant la vida cap al seu destí final: l’alliberament de la humanitat de la tenebra definitiva.
Creure en el Ressuscitat és creure que Jesús es viu i es fa present en la vida de la comunitat creient (“Quant dos o més es reuneixen en el seu nom, jo sóc en mig d’ells”).
Creure en el Ressuscitat és descobrir que la nostra pregària no és un monòleg buit, hi ha algú que ens escolta.
Creure en el Ressuscitat és deixar-nos seduir per la seva paraula escrita en els evangelis, com a testimoni dels fets passats; perquè la seva paraula és esperit i és vida.
Creure en el Ressuscitat és fer l’experiència personal de tot allò que en nosaltres porta un alè de vida, quan se’ns ha mort tota covardia, tota peresa, tot respecte humà, tot desànim, tota desesperança, que no són res més que signes evidents d’una mort anticipada.
Creure en el Ressuscitat és la capacitat de veure’l viu en el més petit i en el més desvalgut de tots els homes.
Creure en el Ressuscitat és creure que Ell és, només, el primer de tots els ressuscitats.
Creure en el Ressuscitat és creure que ni el dolor, ni la injustícia, ni la calumnia, ni el càncer, ni la metralleta, ni l’opressió, ni la mort... tenen la darrera paraula. La darrera paraula sobre la vida només la pot tenir aquell qui és l’autor de la vida.

Que l’Esperit ens obri els ulls per mirar d’una manera nova tot el món, a la llum de la seva Resurrecció. No pas a la plena llum encara, només a la llum tremolosa del ciri pasqual. Aquest Diumenge de Pasqua ha sortit el sol d’una altra manera. No és com els altres dies, avui surt una llum nova (“Aquell dia el sol il·luminava un món nou”). És una nova creació. Com ens diu el llibre de l’Apocalipsi: “He obert una porta que ningú mai més podrà tancar”.

Feliços aquells qui aquest matí de Pasqua podem comprendre, des del fons del cor, les paraules d’aquell bisbe de Guatemala quan, amenaçat de mort, gossa a dir: Diuen que estic amenaçat de mort, qui no hi està? Hi estem tots, però el cristià del què està amenaçat és de vida.

Nit de vetlla aquesta nit, les vetlles sempre es fan llargues; les esperances sempre es fan llargues perquè tarda d’arribar allò que tant esperem. Nit de vetlla per a Maria, no la desolada, jo diria la més esperançada. Nit que, per altra part, ha engolit l’esperança dels apòstols, la petita esperança dels apòstols. I nosaltres, abans de la sortida del sol, ja veiem les primeres clarors que encetaran un dia nou. Germans i germanes: si Crist ha ressuscitat s’ha esvaït tota foscor, tota por. Si Crist ha ressuscitat és aquí avui amb nosaltres. I des d’aquell diumenge tots els diumenges seran el dia del Senyor. No el dia del sol, el dia del sol ho és cada dia.

Creieu-me: creure en Jesús ressuscitat és el millor que ens podia passar a la vida. Si és així no amaguem mai la nostra fe. Qui és capaç de dissimular una gran alegria?. Que tothom vegi que creiem, sense vergonya, perquè hem tret de la rifa. Amb Ell som nosaltres testimonis d’un fet que es palpa i es viu des de la fe. Som uns triomfadors; però, alerta, no som uns triomfalistes. La nostra fe s’encomanarà si és una fe joiosa, una fe que s’imposa no per les paraules sinó pels fets. Les paraules poden convèncer més o menys, només els fets poden arrastrar.

La garantia de la Resurrecció, en el primer moment, va ser un sepulcre buit. Avui la garantia de la Resurrecció som nosaltres, si no som un sepulcre buit, sense vida. Amb aquesta confiança podem mirar cap el futur, sense por. La vida és una porta que s’ha obert de bat a bat.

Ras i curt, germans i germanes, actuem aquí, aquest diumenge, dia de Pasqua, dia del Senyor, si us plau: fem cara de Pasqua!