dilluns, 1 de març del 2010

Homilia del 25 de febrer. Missa de l'Aparició

Mn. Roquer. Santuari de Misericòrdia. Missa de l’aparició. Dilluns. 25-2-2010
Primera Lectura: Ez 14, 1.3-5.12-14 . Evangeli: Mt 7, 7-12

Homilia:

M’ha semblat que no fora prou correcte, vull dir prou litúrgic, trencar el ritme quaresmal aquest 25 de febrer, tot i que ens trobem aquí per venerar com sempre la memòria de santa Maria sota l’advocació de Misericòrdia. Exactament així. Crec que la paraula que més s’adiu en tot el temps quaresmal és aquesta: misericòrdia. I nosaltres la tenim manifestada ben clarament, potser no podia ser d’una manera millor, que en Maria, la mare.

Dit això, anem ara a fer un petit comentari de l’evangeli que toca aquest dijous de Quaresma, que és el que acabem de proclamar.

Hi ha persones que davant de la mort d’un familiar, d’una persona estimada, o potser per culpa d’un terratrèmol, un tsunami, o de qualsevol cataclisme geològic, diuen que han perdut la fe. Han demanat, “Demaneu” diu l’evangeli, han demanat, han buscat, han trucat... i Déu no ha respost. La fe no és una pòlissa d’assegurances... Si la casa asseguradora de torn no compleix em dono de baixa!. Potser tenim una idea de la Providència de Déu massa utilitària, massa immediatista, i ens hauríem d’anar acostumant molt més a creure a fons perdut. La fe és una aposta que sempre té respostes, però no sempre té la resposta que voldríem, potser.

La súplica d’Ester, a la primera lectura, és clau: “Senyor, feu que us conegui”. Com pot ser que Déu, que és tan bo, permeti un terratrèmol? com el cas d’Haití. Una pregunta que ens podem fer molts creients i que també es fan molts no creients de bona voluntat. Sense pretendre aclarir la qüestió, jo diria amb respecte i més encara amb dolor, ens hi podem apropar com persones que som i com a creients que som. No n’hi ha prou amb aquella realitat que no ens aclareix res (Mira... són lleis naturals) Si no sóc creient, no puc acusar un Déu en qui no crec, no hi ha subjecte. Si sóc creient no puc dubtar que Déu no estimi. Per una part i per una altra només hi ha, i aquesta és la realitat, un silenci. És l’expressió del papa Benet davant del camp d’extermini nazi: I Déu on era?. Déu no resolt el problema del mal, i fins provoca en Jesús a la creu, també en el pacient Job, i en el pensador Camus en el seu llibre La Pesta, aquell “Per què m’heu abandonat?”. La fe ens projecta, això sí, després cap una esperança pasqual; que es clar, encara no la tenim.

La primera lectura ens ha presentat la figura de la reina Ester, la que confia en Déu en mig de la dificultat: “Estic sola Senyor”, Tots van contra mi... Potser és en la prova on es manifesta la qualitat de la nostra fe. El terratrèmol d’Haití ha afectat una de les zones més miserables del planeta, ben cert!; però abans del terratrèmol aquesta misèria ja hi era a Haití, i qui ho sabia?, i qui se’n preocupava?, i què feien per treure’ls de la misèria les nacions més riques del planeta?. També és una pregunta que no té resposta. Haití tornarà a la normalitat... què vol dir?... que tornarà a la misèria?.

El problema del mal té preguntes... i té respostes!. Visquem de veritat la Quaresma; temps de misericòrdia!, d’actuar en els casos de misèria. Que al final topem de nassos amb una resposta més forta que la mort.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada