SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE MISERICÒRDIA
Plaça del Santuari, s/n. 43205 REUS. Telèfon: 977 750 307
"santuarimisericordiareus@hotmail.com" "santuaridemisericordia@gmail.com"
********************************************************

Pregària per les vocacions (21-11-2019) al Santuari

Pregària per les vocacions (21-11-2019) al Santuari
Cadena de pregària del secreteriat per les vocacions de l'arquebisbat de Tarragona.

dimarts, 30 de març de 2010

Diumenge de Rams. 28 de març de 2010


Mn. A. Roquer. Santuari de Misericòrdia.
Lectura primera: Is 50, 4-7. Lectura segona: Fl 2, 6-11. Evangeli: Lc 22, 14-23.56
Missa de la Passió

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 50,4-7)
El Senyor Déu m’ha donat una llengua de mestre perquè, amb la paraula, sàpiga sostenir els cansats. Un matí i un altre em desvetlla l’orella perquè escolti com un deixeble. El Senyor Déu m’ha parlat a cau d’orella i jo no m’he resistit ni m’he fet enrere: he parat l’esquena als qui m’assotaven i les galtes als qui m’arrancaven la barba; no he amagat la cara davant d’ofenses i escopinades. El Senyor Déu m’ajuda: per això no em dono per vençut; per això paro com una roca la cara i sé que no quedaré avergonyit.
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips (Fl 2,6-11)
Jesucrist, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no-res, fins a prendre la condició d’esclau. Havent-se fet semblant als homes i començant de captenir-se com un home qualsevol, s’abaixà i es féu obedient fins a acceptar la mort, i una mort de creu. Per això Déu l’ha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom, perquè tothom, al cel, a la terra i sota la terra, doblegui el genoll al nom de Jesús, i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare.
Passió de nostre Senyor Jesucrist segons sant Lluc (Lc 22,14-23.56)

Homilia:

El relat de la Passió que acabem d’escoltar no és una crònica freda, no és quelcom que descriu només un esdeveniment que ha passat, tot i que ho és. L’intent de l’evangelista és un altre; diem que és la darrera lliçó de Jesús, el Mestre. Els homes, podem estar ben satisfets, hem pogut matar a Déu!, l’hem vençut; quan en realitat és Ell qui venç, això sí des de la creu. I això ens costa d’entendre. A Jesús l’aplaudeixen i l’aclamen el Diumenge de Rams; però no han entès res, absolutament res, ni del Diumenge de Rams ni del Divendres Sant; per això demanaran, el divendres, la seva mort.

Hem tornat a escoltar la narració de la Passió, una narració que ens fa sentir de ben a prop la proximitat d’un Déu que trenca tots els nostres esquemes humans. Per això tots el deixen sol; només un, Joan, salva la dignitat dels dotze apòstols. Sant Lluc acaba la narració de les temptacions dient “El temptador s’allunyà esperant una altra oportunitat”. L’oportunitat del poder del mal sempre arriba: el mal sap esperar, troba l’ocasió. L’esperit del mal encega els grans sacerdots, s’apodera dels apòstols (fins i tot un el nega), arrossega a Pere a la negació i a Pilat a la covardia. Només el Déu Pare li farà costat, perquè, ara com mai, fa la voluntat del Pare. I els homes hem dit qui era.

La Passió és la gran lliçó feta silenci, un terrible silenci, un silenci heroic. Ara, a l’hora de les tenebres quan no s’entén res de res, a la ratlla de la vida i la mort, Jesús posa en les mans del Pare el seu alè, la mica d’alè que li queda, i, perquè l’ha posat en mans de Déu, el Déu de la vida, aquest alè li serà retornat la matinada de Pasqua.

Els homes ens pensem que podem tancar Déu per sempre en la llosa, en la pedra, d’un sepulcre. I estem contents perquè és una pedra molt grossa. L’amo i senyor de la vida és Déu, i la nostra mateixa vida és un do seu. Com que Déu quan dóna és generós, ens ha donat la vida eterna, ni que sigui al preu, molt car, de la vida del seu Fill. I aquí ve el nostre drama, manifestat ja en un dels que estan condemnats amb Jesús (“Salva’t a tu mateix...” i sobretot salva’ns a nosaltres).

Quan ens queixem a Déu del nostre sofriment, fem-ho, germans, davant de la imatge d’un crucificat. Si és així no ho farem mai davant d’un Déu indiferent al mal i al dolor, sinó davant d’un Déu que el pateix. Sempre seran les mateixes preguntes davant del mal: Per què? Per què a mi?... Fem també aquesta pregunta: I per què a Ell?. El mateix Pilat se la va fer (“Quin mal ha fet?”). Un  pensador modern diu que el Déu cristià és un Déu delinqüent. Germans, allà on l’Amor, l’Amor de veritat, amb majúscules, és considerat una delinqüència... fem-nos ho mirà!. Jesús a la creu pregunta “On és Déu?”. I jo, davant de la creu, pregunto I on és l’home?.

Visquem, germans, aquests dies sants amb tota intensitat; i mentre els vivim pensem amb tots aquells que viuen avui la passió: ja sigui per la malaltia, la vellesa, la marginació, la sol·licitud, el desamor, l’atur... Que vegin que el dolor, si és possible viure’l amb amor, no és un absurd; té l’esperança de la llum de Pasqua.

Una cosa, una sola cosa, demano que feu aquesta Setmana Santa: mireu el Crucificat. Només això. Mireu el Crucificat en silenci i entendrem moltes coses; potser ho entendrem tot!.

dijous, 25 de març de 2010

Missa de l’aparició. L’Anunciació del Senyor. Dijous. 25-3-2010

Mn. Roquer. Santuari de Misericòrdia.
Primera Lectura: Is 7, 10-14. Evangeli: Lc 1, 26-38

Homilia:

Aquesta festa d’avui s’escauria molt millor celebrar-la dins del temps d’Advent, tot i que el IV diumenge d’Advent tenim aquest evangeli. Però, com que quan celebrem el naixement de Jesús és el 25 de desembre, per raons genètiques i no litúrgiques, ho fem avui, 9 mesos justos abans de Nadal, encara que sigui en plena Quaresma. Per altra part tot allò que celebrarem la setmana entrant comença per aquí: Jesús es fa home, pren carn humana, tot i ser el fill etern de Déu, a les entranyes de Maria.

La salutació de l’àngel a Maria ha esdevingut, segur!, la salutació més coneguda, i, notablement, més emprada pel poble cristià (Déu vos salve Maria, plena de gràcia, el Senyor és amb vós). Afegint a la segona part les paraules d’una altra salutació, les de la seva cosina Elisabet (Beneïda sou vós entre totes les dones i beneït és el fruit del vostre ventre). El Santa Maria, Mare de Déu ja és una altra cosa: forma part, no dels evangelis, sinó de l’aclamació del poble quan el concili d’Efés, l’any 431, proclama Maria com a mare de Déu. Perquè ho era. El poble té molt bon nas. A més a més l’àngel li diu: “Tindràs un fill que serà el Fill de l’Altíssim”.

Avui voldria dir una cosa justament sobre la primera paraula d’aquesta salutació, que per altra part en l’original grec diu Haire Maria. Molt millor que dir Ave Maria, ja que ave vol dir salut simplement; salutació molt llatina, molt a l’estil dels romans: l’Ave Cesar. Haire vol dir alegra’t Maria. Maria és la primera persona humana que escota l’anunci salvador de Déu i la primera paraula d’aquest anunci és alegra’t. La salvació porta alegria. I ho escoltaran els pastors a Betlem: “Us anunciem una gran alegria: avui a la ciutat de David...”. Fora ben bé una llàstima que nosaltres encara no haguéssim descobert que el nostre Déu és un Déu que porta alegria. Que no té res a veure amb l’alegria esbojarrada que només fa xerinola i prou. És l’alegria de saber que tenim Déu a favor nostre (“El Senyor és amb tu”). Potser podria ser l’alegria fonda, però continguda, però que s’hi veu, dels llavis de les imatges romàniques de santa Maria, com per exemple la de Montserrat; un somriure insinuat. Maria, tot i la seva jovenesa, té una fe madura, té una fe viscuda a fons; una fe madura i viscuda a fons sempre és una fe plena alegria. El pitjor enemic de la fe és la por (“No tinguis por Maria. Déu t’ha aconseguit el seu favor”); tots gaudim del favor de Déu. És veritat, doncs, allò de que un cristià trist és un trist cristià. Déu, per dur a terme l’obra salvadora, demana de Maria i a nosaltres una col•laboració lliure, generosa i alegre.

És per això que parlar d’alegria en plena Quaresma no està fora d’osques. Fixeu-vos: a l’Últim Sopar, quan Jesús té al davant la creu, diu “Per a que tingueu l’alegria que jo tinc, una alegria ben plena”. Tinguem ben present que la Quaresma porta a la gran alegria del perdó, és l’alegria del retorn. El pare, quan torna el fill pròdig, recordeu, fa una festa, una festassa (“Matem el vedell gras i celebrem-ho”). El camí de retorn, com diu la cançó, va de la nit al jorn. Potser no ho hem demanat mai, i creieu-me que ens aniria molt bé... demanem l’alegria de la fe. A Ella, a Maria, li diem causa de la nostra alegria. Feu, doncs, que aquells que avui celebrem l’anunci de l’àngel i hem conegut l’encarnació del vostre Fill, puguem arribar a l’alegria de la resurrecció.

Que així sigui!.

diumenge, 21 de març de 2010

Homilia Mn. Roquer V diumenge de Quaresma

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 43,16-21)
El Senyor, el qui obrí enmig del mar un camí, una ruta enmig de l’aigua impetuosa, el qui féu sortir per a la batalla carros i cavalls, guerrers valents i fornits i tots caigueren, no s’aixecaren mai més, s’apagaren com un ble consumit, ara diu això: «No recordeu més els temps passats, no penseu més en les coses antigues; estic a punt de fer una cosa nova que ja comença a néixer, no us n’adoneu? Pel desert faré que hi passi un camí, que corrin rius per la solitud, els animals feréstecs, xacals i estruços em glorificaran en veure que poso aigua en el desert, que abunden els rius en la solitud perquè begui el meu poble, que jo m’he escollit. Aquest poble que m’he configurat proclamarà la meva lloança.»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips (Fl 3,8-14)
Germans, tots els avantatges que jo pogués tenir els considero desavantatjosos comparats amb el valor que té poder conèixer Jesucrist, el meu Senyor. Per ell m’he avingut a perdre tot avantatge i a considerar-lo escòria a canvi de guanyar Crist i veure’m incorporat a ell. Ni tan sols sóc just gràcies a una justícia meva guanyada perquè he observat la Llei, sinó gràcies a aquella justícia que Déu dóna als creients. El meu desig és conèixer Crist i experimentar el poder de la seva resurrecció, compartir la seva passió i configurar-me a la seva mort, per poder arribar finalment a ressuscitar d’entre els morts. No vull pas dir amb això que ja he obtingut aquella plenitud que busco; corro amb l’esperança d’apoderar-me’n; puc fer-ho, ja que Jesucrist s’apoderà de mi. Germans, no m’imagino pas haver-me’n apoderat; el que faig és oblidar-me dels avantatges que he deixat enrere i llançar-me tot jo cap allò que tinc al davant; corro cap a la meta per guanyar el premi de la cursa que Déu ha convocat allà dalt en Jesucrist.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 8,1-11)
En aquell temps, Jesús se n’anà a la muntanya de les Oliveres i l’endemà de bon matí es presentà de nou al temple. Tothom acudia al seu entorn, i ell, assegut, els ensenyava. Els mestres de la Llei i els fariseus li portaren una dona que havia estat sorpresa cometent adulteri. La posaren al mig i li digueren: «Mestre, aquesta dona ha estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. Moisès en la Llei ens ordenà d’apedregar-les, aquestes dones. I vós, què hi dieu?» Li feien aquesta pregunta insidiosament, buscant un pretext per acusar-lo. Però Jesús s’ajupí i s’entretenia dibuixant a terra amb el dit. Ells continuaren insistint amb la seva pregunta. Llavors Jesús alçà el cap i els digué: «Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres.» Després s’ajupí i continuà dibuixant a terra. Ells, quan van sentir això, s’anaren retirant l’un darrere l’altre, començant pels més vells. Jesús es quedà sol, i la dona era allà al mig. Jesús alçà el cap i digué a la dona: «On són? Ningú no t’ha condemnat?» Ella contestà: «Ningú, Senyor.» Jesús digué: «Tampoc jo et condemno. Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més.»

Homilia:

Segons com, aquest evangeli que acabem d’escoltar és aspre com un codony, i, segons com, és dolç com la mel. Tot depèn de si ho mirem amb ulls justiciers o bé amb ulls misericordiosos.

En el seu comentari d’aquest evangeli de sant Joan, sant Agustí diu això: Es queden sols, cara a cara, tots dos, l’adúltera i Jesús, la misèria i la misericòrdia; i la misericòrdia triomfa sobre la misèria. La misericòrdia de Jesús i la misèria de la dona pecadora. Però també, no ho oblidem, la misèria dels seus acusadors. Perquè en aquest relat, la rivalitat no està entre la pecadora i Jesús, sinó entre Jesús i els mestres de la Llei i els fariseus; aquests, sota la capa del compliment de la Llei, contra qui van és contra Jesús: “Buscaven un pretext, diu l’evangeli, per poder acusar-lo”. Un culpable ja el tenen, la dona, i ho és. Ara van en busca d’un altre, el cap gros; això posa de manifest la baixesa d’aquells qui es creuen lliures de pecat però, a l’hora de la veritat, no poden tirar cap pedra. Déu no vol la mort del pecador sinó que “es converteixi i que visqui” diu el profeta Ezequiel. Per tant, això ho havien de saber, ho sabien!, ells!, els mestres de la Llei. Jesús ho sap i vol salvar la dona pecadora i, no ho oblidem també voldria salvar els seus acusadors, per això els hi posa davant dels ulls els seus propis pecats per a que els caiguin les pedres de les mans.

I de la pregunta dels acusadors, Jesús no hi diu res; primer perquè tenien raó (la Llei manava apedregar la dona que havia estat sorpresa en adulteri), no diu res de l’altre que estava amb ella ja que no estava sola; i segon, no diu res perquè allà on les raons van disfressades de prejudicis, sobren totes les paraules per assenyades que siguin. L’únic net de debò és l’amor de Déu, encarnat amb Jesucrist qui es queda sol a l’hora de tirar la primera pedra. Dona afortunada, per més pecadora que fos, que ho era, però afortunada ja que la seva causa ha anat a parar en mans de l’amor misericordiós de Déu. Jesús condemna el pecat de la dona (“No pequis més”), en canvi no pogué perdonar els seus acusadors: havien fugits tots!, s’havien allunyat de la possibilitat d’un perdó. El pecat hi és, i és greu; i amb tot, enlloc de condemnar, Jesús perdona. No el justifica, el pecat és el pecat, però tot pecat és perdonable. Una cosa és apedregar l’adulteri i una altra és apedregar l’adúltera, o aquells qui adulteren amb ella. No es tracta de ser permissius, es tracta de ser misericordiosos.

Potser perquè ens costa tant d’entendre això, aquest fragment de l’Evangeli va tardar molt en ser incorporat a l’evangeli de Joan. Durant molts anys era un full volander que tant aviat s’incorporava a l’evangeli de Lluc com al de Joan. Que no semblés que Jesús no condemnava l’adulteri, o bé que tenia la màniga molt ampla. No es pot passar bou per bèstia grossa, quan en realitat el què ens diu és que el pecador pot ser perdonat, com ho seran aquells qui el crucifiquen (“Pare, perdoneu-los”). Encara que no ens agradi, es tracta de fer com va fer Jesús, tant si ens agrada com si no. Que Jesús perdoni ja ens va bé, perquè ens sabem pecadors; ara bé, que nosaltres també haguem de perdonar... això ja no ens agrada tant. Germans, nosaltres tampoc podem tirar la primera pedra, i aquesta és la gran lliçó a aprendre si volem ser conseqüents amb allò que sabem i creiem, si volem arribar a la vida nova que neix de la Pasqua.

Això d’avui ja no és una paràbola molt bonica sobre l’amor misericordiós d’un pare que perdona el fill pròdig, això d’avui és un fet real; i tots tenim, aquí, coses a perdonar. El perdó de Jesús és un crit ben clar, per prendre consciència, no del pecat dels altres que és molt fàcil i molt comú, sinó dels nostres: “Qui estigui net de pecat que tiri la primera pedra”. Jesús no disculpa el pecat..., perdona!. I quan ella ha malgastat la vida en el desamor, el pecat sempre és un desamor, diu: “Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més” ara que has tingut la sort d’experimentar el què és el veritable amor.

El que avui descobrim és que allò que moltes persones, i moltes vegades, necessiten no és el pes de la Llei, no són unes pedres, sinó una ma amiga que els ajudi a alçar-se. Vet aquí una pàgina de l’Evangeli que només poden entendre aquells qui són capaços d’estimar com Jesús estima. El que ens dol no és que Jesús perdoni, és que ens obliga a perdonar a nosaltres.

diumenge, 14 de març de 2010

Lectures i Homilia del IV diumenge de Quaresma 2010

Mn. A. Roquer. Santuari de Misericòrdia. 14-3-2010

Lectura primera (Is 5,9a.10-12)

En aquells dies, el Senyor digué a Josuè: «Avui us he alliberat de la ignomínia d’Egipte.» Llavors els israelites acamparen a Galgala, a la plana de Jericó, i van celebrar-hi la festa de Pasqua, al vespre del dia catorze del mes. L’endemà de la Pasqua, des del matí, menjaren productes del país, pa sense llevat i gra torrat. Des d’aquell dia que van menjar els productes del país, no caigué més el mannà. Els israelites, no tenint ja mannà, menjaren de les collites del país de Canaan durant aquell any.



Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint (2Co 5,17-21)

Germans, aquells qui viuen en Crist són una creació nova; tot el que era antic ha passat, ha començat un món nou. I tot això és obra de Déu, que ens ha reconciliat amb ell mateix per Crist i ens ha confiat a nosaltres aquest servei de la reconciliació. Perquè Déu, en Crist, reconciliava el món amb ell mateix, no retraient-li més les culpes, i a nosaltres ens ha encomanat que portéssim el missatge de la reconciliació. Per tant, nosaltres fem d’ambaixadors de Crist, i és com si Déu mateix us exhortés a través nostre. Us ho demanem en nom de Crist: reconcilieu-vos amb Déu. Déu va tractar com a pecador aquell que no havia experimentat el pecat, perquè en ell nosaltres poguéssim ser justos segons la justícia de Déu.



Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 15,1-3.11-32)

En aquell temps, veient que tots els cobradors d’impostos i els altres pecadors s’acostaven a Jesús per escoltar-lo, els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven entre ells i deien: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells.» Jesús els proposà aquesta paràbola: «Un home tenia dos fills. Un dia, el més jove digué al pare: “Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca.” Ell els repartí els seus béns. Pocs dies després, el més jove arreplegà tot el que tenia, se n’anà cap a un país llunyà i, un cop allà, dilapidà els seus béns portant una vida dissoluta. Quan ho hagué malgastat tot vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. Llavors es llogà a un propietari d’aquell país, que l’envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li’n donava. Llavors reflexionà dintre seu: “Quants treballadors del meu pare tenen pa de sobres, i aquí jo m’estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu; pren-me entre els teus treballadors.” I se n’anà a trobar el seu pare.

»Encara era lluny que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El seu fill li digué: “Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu.” Però el pare digué als criats: “Porteu de pressa el vestit millor i vestiu-lo, poseu-li un anell i calçat, porteu el vedell gras per celebrar-ho, mateu-lo i mengem, perquè aquest fill meu, que ja donava per mort, ha tornat viu; ja el donava per perdut i l’hem retrobat.” I es posaren a celebrar-ho.

»Mentrestant el fill gran tornà del camp. Quan s’acostava a casa sentí músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué: “Ha tornat el teu germà. El teu pare, content d’haver-lo recobrat amb bona salut, ha fet matar el vedell gras.” El germà gran s’indignà i no volia entrar. Llavors sortí el pare i el pregava. Però ell li respongué: “He passat tants anys al teu servei, sense haver desobeït mai ni un sol dels teus manaments, i no m’has donat mai un cabrit per fer festa amb els meus amics, i ara que torna aquest fill teu després de consumir els teus béns amb dones públiques, fas matar el vedell gras?” El pare li contestà: “Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que jo tinc és teu. Però ara hem d’alegrar-nos i fer festa, perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort, ha tornat viu; ja el donàvem per perdut i l’hem retrobat.”»


Homilia:

La paràbola d’avui és ben coneguda, oi que sí?. Potser no només ben coneguda. El que cal és saber si també la tenim ben apresa; i encara més: si la sabem aplicar. Potser és per això que de tant en tant l’hem d’anar escoltant; només per una sola raó: perquè sapiguem viure-la. Avui veiem ben clar que el camí de la conversió no és com els caballitos (sempre donen tombs al voltant del mateix eix, i l’eix és Déu; però pugen i baixen, pugen i baixen, i no es mouen del lloc). I la conversió hauria de ser com una escala de cargol (donant tombs també sobre el mateix eix, que és Déu, i cada vegada tira més amunt). Mireu, la conversió és un camí que porta a un terme que és Déu al final del qual se’ns obre de bat a bat tota l’amplitud de l’amor de Déu.
Algú ha dit que la paràbola del fill pròdig de sant Lluc és el cor del seu evangeli. Ben encertat. La paràbola d’avui és un joier preuadíssim, d’esperit d’artista. Sant Lluc ens ha descrit una realitat molt concreta. Ens ha descrit els replecs més íntims de l’ànima humana, les escalades més fortes del nostre camí de la vida, que tan aviat ens allunyen com retornem a aquells camins que somiem que ens portaran felicitat; en contrast amb l’amor pacient, i constant sempre, de Déu Pare, a punt de comprendre’ns i d’acollir-nos. Sant Lluc, amb una ma de mestre, ens ha pintat les zones fosques i les zones clares, talment com un Rembrant: pintor magistral, justament, d’aquesta paràbola. El fill pròdig, però, no és el protagonista; el protagonista és el pare. El fill gran, oficialment el bo, no entén l’amor del pare; el petit sí, tot i ser el dolent. Descripció totalment versemblant, sembla talment treta de la vida real, o potser ho és!. El relat dels dos fills és perfecte!. El petit personifica el camí del pecat i de la conversió: el pecat, l’allunyament del pare, no l’ha portat a la felicitat que desitjava (el pecat no porta mai la felicitat, l’allunya ni que de vegades no ens ho sembli); i és en la pobresa que descobreix tota la riquesa i l’amor del pare; quina llàstima que només siguem capaços de reaccionar quan tenim l’aigua al coll; els recaptadors d’impostos i els altres pecadors són admesos a la taula del Regne.
El fill gran, l’home fidel, l’home obedient en tot (“He passat tant de temps al teu servei”), tampoc ha entès l’amor del pare. Sant Lluc usa una paraula clau: diu que “era esclau al teu servei”, no fill; una altra manera de no entendre l’amor del pare; personificació dels fariseus que materialment són a casa, però esperitualment estan molt lluny de l’amor del Pare, com el que ha marxat de casa; l’amor no es mesura per distàncies. Aquell que es creu superior els altres no li cal condemnar, però sí que es creu autoritzat per menysprear.
Se’ns ha posat normalment com exemple a imitar el fill que marxa de casa i torna, i potser convindria posar com a exemple de no imitar el fill que s’ha quedat a casa. La mentalitat del fill gran és una mentalitat molt estesa, potser fins i tot entre nosaltres, tots en podem estar contaminats; el desig de servir Déu, que és el pare, amb perseverança, amb constància (“He passat tants anys al teu servei, procurant no trencar cap dels teus manaments, sense haver desobeït mai cap dels teus manaments”); però amb aquests retrets no respira ni amor, ni gratitud.
El pare, respectuós amb els dos fills, veu que l’un i l’altre s’aparten, de manera diferent, del seu amor; i sortirà a buscar un i sortirà a buscar l’altre: el pare el veu venir i corre a tirar-se-li al coll, i organitza una gran festa perquè la cosa s’ho val, tot i que no s’ho mereixia; i el pare surt, una altra vegada, a buscar l’altre fill, el gran, i ara, ves per on!, l’amor del pare s’ha convertit en un captaire que demana la caritat de l’amor del fill gran. L’ensenyament de Jesús és desconcertant. Allò què cal per celebrar la festa del retorn és saber on és el pecat i creure en l’amor del Pare i aquí neix el perdó. I aquesta és la desgràcia del germà gran, tot ho ha fet bé, menys una cosa: estimar prou per arribar a poder perdonar. Però alerta: tampoc ara nosaltres podem caure en la trampa de condemnar el fill gran, altrament cauríem tan avall com ell. El pare, que en aquest cas és la imatge de Déu, els estima a tots dos; i nosaltres hem d’imitar l’amor del pare que perdona l’un i perdona l’altre. El petit per viure la vida, avui en diríem a tope, s’ho ha malgastat tot; buscant l’alegria de viure ha trobat la misèria de viure. El gran no ha d’anar a buscar l’amor del pare, no perquè l’hagi perdut sinó perquè no l’ha tingut mai.
Sant Pau ens ha fet una reflexió i ens ha dit en nom de Jesucrist: “Reconcilieu-vos amb Déu”; tant si sou el fill petit, com si sou el fill gran. Tenim per endavant la garantia de l’amor de Déu sempre disposat al perdó, tant dels nostres pecats com de les nostres falses seguretats de persones de bé.
Val la pena de tornar a escoltar, sobretot de a viure, aquesta coneguda paràbola del pare bo.

diumenge, 7 de març de 2010



Mn. A. Roquer. Santuari de Misericòrdia. Diumenge III de Quaresma. 7-3-2010


Lectura del llibre de l’Èxode (Ex 3,1-8a.10.13-15): En aquells dies, Moisès pasturava el ramat del seu sogre Jetró, sacerdot madianita. Tot guiant el seu ramat desert enllà, arribà a l’Horeb, la muntanya de Déu. L’àngel del Senyor se li aparegué en una flama enmig de la bardissa. Va mirar, i s’adonà que la bardissa cremava però no es consumia. Moisès es va dir: «Deixa’m anar a veure aquesta visió extraordinària: què ho fa que no es cremi la bardissa.» El Senyor veié que s’acostava per mirar. Llavors Déu el cridà de la bardissa estant: «Moisès, Moisès.» Ell respongué: «Aquí em teniu.» Déu li digué: «No t’acostis aquí. Descalça’t, que el lloc on ets és terra sagrada.» I afegí: «Jo sóc el Déu del teu pare, Déu d’Abraham, Déu d’Isaac, Déu de Jacob.» Moisès es cobrí la cara, perquè no gosava mirar Déu.
Llavors el Senyor li digué: «He vist les penes del meu poble al país d’Egipte i he sentit el clam que li arrenquen els seus explotadors. Conec els seus sofriments. Baixaré, doncs, a alliberar-lo del poder dels egipcis i a fer-lo pujar d’aquell país cap a un país bo i espaiós, un país que regalima llet i mel.»
Moisès digué a Déu: «Quan aniré a trobar els israelites i els diré: “El Déu dels vostres pares m’envia a vosaltres”, si ells em pregunten quin és el seu nom, què he de respondre?» Déu li contestà: «Jo sóc el qui sóc.» I afegí: «Respon així als israelites: “Jo-sóc m’envia a vosaltres”.» Déu digué encara a Moisès: «Digues això als israelites: “Jahvè (el qui és), el Déu dels vostres pares, Déu d’Abraham, Déu D’Isaac, Déu de Jacob, m’envia a vosaltres.”
»Aquest serà el meu nom per sempre, amb aquest nom em tindran present totes les generacions.»

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 10,1-6.10-12): Germans, no vull que us passi per alt una lliçó de la història. Els nostres pares estaven tots emparats per aquell núvol, tots passaren el mar Roig i tots, en el núvol i en el mar, van rebre com un baptisme que els unia a Moisès. Tots es van alimentar amb el mateix menjar espiritual, tots van beure la mateixa beguda espiritual, ja que bevien d’una roca espiritual que els acompanyava, i aquesta roca significava el Crist. Malgrat tot, la gran majoria no foren agradables a Déu, ja que quedaren estesos pel desert. Tot això era un exemple per a nosaltres, perquè no desitgem allò que no és bo, com ells ho feren. No murmureu, com ho feren alguns d’ells, que van morir a mans de l’Exterminador. Tot això que els succeïa era un exemple, i va ser escrit per advertir-nos a nosaltres, ja que els segles passats s’encaminaven cap als temps que vivim. Per tant, els qui creuen estar ferms, que mirin de no caure.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 13,1-9): Per aquell temps, alguns dels qui eren presents contaren a Jesús el cas d’uns galileus, com Pilat havia barrejat la sang d’ells amb la de les víctimes que oferien en sacrifici. Jesús els respongué: «Us penseu que aquells galileus van ser malmenats perquè havien estat més pecadors que tots els altres galileus? Us asseguro que no: si no us convertiu, tots acabareu igual. I aquells divuit homes que van morir quan els caigué a sobre la torre de Siloè, us penseu que eren més culpables que tots els altres habitants de Jerusalem? Us asseguro que no: si no us convertiu, tots acabareu igual.»
I els digué aquesta paràbola: «Un home que tenia una figuera a la vinya, anà a cercar-hi fruit i no n’hi trobà. En veure això, digué al vinyater: “Mira, fa tres anys que vinc a cercar fruit a aquesta figuera i no n’hi trobo. Talla-la d’una vegada. Per què la tinc, si no fa més que ocupar-me la terra?” Ell li contestà: “Senyor, deixeu-la encara aquest any. Cavaré la terra i la femaré, a veure si fa fruit d’ara endavant; si no, ja la podreu tallar”.»

Homilia:
Els dos primers diumenges de Quaresma, cada any, anem repetint els mateixos temes: les temptacions de Jesús al desert, el primer diumenge, i la Transfiguració, el segon. Avui, tercer diumenge, encetem una temàtica nova, és la pròpia d’enguany. Enguany l’evangelista sant Lluc ens farà present el tema de la Conversió amb la resposta, sempre, no hi fa falta mai, de la misericòrdia de Déu.

Avui és com la paciència del pagès que espera un altre any a veure si la figuera dóna fruit; diumenge que ve serà el pare del fill pròdig que espera que el fill torni a casa; i l’altre diumenge, abans de Rams, serà aquella resposta de Jesús davant de la dóna atrapada cometent adulteri (“Jo tampoc et condemno”).

Però abans de tot això ens hauria anat molt bé llegir uns versets anteriors a aquesta lliçó de Jesús quan diu: “Vosaltres sabeu entendre quin temps farà pels aspectes de la terra i el cel, i ara no sabeu entendre quin temps esteu vivint”. La Quaresma, que és el temps que ara estem vivint, és el temps del perdó; és el temps propici per experimentar, una vegada més, la misericòrdia de Déu. El cas dels galileus que Pilat va assassinar, el cas d’aquells habitants de Jerusalem que els cau a sobre la torre de Siloè, o bé si voleu el terratrèmol d’Haití o el de Xile... També avui el problema del mal aixeca molta polseguera, es tracta de buscar culpables, es tracta d’assenyalar un causant. Busquem un culpable per carregar-li els neulers per poder descarregar damunt d’ell tota la nostra ira i eximir-nos, nosaltres, de tota responsabilitat; condemnar el culpable. Jesús, en canvi, busca el culpable per perdonar-lo. Jesús no presenta un Déu venjatiu, sinó un Déu perdonador; un Déu que té tot el temps del món per esperar un altre any a veure si dóna fruit. Déu pesa el pecador amb unes altres balances.

Nosaltres, el què hem de fer, més que buscar culpables, perquè nosaltres no som el James Bond, és buscar si tenim part de culpa en el mal que hi ha en el món. No patiu que les nostres culpes sempre tenen, si ho reconeixem, la garantia del perdó de Déu. El què convé, doncs, en aquesta Quaresma és mirar-nos més al mirall, sense por de veure-hi reflectida una imatge que, potser, no ens agrada. El perdó que demanem està garantit per part de Déu Pare; el nostre perdó ha tingut un preu molt alt: la mort en creu del seu Fill. Per tant, si amb Ell fem el camí de la creu, amb Ell farem també el camí de la Pasqua... si ens hem convertit, i la conversió no és un canvi d’imatge, no és un lifting. Convertere, del llatí, vol dir, ni més ni menys, que el que és dalt passa a baix i el que és baix passa a dalt. Amb l’experiència, sempre, de les temptacions de Jesús en el desert, i per altra part amb la llum de la Transfiguració. I això fa que podem canviar; i això només ho farà aquell que sap que viu cap per avall.

L’exhortació a la conversió acaba amb aquella al•legoria ja coneguda de la figuera que no dóna fruit. I, és clar, les figueres són per donar figues; ni per donar ombra no valen (el pagès expert us dirà que fer la migdiada sota l’ombra d’una figuera no és bo; jo no sé per què, perquè no sóc expert). No oblidem que la figuera està plantada en una vinya, i la vinya és el símbol de poble d’Israel. Vet aquí que aquesta figuera no dóna fruit, ni plantada en mig del poble escollit, un poble que s’autoanomena Poble de Déu; i que, si no dóna fruit, de Poble de Déu només en té el nom, o si voleu en té la sort, cert, en té la glòria, però res més. Així com nosaltres tenim dret a esperar figues de la figuera, Déu té dret a esperar bons fruits del seu poble.

I aquesta imatge s’amplia al poble cristià. I al poble cristià d’avui, un any més, se’ns ha donat la possibilitat d’una altra Quaresma. Ara com ara, som en el temps de la misericòrdia que sap esperar tot confiant que la cosa encara té remei. Aquesta Quaresma, aquest temps favorable, “la cavaré i la femaré, a veure si fa fruit d’ara endavant”. Una espera de Déu que no és mai passiva. L’amor de Déu no fa mai vaga. I un any més tenim l’oportunitat d’aprofundir en la nostra fe, d’escoltar una vegada més la Paraula de Déu, d’intensificar la nostra pregària, d’aprofitar aquest temps oportú, d’obrir els ulls per veure on van els nostres camins i per on van els camins de Déu.

No n’hi ha prou de veure el mal que fan els altres; llavors ens limitem a criticar i nosaltres n’estem exempts. No hi ha zones neutrals. Jesús ens demana que no ens limitem a criticar allò que fan els altres, ens demana una actitud de conversió, que sempre suposa una sinceritat, i una sinceritat comporta una valentia. I és una nova oportunitat que tenim i les oportunitats s’han d’aprofitar quan passen.

Convé però, sobre tot, aprendre a saber esperar. Mentre no arriba el temps definitiu, quan s’ha acabat ja l’esperança. Tinguem sempre ben present que quan arribi aquell temps definitiu qui donarà la sentència serà Déu, no nosaltres.

“A veure si fa fruit d’ara endavant; si no, ja la podreu tallar”. Però abans, no!.

dilluns, 1 de març de 2010

Homilia del 25 de febrer. Missa de l'Aparició

Mn. Roquer. Santuari de Misericòrdia. Missa de l’aparició. Dilluns. 25-2-2010
Primera Lectura: Ez 14, 1.3-5.12-14 . Evangeli: Mt 7, 7-12

Homilia:

M’ha semblat que no fora prou correcte, vull dir prou litúrgic, trencar el ritme quaresmal aquest 25 de febrer, tot i que ens trobem aquí per venerar com sempre la memòria de santa Maria sota l’advocació de Misericòrdia. Exactament així. Crec que la paraula que més s’adiu en tot el temps quaresmal és aquesta: misericòrdia. I nosaltres la tenim manifestada ben clarament, potser no podia ser d’una manera millor, que en Maria, la mare.

Dit això, anem ara a fer un petit comentari de l’evangeli que toca aquest dijous de Quaresma, que és el que acabem de proclamar.

Hi ha persones que davant de la mort d’un familiar, d’una persona estimada, o potser per culpa d’un terratrèmol, un tsunami, o de qualsevol cataclisme geològic, diuen que han perdut la fe. Han demanat, “Demaneu” diu l’evangeli, han demanat, han buscat, han trucat... i Déu no ha respost. La fe no és una pòlissa d’assegurances... Si la casa asseguradora de torn no compleix em dono de baixa!. Potser tenim una idea de la Providència de Déu massa utilitària, massa immediatista, i ens hauríem d’anar acostumant molt més a creure a fons perdut. La fe és una aposta que sempre té respostes, però no sempre té la resposta que voldríem, potser.

La súplica d’Ester, a la primera lectura, és clau: “Senyor, feu que us conegui”. Com pot ser que Déu, que és tan bo, permeti un terratrèmol? com el cas d’Haití. Una pregunta que ens podem fer molts creients i que també es fan molts no creients de bona voluntat. Sense pretendre aclarir la qüestió, jo diria amb respecte i més encara amb dolor, ens hi podem apropar com persones que som i com a creients que som. No n’hi ha prou amb aquella realitat que no ens aclareix res (Mira... són lleis naturals) Si no sóc creient, no puc acusar un Déu en qui no crec, no hi ha subjecte. Si sóc creient no puc dubtar que Déu no estimi. Per una part i per una altra només hi ha, i aquesta és la realitat, un silenci. És l’expressió del papa Benet davant del camp d’extermini nazi: I Déu on era?. Déu no resolt el problema del mal, i fins provoca en Jesús a la creu, també en el pacient Job, i en el pensador Camus en el seu llibre La Pesta, aquell “Per què m’heu abandonat?”. La fe ens projecta, això sí, després cap una esperança pasqual; que es clar, encara no la tenim.

La primera lectura ens ha presentat la figura de la reina Ester, la que confia en Déu en mig de la dificultat: “Estic sola Senyor”, Tots van contra mi... Potser és en la prova on es manifesta la qualitat de la nostra fe. El terratrèmol d’Haití ha afectat una de les zones més miserables del planeta, ben cert!; però abans del terratrèmol aquesta misèria ja hi era a Haití, i qui ho sabia?, i qui se’n preocupava?, i què feien per treure’ls de la misèria les nacions més riques del planeta?. També és una pregunta que no té resposta. Haití tornarà a la normalitat... què vol dir?... que tornarà a la misèria?.

El problema del mal té preguntes... i té respostes!. Visquem de veritat la Quaresma; temps de misericòrdia!, d’actuar en els casos de misèria. Que al final topem de nassos amb una resposta més forta que la mort.

Santuari de Misericòrdia. Diumenge II de Quaresma. 28-2-2010

Lectura del llibre del Gènesi (Gn 15,5-12.17-18)
En aquells dies, Déu va fer sortir fora Abram i li digué: «Mira el cel i posa’t a comptar les estrelles, a veure si les pots comptar; doncs així serà la teva descendència.» Abram cregué en el Senyor i el Senyor ho tingué en compte per donar-li una justa recompensa. Després li digué: «Jo sóc el Senyor, que t’he fet sortit d’Ur dels caldeus per donar-te aquest país; serà el teu heretatge.» Abram preguntà: «Quina garantia me’n doneu, Senyor?» Ell respongué: «Porta’m una vaca, una cabra i un moltó de tres anys, una tórtora i un colomí.» Li portà tots aquests animals, els partí per la meitat i posà cada meitat enfront de l’altra, però no va partir els ocells. Uns ocellots de presa volien abatre’s sobre els cossos morts, però Abram els allunyava. Quan el sol s’anava a pondre, Abram caigué en un son profund i s’apoderà d’ell un gran terror, com una foscor. Després de la posta, quan ja s’havia fet fosc, veié un forn fumejant, una torxa encesa, que passava enmig dels animals partits. Aquell dia el Senyor va fer amb Abram una aliança i es comprometé en aquests termes: «Dono aquest país a la teva descendència, des del torrent d’Egipte fins al gran riu, el riu Eufrat.»


Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips (Fl 3,17-4,1)
Germans, [seguiu el meu exemple i fixeu-vos en els qui viuen segons el model que teniu en mi. Us ho he dit sovint i ara ho repeteixo amb llàgrimes als ulls: N’hi ha molts que, pel seu estil de viure, són contraris a la creu del Crist. El terme on s’encaminen és de perdició, el déu que adoren és el ventre, i la seva glòria, la posen en les parts vergonyoses; tot el que aprecien són valors terrenals.Però] nosaltres tenim la nostra ciutadania al cel; d’allà esperem un Salvador, Jesucrist, el Senyor, que transformarà el nostre pobre cos per configurar-lo al seu cos gloriós, gràcies a aquella acció poderosa que li ha de sotmetre tot l’univers.Per tant, germans meus estimats i enyorats, vosaltres que sou el meu goig i la meva corona, manteniu-vos així, en el Senyor, estimats meus.


Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 9,28b-36)
En aquell temps, Jesús prengué Pere, Joan i Jaume i pujà a la muntanya a pregar. Mentre pregava, es trasmudà l’aspecte de la seva cara i el seu vestit es tornà blanc i espurnejant. Llavors dos homes es posaren a conversar amb ell. Eren Moisès i Elies, que es van aparèixer gloriosos, i parlaven del traspàs d’ell, que s’havia d’acomplir a Jerusalem. Pere i els seus companys estaven adormits profundament, però quan es desvetllaren, veieren la glòria de Jesús i els dos homes que eren amb ell. Quan aquests anaven a separar-se de Jesús, Pere li digué: «Mestre, que n’estem de bé, aquí dalt! Fem-hi tres cabanes, una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies.» Parlava sense saber què es deia. Mentre parlava es formà un núvol i els cobrí. Ells s’esglaiaren en veure que entraven dins el núvol. Llavors del núvol estant una veu digué: «Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo.» Així que la veu hagué parlat, es van trobar amb Jesús tot sol. Ells guardaren el secret, i aquells dies no contaren a ningú res del que havien vist.



Homilia:
Així com cada primer diumenge de Quaresma llegim el relat de les temptacions de Jesús al desert, també cada any, en aquest segon diumenge, llegim el relat de la Transfiguració de Jesús a la muntanya. El primer diumenge ens diu d’on venim i el segon ens diu on anem. Sempre que iniciem un camí, i la Quaresma és un camí, hem de saber on fa cap. És tan important saber on comença com també saber on acaba. Altrament anirem perduts.


La lectura evangèlica que llegim és una fragment que normalment lliga sempre amb un abans i un després. Si haguéssim llegits uns versets anteriors a l’evangeli d’avui, ens hauríem trobat amb un interrogant que explica l’escena d’avui, la Transfiguració. Lluc ens ha donat una respo
sta cabdal, ens ha dit qui és Jesús: “Aquest és el meu fill” diu la paraula del núvol. La mateixa pregunta es feia Herodes, intrigat per tot el que sentia dir de Jesús: Qui és aquest?. El poder es neguiteixa. Els apòstols s’omplen d’esperança: hi ha una resposta diferent. Perquè senzillament el poder ho ha de tenir tot controlat.

Hi ha tres característiques ben capitals a la Quaresma, les sabem ben de memòria: dejuni, oració i almoina. Jesús dejuna al desert com vèiem diumenge passat, prega a la muntanya com hem trobat avui i afirma que entregarà, aquesta és la generositat, no hi ha més gran amor que donar la pròpia vida, la seva vida a la creu. Nosaltres som observants, fins i tot escrupolosos, del dejuni (dejuni el Dimecres de Cendra, dejuni el Divendres Sant, abstinència els dimecres de Quaresma) però no voleu dir que passem molt de puntetes de l’oració i de l’almoina?. Llavors la Quaresma va molt coixa.

Sant Lluc es complau en presentar-nos a Jesús lliurat completament a la pregària: “Pujà a la muntanya a pregar”. I la pregària, quan és de veritat, transforma, transfigura, no la carn sinó la persona. La pregària és un moment important que demana un recolliment, una intimitat; per això tant al Tabor com a Getsemaní, l’altre moment clau de la vida de Jesús, s’emporta els tres apòstols més íntims: Pere, Jaume i Joan. Quan llegirem la Passió enguany de sant Lluc, el Diumenge de Rams, veurem com també a Getsemaní, com al Tabor, hi ha els mateixos apòstols que són convidats a fer una pregària; i en tots dos casos veurem com els deixebles, tan al Tabor com a Getsemaní, s’adormen. La pregària, massa sovint, l’hem concebuda com un recurs per demanar veure’ns lliures d’un contratemps. Quan Jesús prega no és per evitar un contratemps, en el seu cas la creu, sinó per assumir-lo. La pregària no és per canviar una situació adversa, és per canviar-nos a nosaltres. Lluc situa la Transfiguració just abans de que Jesús comenci el seu camí cap a Jerusalem, i tots sabem què li espera en aquella ciutat.

Sant Lluc no fa servir la paraula transfigurar, diu simplement: “Mentre pregava, es trasmudà l’aspecte de la seva cara”. Segurament que no fa servir la paraula transfigurar per evitar interpretacions equívoques als seus lectors, acostumats als mites grecs de la metamorfosi. L’acció canvia l’aspecte de la cara de Jesús mentre que abalteix els deixebles. Vet aquí que l’opi del poble no és, doncs, la religió, sinó més aviat l’excés de terrejar. Per entendre Jesús cal estar molt desperts; és estant ben desperts que copsarem el misteri de Déu que s’amaga en la humanitat de Jesús. Però l’home d’avui no està per a misteris; no obstant el misteri forma part de la nostra vida. Com que el misteri ens sobrepassa, no intentem treure’n l’entrellat, en passem!. En el missatge de Jesús hi ha una invitació escandalosa per a l’home d’avui; no tot es redueix a la raó; l’home ha d’aprendre a viure el misteri i el misteri té un nom: Jesús de Natzaret, el Fill de Déu.

Potser el pitjor problema de l’home d’avui és que s’ha incapacitat per pregar. Hem millorat molt materialment, però ens hem empobrit espiritualment. Tenim molts mitjans de vida i molta gent no sap què és viure. El misteri ens sobrepassa, però en el fons nosaltres hi voldríem fer tres cabanes perquè ens hi trobem bé, com sant Pere.

La Quaresma és un temps propici per dedicar-nos més a la pregària, no ho oblidem. I pregar no és dir coses, també és escoltar: “Aquest és el meu fill. Escolteu-lo”. I aquest manament és vigent sempre, però més que mai en aquest temps quaresmal. Abram escolta, ho hem sentit a la primera lectura, la veu de Déu; i aquesta escolta canvia, transforma, transfigura la seva vida. Quaresma és escoltar per canviar alguna cosa, i n’hi ha de coses per canviar a la nostra vida!. Qui escolta aquest sí que es pot transfigurar per dins i per fora, en el dejuni i l’almoina. Si la Quaresma no ens transforma, traiem-la del calendari, no ens serveix per a res. Però hi ha un problema: No arribarem al final del camí que és la Pasqua.